QUI MARCA LES REGLES DEL JOC?

Anteriorment a l’ instauració del capitalisme als EUA, les empreses eren un conjunt d’individus que s’unificaven per prestar un servei concret, com ara la construcció d’un tram del ferrocarril, i eren subordinades de la societat. Més endavant les corporacions van evolucionar en la seva forma, com a un conjunt de gent (accionistes) constituïts com a una sola persona jurídica (cosa que es conserva a dia d’avui). Aquest pas va ser el pal de paller del capitalisme, juntament amb la revolució industrial es clar. Així doncs, la interpretació subjectiva d’una llei concreta va permetre als advocats de les corporacions eliminar barreres que limitaven de poder a les mateixes. Una llei que s’aprovà als estats units a finals del XIX (14a esmena que li’n diuen) en la que es garantien els mateixos drets a les persones negres que a les blanques i que garantia que en cap estat es podia agredir sobra la vida, la llibertat o la PROPIETAT d’aquell individu... Aquí està amics, l’origen del dret corporatiu! Ja us podeu imaginar quin cable van estirar...” nosaltres també som una persona”.
Curiós que una llei planejada per acabar amb l’esclavitud fos aprofitable per constituir el principal poder mundial dels propers segles. Des de llavors ha plogut molt, i l’evolució ha fet que el poder mundial avui en dia radiqui principalment a la corporació, com a institució predominant, i màxim influent en tots els àmbits.
L’objectiu de l’empresa privada és inamovible. No és un altre que maximitzar beneficis i donar liquiditat als seus inversors a tota costa, per poder així seguir maximitzant beneficis amb altres projectes. Els beneficis del capital... Què és però la riquesa? L’entorn natural i humà no és riquesa? I el concepte de sostenibilitat? Quin món, amb quins conflictes i recursos deixarem als nostres descendents si no s’alteren els objectius inamovibles i completament egoistes de l’institució que avui marca el compàs de la humanitat?
La recerca dels beneficis sempre ha existit. Però a altres èpoques hi havia coses que, o be es consideraven o massa sagrades, o massa essencials pel bé públic, com perquè es consideressin oportunitats de negoci, estaven protegides per tant per les institucions públiques. Llavors existia en la forma de vida una responsabilitat col.lectiva, la gent pertanyia a la terra, i no era la terra la que pertanyia a la gent.
El món ha evolucionat molt, i la realitat ara és que el progrés no s’entén sense l’augment del capital. La sensibilitat cap a tot lo afeblit però (ja sigui entorn humà o natural), desapareix davant d’un valor tant transcendent com el capital. El primer món no pot renunciar al progrés, però aquest progrés no pot passar per damunt de drets fonamentals dels éssers humans. La meitat dels habitants del món avui en dia viuen amb menys de dos dòlars al dia!
El caràcter expansiu que tenen les corporacions, per traduir la seva evolució econòmica en una evolució exponencial ha fet (i fa) que penetrin en sectors considerats bens comuns. Bens comuns, perquè són necessitats intrínseques de la societat (la sanitat, l’energia, l’aigua, obres públiques, l’educació,...). Tots aquests aspectes han tendit a privatitzar-se.
La societat està debilitada però, aquest fet no és cridaner per molta gent. Un benestar falsejat, i una cultura del consumisme que les grans multinacionals han aconseguit instaurar generant necessitats creades al consumidor inhabiliten tota vena reivindicativa. Des del maig del 68 que no hi ha hagut cap reivindicació unànime contra el poder establert.
No trobaràs una sola revista tècnica específica i fiable! (volent dir independent) que no constati i alerti del fet de la decadència de tots els diferents entorns naturals, per efecte de l’avanç en el desenvolupament de l’home. Quin desenvolupament? Poques son les grans corporacions que a dia d’avui (per la manca de consciència d’èpoques passades) et reconeguin que mai van tenir cap respecte per l’entorn i que no hi van dedicar cap esforç. Res els ha mogut durant anys de l’objectiu pel qual van ser dissenyades; maximitzar els beneficis, a costa del que sigui i amb la moralitat disfressada. Avui, la majoria segueix sent així...i el poder de la imatge hi té molt a dir; la marca “verda” per exemple. No és més que posicionament en el mercat, un instrument de màrketing com un altre, que segueix responent a l’objectiu principal de la corporació, maximitzar els beneficis. (heu vist l’anunci de repsol? Té tela).

