divendres, 19 de desembre del 2008

Catalanisme i capital - article de Ferran Mascarell / Historiador

UN: En clau catalanista la renúncia a edificar fins al límit del possible una capital forta, líder en el mapa mundial de ciutats, competitiva amb Madrid, reconeguda per tots els catalans, ben associada i cooperativa amb la resta de ciutats de Catalunya, ha estat un error de greus conseqüències. L'estan pagant els ciutadans de Barcelona, però encara més el conjunt de ciutadans de Catalunya i la mateixa catalanitat.
DOS: EL CATALANISME NOUCENTISTA d'en Prat de la Riba i de Cambó va apostar ara fa 100 anys per enfortir el paper de l'envellida capital. Les ambicions d'aquelles generacions van incloure sempre la voluntat de dotar Catalunya d'una gran capital. Varen intuir que els nous temps es desplegarien en els nous espais urbans. Van jugar la carta de la Barcelona capital com un objectiu bàsic del país. Pensaven que recuperar plenament la nació exigia constituir una gran capital. Barcelona havia d'aportar a Catalunya la força d'un gran focus metropolità que imaginaren que havia d'esdevenir el principal centre cultural i el primer port de la ribera mediterrània. Tenien ambició de país i la reflectiren -també- en el seu projecte de ciutat capital.
TRES: ÉS CONEGUT QUE LES VICISSITUDS polítiques posteriors foren contràries a aquest projecte. I és clar que els enemics de Catalunya sempre van tenir clar que una gran Barcelona era un contrapès potencial a una determinada idea d'Espanya. El franquisme tingué entre els seus objectius negar Barcelona i potenciar Madrid, la gran capital de la hispanidad. Així i tot, la força del catalanisme antifranquista trobà en la capital catalana el seu aparador de referència. La Barcelona del 1975 era la capital democràtica de l'Estat. No era encara la gran capital mediterrània somiada per les generacions del 1900, però era una ciutat profundament dinàmica, creativa i democràtica. Les portes de la vella ambició col·lectiva de materialitzar la gran capital del sud d'Europa semblaven definitivament obertes.
QUATRE: A PARTIR DEL 1980 LES COSES es van capgirar. Els partits que van governar els primers 20 anys de la Catalunya autonòmica van descobrir que enfrontant una determinada idea de Catalunya amb la ciutat gran es podia obtenir un notable rendiment partidista. Practicaren vers Barcelona una política errònia, segurament molt útil en termes partidistes, però molt negativa per a Catalunya. Després, paradoxes de la política, els mateixos partits que la criticaren en el moment de governar, practiquen sense rubor la mateixa política. Només cal recordar les bestieses que es van arribar a dir durant la recent crisi de l'aigua; només cal observar el bloqueig que impedeix qualsevol forma de govern metropolità.
CINC: SIGUI COM SIGUI, TOTA RENOVACIÓ del catalanisme obligarà a repensar totes aquestes coses. S'ha de trencar absolutament amb els prejudicis, les simplificacions i els interessos partidistes que amaga el debat entre Catalunya i Barcelona. És un debat fals, motivat per interessos gens innocents, que perjudica Barcelona i Catalunya. Catalunya no es pot permetre el luxe de fer de Barcelona el boc expiatori de les males polítiques. Catalunya és un país petit. Res impedeix, excepte la falta col·lectiva d'ambició i encert, plasmar una Catalunya ciutats: una Catalunya articulada, cohesionada, amb nivells iguals de qualitat de vida; com res impedeix, més enllà dels prejudicis, que la Barcelona capital sigui entesa com la proa de la presència dels catalans al món. Una Catalunya intel·ligent ha de saber aprofitar i potenciar tot allò que el país té. El catalanisme haurà de renovar i reconstituir els esmicolats lligams entre el país i la seva capital. I la capital haurà de mostrar que és capaç de sortir del seu emmirallament.
SIS: LA CATALUNYA CIUTATS FUTURA no es pot permetre el luxe de mantenir inflamada una teòrica incompatibilitat entre el país i la seva capital. Ben al contrari. A Catalunya li convé una gran capital, segura i convençuda, reconeguda i respectada. Una capital forta és un capital simbòlic bàsic en qualsevol nació, i encara més a Catalunya.

dijous, 11 de desembre del 2008

Aquest any si!

I el barça què?
Doncs el barça, gaudint d’un estat de forma i salut formidables. Ja no tansols esportivament, que és evident, sino institucionalment també. Potser aquests estats responen als cicles d’alternança de la bonança, que tòpicament s’anuncien sempre entre el Barça i el Madrid. Potser sí.
Però el cert és que, per mi, el bagatge no té color. Si bé és cert que fa uns mesos l’institució blaugrana es trobava penjant d’un fil, ensorrada esportivament i institucionalment tocada (amb molts adversaris interns que disparaven a matar per destronar l’actual mandat i aspirar al poder – lamentable actitud desestabilitzadora), avui gaudeix de salut, i resta arguments als qui pretenen desestabilitzar l’institució. Al Madrid aquesta desestabilització avui és la mateixa però elevada a la potència de 10. Em causaria realment fastig i vergonya que el meu club convidés als “ultras” a l’assemblea de compromissaris per a que boicotegin l’acte i silenciïn les veus crítiques al president Calderón. En resum, els ultres fent propaganda institucional... té tela! I la resta insultant-se entre ells...
Com dic, la situació a can Barça és molt diferent avui, el gran encert Guardiola de l’estiu ha propiciat una evolució constant, fins als dies d’avui. Les males èpoques sempre hi seran (mals resultats esportius que propiciaran conflictes interns) però a can Barça s’intueix més maduresa institucional i més racionalitat, civisme, i en definitiva un club més civilitzat que el gran rival madridista.
Avui el barça és una màquina de jugar a futbol, amb pilota o sense, l’equip de guardiola asfixia als contraris i fa palesa una superioritat abismal. A més esclar de desenvolupar un joc atractiu i entregat. Fixeu-vos amb el tercer gol al València dissabte passat al camp nou, fixeu-vos des d’on puja Dani Alves, amb quina empenta, ganes i energia acaba la jugada amb gol: Formidable! Jo era al camp, i es respira una eufòria i optimisme que fan pensar que si, aquest any sí!
La prudència l’aparco, i us dic que dissabte intueixo golejada. A més una dada; la majoria de jugadors d’aquesta plantilla van ser humiliats l’any passat amb el passadís i posterior 4-1 al Bernabeu,hem sentit a dir de molts, com Puyol, que aquell dia va ser el pitjor dia de la seva vida professional. I intueixo que tindran ganes de revenja. Jo en tindria... moltes... Hi ha qui diu que el barça està muntant un piset al Madrid, l'any passat va ser el passadís, i aquest any serà un bany xD.



Institucionalment el Barça també evoluciona satisfactoriament, avança cap a un tarannà per mi notable. Posa en pràctica una política eficient, innovadora, responsable i conseqüent amb l’estat de globalització actual. El “nou camp nou” de Norman Foster n’és un clar exemple. Si es porta a terme finalment serà un referent arquitectònic, ja no tansols per la ciutat, ni pel país, sino mundial.
A més trobo molt interessant el perfil que s’està creant el club al món, “more than a club”, on sempre des d’una perspectiva catalana, exporta valors i intensions per a que entre tots fem un món millor. Exportant el sentit catalanista de l’institució també, ja que no és més que un reconeixement del club cap a la societat qui l’ha fet gran.

Recentment s’ha engegat la campanya a nivell mundial anomenada; “més”. On el FCBarcelona, juntament amb Unicef i Nike, emetran missatges amb rerefons social, en benefici dels nens escampats en diferents camps de concentració.
- Més fair play
- Més solidarity
- Més respect
Aquesta campanya a més a més del que representa socialment i el posicionament de l'entitat, exportarà un mot català arreu del món. Cosa que em satisfà i me’n enorgulleix moltíssim.


Visca el Barça, i visca Catalunya!

dimecres, 3 de desembre del 2008

Copiar ràpidament l’èxit, és també innovar.

El poder de la imatge, el disseny gràfic i la comunicació no verbal, és cada cop més un valor en alça i això no ha passat per alt a Benjamín Netanyahu, candidat del Likud a Israel, que està en plena campanya, i com es pot veure, ha inspirat el seu format web amb un model prou exitós i contrastat recentment com el de Barack Obama.

Ho sap prou bé. El "país" amb més densitat de patents registrades del món, té una cultura ja inculcada de cercar noves idees, d’innovar, d’importar els coneixements més punters, de protegir els propis coneixements del lliure mercat,...
De fet la marca Barack Obama i el seu èxit no pararà de copiar-se i repetir-se, com a una formula innovadora amb garantia d’èxit. Fins que la gent se'n cansi es clar i apareix-hi un nou emblema garantia d’èxit per copiar i treure’n rèdit novament.

dilluns, 10 de novembre del 2008

Situació crítica a l’Alt Empordà

La cultura de l’aigua i el debat sobre quina pot ser la gestió més eficient que es fa d’aquest recurs, ja es va debatre al post; aigua per tots?, d’aquest mateix bloc. No cal doncs estendre’ns més en aquest debat. Una gestió sostenible d’aquest recurs és vital per al progrés d’un territori concret, i més si hi és escàs. Només una observació; el retorn a la normalitat (encara que tansols sigui circumstancial) del nivell de les reserves a tot el territori català, amb l’única excepció de la conca de la Muga.

Alguna explicació raonable? La tramuntana que evita moltes precipitacions a la nostra comarca? Manca d’una cultura de l’aigua eficient?... Si la situació continua igual, ens veurem obligats a transvasar aigua del Ter cap a l’Alt Empordà? O potser caldrà plantejar la possibilitat d’ubicar una dessaladora que cobreixi la demanda de tot aquest territori?

