Déu, pàtria i...

Polònia forma part del grup de països emergents que entrà amb l’ampliació estratègica de l’Unió Europea cap a orient el 2004, avui però encara es pot palpar en la seva societat el pes de la història. Aquesta s’expressa en contrastos bastant pronunciats. Mentre que hi ha segments de la població que han aprofitat l’oportunitat brindada (sobretot un segment substancial dels joves) d’un sistema occidental amb estat del benestar, i es presenten al món com individus competitius; d’altres no han aconseguit desempallegar-se del pes de la història i mantenen una actitud depressiva alenada pels de sempre. Cert és que el romanent comunista és present al país, i el catolicisme va fer molt per desempallegar-se’n; però un té la sensació que els polonesos han canviat naps per cols.
Polònia és un país que geogràficament ha estat al mig de tots els conflictes del segle XX (per no parlar dels anteriors), cosa que els ha deixat en una posició debilitada, primer patint l’invasió dels alemanys i després els Russos.
Quan finalment a la dècada dels 80, sindicats opositors al règim Estalinista, recolzats per les potències occidentals i per l’església catòlica, aconseguiren restaurar les llibertats democràtiques i establir-hi el sistema econòmic capitalista, poc s’imaginaren que el procés d’occidentalització del país fos tant lent.
Sota el meu punt de vista és lent sobretot per la influència esterilitzadora de l’església i el conservadorisme al que té sotmesa la població. Em fa pensar en l’Espanya de no fa pas gaires anys...
Molts economistes i experts indiquen que Polònia té un gran potencial, riquesa geogràfica i demogràfica, sobretot influenciat també pels interessos de la gran potència Alemanya a ser el gran referent econòmic de tots aquests països de l’Europa oriental; veurem si de mica en mica Polònia es desempallega de la lacra que sempre ha representat el cristianisme a Europa. També faltarà veure si el context de crisi actual no fa trontollar l’adquisició en el torn que Polònia enceta de les noves principals beneficiaries dels fons estructurals i de cohesió de la Unió Europea.

Presència al món

“ Para qué dar-le dinero a los catalanes si total lo malgastan en chorradas efímeras como las selecciones catalanas o embajadas en el extranjero?”…

Aquest to o manera d’expressar-se ens és familiar als catalans. No serà la primera, ni molt menys la última vegada, que des de les espanyes se’ns falti al respecte, ja no només identitari, sinó nominal, a tots i cadascú de nosaltres - creant greuges comparatius en terme de drets individuals i col.lectius envers la resta d’Espanya-.

La presència d’Espanya al món és substancial; hi ha consolats, instutos Cervantes, i tota mena d’institucions político-culturals, no tan sols a totes les capitals d’estat, sinó que també a moltes altres ciutats, per no parlar de la presència militar d’arreu... (la foto és a l’instituto Cervantes de Cracòvia, es veu que no n’hi havia prou amb el de la capital, Varsòvia... vés a saber quants més n’hi ha a tot Polònia i al món).
L’actitud grotesca que desenvolupo a la imatge és l’actitud d’un individu ferit, cançat de rebre, de la manca de respecte, si em permeteu; “se’ns pixen a sobre i en diuen que és pluja”. El pitjor és que davant d’això els catalans ens queixem poc. L’actitud reivindicativa dels catalans és innòcua, i la intransigència dels espanyols (no tots, evidentment – parlo en termes d’actituds genèriques) agressiva i inamovible.
Davant d’això hi ha dos solucions; acabar a pinyus (Déu vulgui que no, hi ha problemes més importants a resoldre al món), o reivindicar-nos més i donar-nos a conèixer a l’exterior. Estarem d’acord que una tercera opció (la de convèncer a Espanya) seria impossible perquè a dia d’avui, davant de l’evidència, crec que podem concebre que l’Espanya constitucional, aquella en la que s’hi veien representats els nostres pares, ha fracassat, no? Jo amb 25 anys d’edat ho penso així!

Europa està inundada d’estudiants espanyols acollits al programa Erasmus (segons la comunitat autònoma, uns més subvencionats que altres, més greuges comparatius) la interacció amb els quals acabes concloent que és prescindible... M’explicaré (i no només això, sinó també l’actitud grotesca de la foto). Un sempre es vol arribar a creure que parlant la gent s’entén, confies en la racionalitat dels individus, i et fas teva la tercera opció que esmentava abans (la de convèncer amb el diàleg a la resta d’Espanya). Adoptes una actitud relaxada i pedagògica, i et fas teu el discurs de la necessitat del respecte mutu per construir una societat forta, expliques el "cuento" de l’ou i la gallina; qui falta el respecte a qui primer i et mostres tal com et sents, ferit.

Una altra cosa és que aquest missatge sigui entès. És més, diria que no vol ser ni escoltat.
Però què us hem fet? Existir potser?
Després comences amb el rotllu de que s’hauria d’entendre la diversitat cultural com la riquesa més important del país. Els intentes convèncer que, com a català i bon coneixedor de com pensen els catalans, estic convençut que amb una base de respecte mutu podríem viure amb harmonia. Parles també de l’espoli fiscal, poses sobre la taula el cas alemany i el seu model de finançament entre els estats federals.
Res, no hi ha res a fer. Ens odien, els catalans som una mena de jueus (salvant totes les distàncies - o no) per aquesta Espanya i la seva mentalitat amb romanent imperialista.
Finalment acabes per dir-los-hi que amb aquesta actitud l’únic que aconsegueixen és fomentar l’independentisme i el radicalisme. Total, que acabes emprenyat, renegant de tot el que ensuma espanyolitat, i amb ganes de parlar amb qui sigui; però que no sigui espanyol sisplau.

P.D: Una abraçada a tots els individus espanyols que també conec i que són bellíssimes persones (si res mes no, humanistes i respectuoses amb les minories) no representats evidentment per les altres dues Espanyes que s’alternen en el poder, i es creuen úniques.