Evidentment sempre parlo en el context de les grans corporacions, no de la petita i mitjana empresa, que és un altre món. Un altre concepte d’empresa que, sota el meu punt de vista, hauria de ser l’autèntic eix vertebrador del desenvolupament econòmic, amb l’avantatge que incorpora un major contacte humà, i per tant, una sensibilització més elevada amb l’entorn degut a les dimensions més petites i verticals de les seves estructures organitzatives.
Potenciar l’intervencionisme a les gran corporacions per pal.liar aquesta manca de regularització d’una distribució més justa del poder, és el camí a seguir. Donar i prestar capacitats a les pimes per a que puguin tenir una visió competitiva i globalitzada i així fer de l’avanç de la societat quelcom molt més extens, i ric...

Globalitzada, perquè avui en dia no té sentit negar-se a la globalització. La globalització és un fet. Un fet catalitzat per l’avanç de les tecnologies de la informació. I el progrés sostenible i la competitivitat, en gran part depèn de l’ús adequat d’aquesta, amb tot el potencial que té.
Jo particularment, veuria una possible solució a la situació actual també, potenciar molt més (a part de la proliferació de la petita i mitjana empresa) l’empresa pública, en sectors determinats i preferents... Sí, algú em podria titllar d’il·lús (amb l’argument que amb un excés d’empreses públiques apareix sempre la corrupció, a més es clar de l’argument típic de la ineficiència que aporta el sector públic) però l’empresa pública té avantatges:
- La corrupció a l’empresa privada és tant o pitjor... sí, pitjor, pel sol fet de l’abús de poder que fan les grans corporacions per perseguir el seu únic objectiu, el de maximitzar sempre els beneficis.
- A més, si hi ha recessió (cosa que està a l’ordre del dia) l’empresa privada no pot fugir del seu objectiu de maximitzar els beneficis, i redueix costos, per mitjà normalment de reduccions de plantilla, de salaris, deslocalitzacions,... La pública, en cas de recessió, com que els seus objectius també es complimenten amb altres, pot permetre’s seguir funcionant amb pèrdues, i no reduir la producció, cosa que fa que es reactivi’n els mercats i l’economia... Aquesta tesis se l’haurien de plantejar alguns economistes.
- Després el bancs, a veure; perquè jo he de beneficiar amb els meus diners, cedits pel banc d’Espanya, al senyor Botin? No seria més lògic i raonable que aquest recurs l’administrés l’estat i en treies ell el benefici ,cosa que faria que revertís a tothom???

Algun liberal em titllaria de comunista, o més suaument socialista. Jo li contestaria que em refereixo tansols a questions concretes i que crec que poden ser beneficioses en la recerca d’un desenvolupament més sostenible. També li diria, i suposo que coincidiríem, en que la societat occidental no esta preparada per instaurar-se en un règim comunista.
Conclusió dels àmbits plantejats doncs; el privatitzar (sempre amb l’argument principal de guanyar eficiència) persegueix, sota la manipulació dels “lobbies” de les grans corporacions, amb la seva influència com a institució predominant, únicament el seu objectiu d’ampliar el negoci (sovint entremetent-se en sectors de primera necessitat o de bens comuns) i així... seguir maximitzant beneficis.