Factors climatològics adversos, com la manca de precipitacions (ja sigui pel canvi climàtic, o per una situació especial) que permetin mantenir un nivell constant de reserves d’aigua, s’han de contemplar i prevenir. Prevenir vol dir invertir-hi temps, energies, esforços i diners. Ja sigui en forma de campanyes conscienciadores d’una nova cultura de l’aigua o en forma d’infraestructures. Però és evident que alguna actuació important s'haurà de dur a terme aviat si la cosa continua igual. També a la resta del país, que independentment que ara els pantans gaudeixin de salut, s’haurà de planificar una política al respecte que eviti més situacions d’emergència en el futur.

diumenge, 9 de novembre del 2008

dijous, 6 de novembre del 2008

Thomas Lang. Aquest paio és un fenómen.

Us passo un tall del concert d’ahir a un centre cívic del barri de Gràcia de Barcelona; flipes amb com toca aquest paio, i com du els ritmes a l'extrem.
Ahir vaig tenir la fortuna de poder-me assabentar de l’esdeveniment. Precisament assabentar-se dels espectacles que es fan (fora dels ultra comercials, és clar) és un impediment per assistir-hi . Molts, simplement, no t’arriba la informació.
Però el que m’allunya de consumir molta més cultura és el preu. Aquest no és el cas d’ahir; 5 euros = entrada + consumició! Clar que també cal dir que l’acte era molt restringit a gent del gremi, i hi havia màrketing de producte (instruments musicals) barrejat pel mig. Jo no me n’hagués assabentat mai si no hi hagués anat amb un company que toca la bateria també.
Aquest tipus de cultura de l’espectacle, sota el meu punt de vista, està molt a la baixa... trobo que evoluciona cada cop més cap a un elitisme evident i exagerat. Jo ja fa temps que tansols consumeixo cultura si l’obra/espectacle en qüestió em ve referenciat per algú que ja l’hagi vist i em pugui assegurar que val la pena.
Trobo que sobretot sectors potencials com els joves no hi tenen accés, i si hi és, trobo que és molt restringit. Molt de promocionar a les nostres terres festivals d’estiu, de tardor, i de la mare que... però sembla que tansols només serveixin per prestigiar l’oci d’un sector concret de la societat. Volem un país modern, culte i pròsper? Doncs comencem per potenciar la cultura homogèniament a totes les esferes de la societat.
El pròxim (avui mateix hem comprat l’entrada) Réquiem de Mozart al Palau de la Música; 28,55 euros! Espero amortitzar el cost gaudint de l’espectacle...

Us passo l’enllaç de wikipedia, des d’on es pot accedir al website de Thomas Lang; i un altre video d'un altre espectacle, ara sense bateria elèctrica, amb bateria tradicional.
http://en.wikipedia.org/wiki/Thomas_Lang
http://www.sticktrix.com/
Què en penseu? La manca de presència del jovent en actes culturals ve provocada per la restricció dels alts preus? O per una manca d’interès dels mateixos joves? Va, aviam si animem una mica el cotarro...

dimecres, 5 de novembre del 2008

Yes they could !

Discurs de la victòria d' Obama;

http://news.bbc.co.uk/2/hi/americas/us_elections_2008/7710079.stm

¡Hola, Chicago!
Si todavía queda alguien por ahí que aún duda de que Estados Unidos es un lugar donde todo es posible, quien todavía se pregunta si el sueño de nuestros fundadores sigue vivo en nuestros tiempos, quien todavía cuestiona la fuerza de nuestra democracia, esta noche es su respuesta.
Es la respuesta dada por las colas que se extendieron alrededor de escuelas e iglesias en un número cómo esta nación jamás ha visto, por las personas que esperaron tres horas y cuatro horas, muchas de ellas por primera vez en sus vidas, porque creían que esta vez tenía que ser distinta, y que sus voces podrían suponer esa diferencia.
Es la respuesta pronunciada por los jóvenes y los ancianos, ricos y pobres, demócratas y republicanos, negros, blancos, hispanos, indígenas, homosexuales, heterosexuales, discapacitados o no discapacitados. Estadounidenses que transmitieron al mundo el mensaje de que nunca hemos sido simplemente una colección de individuos ni una colección de estados rojos y estados azules.
Somos, y siempre seremos, los Estados Unidos de América.
Es la respuesta que condujo a aquellos que durante tanto tiempo han sido aconsejados a ser escépticos y temerosos y dudosos sobre lo que podemos lograr, a poner manos al arco de la Historia y torcerlo una vez más hacia la esperanza en un día mejor.
Ha tardado tiempo en llegar, pero esta noche, debido a lo que hicimos en esta fecha, en estas elecciones, en este momento decisivo, el cambio ha venido a Estados Unidos.
Esta noche, recibí una llamada extraordinariamente cortés del senador McCain.
El senador McCain luchó larga y duramente en esta campaña. Y ha luchado aún más larga y duramente por el país que ama. Ha aguantado sacrificios por Estados Unidos que no podemos ni imaginar. Todos nos hemos beneficiado del servicio prestado por este líder valiente y abnegado.
Le felicito; felicito a la gobernadora Palin por todo lo que han logrado. Y estoy deseando colaborar con ellos para renovar la promesa de esa nación durante los próximos meses.
Quiero agradecer a mi socio en este viaje, un hombre que hizo campaña desde el corazón, e hizo de portavoz de los hombres y las mujeres con quienes se crío en las calles de Scranton y con quienes viajaba en tren de vuelta a su casa en Delaware, el vicepresidente electo de los Estados Unidos, Joe Biden.
Y no estaría aquí esta noche sin el respaldo infatigable de mi mejor amiga durante los últimos 16 años, la piedra de nuestra familia, el amor de mi vida, la próxima primera dama de la nación, Michelle Obama.
Sasha y Malia, os quiero a las dos más de lo que podéis imagina. Y os habéis ganado el nuevo cachorro que nos acompañará hasta la nueva Casa Blanca. Y aunque ya no está con nosotros, sé que mi abuela nos está viendo, junto con la familia que hizo de mí lo que soy. Los echo en falta esta noche. Sé que mi deuda para con ellos es incalculable
A mi hermana Maya, mi hermana Alma, al resto de mis hermanos y hermanas, muchísimas gracias por todo el respaldo que me habéis aportado. Estoy agradecido a todos vosotros. Y a mi director de campaña, David Plouffe, el héroe no reconocido de esta campaña, quien construyó la mejor, la mejor campaña política, creo, en la Historia de los Estados Unidos de América.
A mi estratega en jefe, David Axelrod, quien ha sido un socio mío a cada paso del camino. Al mejor equipo de campaña que se ha compuesto en la historia de la política. Vosotros hicisteis realidad esto, y estoy agradecido para siempre por lo que habéis sacrificado para lograrlo.
Pero sobre todo, no olvidaré a quién pertenece de verdad esta victoria. Os pertenece a vosotros. Os pertenece a vosotros.
Nunca parecí el aspirante a este cargo con más posibilidades. No comenzamos con mucho dinero ni con muchos avales. Nuestra campaña no fue ideada en los pasillos de Washington. Se inició en los jardines traseros de Des Moines y en los cuartos de estar de Concord y en los porches de Charleston. Fue construida por los trabajadores y las trabajadoras que recurrieron a los pocos ahorros que tenían para donar a la causa cinco dólares y diez dólares y veinte dólares
Adquirió fuerza de los jóvenes que rechazaron el mito de la apatía de su generación, que dejaron atrás sus casas y sus familiares para hacer trabajos que les procuraron poco dinero y menos sueño.
Adquirió fuerza de las personas no tan jóvenes que hicieron frente al gélido frío y el ardiente calor para llamar a las puertas de desconocidos y de los millones de estadounidenses que se ofrecieron voluntarios y organizaron y demostraron que, más de dos siglos después, un gobierno del pueblo, por el pueblo y para el pueblo no se ha desvanecido de la Tierra.
Esta es vuestra victoria.
Y sé que no lo hicisteis sólo para ganar unas elecciones. Y sé que no lo hicisteis por mí. Lo hicisteis porque entendéis la magnitud de la tarea que queda por delante. Mientras celebramos esta noche, sabemos que los retos que nos traerá el día de mañana son los mayores de nuestras vidas -dos guerras, un planeta en peligro, la peor crisis financiera desde hace un siglo-.
Mientras estamos aquí esta noche, sabemos que hay estadounidenses valientes que se despiertan en los desiertos de Irak y las montañas de Afganistán para jugarse la vida por nosotros.
Hay madres y padres que se quedarán desvelados en la cama después de que los niños se hayan dormido y se preguntarán cómo pagarán la hipoteca o las facturas médicas o ahorrar lo suficiente para la educación universitaria de sus hijos.
Hay nueva energía por aprovechar, nuevos puestos de trabajo por crear, nuevas escuelas por construir, y amenazas por contestar, alianzas por reparar.
El camino por delante será largo. La subida será empinada. Puede que no lleguemos en un año ni en un mandato. Sin embargo, Estados Unidos, nunca he estado tan esperanzado como estoy esta noche de que llegaremos.
Os prometo que, nosotros, como pueblo, llegaremos.
Habrá percances y comienzos en falso. Hay muchos que no estarán de acuerdo con cada decisión o política mía cuando sea presidente. Y sabemos que el gobierno no puede solucionar todos los problemas.
Pero siempre seré sincero con vosotros sobre los retos que nos afrontan. Os escucharé, sobre todo cuando discrepamos. Y sobre todo, os pediré que participéis en la labor de reconstruir esta nación, de la única forma en que se ha hecho en Estados Unidos durante 221 años bloque por bloque, ladrillo por ladrillo, mano encallecida sobre mano encallecida.
Lo que comenzó hace 21 meses en pleno invierno no puede terminar en esta noche otoñal. Esta victoria en sí misma no es el cambio que buscamos. Es sólo la oportunidad para que hagamos ese cambio. Y eso no puede suceder si volvemos a como era antes. No puede suceder sin vosotros, sin un nuevo espíritu de sacrificio.
Así que hagamos un llamamiento a un nuevo espíritu del patriotismo, de responsabilidad, en que cada uno echa una mano y trabaja más y se preocupa no sólo de nosotros mismos sino el uno del otro.
Recordemos que, si esta crisis financiera nos ha enseñado algo, es que no puede haber un Wall Street (sector financiero) próspero mientras que Main Street (los comercios de a pie) sufren.
En este país, avanzamos o fracasamos como una sola nación, como un solo pueblo. Resistamos la tentación de recaer en el partidismo y mezquindad e inmadurez que han intoxicado nuestra vida política desde hace tanto tiempo.
Recordemos que fue un hombre de este estado quien llevó por primera vez a la Casa Blanca la bandera del Partido Republicano, un partido fundado sobre los valores de la autosuficiencia y la libertad del individuo y la unidad nacional.
Esos son valores que todos compartimos. Y mientras que el Partido Demócrata ha logrado una gran victoria esta noche, lo hacemos con cierta humildad y la decisión de curar las divisiones que han impedido nuestro progreso.
Como dijo Lincoln a una nación mucho más dividida que la nuestra, no somos enemigos sino amigos. Aunque las pasiones los hayan puesto bajo tensión, no deben romper nuestros lazos de afecto.
Y a aquellos estadounidenses cuyo respaldo me queda por ganar, puede que no haya obtenido vuestro voto esta noche, pero escucho vuestras voces. Necesito vuestra ayuda. Y seré vuestro presidente, también.
Y a todos aquellos que nos ven esta noche desde más allá de nuestras costas, desde parlamentos y palacios, a aquellos que se juntan alrededor de las radios en los rincones olvidados del mundo, nuestras historias son diversas, pero nuestro destino es compartido, y llega un nuevo amanecer de liderazgo estadounidense.
A aquellos, a aquellos que derrumbarían al mundo: os vamos a vencer. A aquellos que buscan la paz y la seguridad: os apoyamos. Y a aquellos que se preguntan si el faro de Estados Unidos todavía ilumina tan fuertemente: esta noche hemos demostrado una vez más que la fuerza auténtica de nuestra nación procede no del poderío de nuestras armas ni de la magnitud de nuestra riqueza sino del poder duradero de nuestros ideales; la democracia, la libertad, la oportunidad y la esperanza firme.
Allí está la verdadera genialidad de Estados Unidos: que Estados Unidos puede cambiar. Nuestra unión se puede perfeccionar. Lo que ya hemos logrado nos da esperanza con respecto a lo que podemos y tenemos que lograr mañana.
Estas elecciones contaron con muchas primicias y muchas historias que se contarán durante siglos. Pero una que tengo en mente esta noche trata de una mujer que emitió su papeleta en Atlanta. Ella se parece mucho a otros que guardaron cola para hacer oír su voz en estas elecciones, salvo por una cosa: Ann Nixon Cooper tiene 106 años.
Nació sólo una generación después de la esclavitud; en una era en que no había automóviles por las carreteras ni aviones por los cielos; cuando alguien como ella no podía votar por dos razones -porque era mujer y por el color de su piel. Y esta noche, pienso en todo lo que ella ha visto durante su siglo en Estados Unidos- la desolación y la esperanza, la lucha y el progreso; las veces que nos dijeron que no podíamos y la gente que se esforzó por continuar adelante con ese credo estadounidense: Sí podemos.
En tiempos en que las voces de las mujeres fueron acalladas y sus esperanzas descartadas, ella sobrevivió para verlas levantarse, expresarse y alargar la mano hacia la papeleta. Sí podemos. Cuando había desesperación y una depresión a lo largo del país, ella vio cómo una nación conquistó el propio miedo con un Nuevo Arreglo, nuevos empleos y un nuevo sentido de propósitos comunes.
Sí podemos
Cuando las bombas cayeron sobre nuestro puerto y la tiranía amenazó al mundo, ella estaba allí para ser testigo de cómo una generación respondió con grandeza y la democracia fue salvada.
Sí podemos.
Ella estaba allí para los autobuses de Montgomery, las mangas de riego en Birmingham, un puente en Selma y un predicador de Atlanta que dijo a un pueblo: "Lo superaremos".
Sí podemos.
Un hombre llegó a la luna, un muro cayó en Berlín y un mundo se interconectó a través de nuestra ciencia e imaginación.
Y este año, en estas elecciones, ella tocó una pantalla con el dedo y votó, porque después de 106 años en Estados Unidos, durante los tiempos mejores y las horas más negras, ella sabe cómo Estados Unidos puede cambiar.
Sí podemos.
Estados Unidos, hemos avanzado mucho. Hemos visto mucho. Pero queda mucho más por hacer. Así que, esta noche, preguntémonos -si nuestros hijos viven hasta ver el próximo siglo, si mis hijas tienen tanta suerte como para vivir tanto tiempo como Ann Nixon Cooper, ¿qué cambio verán? ¿Qué progreso habremos hecho?
Esta es nuestra oportunidad de responder a ese llamamiento. Este es nuestro momento. Estos son nuestros tiempos, para dar empleo a nuestro pueblo y abrir las puertas de la oportunidad para nuestros pequeños; para restaurar la prosperidad y fomentar la causa de la paz; para recuperar el sueño americano y reafirmar esa verdad fundamental, que, de muchos, somos uno; que mientras respiremos tenemos esperanza.
Y donde nos encontramos con escepticismo y dudas y aquellos que nos dicen que no podemos, contestaremos con ese credo eterno que resume el espíritu de un pueblo: Sí podemos.
Gracias. Que Dios os bendiga. Y que Dios bendiga a los Estados Unidos de América.

