divendres, 4 de juliol del 2008

www.stoptrichet.com


Jean Claude Trichet, l'home de la foto, president del Banc Central Europeu va tornar a incrementar ahir els tipus d'interès, deixant-los en el 4.25%. Pèssima notícia, doncs, pel club dels hipotecats, que és molt gran a Catalunya.
Trichet que ahir portava la que diuen que és la seva camisa de la sort, ratlles blaves amb punys i coll blancs.
Les actuacions de Trichet són molt discutides i això ha portat a la creació de la pàgina web que titula aquest escrit, que el cost creditici és cada cop més gran.

Incrementar el tipus d'interès és contraproduent en la situació de crisi financera en la que es troba gran part d'Europa. Un major cost creditici, fa que sigui més difícil per a les empreses embarcar-se en noves aventures i al ciutadà endeutat li redueix la seva capacitat de consumir.
El cas però és que els estatuts del BCE són molt clars, i és que la capacitat d'actuació del BCE (variar els tipus d'interès) han d'estar centrats en reduir la inflació i no en fer polítiques per millorar la situació financera general.

La inflació mitja a Europa es troba per sobre del 4%, i el factor més important d'aquesta inflació és l'increment del preu del cru, que repercuteix en els carburants que afecten el preu de tots els elements de la cistella ja que cada cop n'és més car el seu cost logístic.
Apujant més els tipus d'interès s'aconsegueix l'entrada de divisa extrangera a Europa, ja que és més rentable tenir els diners quiets al banc, que no invertir en una borsa volàtil o posar els diners a USA on la Reserva Federal té fixats uns tipus d'interès menors.
Aconseguint la entrada de més divises a europa, s'aconsegueix que l'euro encara sigui més fort respecte el dòlar, i per tant s'aconsegueix frenar en certa manera l'increment en el preu del petròli, ja que aquest es negocia internacionalment en dòlars.
Així doncs Trichet està lligat de mans i peus, perquè està obligat a pujar els tipus d'interès per complir els estatuts del BCE, tot i sabent que això agreujarà la crisi. Perquè el consumidor hipotecat se'n veurà afectat, les empreses no poden invertir i es redueix les exportacions a la zona dòlar ja que cada cop s'és menys competitiu, degut a la diferència més gran euro-dòlar.
En canvi s'afavoreix les exportacions americanes i fa que, segons diuen, la cinquena avinguda de Nova York sembli la Rambla de Barcelona.

Per aquest fet els experts creuen que s'hauria de replantejar el paper del BCE i que tingués un paper actiu a l'hora de reflotar la economia com té la Reserva Federal americana, que a part de moderar la inflació també té el paper de vetllar per la bona salut de l'economia americana.
Els estatuts del BCE són així per la pressió que va fer el seu dia Alemanya, per evitar que les pressions de certs països degut a una crisi econòmica en aquest país, arrossegués a la resta de la Unió a un increment de preus. Però això sembla ja caducat en un món globalitzat com el que tenim.

Tot i que està clar que països que han fet els deures tindran una crisi molt més lleu que Espanya on s'ha viscut un creixement fictici de la economia basant-se en la especulació immobiliària.
Una dada reveladora l'any 2004 es va construir a Espanya més pisos que a França, Itàlia i Alemanya junts. Era per tant la crònica d'una mort anunciada, i el pitjor està per arribar ja que s'esperen uns percentatges d'atur per l'any que ve que no es veien des de fa dues dècades.
Mentrestant tocarà apretar el cinturó i si voleu podeu signar a la pàgina web que he deixat per parar Trichet.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

No té res a veure amb el tema, però com que el bloc del senyor Richard està en coma i sé que per aquí corre una persona amb contactes amb els d'esquerres de debò, m'agradaria que donéssiu la vostra opinió sobre una noticia:
Ahir dijous 3 de juliol hi va haver Ple a l'Ajuntament de Figueres. Al final es va debatre una moció que va presentar ERC en nom de diverses entitats figuerenques que participen a la Plataforma per la Convivència (GEES, Iaeden, Amazighs, Iberoamericans, Anour, Maulets, La Volta...) per demanar la llibertat d'en Franki, que se'l compensi per danys i perjudicis i que es fés arribar el recolzament de l'Ajuntament a ell, família i amics.
La moció no va ser aprovada pels vots en contra del bloc format pel govern municipal i el PP, amb l'únic argument de que en l'estat democràtic en el que vivim la justicia està garantida i que les sentències s'han de respectar. Absolutament normal en el cas del PP i potser d'algú més, però veure el regidor d'Iniciativa votant contra la moció feia posar els pèls de punta...
Costa de creure que els guanys d'estar al govern amb la boca cosida siguin tan grans com per haver de comportar-se així...

Van Banet ha dit...