Voleu un indici prou evident per constatar que l’objectiu principal de les grans empreses privades és el maximitzar els seus beneficis? La deslocalització. Cada dia més pronunciada per la crida dels països emergents en l’oferta de ma d’obra barata. I es clar, interessantíssim retallar costos; més beneficis! Què aporta la deslocalització però als països receptors? Riquesa, o explotació? 20 cèntims diaris de cost humà per produir (una sola persona) 50 unitats d’una peça de roba com podria ser una jaqueta, que desprès es vendran a occident per 100$ cadascuna és aportar riquesa? Aquest 20 cèntims no li dona més a l’individu receptor que pels dos àpats escuets d’arròs a la seva família... Així la població no genera comerç ni riquesa interna, senzillament perquè no hi ha superàvit a les economies familiars (no se si és molt atrevit utilitzar aquest concepte aquí).
Els governants dels països emergents, a més ofereixen interessos fiscals a les multinacionals perquè s’instaurin al país, degut es clar a les exigències propiciades per les empreses per no perdre de vista el seu objectiu principal... Aquestes exigències van complimentades amb l’amenaça de poder dir que se’n poden anar a “ajudar” a algun altre país que estigui pitjor.
Es clar, vist així... ja entenc que se’ls aplani tant el camí, conta’l que aportin poc, sempre serà més que res... però així de ben poc se’n beneficia el país receptor.
Un cas particular amb conseqüència interessant es produeix a la Xina. A part de ser molts habitants, la cultura oriental té molt inculcat l’esperit del sacrifici, això ha fet que, amb el pas del temps, Xina progressés molt industrialment, i s’anés transformant en una potència mundial, el gegant asiàtic... En els inicis de la seva particular revolució industrial, els governants de la xina varen equiparar la seva moneda amb la que manava llavors, el dòlar. Per tant tota fluctuació que patia el dòlar la patia el “yuan”. La intenció era clara llavors, buscaven la moneda referent, la més estable. Però la inestabilitat no va tardar a aparèixer, i per mantenir a l’alça la moneda americana, i de retruc la seva, els xinesos es van veure obligats (i amb capacitat) de comprar grans dipòsits de dòlars. Quan la producció interna d’Estats Units s’ha vist amenaçada per l’excés d’importacions d’orient, no han tingut capacitat de reacció per protegir la seva pròpia producció, degut a la fortalesa de la potència xinesa, propiciada per la possessió d’aquests grans dipòsits de dòlars que si es posessin tots de cop al mercat ensorrarien l’economia americana.
Es crea per tant una dependència cap a la xina semblant a la que també s’està creant cap a tots els països productors de petroli. Aquesta situació genera molta incertesa, inestabilitat global, i merescuda penso jo, degut a la mala gestió dels grans líders mundials a efectes de desenvolupament humà sostenible. No s’ha de confondre competitivitat amb confrontació i això és el que molts líders han fet.
Altra cosa és el final de cicle que pot representar per la humanitat l’esgotament del petroli (diuen els que hi entenen que ja estem al zenit i que cada cop se’n produirà menys), veurem l’adaptació a aquest entrebanc que el progrés humà es trobarà pel camí.

La situació actual és que els governs d’arreu del món també els d’occident, davant d’aquesta situació privilegiada i ben encoberta del poder corporatiu, es veu en nul·litat d’imposar qualsevol normativa que vagi excessivament en detriment dels interessos corporatius... Per molt injusta o insostenible que pugui ser qualsevol situació actual no hi ha capacitat per canviar-ho. Què tocarà un dia o altre, una revolució? Crisis global, presagi d’un període negre?

Anem a pams... per això crec tant important una educació qualitativa i sensible a totes les esferes de la societat, i per tothom el mateix model educatiu! Es pot tenir un nord clar, però s’han de considerar tots els factors que podrien propiciar un naufragi, els temporals i les onades de biaix s’han d’encarar de la forma més adequada. Per mi, una revolució (que no una reivindicació) precedint una gran crisi global, seria un naufragi. Tan sols pel patiment que provocaria una situació així, com ha demostrat la història... La solució és, tenint un nord clar, marcar un full de ruta que contempli el progrés compaginat amb un avanç més social, que de mica en mica es vagi incorporant gent amb vàlua a les estructures organitzatives, que els pilars de la societat siguin el benestar, l’educació i la sensibilitat cap a tot lo afeblit, la inculcació d’un desenvolupament sostenible simplement per assegurar l’existència, no per crear genialitats del màrketing, ni grans ments al servei corporatiu... a això em refereixo. Prou hipocresia, que el poder es reparteixi realment d’una forma més justa. I els polítics, els polítics, o “governants”, que siguin verdaders representants d’aquest poble i lluitin per la seva prosperitat. No unes titelles de les grans corporacions. Això si que seria canviar les regles del joc...

Us passo l’spot de repsol al que feia referència; màrketing verd, super emotiu.

La plataforma ja és un fet.

Neix la plataforma pel reconeixement d'aquesta ícona de Catalunya. Es busca l'obtenció de la creu de Sant Jordi pel gitano, però tampoc es renuncia a altres reconeixements com el català de l'any o el premi Príncep d'Astúries.
http://creudesantjordialgitanodebalaguer.blogspot.com/

Donde está la bolita?

