dissabte, 21 de febrer del 2009

Crisi


"No pretenguem que les coses canviin, si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta progresos. La creativitat neix de l’angoixa com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix l’inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi es supera a sí mateix sense quedar "superat".


Qui atribueix a la crisi els seus fracasos i penúries, violenta el seu propi talent i respecte més als problemes que a les solucions. La verdadera crisi, és la crisi de la incompetència. L’inconvenient de les persones i els països és la mandra per trobar les sortides i solucions. Sense crisi no hi ha desafiaments, sense desafiaments la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cada un, perquè sense crisi tot vent és carícia. Parlar de crisi és promoure-la, i callar en la crisi és exaltar el conformisme. En lloc d’això, treballem dur. Acabem d’una vegada amb l’única crisi amenaçadora, que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la."

ALBERT EINSTEIN

dijous, 19 de febrer del 2009

Espanyol garrulo

18 de febrer del 09. Agafo un avió Rayanair des de Girona cap a Polònia. Són les 7 del matí, ja embarco. Un cop a dalt cadascú pren posició del seu seient de la forma més ordenada possible. Ja assegut, correctament lligat i disposat a enlairar-me i a mirar d’intuir per la finestra tot el que es pugui de la meva terra des de l’aire (sempre que volo, i entenc que des de la posició on sóc puc veure la silueta empordanesa, ho faig), me n’adono que m’envolta un grup de joves madrilenys els quals de seguida demostren lo civilitzats que són, amb un seguit de càntics absurds i demanant alcohol a crits a les asefates. El curiós és que, algunes d’elles -una tal Núria més concretament a la que més endavant cridaven; Nuria guapa queremos un hijo tuyo- encara els hi reien les gracies. Els càntics, irracionals. Més enllà d’un posicionament polític o nacional, molts d’ells ofensius cap a Catalunya si, d’altres sencillament idiotes –Luís Aragonés hijo puta es- ...
Ja veieu el nivell. A part és clar de la manca de respecte que això representa cap a la gran majoria dels tripulants que a aquelles hores volien conciliar el son.
El que realment em crida l’atenció i em fa reflexionar i fer aquest post, és la passimónia amb que la resta de la tripulació acata aquell comportament. Com que se’ls veia uns nanus benestants que anaven a gaudir d’uns dies de vacances a Poznan... Però aquella manca de civisme i educació esparverants haurien d’haver representat una sanció! És la cultura espanyola (que no entendré mai) de riure-li les gràcies al garrulo.
Ja ho sé, tots n’hem fet de “tonteries etíliques” però en el registre adequat no desentonen tant, ni representen una manca de respecte o educació com aquesta! No jutjaré mai algú que vomiti a barraques, o que faci el pi enmig d’una plaça de Pamplona pels san Fermines.
Enfi, com si el garrulisme fos una virtut, i l’educació en la cultura de l’esforç, el respecte, la integritat moral, o fins i tot un horitzó d’excel.lència no tingués cap valor avui en dia. Només ens hem d’aturar un dia a mirar qualsevol programa d’aquests d’algunes televisions com el diario de Patrícia, el Gran hermano,...
Aquesta és l’identificació de l’èxit, el valor afegit, el coneixement i, en definitiva, l’educació que volen els espanyols pels seus fills... Quin futur més prometedor!!!
La riquesa material hauria de venir precedida d’uns mínims almenys de riquesa intel.lectual (aquí ens hem cregut tots rics, sense ser-ne realment, i és aquí on rau el nostre problema principal avui, com a societat i com a economia). De fet l’educació sembla que mai hagi estat una prioritat dels successius governs a Madrid (de Catalunya, ja en parlarem un altre dia, tot i que la realitat tampoc és tant distant -si, per pebrots també).
Quan des d’Europa se’ns indicaven quines eren les polítiques que havíem de seguir, industrial i educativament parlant, els dirigents espanyols com el senyor Aznar, no tansols no en feien cas sinó que es permetien mofar-se’n i voler donar lliçons al mestre, argumentant sempre el creixement econòmic espectacular del que gaudia el país.
Avui, amb l’alfombra aixecada, hem descobert que tot era fictici, era fum! Aquell creixement es devia al totxo, al turisme (ambdós de capa caiguda), i a la rebuda dels fons de cohesió i estructurals de la Unió Europea. Uns fons que avui ja hem deixat de rebre amb les mateixes quantitats i que al seu moment no es van invertir amb l’eficàcia que ens requerien els seus donants.
Avui tenim una economia a l’UCI, estancada, poc dinàmica i amb molt poques oportunitats.. I això és en bona, o gran part, per tenir un sistema educatiu pels terres i dels menys qualitatius d'europa.