dijous, 23 d’octubre del 2008

Innovar o morir

Per a tots aquells que us interessi el tema de la innovació us podeu inscriure a aquest esdeveniment que té lloc a Barcelona. Organitzat pel Cidem i el Copca és un esdeveniment de gran abast amb ponents de renom mundial i dirigents de les principals empreses catalanes.

Com molt bé indica el professor Xavier Sala Martín al vídeo del post anterior (entrevista als matins de Josep Cuní), sovint en aquest país confonem el que significa innovació, i així fa una crítica (vull creure que constructiva) a la nova llei d’innovació que ha emès el parlament de Catalunya. Innovar no es limita tansols a les innovacions tecnològiques (R+D+i), existeix també l’innovació de servei, de procés, de producte, d’organització,... Ell posa l’exemple de la “Nespresso” com a bona innovació en el terreny comercial. I és que una innovació no és més que la recerca d’un monopoli temporal, que ens permeti adquirir un avantatge competitiu envers la resta.

Un altre molt bon exemple d’innovació, ara en el terreny de les tecnologies de l’informació, és “El Google empordanès” una creació enciclopèdica de la bibliotecària Inés Padrosa que representa una revolució en termes de búsqueda d’informació local, la que menys existeix a la gran xarxa;

dilluns, 20 d’octubre del 2008

El “visionari” Xavier Sala Martín.

Aquest home tindrà raó amb moltes coses, li reconec. Però el seu excessiu dogmatisme amb el liberalisme econòmic el fa viure avui (segons el meu humil punt de vista) fora de la crua realitat.

En aquest sentit crec més encertada, i adequada a la realitat, la visió del recent Nobel d’economia; Paul Krugman. Qui enfoca el sistema capitalista, i el seu progrés econòmic, basant-se amb una social-democràcia sòlida. I defuig del liberalisme actual mancat de regularització.

Xavier Sala Martín (com a bon liberal que és) penso que el que està fent, més aviat és crear-se a la seva imatge un personatge convenient, pel seu lucre i benefici personal.

http://www.tv3.cat/videos/748579

http://www.columbia.edu/~xs23/catala/articles/2008/Crisis_Financiera/Crisis%20Financiera_1_.htm

http://www.columbia.edu/~xs23/catala/articles/2008/Crisis_Financiera/Crisis%20Financiera_2_.htm

dimecres, 15 d’octubre del 2008

Krugman, un liberal d'esquerres - per "Joan Tapia, periódico de Catalunya".

El nobel d'Economia creu, com Keynes, en el capitalisme, però també en l'acció correctora de l'Estat.

Paul Krugman, professor d'Economia a Princeton i columnista de The New York Times, acaba de ser guardonat amb el Nobel d'economia. L'impacte serà fort. Perquè, com deia ahir el Financial Times, quan es coneix un nou premi Nobel d'economia, la primera pregunta és: "¿Qui és aquest?" I la segona: "¿Què defensa?". I les dues preguntes sobren amb Krugman, un economista conegut tant pels seus treballs sobre comerç internacional, com pels 20 llibres publicats, els 200 assajos en revistes i els seus dos articles setmanals a The New York Times. I la seva posició, una crítica rigorosa del fonamentalisme liberal, no és menys coneguda.Krugman ha estat premiat per la seva anàlisi de les tendències del comerç internacional i de la localització de l'activitat econòmica. Potser més per insistir que el rigor en les idees econòmiques és fonamental. En això, Krugman segueix una tradició anglosaxona: el gran economista que no dubta a baixar al terreny de la quotidianitat i a expressar-se en articles periodístics.


KRUGMAN segueix l'estela de Keynes, el seu mestre llunyà. Nascut el 1953, set anys després de la mort d'aquest, també creu que el capitalisme és el sistema més eficient, però que, abandonat a si mateix, té esquerdes i necessita l'acció correctora de l'Estat. A més d'aquesta posició, llunyana del liberalisme clàssic i del socialisme tradicional, Krugman té un altre punt en comú amb Keynes: el seu interès per expressar-se sobre les conseqüències econòmiques de les decisions polítiques (i viceversa). El 1919 (17 anys abans de la Teoria General de l'Ocupació), Keynes va publicar un fullet, Les conseqüències econòmiques de la pau, en què no va dubtar a criticar el tracte econòmic dels aliats a Alemanya a Versalles. Després va atacar el retorn de la lliura al patró or, decidida per Churchill. Krugman no ha dubtat a opinar, dues vegades a la setmana, sobre la política americana. I s'ha oposat a la desregulació financera, a la rebaixa d'impostos de Bush que ha originat un fort dèficit fiscal, i a la guerra de l'Iraq, que va multiplicar els beneficis de grans companyies.