Interessant tema exposat Mikelee. Més que interessant diria, degut a la repercussió que té aquest fet a la vida quotidiana de tantíssima gent.
El BCE disposa de palanques econòmiques per escalfar o refredar l’economia. Com molt bé indiques però, aquestes palanques es limiten bàsicament a controlar el tipus d’interès a la zona euro. Fa tres anys el tipus d’interès estava al 2,1%, actualment amb el 4,25% sembla que s’hagi enfilat en una corba exponencial sense cap mena de sostre.
El fet d’apujar els tipus d’interès sempre ha estat motiu de controvèrsia entre líders més influents d’Europa. Mentre que des de molts àmbits s’ha reclamat a crits per frenar l’ inflació, d’altres economies, potser més dependents, mai s’haguessin pogut imaginar sobrepassar la barrera del 3%, i ara, per una manca de previsió, són qui en pagaran els plats trencats.
El cert és però que si l’ inflació és molt elevada, en l’actual economia globalitzada, es perd competitivitat. Es pugen els preus de tot, i en altres economies tot és més barat, cosa que provoca que augmentin les importacions. Això és el que crec que realment mou el BCE alhora de apujar els tipus d’interès. La competitivitat de la seva industria a nivell global (més que no pas el nivell d’asfixia que pot representar per algú el preu del cistell de la compra, ja que la mesura inversa també genera asfixia a tantíssima gent endeutada).

Què passa però amb la competitivitat més “local” o reduïda a un territori? Que un tipus d’interès alt anestèsia el progrés econòmic d’aquella zona, ja que tenir els diners al banc dóna sovint més beneficis que els que pot donar invertir-los amb un negoci i assumir uns riscos elevats de fracàs.

Si es baixessin els tipus d’interès es provocaria que: tenir els diners al banc no donaria tants beneficis i la gent se’ls gastaria, incrementaríem el consum, la inversió industrial, es crearia ocupació, augmentarien els beneficis de les empreses amb el corresponent augment d’impostos recaptats, s’incrementaria la despesa pública, pujaria el PIB i finalment pujaria l’IPC o inflació,... en definitiva, escalfaríem l’economia.

Sembla de calaix doncs, que per el progrés adequat d’una determinada zona econòmica lo interessant és doncs tenir uns tipus d’interès baixos per així incentivar una economia activa i calenta.

Però els equilibris als que s’enfronta el sr Trichet són reptes considerables. Mentre que hi ha països que ham sabut fer la lectura del món globalitzat en el que vivim i s’han posicionat adequadament. D’altres, tot i rebre assessorament i orientació per fer els deures i ser competitius en aquest món global, no ho han fet.
Aquí està el valuard de l’enginy en la previsió correcte i mesures adequades en les polítiques econòmiques preses per els governants; tenir present l’entorn i com s’està desenvolupant el món. La globalització és un fet ja, un fet molt potent per cert, al que és d’inútil negació la seva existència.
La lectura adequada és doncs, una visió competitiva i còmplice de la globalització. Invertir en innovació, produir productes amb valor afegit, avançar-se als aconteixements,... Irlanda seria un bon exemple, on una política industrial que cerca contínuament innovacions i productes amb valor afegit, s’ha traduït en un increment per sobre del 10% del PIB els últims anys i ha dut el país de on era a on està. Evidentment un mal exemple; Espanya, on, per exemple, la indústria del joguet valenciana és fàcilment reproduïble, i a baix cost, per els països emergents, o la mateixa economia del totxo que tant poc valor afegit té.

Tens raó també quan indiques que un factor extern com el preu del cru ho regeix tot, doncs aquí també cal denunciar una manca de previsió dels alts governants, penso jo vaja, no es vol ser dependent, però en som i en excés!

Bueno va, no m’enrotllo més!
Salut! I no us compreu cap pis que baixaran de preu, aneu de lloguer.

Van Banet ha dit...

Ui, no t’havia llegit Ona; no havia actualitzat la pàgina i mentre anava fent altres coses també responia en Mikelee.

Uff! La veritat és que en sé molt poc de l’evolució, o desenvolupament d’en Rixard en aquest govern. No més del que surt a la premsa. El cert és que hi he de quedar un dia perquè m’expliqui com li va tot.

M’agrada la metàfora que utilitzes de la boca cosida, em puc molt ben imaginar qui és que empunya l’agulla enfilada i procedeix a cosir-li la boca. A vegades, i sobretot quan un és minoria, l’estabilitat o assegurar-se poder continuar amb la feina que un estar fent et fa, nose, crec jo eh, perquè ni m’hi he trobat ni desitjo trobar-mi mai, no poder dir tot el que penses.

El preu de sortir d’un govern (presidit per CIU, no ho oblidis) i deixar de fer totes les tasques valentes que està fent, potser és molt elevat. Llàstima...

Van Banet ha dit...

Interessant Mikelee;

http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008070600_5_275444__Economia-guardians-lortodxia

Mikelee ha dit...

Benet, el link que vas posar ha petat, no l'he pogut llegir.