El duo "trilero" ZP i Solbes tornen a jugar amb Catalunya, després dels mítics: "Apoyaré", papers de Salamanca, la puta i la ramoneta amb ERC i CiU. Sembla que ens la fotaran altra cop doblegada amb el tema del finançament. Jo personalment crec que ni amb el PP ni el PSOE no hi ha res a pactar, perquè només són plurals per obligació aritmètica parlamentària, però el seu model es centralista i xucla-sang. Les mentides sobre l'estat federal o tot el reguitzell de mentides que pot vomitar el govern socialista ens podran seguir enganyant com a gatets que els hi han canviat el freaskies per cascalls d'opi?
Sembla que el trilero ZP en té prou amb dir de tant en quan que és del barça i un parell de tonteries més per a tenir-nos endormiscadets. El PP li ha fet gran part de la feina però també, en la seva campanya (irracional) contra tot el que porta el segell de català, li ha posat la feina molt fàcil a ZP per a convertir-se en el defensor de Catalunya enfront de les maniobres desesperades d'un Rajoy que cada dia nota com li balla més la cadira al carrer Gènova. Un PP moderat en principi convé a Catalunya, perquè permetrar el joc a dues aigües que sempre és més benfició que jugar a una sola carta.
Però més enllà de les solucions temporals (com aquest última), els grans partits no entendran mai Espanya com un estat plural si no és per necessitat. El que fa falta és canalitzar el convenciment independentista que està calant, també en la classe empresarial (quelcom cabdal). Un convenciment que és igual de generalitzat amb el fet que tenim una classe política (partits catalans) que no és capaç de liderar un projecte comú cap a la reivindicació del dret d'autodeterminació. Per això fa falta l'aparició de noves icones amb capacitat de lideratge i honestitat que recollin i fomentin aquest esperit. Els López Tena i López Bofill, la gent del cercle català de negocis, Salas Martin, Tremosas ... han d'agafar les regnes d'uns partits que s'han mostrat incompetents per agafar el timó. Per això s'han de trencar els eixos d'esquerra-dreta i crear un front comú per a defensar un dels drets bàsics de la humanitat, el de la autodeterminació.
En aquest sentit el tribunal constitucional ens pot fer un gran favor tombant l'Estatut que Mas va pactar de rebaixes per fer-se una foto amb el trilero. A veure si serveix perquè s'obrin els ulls de la gent sobre aquesta el que és aquesta Espanya sagrada que está per sobre del bé i del mal.
Nous referents per substituir-ne de vells:

Ja n’hi ha prou d’abaixar-nos els pantalons davant de l’espoli fiscal espanyol!

"El PSC és un partit responsable i jo no he sentit res en aquest sentit"

Això és el que respon el portaveu del PSOE, José Antonio Alonso, quan és preguntat per la possibilitat de que el PSC veti els pressupostos generals de l’estat, en el cas de no aconseguir un acord en matèria de finançament satisfactori per Catalunya.

El cert és que el president Montilla ja va dir en sessió parlamentària que posaria traves al govern estatal en el supòsit de que fos necessari, però és creïble aquesta amenaça? Vosaltres veieu factible un daltabaix com aquest dintre de les files socialistes? Això segurament faria saltar els dos ministres del PSC a Madrid (Chacón i Corbacho), i feria molt difícil la governabilitat d’Espanya durant el que queda de legislatura, imagina’t!

Però bé, si els partits catalans no ens plantem un dia o altre, i pensem únicament en clau catalana, l’ofeg serà cada vegada més asfixiant... Per altra banda si el PSC no aconsegueix un acord satisfactori en matèria de finançament, haurà cavat la seva pròpia tomba. Una tomba on m’imagino perfectament qui (conta’l d’eliminar el contrincant i guanyar comoditat) hi empalarà els m3 de terra necessaris perquè quedin ben enterrats... Espero i desitjo que CiU no jugui un paper estratègic, en clau de partit, com va fer amb la negociació a la baixa de l’estatut i, ara si pensi en clau de país. No s’emplenen tant la boca? Ara seria el moment d’anar tots junts. ERC i ICV, per descomptat, també... i l’Alícia Sánchez Camacho que s’ho miri desde la barrera si vol, amb l’amic Rivera.

Ja n’hi ha prou d’abaixar-nos els pantalons davant de l’espoli fiscal espanyol!

Per quan la creu de Sant Jordi?

Aquest home es mereix el maxim reconeixement per part de les institucions catalanes.

Filarmònica de Montpellier i Jeff Mills

El techno i la música clàssica agafats del bracet.

No cal néixer a Catalunya per estimar-la

"Article escrit per Víctor Alexandre (escriptor i periodista) que ens heu fet arribar, i ens hem pres la llibertat de publicar".