Però aquest interès pel debat no recorda només Keynes, un liberal d'esquerres com ell, sinó també Milton Friedman, el profeta del retorn al mercat. Igual que Krugman, Friedman tampoc va dubtar a l'hora de defensar les seves idees cada setmana a Newsweek. I és molt indicatiu que Friedman guanyés el Nobel el 1976, quatre anys abans del triomf de Reagan, que va finalitzar el cicle intervencionista obert per Roosevelt el 1932, i ara Krugman el rep a finals del 2008, quan la presidència de Bush està a punt d'acabar i és evident que les tesis desreguladores i neoconservadores han patit un seriós revés.

El seu últim llibre (Después de Bush, Editorial Crítica) és una anàlisi apassionant de l'era Bush i del cicle conservador iniciat per Ronald Reagan. Krugman sosté que, des de Roosevelt --fins i tot en les presidències republicanes d'Eisenhower i Nixon--, els Estats Units corregien la desigualtat amb la política fiscal i l'acció de l'Estat. I que aquest esquema es va trencar amb la presidència de Reagan i, encara més perquè ha tingut sis anys de majoria a les cambres, amb Bush fill.

Per Krugman, la reducció d'impostos als més rics ha causat un gran dèficit fiscal i ha impedit que els fruits del creixement arribessin a les classes mitjanes. I el 2005 ja va alertar de la bombolla immobiliària: "Vivim els americans venent- nos els uns als altres cases amb diners prestats pels bancs, que vénen de la Xina. L'economia corregirà els dos desequilibris".També ha recalcat que la no existència d'un sistema públic de salut (excepte per als jubilats) és un malbaratament. Però Krugman no és ni de lluny un progressista "convencional". Diu que els contraris a la globalització són "enemics dels pobres" i critica l'excés de regulació en els mercats laborals. Fins i tot va publicar un assaig titulat Val més una feina mal pagada que cap feina i cap salari. I és que Krugman, com Friedman, també d'origen jueu, sap provocar.


PREFERIA Hillary que Obama, i ha atacat l'Administració de Bush per la gestió feta de la crisi bancària. Va expressar reserves sobre el pla Paulson de comprar actius tòxics, però ho va considerar necessari per evitar una catàstrofe abans de les eleccions. Per Krugman, els actius tòxics són una pèrdua que s'ha de recapitalitzar. I, com que el mercat no ho fa (les accions bancàries s'han ensorrat), li correspon fer-ho a l'Estat, encara que això impliqui nacionalitzar. Però no és una nacionalització ideològica, sinó instrumental, causada per l'absència de control del sistema.

Potser la gran paradoxa és que la seva medecina, prescrita per Gordon Brown per a la banca britànica, l'acabarà aplicant d'alguna manera Bush, la seva bèstia negra, ja que ahir es va saber que el Govern federal prendrà una participació en els nou primers bancs americans. Krugman (crec que Bush tampoc) no vol decapitar el capitalisme a favor de l'Estat, sinó utilitzar l'Estat per derrotar el pitjor enemic del mercat: la gran depressió.

Keynes i Rooselvet van salvar el capitalisme, i el món, del crac del 29. Esperem que Krugman ajudi la nova Administració americana a superar la crisi bancària actual.

divendres, 10 d’octubre del 2008

Nova jornada negra a les borses.

Les borses s'ensorren i pateixen pèrdues pròximes al 10% després de la caiguda de Wall Street (de més del 7%). Tòquio perd el 9,6% al tancament, encara que ha arribat a baixar fins a l'11%.











Pànic, pànic...

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Crack del 29. Qui hi veu similituds amb la crisi actual?

Caída de la Bolsa de Wall Street.
Si bien la Primera Guerra Mundial se desarrolló solamente en algunas regiones europeas, la crisis econonómica que se desencadenó luego de su finalización afectó a todo el planeta. Esta crisis, que cuestionó entre las dos guerras mundiales, la supervivencia de¡ sistema capitalista tal como se venía planteando hasta ese momento, tuvo su centro en los Estados Unidos y de al¡¡ se extendió al mundo.

Los desequilibrios económicos:
Luego de la Primera Guerra, los gobiernos de los diferentes países del mundo, tenían esperanzas en recuperar la prosperidad económica que habían disfrutado hasta 1914. Durante los años 1918-1919, parecía que estas expectativas se estaban cumpliendo, pero en 1920 comienza una crisis que hizo caer precios y expectativas.
Tanto los países anglosajones, como los que habían permanecido neutrales en la guerra, como Japón, ensayaron propuestas para volver a tener una economía sólida basada en una moneda estable, pero lo consiguieron solo parcialmente.
Sin embargo, en la erotica Alemania cayó totalmente el sistema monetario, con lo cual la moneda perdió su valor y terminó con el ahorro privado. Las empresas, entonces, debieron recurrir a los préstamos extranjeros para poder sobrevivir, circunstancia que colocó a Alemania, en los años siguientes, en una gran dependencia de los créditos externos. La situación no era muy diferente en la Unión Soviética y en los países del este europeo, pero en Polonia, Hungría y Austria, la moneda no perdió totalmente su valor.
A partir de 1924, la crisis se fue superando, y comenzó una nueva etapa de prosperidad que reanuda el crecimiento económico, a pesar que algunos precios de materias primas y alimentos básicos volvieron nuevamente a bajar, y que el desempleo se mantuvo alto. Estos desequilibraos llevarían a una nueva crisis, pero esta vez, más profunda.
Estados Unidos y el modelo de vida americano:
La Primera Guerra Mundial había favorecido a los Estados Unidos de una manera espectacular, convirtiéndolo en el principal proveedor de materias primas y productos alimenticios e industriales. También era el principal acreedor del mundo, y su influencia en Europa era fundamental.
La guerra había traído también un importante crecimiento industrial que se calcula en un 15%, siendo los sectores más favorecidos aquellos relacionados con la industria bélica. La agricultura también se había beneficiado y las necesidades europeas de comerciar, convirtieron a la flota americana en la segunda marina mercante del mundo.
La prosperidad y el crecimiento que se inició en los primeros años de la década de 1920, fueron mucho más profundos y estables en los Estados Unidos. En esta época se consolidaron sectores industriales nuevos como la industria eléctrica , la química y la petroquímica, la aeronáutica, la automotriz, el cine y la radiofonía.
Como consecuencia de este desarrollo industrial sin precedentes, el sistema energético se renovó, sobre todo a partir del incremento del consumo de petróleo y electricidad. La industria se hizo más eficiente al incorporarse el Tayiorismo y el Fordismo como nuevas modalidades de producir y organizar el trabajo y la producción en serie se impuso. También se desarrollaron nuevas actividades relacionadas indirectamente con las nuevas industrias, como la construcción de carreteras, de aeropuertos, de viviendas de fin de semana, etc.
Como la competencia industrial era muy fuerte, aumentó la concentración empresarial, dando lugar a la formación de trusts.
La agricultura, por el contrario, no vivió un crecimiento similar, pues los precios agrícolas se mantuvieron por debajo de los precios industriales, generando un desequilibrio desfavorable al sector primario. Ante esto, muchos campesinos vendieron sus tierras por debajo del valor real y se fueron a las ciudades.
Sin embargo, la prosperidad indefinida y el optimismo se extendían por todas partes. Eran los años dorados del consumismo y de la exaltación nacionalista. Se creía alcanzada la meta de ser una sociedad opulenta. El clima de confianza se tradujo en la compra de acciones de las empresas industriales por parte de un gran número de la población, siendo la Bolsa de Nueva York el centro de la economía mundial, a dónde llegaban capitales de todos los puntos del planeta.
A pesar de esto, como la economía mundial estaba en desequilibrio con respecto a los Estados Unidos, no se pudo generar una demanda suficiente que pudiese sustentar la expansión industrial. Esto dio lugar a que ya en 1925, se comenzase a acumular stock de diversos productos, dando lugar a la caída de los precios, al desempleo y a la pérdida de la capacidad adquisitiva de la población.
Hacia fines de la década, la compra de acciones de manera desenfrenada creció en un 90%. La especulación financiera hacía ganar dinero rapidamente, siendo el valor de las acciones ficiticios, ya que estaban por encima de su valor real. (La gente sacaba créditos en los bancos y ponía ese mismo dinero en la bolsa, a un interés mas alto de lo que pagaba)
La caída de la Bolsa de Nueva York:
EL PORQUE DE LA CRISIS: A medida que la prosperidad aumentaba, los empresarios buscaron nuevas negocios para invertir sus ganancias. Prestaban dinero a Alemania y a otros países e instalaban sus industrias en el extranjero (la Argentina y Brasil, entre otros). También invertían en maquinarias que permitían aumentar la producción. Desde que advirtieron que tendrían dificultades para vender tanta mercadería, comenzaron a invertir en bienes de lujo, como joyas o yates, y en negocios especulativos. La compra de acciones en la bolsa se fue transformando en uno los más rentables. Muchas veces, para comprar acciones, los empresarios pedían créditos a los bancos. Debido a que la ganancia de las acciones podía llegar a un 50% anual y el interés que debían pagar por los créditos bancarios era del 12%, los beneficios que obtenían eran enormes. A fines de la década, la prosperidad, que antes estaba basada en el desarrollo industrial, pasó a depender de la especulación.
En 1928, algunos síntomas hacían prever que la economía estaba en peligro. Los ingresos de la población no habían subido tanto como para que el consumo siguiera creciendo. Los almacenes estaban llenos de mercaderías que no podían ser vendidas y muchas fábricas comenzaron a despedir a sus trabajadores. Sin embargo, en la bolsa seguía la fiesta especulativa. Los precios a que se vendían las acciones no reflejaban la situación económica real de las empresas. Aunque el crecimiento de muchas de ellas se había detenido, sus acciones seguían subiendo porque había una gran demanda de los especuladores. Nadie pudo o quiso darse cuenta de la gravedad de la situación. Cuando en octubre de 1929 la Bolsa de Nueva York quebró, la crisis fue inevitable y se extendió al sistema bancario, a la industria, el comercio y al agro estadounidenses. Sus consecuencias se sintieron también en todo el mundo y perduraron hasta la Segunda Guerra Mundial.
El jueves 24 de octubre de 1929, se produjo el crash de la bolsa de Wall Street. Más de 13.000.000 de títulos que cotizaban en baja no encontraron compradores y ocasionaron la ruina de miles de inversores, muchos de los cuales, habían comprado las acciones con créditos que ya no podrían pagar.
Esto llevó a que la gente entrara en pánico, y quienes poseían dinero en cuentas bancarias corrieron a retirarlo. Los bancos no eran capaces de hacer frente a tal magnitud de reintegros, y además, como en los Estados Unidos se había tratado de hacer frente al descenso de la demanda con una expansión de¡ crédito a los ciudadanos comunes, se vieron desbordados por deudas incobrables. Ante esto, se negaron a dar nuevos créditos y a refinanciar las deudas existentes, pero sin embargo, aproximadamente 600 bancos americanos quebraron.
A partir de ese momento se inició un período de contracción económica mundial, conocido como la "GRAN DEPRESiÓN".
En los Estados Unidos, el descenso de¡ consumo hizo que los stocks acumulados crecieran, las inversiones se paralizaran y muchas empresas tuviesen que cerrar sus puertas.
La caída de la actividad industrial supuso una desocupación generalizada, de tal manera que se calcula que hacia 1932, existían en los Estados Unidos cerca de 13.000.000 de desocupados.
La depresión trajo también penuria en el campo, pues muchos agricultores se arruinaron como consecuencia de la caída de los precios y de los mercados agrícolas. Como solución desesperada para poder pagar sus deudas, gran cantidad de trabajadores agrícolas vendieron sus tierras a precios irrisorios y se fueron a trabajar al oeste.
La pobreza no alcanzó solo a campesinos y obreros, sino que se extendió a empleados, profesionales y capitalistas arruinados.
Extensión de la crisis
Las conexiones existentes en la economía internacional, pero sobre todo la dependencia que de los Estados Unidos tenía la economía europea, hicieron que la Gran Depresión, se extendiera por todo el mundo.
La caída de los precios en América afectó a las industrias de otras partes de¡ mundo que tenían precios superiores a los estadounidenses y que al no poder competir, vieron drásticamente reducidas sus exportaciones. Al mismo tiempo, la disminución de la demanda norteamericana, (y por ende, de sus importaciones), frenó las exportaciones de muchos países, con lo que disminuyó el comercio mundial.
Los Estados Unidos también trataron de repatriar capitales que habían invertido en diferentes países. Esto tuvo una especial repercusión en Alemania, que tenía cuantiosos créditos tomados a Norteamérica, pues ese país había sido prácticamente obligado a endeudarse para hacer frente a las reparaciones de guerra estipuladas en el Tratado de Versalles, las que debían ser pagadas en efectivo. La crisis afectó también a Austria, Gran Bretaña, Francia, América Latina, el Sudeste Asiático, Australia, y muchos más, ya que salvo en la Unión Soviética, sus consecuencias repercutieron de una u otra manera en todo el planeta.
El New Deal: La crisis había llevado a replantear el rol de¡ Estado en la economía de una nación. En marzo de 1933 asumió como presidente de los Estados Unidos, Frankiin Rooseveit, quien se fijó como principal objetivo reconstruir la economía de su país.
Para esto desarrolló un plan conocido como "New Deal", que consistía en la regulación de la economía favoreciendo las inversiones, el crédito y el consumo, lo que permitiría reducir el desempleo. El gasto público debía orientarse a la seguridad social y a la educación.
El modelo estaba inspirado en las ideas de¡ economista John Keynes que expuso sus principios en el libro "La teoría general del empleo, el interés y el dinero". Keynes sostenía los principios del liberalismo clásico, pero proponía la intervención del Estado en aquellos casos en que se viera perjudicado. Creía que una redistribución de los ingresos y el aumento de la tasa de empleo, reactivaría la economía. Nació así la teoría keynesiana.
Las medidas adoptadas por Roosevelt fueron: ayudar a los bancos, subvencionar a los agricultores, aumento de los salarios y reducción de las horas de trabajo, creación de nuevos puestos de trabajo en la administración pública y en obras públicas, lo que daría un fuerte impulso a la construcción y a sus industrias derivadas. También se establecieron planes de asistencia sanitaria y se organizó un nuevo sistema de jubilaciones y pensiones"
Los resultados del New Deal fueron desiguales, lográndose estabilización en lugar de crecimiento. No se logró el pleno empleo y la permanencia de un número alto de desocupados, hicieron de la década del 30. Un período de tensiones y enfrentamientos sociales.