dimarts, 3 de febrer del 2009

El "Plan Zapatero" ens retrata, per Pau Canaleta

Una de les moltes mesures que el president del govern espanyol ha portat a terme per intentar suavitzar la crisi -i sobretot, per no ampliar el "fet diferencial" espanyol, l'atur- ha estat l'anomenat Plan Zapatero.La iniciativa -la més encertada de les proposades- podria ser una gran ocasió per els ajuntaments, però em sembla que la gran majoria no la sabrà aprofitar.El Pla Zapatero consisteix en crear un fons de 8000 milions d'euros per tots els ajuntaments espanyols, per tal que durant aquest any es portin a terme projectes urbanístics que donin feina a un cert nombre de treballadors de la construcció durant aquest any. No és res més que una ajuda temporal a les empreses de la construcció i alguns treballadors a través dels ajuntaments. És un intent de mantenir artificialment la màquina durant un any, a veure si sona la flauta i la cris afluixa. Tot i la simplicitat del'argument, els ajuntaments teníen una oportunitat d'or per portar a terme projectes urbanístics estructurals o si més no, per desencallar el projecte que mai arribava a materialitzar-se.El Pla etipula una xifra concreta per número d'habitants, i per què us en feu una idea, un municipi de 40.000 habitants, reb prop de 7 milions d'euros per gastar al llarg d'aquest any. I un municipi de 100.000 habitants, 18 milions d'euros.Les úniques condicions eren que s'havíen de presentar els projectes en un període extraordinàriament breu i que s'havia de tenir enllestit abans de finalitzar l'any 2009. Aquestes condicions limitaven els projectes a presentar, però tot i així, sempre hi ha algun pojecte encallat o projectes exprés amb valor afegit en el futur, més enllà dels llocs de treball creats en la construcció.Però, la realitat és la que és. I finalment aquest pla ha servit per a deixar-nos a tots ben retratats. Sobretot als nostres líders locals i l'ambició i la visió de futur que tenen.Mireu la llista dels projectes presentats pel vostre municipi: pistes d'skate, piscines, carrers, rotondes, camps de futbol, etc. És depriment. Això en plena crisi estructural del nostre model productiu! Molt pocs vivers d'empreses, auditoris, fibra òptica, parcs tecnològics, etc.És el model que ens ha portat fins aquí. Curt termini. Poca ambició ni quan t'hi obliguen.

La mar de contents, per Francesc Cruanyes

Algú estarà content. El problema és estar content perquè toca, perquè sí, perquè l´argumentari de despatx forma part dels posicionaments de la correcció política. Protegirem tot el litoral d´aquesta latitud, des de la Costa Vermella fins a Cap de Creus. Fantàstic, ja era hora.

FRANCESC CRUANYES · FCRUANYES@LLETRANET.COM Hem d´estar només contents?. Fins avui, tot s´hi valia. A partir de demà, tot prohibit. Deixarem en herència als nostres fills una vida de postal. Els explicarem que de joves anavem a fer garotes, a tirar un tros d´ham, a agafar quatre musclos. Perquè aquesta terra era la nostra terra, i la mar pròxima, la seva prolongació. Amb els ulls entelats de nostàlgia relatarem els vespres fondejats a cala Prona, procurant no malmetre els prats de posidònia, amonestant els navegants pot respectuosos amb l´entorn. Demà passat, quan els nens siguin grans, la mar d´Amunt serà exclusivament una realitat d´audiovisual. Els polítics signaran cofois el decret de creació de l´àrea protegida, els salvapàtries brindaran amb gots de plàstic, els periòdics s´ompliran de titulars cofois. I la costa nostra haurà deixat d´existir. És més fàcil dictar lleis de restricció absoluta que fer anar a terra un sol dels edificis que fan ombra a la platja. És més fàcil fotre mà als canals de l´Empuriabrava que dotar els agents rurals i de la marina de mitjans per sancionar aquells que en mar no es comporten com uns senyors. Prohibir, prohibir, prohibir, tancar portes. No falla, quan tot sigui un vedat, apareixeran ran de Norfeu tot de boies grogues d´ús exclusiu previ pagament d´unes quotes aristocràtiques. Qui se´n beneficiarà? Quatre potentats. La zòdiac proletària i el llagut pom pom, proscrits. Esperonem els circuits de turisme organitzat a costa de demonitzar el particular que estima la natura. Sens cap mena de dubte, la culpa és nostra, de la desídia de tots plegats. Però el discurs de l´integrisme fonamentalista tampoc hi ajuda. Li fem la gara-gara i ens tenim per excepcionals. Preservarem unes quotes pesqueres agressives i ens privarem de fer quatre guíules arran de mar. Felicitem-nos.