El fet que la revista Lletres dediqui aquest número a la literatura de viatges, amb llibres que ens expliquen el món, és un bon motiu per reflexionar sobre aquelles persones provinents dels cinc continents que viuen als Països Catalans i a les quals definim genèricament com a immigració. Són elles les que han fet que la població del Principat, per exemple, hagi crescut en un milió de persones en molt poc temps, tot passant de sis a set milions d'habitants. Això ha dut molts catalans autòctons a veure la immigració amb recel o fins i tot amb hostilitat i ha empès alguns polítics a instrumentalitzar-la en benefici propi agitant les emocions de la gent, especialment d'aquells que veuen en el diferent un enemic en potència que ve aquí a xuclar-nos la identitat, la llengua, el benestar i la sang. Molts missatges electorals juguen subtilment amb aquests elements i fan insinuacions revestides de paraules de ressonàncies nobles, com ara drets humans, democràcia o llibertat. Al darrere, però, s'amaga sempre l'intent reaccionari i covard de captar els vots de la ignorància, de l'absolutisme i de la por.
Contràriament al que diuen aquests missatges, però, no és la immigració el problema de Catalunya, sinó determinats catalans. Aquells catalans capaços de vendre el país a canvi del seu benestar personal. La nostra història, com la de tots els pobles sense Estat, és plena de camaleons. Ells també usen paraules nobles, com ara progressisme, pluralisme o universalisme i es defineixen com a no nacionalistes, però Espanya, segons ells, ha de continuar essent Espanya i Catalunya ha de formar-ne part. Opinen, aquests superbs ciutadans del món, que els catalans només som universals si som espanyols. La catalanitat, per ella mateixa, deslligada de l'espanyolitat, és perniciosa, insolidària i moralment reprovable. I, per tal que tot continuï igual, ens canten les excel·lències del federalisme i ens el presenten com la gran panacea. Tan capficats estan en llur espanyolisme que obliden que el federalisme només té sentit si és lliure i no imposat, perquè només és lliure aquell que és veritablement independent i decideix per ell mateix.
No són els immigrants, per tant, allò que amenaça la nostra identitat i la nostra llengua, sinó l'actitud d'aquests catalans que conceptuen com a normal tota visió hispanocèntrica del món i com a radical tota visió catalanocèntrica. Són ells, no pas els palestins o els equatorians que arriben, els qui necessiten la subordinació de Catalunya a Espanya per poder mantenir el tren de vida de les seves misèries personals. Ells són l'autèntic perill per a la recuperació dels nostres drets nacionals. Parlen de Catalunya, sí, però ho fan com una part indestriable d'Espanya, i és en Espanya, no pas en Catalunya, en qui pensen cada cop que diuen 'aquest país'. Però no, la immigració no té cap culpa de l'ànima d'esclau d'aquests catalans. I és mentida, a més, que la immigració tingui animadversió contra Catalunya. Al contrari, són molts els catalans d'orígens llunyans que en reivindiquen la independència i Déu ens guardi de certs cognoms de soca-rel per assolir-la. La independència de Catalunya arribarà, podem estar-ne segurs, però no serà gràcies a aquests autòctons, sinó a l'esforç d'aquells cognoms que encara no hem après a pronunciar.
Caldria que interioritzéssim aquesta qüestió per dues raons: d'una banda, per foragitar l'ombra de sospita que projectem sobre les persones nouvingudes; i de l'altra, per demostrar la nostra maduresa admetent que som nosaltres els qui no hem estat capaços de resoldre el conflicte polític que mantenim amb Espanya. Després de tres segles d'incompetència i de pusil·lanimitat, és d'una covardia immensa responsabilitzar els immigrants de la desaparició de Catalunya. Més que res perquè si el que han trobat en arribar ha estat un territori subordinat a un altre, no ha estat pas per culpa seva sinó per culpa dels que ja hi érem. Cal, per tant, no fer demagògia amb la immigració, i encara menys satanitzar-la com si fos la causa de l'estat de prostració institucional en què ens trobem. És cert que la immigració pot ser un problema per al país; i Espanya ho sap, com ho saben tots els pobles amb passat imperial. La immigració sempre s'ha utilitzat per minoritzar els pobles conquerits i subordinar-los a la voluntat del vencedor. Però els problemes que es puguin derivar de la suposada no integració de persones foranes a Catalunya són responsabilitat nostra. Que fàcil que és carregar els neulers als marroquins, als peruans o als senegalesos. 'No hi ha manera que parlin català', diuen alguns. I, ves per on, la majoria dels qui ho diuen són els primers a abandonar el català cada cop que algú els parla en espanyol. És curiós que certs abrandats catalanistes no s'adonin de l'espanyolisme subjacent del seu discurs. Hi ha res més espanyolista que defugir les pròpies responsabilitats com a catalans? Els immigrants que arriben avui a Catalunya no sols no tenen cap animadversió contra el nostre poble, sinó que no en saben pràcticament res. I és lògic que sigui així perquè nosaltres, els catalans, no hem estat capaços de segar les cadenes espanyoles i convertir-nos en un Estat independent. És injust –i covard, profundament covard-, per tant, exigir-los uns deures amb el país que tants catalans incomplim.
És clar que hi ha molta gent de l'antiga immigració espanyola que no s'identifica amb aquesta terra, ja ho sabem. Però, per què haurien de creure ells en allò que no creiem nosaltres? Per què haurien de defensar una llengua, una cultura i uns drets que els autòctons no estimem? Els amants de les essències haurien de parar atenció en els cognoms dels independentistes d'avui, se sorprendrien dels López, Martínez, Gutiérrez, Mahmud o N'Dour que defensen allò que els Piqué i Camps, Borrell i Fontelles o Boadella i Oncins menyspreen. Potser així s'adonarien que el debat que cal obrir no és el de la immigració sinó el de la independència, la clau mestra que obre totes les portes, inclosa la del respecte.