Caiguda dels principals mercats borsaris europeus d’ahir dilluns, 06/10/08 (el que ja es coneix per el dilluns negre);

divendres, 3 d’octubre del 2008

Matt Groening entra en campanya

Homer Simpson sembla que vol votar per Barack Obama. Veure’m si podrà...

diumenge, 28 de setembre del 2008

El Barça aixeca el vol

El barça manté la solidesa de les primeres jornades i ara els resultats i la sort acompanyen. Tot i que segueix tenint una manca d'efectivitat exagerada l'equip va per bon per camí. I el sistema de rotacions d'en Guardiola també m'agrada molt, ho va començar fent només amb la defensa, perquè l'equip va començar malament a la lliga, però mica en mica també hi entren els davanters. Tothom es sent important a l'equip, perquè tothom té possibilitats d'ensenyar la seva vàlua.
I l'últim derbi a Montjuïc al sac.
Llàstima l'actuació dels Boixos que van demostrar perquè no els deixen entrar al Camp nou.

dissabte, 20 de setembre del 2008

El diner és deute

El sistema monetari actual, una cosa que no s'ensenya a les escoles ni surt als mitjans de comunicació.

dimecres, 17 de setembre del 2008

La crisi ninja

http://www.tv3.cat/videos/676449

Un que parla clar, la pitjor crisi econòmica de la història.

dimarts, 16 de setembre del 2008

Els pilars del benestar

Si considerem que els pilars del benestar són principalment; la sanitat, l’educació i la seguretat. Aquest nostre estat del benestar fa aigües per tot arreu.

La sanitat amb una manca de recursos abismal que provoca un servei pèssim per un país occidental amb perfil social (és clar, que molt millor que a Estats Units, que amb un perfil més liberal fa que el seu sistema sanitari sigui dels més injustos d’arreu). A Catalunya però la situació es especialment injusta respecte altres comunitats autònomes amb els mateixos recursos, però amb menys població.

Un pilar fonamental, al meu entendre potser el que més, és l’educació. Què passa amb el nostre model educatiu? Perquè estem a la cua d’Europa? Potser per la inestabilitat que ha provocat l’alternança en els governs de Madrid, on cadascú ha volgut fer la seva llei educativa? Potser sí, però en tot cas de sistemes educatius n’hi ha molts, i de molt variats amb resultats molt diferents. És la societat qui fa funcionar els sistemes.
Què és avui l’escola? L’entorn familiar és escola? Els mestres, són escola? La televisió és escola? O escola és tansols l’edifici? Al meu entendre tot és escola, i actualment tot aquest conjunt està molt desvirtuat. Els mestres amb manca de motivació i prestigi, la societat despreocupada, els edificis sent barracons, la televisió... buf! Lamentable la televisió...

I la seguretat? Bueno... per mi, deixant de banda el funcionament, el manteniment dels cossos de seguretat d’aquest país es fa de la forma més insostenible possible. Els mossos i urbanos treballen una setmana si, una no (els bombers encara menys, 1 dia sí, 2 no). Què vol dir això? Que de 12 mesos que té l’any, en treballen 6, i encara d’aquests 6, en tenen 1 de vacances! Resum: 5 mesos a l’any de treball! no m’estranya que tants joves prescindeixin d’evolucionar o emprendre un negoci, amb aquestes condicions no cal ni fer balança, i el país sobredimensionat de funcionaris... Quin malbaratament de recursos, després en falten a la sanitat i a l’educació!

dimarts, 2 de setembre del 2008

"Els falsos figuerencs"; per Francesc Cruanyes. I valoració final de l'Acústica pel regidor de cultura.

Ens permetem la llibertat de reproduïr l'article que ha escrit al setmanari l'Empordà el periodista Francesc Cruanyes, molt interessant;
Hi ha una cantarella que es repeteix en determinats grupuscles llepafils de Figueres. Nens i nenes acomodats, generalment ben vestits, mancats d´empenta i d´iniciativa pròpia, buits d´inquietuds més enllà de l´aparador, allò que en un altre temps hom coneixia amb l´apel?latiu genèric de pijos, no s´estan de pregonar una teoria tan falsària com incerta: "A Figueres -diuen- no hi ha res". "No es fa res", pontifiquen.

FRANCESC CRUANYES · FCRUANYES@LLETRANET.COM Quan t´engiponen aquesta denúncia posen cara de fàstic. Una cara estudiada, de menyspreu actiu. Fan l´acusació com si no tingués res a veure amb ells mateixos, com si la ciutat no fos el resultat de la suma de les persones i de les seves accions. En acabat, resignats i assumida la mala llet d´haver nascut en una localitat tan tediosa, s´organitzen per fotre el camp i te´ls trobes escalfant el tamboret d´un cul de bar de l´Empuriabrava, de Roses, de Girona o de més lluny, amb un got a la mà i el mateix somriure postís de gandul social, d´inconformista perquè toca.Dissabte al vespre, Acústica. Festival fantàstic, entrada de franc. Tot de colles de gent de fora no s´estaven de manifestar: "Aquest poble és putamare". Cert, el centre de la ciutat feia goig. Deixarem per un altre dia l´anàlisi de la racionalitat -és ètic invertir en l´esbarjo d´uns quants a costa de la butxaca de tots, gratis?. La qüestió és que bona part d´aquella fauna primmirada i queixosa de mena només hi va treure el nas. Van veure que s´hi mesclaven vilatans i forasters, gent guapa i immigrants, gent de barri, melòmans..., van arrufar els narius i van tornar a escampar la boira.La futilesa de determinats elements és directament proporcional a la seva manca de coherència. Si l´envejable invent de l´Acústica s´hagués organitzat a cent-cinquanta quilòmetres d´aquí, correm-hi tots! A la capital de l´Alt Empordà, com arreu, s´organitzen desenes d´actes, conferències, aplecs. Hi ha associacions de cultura, de subcultura, d´art, d´amor, d´esport, de solidaritat. A les convocatòries, sempre els mateixos. La gent desimbolta, constructiva. Els altres, uns quants, carn de queixa. Figueres és morta?. Els morts només són ells, criticaires acomplexats, falsos figuerencs que s´ho miren tot de lluny.

Valoració del regidor de cultura;

Orgullosos de l’Acústica 2008
Parlant de l’Acústica 2008, el regidor de Cultura explica que “Figueres està molt orgullosa del Festival Acústica, que en aquesta setena edició ha assolit una base sòlida, una capacitat d'atracció que recorda a les millors fires i festes, i uns escenaris dedicats a gent de totes les edats, a grans i a joves, que han viscut aquesta gran festa en plena convivència. Hem d'agrair aquest resultat als organitzadors de l'event, a tot el personal de l'empresa Promo Arts Music i el director del Festival, en Xavier Pascual; al personal de l'Ajuntament que aquests dies ha hagut de duplicar els seus esforços; als veïns del centre de Figueres, que han conviscut amb comprensió les molèsties causades pel necessari volum de la música durant les actuacions; i a tots els figuerencs, que hem mostrat un cop més la cara més amable, més oberta i més cosmopolita de la nostra societat” LLueca ha manifestat la voluntat del Govern municipal de continuar treballant perquè l’Acústica creixi en les properes edicions. “En correspondència a aquests bons resultats, el compromís del govern de la ciutat amb l'Acústica creixerà en la propera edició, que coincidirà amb la celebració a Figueres de la Capital de la Cultura Catalana. Aquest major compromís es veurà reflectit el 2009 en més dotació econòmica municipal per al nostre millor festival. En més escenaris on gaudir de la música en directe. I en més activitats paral•leles per garantir que els figuerencs i els nostres visitants, puguem gaudir cada cop més de l'Acústica durant la nit i també durant el dia", ha conclòs el regidor de Cultura.

dimarts, 26 d’agost del 2008

D’esquerres, ecologista i pro nuclear.

Tres qualificacions (entre altres, és clar) que serien capaces d’acotar la nostra ideologia. Tot i que semblen contradictòries, no ho són; producte de converses disteses amb l’amic Darwins...

L’eficiència és sostenibilitat. Això és de calaix, així doncs perquè la humanitat s’entesta en explotar fonts d’energia poc eficients, que generen emissions i residus que hipotequen el progrés dels nostres descendents? Les energies provinents de combustibles fòssils avui son les protagonistes del progrés humà tot i ser potencialment nocives a efectes de sostenibilitat.

A espanya existeixen 8 centrals nuclears, construïdes aviat farà mig segle, amb tots els inconvenients tecnològics que això representa, i perills per a l’entorn d’on s’ubiquen, pel desfasament d’aquestes (varis "petits " incidents a Vandellòs estàn a l'ordre del dia). N’hi ha mitja dotzena més de projectades però paralitzades per la moratòria nuclear que arrant dels incidents a diferents indrets del món que es van produir a la dècada dels 70 i 80 han paralitzat el progrés energètic de l’energia nuclear per por a les conseqüències “temibles” d’aquesta energia. Degut a aquesta moratòria, a espanya la factura elèctrica inclou un cànon per les grans companyies elèctriques en compensació per no haver pogut construir les centrals projectades i rescindir els contractes dels permisos de forma unilateral. Això per una concepció arrelada als anys 80 que avui no té sentit com a tal. Primer que la tecnologia ha evolucionat moltíssim, i segon que no té sentit mantenir 8 centrals desfasadíssimes i oposar-se alhora a la construcció de noves centrals més segures i eficients.

Davant també del radicalisme estratègic que mantenen les potències energètiques fora bo que fóssim autònoms i no generéssim tant de dèficit energètic, començant per l’estalvi i continuant per evolucionar les energies renovables (tot i ser poc eficients) i sobretot una energia que jo avui l’entenc com a neta; la nuclear (recordar que el fum que extreuen les xemeneies és tansols vapor d'aigua). Seria pujar-se al tren que han emprès potències com França o Angleterra...

I els residus? Els residus com si els deixem penjats a l’òrbita de Júpiter, o dipositats a la cara oculta de la lluna...
Mapa de les centrals actuals a Espanya...

divendres, 8 d’agost del 2008

De vacances, i a l’espera del festival Acústica ‘08

Vacances; viatjar, descansar, dedicar-se a un mateix el temps que la resta de l’any no és viable dedicar-se... Sortir, conèixer, llegir, veure, beure, riure, compartir, pintar un quadre... Les vacances porten implícits tots aquests registres i comportaments, més lliures o “aventurers”, gaudir de les coses bones de la vida. És una actitud que molts de nosaltres l’entenem com eventual, i encaixonada als períodes de vacances... Però també es pot viure així, d’acord que sempre hi haurà la feina, responsabilitats o lligams,... però això també pot ser una “aventura” tot depèn de fins on fem arribar els nostres somnis.
I de com ens administrem el temps, esclar... que n'és de valuós el temps!

Esperarem amb candaletes el festival Acústica, sense dubte l’aconteixement cultural més dinàmic i profitós que s'esdevé al calendari anual de la ciutat de Figueres.
Ai! si l'embarraca't de les fires i festes de la Santa Creu, s'hi assemblés una mica...

dijous, 7 d’agost del 2008

Condemnem amb tota l’energia la violència de gènere. A Figueres i arreu!

Campanyes de sensibilització, enduriment de codi penal, destinar més recursos als serveis que es deriven de l’atenció a la dona, educació i integració cívica i qualitativa...

Múltiples opcions sobre la taula, segurament compaginar-les totes seria el camí a seguir. El que sobretot ha de deixar clar la societat en bloc, és el rebuig unànime a aquestes salvatjades comeses per autèntics bàrbars que no han evolucionat, s’han quedat a l’edat mitjana.

Una dada objectiva és que un alt percentatge d’aquesta barbaritat és comesa per immigrants, sí. Però això no ens pot fer defugir del problema (també quedaria l’altre “petit” percentatge, comés per gent autòctona inclús amb una imatge “respectable”, al que també caldria eradicar), aquests immigrants ara també formen part d’aquesta la nostra societat; sovint actituds intransigents i agressives denoten un malestar com a conseqüència de contextos d’injustícia, també caldria actuar-hi doncs i eliminar tants desequilibris socials.

dimecres, 6 d’agost del 2008

More than a club

M’entres el referent del país més internacional pot passejar el seu prestigi arreu del món, el país s’enroca sempre amb la mateixa pedra.

dijous, 31 de juliol del 2008

QUI MARCA LES REGLES DEL JOC?

Anteriorment a l’ instauració del capitalisme als EUA, les empreses eren un conjunt d’individus que s’unificaven per prestar un servei concret, com ara la construcció d’un tram del ferrocarril, i eren subordinades de la societat. Més endavant les corporacions van evolucionar en la seva forma, com a un conjunt de gent (accionistes) constituïts com a una sola persona jurídica (cosa que es conserva a dia d’avui). Aquest pas va ser el pal de paller del capitalisme, juntament amb la revolució industrial es clar. Així doncs, la interpretació subjectiva d’una llei concreta va permetre als advocats de les corporacions eliminar barreres que limitaven de poder a les mateixes. Una llei que s’aprovà als estats units a finals del XIX (14a esmena que li’n diuen) en la que es garantien els mateixos drets a les persones negres que a les blanques i que garantia que en cap estat es podia agredir sobra la vida, la llibertat o la PROPIETAT d’aquell individu... Aquí està amics, l’origen del dret corporatiu! Ja us podeu imaginar quin cable van estirar...” nosaltres també som una persona”.
Curiós que una llei planejada per acabar amb l’esclavitud fos aprofitable per constituir el principal poder mundial dels propers segles. Des de llavors ha plogut molt, i l’evolució ha fet que el poder mundial avui en dia radiqui principalment a la corporació, com a institució predominant, i màxim influent en tots els àmbits.
L’objectiu de l’empresa privada és inamovible. No és un altre que maximitzar beneficis i donar liquiditat als seus inversors a tota costa, per poder així seguir maximitzant beneficis amb altres projectes. Els beneficis del capital... Què és però la riquesa? L’entorn natural i humà no és riquesa? I el concepte de sostenibilitat? Quin món, amb quins conflictes i recursos deixarem als nostres descendents si no s’alteren els objectius inamovibles i completament egoistes de l’institució que avui marca el compàs de la humanitat?
La recerca dels beneficis sempre ha existit. Però a altres èpoques hi havia coses que, o be es consideraven o massa sagrades, o massa essencials pel bé públic, com perquè es consideressin oportunitats de negoci, estaven protegides per tant per les institucions públiques. Llavors existia en la forma de vida una responsabilitat col.lectiva, la gent pertanyia a la terra, i no era la terra la que pertanyia a la gent.
El món ha evolucionat molt, i la realitat ara és que el progrés no s’entén sense l’augment del capital. La sensibilitat cap a tot lo afeblit però (ja sigui entorn humà o natural), desapareix davant d’un valor tant transcendent com el capital. El primer món no pot renunciar al progrés, però aquest progrés no pot passar per damunt de drets fonamentals dels éssers humans. La meitat dels habitants del món avui en dia viuen amb menys de dos dòlars al dia!
El caràcter expansiu que tenen les corporacions, per traduir la seva evolució econòmica en una evolució exponencial ha fet (i fa) que penetrin en sectors considerats bens comuns. Bens comuns, perquè són necessitats intrínseques de la societat (la sanitat, l’energia, l’aigua, obres públiques, l’educació,...). Tots aquests aspectes han tendit a privatitzar-se.
La societat està debilitada però, aquest fet no és cridaner per molta gent. Un benestar falsejat, i una cultura del consumisme que les grans multinacionals han aconseguit instaurar generant necessitats creades al consumidor inhabiliten tota vena reivindicativa. Des del maig del 68 que no hi ha hagut cap reivindicació unànime contra el poder establert.
No trobaràs una sola revista tècnica específica i fiable! (volent dir independent) que no constati i alerti del fet de la decadència de tots els diferents entorns naturals, per efecte de l’avanç en el desenvolupament de l’home. Quin desenvolupament? Poques son les grans corporacions que a dia d’avui (per la manca de consciència d’èpoques passades) et reconeguin que mai van tenir cap respecte per l’entorn i que no hi van dedicar cap esforç. Res els ha mogut durant anys de l’objectiu pel qual van ser dissenyades; maximitzar els beneficis, a costa del que sigui i amb la moralitat disfressada. Avui, la majoria segueix sent així...i el poder de la imatge hi té molt a dir; la marca “verda” per exemple. No és més que posicionament en el mercat, un instrument de màrketing com un altre, que segueix responent a l’objectiu principal de la corporació, maximitzar els beneficis. (heu vist l’anunci de repsol? Té tela).