Catalanisme i realitat (per Alfons López Tena)

Article extret del diari el Punt d'avui.

És l'hora de la realitat i el pragmatisme: o volem allò que tenim o tenim allò que volem, però prou d'enganyar la gent i fer veure que aconseguirem dintre de l'Estat espanyol, i pel bon voler dels seus governs, allò que decidim els catalans. Tribuna Vocal del Consell General del Poder Judicial i president del Cercle d'Estudis Sobiranistes Alfons Lopez Tena

Veus catalanes, algunes de bona fe, reclamen ocupar-se dels problemes de la gent i invoquen la realitat i el pragmatisme contra el que anomenen «discussions essencialistes», com ara la independència de Catalunya. Fem-ho, doncs, i no crec equivocar-me si entre aitals problemes incloc tenir aigua, electricitat, transport, sanitat, pensions, ensenyament, o feina. L'autonomisme ens vol fer creure que els pot resoldre i defensar els interessos de la gent, però el seu balanç, positiu al segle passat, és ara una font contínua de frustracions, perquè només el govern espanyol pot decidir si tenim aigua i com els catalans; si hi ha interconnexió elèctrica amb França o no i si inverteix en xarxa elèctrica o no (7% per a Catalunya el 2006, 2,4% la prevista pel 2008-2011); si traspassa els ferrocarrils o no, o hi inverteix (el doble a Madrid que a Barcelona); si hi ha TGV amb Europa o no; si els aeroports els traspassen, si hi inverteix o no (6 vegades més a Madrid que a Barcelona), i si els dediquen a traslladar els catalans a Madrid o a la resta del món; quines són les pensions; si els estudiants catalans reben o no beques (4,8% els darrers 10 anys); i quins són els impostos i les cotitzacions socials.
L'autonomisme no resol res L'autonomisme pot parlar a la gent dels seus problemes i d'un projecte de país engrescador, que doni respostes modernes, però no pot resoldre res perquè tot allò que importa depèn del govern espanyol. Tant és que vulguem seleccions esportives internacionals (52,7%), català oficial a la Unió Europea (74,4%), gestionar tots els transports (79,1%), o recaptar i decidir sobre tots els impostos (68,6%), perquè ni als catalans ni als nostres representants ens correspon la decisió.
Mentrestant, la realitat és que el nostre espoli fiscal s'ha duplicat els darrers 10 anys, i més d'un 10% del PIB català se'n va cada any a Espanya i no torna, 20.000 milions d'euros i 2.622 euros per càpita; l'obra pública estatal a Catalunya els darrers 5 anys està un 40% per sota de la mitjana; els dipòsits bancaris a Madrid eren fa 10 anys com els de Barcelona i ara els dupliquen; el poder adquisitiu dels catalans, el més alt fa 30 anys, s'esfondra al 104,6% del conjunt i és el 9è per comunitat autònoma, per sota de Melilla; Madrid té el 50% de la facturació de les 5.000 més grans empreses, Catalunya el 18%; Catalunya perd 6 posicions entre 2003 i 2006 en competitivitat mundial, i en l'índex de desenvolupament humà de Nacions Unides baixa entre 2000 i 2007 de la posició 14 a la 18, mentre que Espanya puja de la 21 a la 13. Entre 2006 i 2008 Catalunya és la 12a en creixement entre les comunitats autònomes, i del 2005 al 2006 va perdre 13.200 llocs de treball qualificats, mentre que Madrid en guanyava 46.490 i Espanya, 201.050. Entre 1986 i 2006 els catalans, que som el 16% de la població i el 20% del PIB, hem pagat el 24% dels impostos i rebut el 12% de la despesa pública, i ara ja som per sota de la mitjana de l'Estat en alumnes per aula, per professor i per ordinador, en llits i personal sanitari per habitant, i en feines d'alta qualificació.
La realitat és que l'autonomisme ja no obté res, perquè les competències de la Generalitat s'han reduït, per obra dels governs espanyols i del Tribunal Constitucional que nomenen el PP i el PSOE, a la gestió administrativa de les decisions espanyoles, sense competències decisòries ni diners per finançar-les; perquè els governs espanyols no compleixen l'Estatut ni canviaran la Constitució; i perquè l'objectiu espanyol d'arraconar Catalunya com a província marginal no té aturador i se'n surt.
És l'hora de la realitat i el pragmatisme: o volem allò que tenim o tenim allò que volem, o fem real el necessari o necessari el real, però prou d'enganyar la gent i fer veure que aconseguirem dintre l'Estat espanyol, i pel bon voler dels seus governs, allò que decidim els catalans. Prou de mentides i de fer volar coloms autonomistes, federals o confederals: res que depengui de la voluntat dels espanyols és al nostre abast, només ho és allò que depèn de la nostra voluntat majoritària, la independència, que és possible, necessària i real. Cert que és difícil, però resol els problemes de la gent, mentre que l'autonomisme impotent només en parla.