Evidentment sempre parlo en el context de les grans corporacions, no de la petita i mitjana empresa, que és un altre món. Un altre concepte d’empresa que, sota el meu punt de vista, hauria de ser l’autèntic eix vertebrador del desenvolupament econòmic, amb l’avantatge que incorpora un major contacte humà, i per tant, una sensibilització més elevada amb l’entorn degut a les dimensions més petites i verticals de les seves estructures organitzatives.
Potenciar l’intervencionisme a les gran corporacions per pal.liar aquesta manca de regularització d’una distribució més justa del poder, és el camí a seguir. Donar i prestar capacitats a les pimes per a que puguin tenir una visió competitiva i globalitzada i així fer de l’avanç de la societat quelcom molt més extens, i ric...
Globalitzada, perquè avui en dia no té sentit negar-se a la globalització. La globalització és un fet. Un fet catalitzat per l’avanç de les tecnologies de la informació. I el progrés sostenible i la competitivitat, en gran part depèn de l’ús adequat d’aquesta, amb tot el potencial que té.
Jo particularment, veuria una possible solució a la situació actual també, potenciar molt més (a part de la proliferació de la petita i mitjana empresa) l’empresa pública, en sectors determinats i preferents... Sí, algú em podria titllar d’il·lús (amb l’argument que amb un excés d’empreses públiques apareix sempre la corrupció, a més es clar de l’argument típic de la ineficiència que aporta el sector públic) però l’empresa pública té avantatges:
- La corrupció a l’empresa privada és tant o pitjor... sí, pitjor, pel sol fet de l’abús de poder que fan les grans corporacions per perseguir el seu únic objectiu, el de maximitzar sempre els beneficis.
- A més, si hi ha recessió (cosa que està a l’ordre del dia) l’empresa privada no pot fugir del seu objectiu de maximitzar els beneficis, i redueix costos, per mitjà normalment de reduccions de plantilla, de salaris, deslocalitzacions,... La pública, en cas de recessió, com que els seus objectius també es complimenten amb altres, pot permetre’s seguir funcionant amb pèrdues, i no reduir la producció, cosa que fa que es reactivi’n els mercats i l’economia... Aquesta tesis se l’haurien de plantejar alguns economistes.
- Després el bancs, a veure; perquè jo he de beneficiar amb els meus diners, cedits pel banc d’Espanya, al senyor Botin? No seria més lògic i raonable que aquest recurs l’administrés l’estat i en treies ell el benefici ,cosa que faria que revertís a tothom???

Algun liberal em titllaria de comunista, o més suaument socialista. Jo li contestaria que em refereixo tansols a questions concretes i que crec que poden ser beneficioses en la recerca d’un desenvolupament més sostenible. També li diria, i suposo que coincidiríem, en que la societat occidental no esta preparada per instaurar-se en un règim comunista.
Conclusió dels àmbits plantejats doncs; el privatitzar (sempre amb l’argument principal de guanyar eficiència) persegueix, sota la manipulació dels “lobbies” de les grans corporacions, amb la seva influència com a institució predominant, únicament el seu objectiu d’ampliar el negoci (sovint entremetent-se en sectors de primera necessitat o de bens comuns) i així... seguir maximitzant beneficis.
Voleu un indici prou evident per constatar que l’objectiu principal de les grans empreses privades és el maximitzar els seus beneficis? La deslocalització. Cada dia més pronunciada per la crida dels països emergents en l’oferta de ma d’obra barata. I es clar, interessantíssim retallar costos; més beneficis! Què aporta la deslocalització però als països receptors? Riquesa, o explotació? 20 cèntims diaris de cost humà per produir (una sola persona) 50 unitats d’una peça de roba com podria ser una jaqueta, que desprès es vendran a occident per 100$ cadascuna és aportar riquesa? Aquest 20 cèntims no li dona més a l’individu receptor que pels dos àpats escuets d’arròs a la seva família... Així la població no genera comerç ni riquesa interna, senzillament perquè no hi ha superàvit a les economies familiars (no se si és molt atrevit utilitzar aquest concepte aquí).
Els governants dels països emergents, a més ofereixen interessos fiscals a les multinacionals perquè s’instaurin al país, degut es clar a les exigències propiciades per les empreses per no perdre de vista el seu objectiu principal... Aquestes exigències van complimentades amb l’amenaça de poder dir que se’n poden anar a “ajudar” a algun altre país que estigui pitjor.
Es clar, vist així... ja entenc que se’ls aplani tant el camí, conta’l que aportin poc, sempre serà més que res... però així de ben poc se’n beneficia el país receptor.
Un cas particular amb conseqüència interessant es produeix a la Xina. A part de ser molts habitants, la cultura oriental té molt inculcat l’esperit del sacrifici, això ha fet que, amb el pas del temps, Xina progressés molt industrialment, i s’anés transformant en una potència mundial, el gegant asiàtic... En els inicis de la seva particular revolució industrial, els governants de la xina varen equiparar la seva moneda amb la que manava llavors, el dòlar. Per tant tota fluctuació que patia el dòlar la patia el “yuan”. La intenció era clara llavors, buscaven la moneda referent, la més estable. Però la inestabilitat no va tardar a aparèixer, i per mantenir a l’alça la moneda americana, i de retruc la seva, els xinesos es van veure obligats (i amb capacitat) de comprar grans dipòsits de dòlars. Quan la producció interna d’Estats Units s’ha vist amenaçada per l’excés d’importacions d’orient, no han tingut capacitat de reacció per protegir la seva pròpia producció, degut a la fortalesa de la potència xinesa, propiciada per la possessió d’aquests grans dipòsits de dòlars que si es posessin tots de cop al mercat ensorrarien l’economia americana.
Es crea per tant una dependència cap a la xina semblant a la que també s’està creant cap a tots els països productors de petroli. Aquesta situació genera molta incertesa, inestabilitat global, i merescuda penso jo, degut a la mala gestió dels grans líders mundials a efectes de desenvolupament humà sostenible. No s’ha de confondre competitivitat amb confrontació i això és el que molts líders han fet.
Altra cosa és el final de cicle que pot representar per la humanitat l’esgotament del petroli (diuen els que hi entenen que ja estem al zenit i que cada cop se’n produirà menys), veurem l’adaptació a aquest entrebanc que el progrés humà es trobarà pel camí.

La situació actual és que els governs d’arreu del món també els d’occident, davant d’aquesta situació privilegiada i ben encoberta del poder corporatiu, es veu en nul·litat d’imposar qualsevol normativa que vagi excessivament en detriment dels interessos corporatius... Per molt injusta o insostenible que pugui ser qualsevol situació actual no hi ha capacitat per canviar-ho. Què tocarà un dia o altre, una revolució? Crisis global, presagi d’un període negre?

Anem a pams... per això crec tant important una educació qualitativa i sensible a totes les esferes de la societat, i per tothom el mateix model educatiu! Es pot tenir un nord clar, però s’han de considerar tots els factors que podrien propiciar un naufragi, els temporals i les onades de biaix s’han d’encarar de la forma més adequada. Per mi, una revolució (que no una reivindicació) precedint una gran crisi global, seria un naufragi. Tan sols pel patiment que provocaria una situació així, com ha demostrat la història... La solució és, tenint un nord clar, marcar un full de ruta que contempli el progrés compaginat amb un avanç més social, que de mica en mica es vagi incorporant gent amb vàlua a les estructures organitzatives, que els pilars de la societat siguin el benestar, l’educació i la sensibilitat cap a tot lo afeblit, la inculcació d’un desenvolupament sostenible simplement per assegurar l’existència, no per crear genialitats del màrketing, ni grans ments al servei corporatiu... a això em refereixo. Prou hipocresia, que el poder es reparteixi realment d’una forma més justa. I els polítics, els polítics, o “governants”, que siguin verdaders representants d’aquest poble i lluitin per la seva prosperitat. No unes titelles de les grans corporacions. Això si que seria canviar les regles del joc...

Us passo l’spot de repsol al que feia referència; màrketing verd, super emotiu.

dimarts, 29 de juliol del 2008

La plataforma ja és un fet.


Neix la plataforma pel reconeixement d'aquesta ícona de Catalunya. Es busca l'obtenció de la creu de Sant Jordi pel gitano, però tampoc es renuncia a altres reconeixements com el català de l'any o el premi Príncep d'Astúries.
http://creudesantjordialgitanodebalaguer.blogspot.com/

diumenge, 27 de juliol del 2008

Donde está la bolita?