L'autonomisme ens vol fer creure que pot defensar els interessos de la gent, però el seu balanç, positiu al segle passat, és ara una font contínua de frustracions, perquè només el govern espanyol pot decidir si els catalans tenim aigua i com, si s'inverteix en xarxa elèctrica, si es traspassen els ferrocarrils i aeroports o si s'hi inverteix...

Futbol Club Harakiri

Tornem a trobar-nos davant un fet recurrent al F.C.B. No se si sera el millor club del mon; en tot cas el que segur que es el club mes autodestructiu del mon.
L'atencio mediatica tant desproporcionada que te aquest club de futbol afavoreix a aquests asssessinats col.lectius que es produeixen de tant en tant.
L'aficio tambe hi juga el seu paper quan, per exemple, xiulen sistematicament un noi de 19 anys sortit de la pedrera.
I potser es una cosa inherent en la societat catalana. Aquesta esquizofrenia col.lectiva que es manifesta de tant en tant i fa passar individus dels altars als inferns en questio de dies. La rauixa es moltes vegades un tsunami que s'ho emporta tot per davant.

Crec que es evident per tots que "el club" esta millor ara que no quan va entrar Laporta & Co fa 5 anys. La massa social, pero, s'ha pronunciat en contra de la junta; i per dignitat democratica hauria d'haver dimitit el president per apaivagar la situacio i intentar mantenir la junta que tenia, crec, elements molt valids. El fet, pero era mes complicat que aixo. Una serie de directius afins a Laporta nomes seguien si ell seguia. La opcio Soriano no er viable.
En tot cas, la sortida de la situacio que proposa Laporta: posar el seu carrec a disposicio de l'assemblea de compromissaris; em sembla surrealista. Te mes valor el vot de 3000 socis al setembre que el que van votar 40000 fa 4 dies?

El positiu de tot plegat es que "el club" ja s'ha tornat a convertir en cendres, perque en pugui reneixer l'au Fenix i arrencar el vol. Encara que tots sabem que a mig termini succeira un altre harakiri col.lectiu.

El millor exemple de com no s’han de fer les coses

Els promotors del doctor Loft 05:00 se l’han menjat amb patates, han evaporat l’oportunitat de negoci a la recerca de la idea “genial” o la més innovadora “el festival que comença quan els altres s’acaben” aquest era l'eslògan. El cert és que tota innovació comporta un risc, i elevat. Ells l’han assumit, com també unes milionàries pèrdues.
La moneda de consum del festival l’anomenaven “zeros”. Bona ironia, beneficio zero! Vaia uns zeros a l’esquerra...

Davant la poca afluència de públic i l’amenaça de grups com REM de no tocar davant de mil o 2000 persones escasses, l’organització va decidir regalar entrades a dojo i així es degué arribar a les 10 mil persones. Els assistents convocats, al més pur estil SMS, contents com unes pasqües esclar, d’assistir a concerts com Iggy pop, REM, Jeff Mills,... i gaudir d’un muntatge espectacular i sobredimensionadíssim, per la patilla. Total que s'hi va presentar mig Figueres.