El duo "trilero" ZP i Solbes tornen a jugar amb Catalunya, després dels mítics: "Apoyaré", papers de Salamanca, la puta i la ramoneta amb ERC i CiU. Sembla que ens la fotaran altra cop doblegada amb el tema del finançament. Jo personalment crec que ni amb el PP ni el PSOE no hi ha res a pactar, perquè només són plurals per obligació aritmètica parlamentària, però el seu model es centralista i xucla-sang. Les mentides sobre l'estat federal o tot el reguitzell de mentides que pot vomitar el govern socialista ens podran seguir enganyant com a gatets que els hi han canviat el freaskies per cascalls d'opi?
Sembla que el trilero ZP en té prou amb dir de tant en quan que és del barça i un parell de tonteries més per a tenir-nos endormiscadets. El PP li ha fet gran part de la feina però també, en la seva campanya (irracional) contra tot el que porta el segell de català, li ha posat la feina molt fàcil a ZP per a convertir-se en el defensor de Catalunya enfront de les maniobres desesperades d'un Rajoy que cada dia nota com li balla més la cadira al carrer Gènova. Un PP moderat en principi convé a Catalunya, perquè permetrar el joc a dues aigües que sempre és més benfició que jugar a una sola carta.
Però més enllà de les solucions temporals (com aquest última), els grans partits no entendran mai Espanya com un estat plural si no és per necessitat. El que fa falta és canalitzar el convenciment independentista que està calant, també en la classe empresarial (quelcom cabdal). Un convenciment que és igual de generalitzat amb el fet que tenim una classe política (partits catalans) que no és capaç de liderar un projecte comú cap a la reivindicació del dret d'autodeterminació. Per això fa falta l'aparició de noves icones amb capacitat de lideratge i honestitat que recollin i fomentin aquest esperit. Els López Tena i López Bofill, la gent del cercle català de negocis, Salas Martin, Tremosas ... han d'agafar les regnes d'uns partits que s'han mostrat incompetents per agafar el timó. Per això s'han de trencar els eixos d'esquerra-dreta i crear un front comú per a defensar un dels drets bàsics de la humanitat, el de la autodeterminació.
En aquest sentit el tribunal constitucional ens pot fer un gran favor tombant l'Estatut que Mas va pactar de rebaixes per fer-se una foto amb el trilero. A veure si serveix perquè s'obrin els ulls de la gent sobre aquesta el que és aquesta Espanya sagrada que está per sobre del bé i del mal.
Nous referents per substituir-ne de vells:

dijous, 24 de juliol del 2008

Ja n’hi ha prou d’abaixar-nos els pantalons davant de l’espoli fiscal espanyol!

"El PSC és un partit responsable i jo no he sentit res en aquest sentit"

Això és el que respon el portaveu del PSOE, José Antonio Alonso, quan és preguntat per la possibilitat de que el PSC veti els pressupostos generals de l’estat, en el cas de no aconseguir un acord en matèria de finançament satisfactori per Catalunya.

El cert és que el president Montilla ja va dir en sessió parlamentària que posaria traves al govern estatal en el supòsit de que fos necessari, però és creïble aquesta amenaça? Vosaltres veieu factible un daltabaix com aquest dintre de les files socialistes? Això segurament faria saltar els dos ministres del PSC a Madrid (Chacón i Corbacho), i feria molt difícil la governabilitat d’Espanya durant el que queda de legislatura, imagina’t!
Però bé, si els partits catalans no ens plantem un dia o altre, i pensem únicament en clau catalana, l’ofeg serà cada vegada més asfixiant... Per altra banda si el PSC no aconsegueix un acord satisfactori en matèria de finançament, haurà cavat la seva pròpia tomba. Una tomba on m’imagino perfectament qui (conta’l d’eliminar el contrincant i guanyar comoditat) hi empalarà els m3 de terra necessaris perquè quedin ben enterrats... Espero i desitjo que CiU no jugui un paper estratègic, en clau de partit, com va fer amb la negociació a la baixa de l’estatut i, ara si pensi en clau de país. No s’emplenen tant la boca? Ara seria el moment d’anar tots junts. ERC i ICV, per descomptat, també... i l’Alícia Sánchez Camacho que s’ho miri desde la barrera si vol, amb l’amic Rivera.

Ja n’hi ha prou d’abaixar-nos els pantalons davant de l’espoli fiscal espanyol!

dimarts, 22 de juliol del 2008

Per quan la creu de Sant Jordi?


Aquest home es mereix el maxim reconeixement per part de les institucions catalanes.

Filarmònica de Montpellier i Jeff Mills

El techno i la música clàssica agafats del bracet.

dijous, 17 de juliol del 2008

No cal néixer a Catalunya per estimar-la



"Article escrit per Víctor Alexandre (escriptor i periodista) que ens heu fet arribar, i ens hem pres la llibertat de publicar".


El fet que la revista Lletres dediqui aquest número a la literatura de viatges, amb llibres que ens expliquen el món, és un bon motiu per reflexionar sobre aquelles persones provinents dels cinc continents que viuen als Països Catalans i a les quals definim genèricament com a immigració. Són elles les que han fet que la població del Principat, per exemple, hagi crescut en un milió de persones en molt poc temps, tot passant de sis a set milions d'habitants. Això ha dut molts catalans autòctons a veure la immigració amb recel o fins i tot amb hostilitat i ha empès alguns polítics a instrumentalitzar-la en benefici propi agitant les emocions de la gent, especialment d'aquells que veuen en el diferent un enemic en potència que ve aquí a xuclar-nos la identitat, la llengua, el benestar i la sang. Molts missatges electorals juguen subtilment amb aquests elements i fan insinuacions revestides de paraules de ressonàncies nobles, com ara drets humans, democràcia o llibertat. Al darrere, però, s'amaga sempre l'intent reaccionari i covard de captar els vots de la ignorància, de l'absolutisme i de la por.
Contràriament al que diuen aquests missatges, però, no és la immigració el problema de Catalunya, sinó determinats catalans. Aquells catalans capaços de vendre el país a canvi del seu benestar personal. La nostra història, com la de tots els pobles sense Estat, és plena de camaleons. Ells també usen paraules nobles, com ara progressisme, pluralisme o universalisme i es defineixen com a no nacionalistes, però Espanya, segons ells, ha de continuar essent Espanya i Catalunya ha de formar-ne part. Opinen, aquests superbs ciutadans del món, que els catalans només som universals si som espanyols. La catalanitat, per ella mateixa, deslligada de l'espanyolitat, és perniciosa, insolidària i moralment reprovable. I, per tal que tot continuï igual, ens canten les excel·lències del federalisme i ens el presenten com la gran panacea. Tan capficats estan en llur espanyolisme que obliden que el federalisme només té sentit si és lliure i no imposat, perquè només és lliure aquell que és veritablement independent i decideix per ell mateix.
No són els immigrants, per tant, allò que amenaça la nostra identitat i la nostra llengua, sinó l'actitud d'aquests catalans que conceptuen com a normal tota visió hispanocèntrica del món i com a radical tota visió catalanocèntrica. Són ells, no pas els palestins o els equatorians que arriben, els qui necessiten la subordinació de Catalunya a Espanya per poder mantenir el tren de vida de les seves misèries personals. Ells són l'autèntic perill per a la recuperació dels nostres drets nacionals. Parlen de Catalunya, sí, però ho fan com una part indestriable d'Espanya, i és en Espanya, no pas en Catalunya, en qui pensen cada cop que diuen 'aquest país'. Però no, la immigració no té cap culpa de l'ànima d'esclau d'aquests catalans. I és mentida, a més, que la immigració tingui animadversió contra Catalunya. Al contrari, són molts els catalans d'orígens llunyans que en reivindiquen la independència i Déu ens guardi de certs cognoms de soca-rel per assolir-la. La independència de Catalunya arribarà, podem estar-ne segurs, però no serà gràcies a aquests autòctons, sinó a l'esforç d'aquells cognoms que encara no hem après a pronunciar.
Caldria que interioritzéssim aquesta qüestió per dues raons: d'una banda, per foragitar l'ombra de sospita que projectem sobre les persones nouvingudes; i de l'altra, per demostrar la nostra maduresa admetent que som nosaltres els qui no hem estat capaços de resoldre el conflicte polític que mantenim amb Espanya. Després de tres segles d'incompetència i de pusil·lanimitat, és d'una covardia immensa responsabilitzar els immigrants de la desaparició de Catalunya. Més que res perquè si el que han trobat en arribar ha estat un territori subordinat a un altre, no ha estat pas per culpa seva sinó per culpa dels que ja hi érem. Cal, per tant, no fer demagògia amb la immigració, i encara menys satanitzar-la com si fos la causa de l'estat de prostració institucional en què ens trobem. És cert que la immigració pot ser un problema per al país; i Espanya ho sap, com ho saben tots els pobles amb passat imperial. La immigració sempre s'ha utilitzat per minoritzar els pobles conquerits i subordinar-los a la voluntat del vencedor. Però els problemes que es puguin derivar de la suposada no integració de persones foranes a Catalunya són responsabilitat nostra. Que fàcil que és carregar els neulers als marroquins, als peruans o als senegalesos. 'No hi ha manera que parlin català', diuen alguns. I, ves per on, la majoria dels qui ho diuen són els primers a abandonar el català cada cop que algú els parla en espanyol. És curiós que certs abrandats catalanistes no s'adonin de l'espanyolisme subjacent del seu discurs. Hi ha res més espanyolista que defugir les pròpies responsabilitats com a catalans? Els immigrants que arriben avui a Catalunya no sols no tenen cap animadversió contra el nostre poble, sinó que no en saben pràcticament res. I és lògic que sigui així perquè nosaltres, els catalans, no hem estat capaços de segar les cadenes espanyoles i convertir-nos en un Estat independent. És injust –i covard, profundament covard-, per tant, exigir-los uns deures amb el país que tants catalans incomplim.
És clar que hi ha molta gent de l'antiga immigració espanyola que no s'identifica amb aquesta terra, ja ho sabem. Però, per què haurien de creure ells en allò que no creiem nosaltres? Per què haurien de defensar una llengua, una cultura i uns drets que els autòctons no estimem? Els amants de les essències haurien de parar atenció en els cognoms dels independentistes d'avui, se sorprendrien dels López, Martínez, Gutiérrez, Mahmud o N'Dour que defensen allò que els Piqué i Camps, Borrell i Fontelles o Boadella i Oncins menyspreen. Potser així s'adonarien que el debat que cal obrir no és el de la immigració sinó el de la independència, la clau mestra que obre totes les portes, inclosa la del respecte.