Perquè es pot considerar que van fracassar?
- Perquè fer un festival d’aquestes dimensions i amb aquest cartell en diumenge, a qui se li acudeix? La gent treballa els dilluns... “el festival que comença quan els altres s’acaben” (començava a les 5 de la matinada de dissapte a diumenge) doncs serà per algo que es solen fer els inicis del cap de setmana, no?
- Perquè és el millor exemple de mala previsió i sobredimensió portada a l’extrem, és que era enorme!
- Perquè almenys un 80% de l’entrada eren invitacions d’última hora.
- Perquè segurament encara no eren les dates de més afluència de giris, més adequat doncs al pic de l’estiu.
- Perquè l’organització feia aigües per tot arreu, barres sense cubates a les 10 de la nit, stans de menjar sense servei per talls de llum, el guitarra de REM saludant amb un “viva espanya” (suposo que ningú li va explicar on eren, la xiulada que es va endur va ser bona, com bona degué ser també la sorpresa),...

Segons tinc entès els promotors tenen contractats els camps on es va ubicar el festival durant 10 anys, tantdebó el fracàs d’aquest any no eviti una altra edició, una edició que espero que els organitzadors hagin pres nota i millorin, perquè consum cultural d’aquest nivell val molt la pena.

www.stoptrichet.com

Jean Claude Trichet, l'home de la foto, president del Banc Central Europeu va tornar a incrementar ahir els tipus d'interès, deixant-los en el 4.25%. Pèssima notícia, doncs, pel club dels hipotecats, que és molt gran a Catalunya.
Trichet que ahir portava la que diuen que és la seva camisa de la sort, ratlles blaves amb punys i coll blancs.
Les actuacions de Trichet són molt discutides i això ha portat a la creació de la pàgina web que titula aquest escrit, que el cost creditici és cada cop més gran.

Incrementar el tipus d'interès és contraproduent en la situació de crisi financera en la que es troba gran part d'Europa. Un major cost creditici, fa que sigui més difícil per a les empreses embarcar-se en noves aventures i al ciutadà endeutat li redueix la seva capacitat de consumir.
El cas però és que els estatuts del BCE són molt clars, i és que la capacitat d'actuació del BCE (variar els tipus d'interès) han d'estar centrats en reduir la inflació i no en fer polítiques per millorar la situació financera general.

La inflació mitja a Europa es troba per sobre del 4%, i el factor més important d'aquesta inflació és l'increment del preu del cru, que repercuteix en els carburants que afecten el preu de tots els elements de la cistella ja que cada cop n'és més car el seu cost logístic.
Apujant més els tipus d'interès s'aconsegueix l'entrada de divisa extrangera a Europa, ja que és més rentable tenir els diners quiets al banc, que no invertir en una borsa volàtil o posar els diners a USA on la Reserva Federal té fixats uns tipus d'interès menors.
Aconseguint la entrada de més divises a europa, s'aconsegueix que l'euro encara sigui més fort respecte el dòlar, i per tant s'aconsegueix frenar en certa manera l'increment en el preu del petròli, ja que aquest es negocia internacionalment en dòlars.
Així doncs Trichet està lligat de mans i peus, perquè està obligat a pujar els tipus d'interès per complir els estatuts del BCE, tot i sabent que això agreujarà la crisi. Perquè el consumidor hipotecat se'n veurà afectat, les empreses no poden invertir i es redueix les exportacions a la zona dòlar ja que cada cop s'és menys competitiu, degut a la diferència més gran euro-dòlar.
En canvi s'afavoreix les exportacions americanes i fa que, segons diuen, la cinquena avinguda de Nova York sembli la Rambla de Barcelona.

Per aquest fet els experts creuen que s'hauria de replantejar el paper del BCE i que tingués un paper actiu a l'hora de reflotar la economia com té la Reserva Federal americana, que a part de moderar la inflació també té el paper de vetllar per la bona salut de l'economia americana.
Els estatuts del BCE són així per la pressió que va fer el seu dia Alemanya, per evitar que les pressions de certs països degut a una crisi econòmica en aquest país, arrossegués a la resta de la Unió a un increment de preus. Però això sembla ja caducat en un món globalitzat com el que tenim.

Tot i que està clar que països que han fet els deures tindran una crisi molt més lleu que Espanya on s'ha viscut un creixement fictici de la economia basant-se en la especulació immobiliària.
Una dada reveladora l'any 2004 es va construir a Espanya més pisos que a França, Itàlia i Alemanya junts. Era per tant la crònica d'una mort anunciada, i el pitjor està per arribar ja que s'esperen uns percentatges d'atur per l'any que ve que no es veien des de fa dues dècades.
Mentrestant tocarà apretar el cinturó i si voleu podeu signar a la pàgina web que he deixat per parar Trichet.