L'altra imatge que he adjuntat es el de l'evolucio dels tipus d'interes des de que aquests estan centralitzats la zona Euro pel BCE, dos anys abans que la moneda comu es poses en marxa.
Per mostrar que no es del tot cert el que dius que els tipus d'interes sempre han estat per sota del 3%. Tot i que en els ultims anys de fort creixement economic i poca inflacio a Europa, USA i Japo, ha provocat que els tipus estessin per sota el 2% a Europa, prop de l'1% a USA i al 0,2% al Japo.
Pero quan els tipus d'interes estaven controlats pel banc d'Espanya, aquests havien estat a nivells molt mes alts, al 9% als anys 90 i mes amunt fins i tot amb anterioritat. I es que la inflacio i la devaluacio de la moneda havia estat el gran problema de l'economia espanyola despres de la dictadura. I es que permetre baixos costos crediticis no es l'unic factor a tenir en compte. En aquest sentit es interessant veure el seguent PDF.
http://www.pdf.lacaixa.comunicacions.com/ee/esp/ee21_c9_esp.pdf
Sobretot es interessant veure l'evolucio de la pesseta envers el marc alemany des de l'any 89, no he trobat dades anteriors, tot i que deuen ser encara molt mes exagerades.
Fixant el banc d'espanya tipus d'interes alts en relacio amb altres paisos de la regio; permetia l'entrada de divisa extrangera aprofitant-se de l'alta rendibilitat que tenia aquesta moneda en termes d'estalvi.

Van Banet ha dit...

Iep! a mi si que em va el linck que t’hi he posat, el que no em va es el que has posat tu, curiós jejeje. Bueno, ja ens els passarem.
Doncs això, efectivament Mikelee, ho desconeixia, és sorprenent saber que als anys 90 hi havia uns tipus tant elevats a Espanya... tampoc tenia interès en aquests aspectes fa tants anys, així doncs l’anàlisi que n’hagi pogut fer és sobre quelcom més recent. Ara que, sempre cal remuntar-se a èpoques passades per poder preveure millor el que s’esdevindrà, està clar.
El que puc intuir és que la política monetària de la UE ha sigut, desde la seva fundació, mantenir els tipus baixos, i pujar-los sempre ha sigut, a part d’impopular, l’últim recurs.
I mantenir-los baixos, perquè? Per això que deia d’incentivar la inversió i escalfar l’economia, el que passa amb això és que provoques que pugi l’inflació, i detecto (com et deia) que això no ha sigut un problema fins que aquesta inflació tant elevada ha afectat a la competitivitat de l’industria europea envers altres economies rivals en la cursa global. Per tant, la reflexió que et feia és que crec que els tipus d’interés es pugen, evidentment per frenar la inflació, però perquè aquesta no perjudiqui al desenvolupament industrial autòcton envers d’altres, per tant ho veig més com una mesura proteccionista amb la competitivitat industrial que no pas una mesura “social” per evitar l’asfixia que suposa que el cistell de la compra pugi tant, per lo que et deia també de que la mesura contrària també pot provocar asfixia per la gran quantitat d’endeutats que hi ha.
En tot cas Mikelee, la cosa sembla que està fotuda, jo no sóc gaire optimista amb el desenvolupament humà en àmbit global, econòmicament som dèbils i prevec que algun dia (potser encara ho veurem nosaltres) l’ humanitat travessarà un període fosc.
El mercat global, capitalista i liberal comporta desequilibris que un dia o altre es plasmaran en forma de crisis. En tot cas això ja és un altre tema a debatre no et sembla? ;)
Salut!

Mikelee ha dit...

Cert m'he deixat una f
http://www.pdf.lacaixa.comunicacions.com/ee/esp/ee21_c9_esp.pdf

El teu em diu que no existeix...

Mikelee ha dit...

Pero no es pot tenir un punt de vista unic cap a les empreses o el consumidor o mercat exterior o interior perque tot es un conjunt. Ja que els resultats de l'empreses depenen del mercat intern i extern.

Perl que fa al mercat intern; si la inflacio es superior a l'increment de sous, es produeix una perdua de nivell adquisitiu que per tant provoca un menor consum en el mercat anterior, com veus no es tracta nomes de l'escanyament major o menor d'un simple ciutada, sino de l'efecte que provoca en tota la cadena productiva.
Si el consumidor va mes escanyat comprara menys cotxes Seat, aquesta comprara menys components a Ficosa, aquesta fara menys outsourcing, etc... al cap i a la fi la baixada en el poder consumidor afecta a nivell macroeconomic tambe.

Pel que fa al mercat extern no tens en compte un factor.
La inflacio fa que pugin els preus internament i per tant efectivament s'es menys competitiu amb la resta de la UE, que te la mateixa moneda, si els altres paisos de la unio sufreixen una inflacio menor.
Pero si la inflacio es general, no te perque voler dir que es sigui menys competitiu a fora de la UE, ja que un proces d'inflacio comporta un proces proporcional de devaluacio.
Es a dir un proces inflacionista mes elevat a la UE que a EUA. Provoca una devaluacio de l'Euro respecte el dolar, el que fa que amdos processos es contrarrestin en certa manera.
Si avui el pa val 1 euro i dema val 1,01, vol dir que dema l'euro te un valor real menor del que tenia ahir.

Van Banet ha dit...

Múltiples i complexes equilibris l’economia...

Amb això de la devaluació o revalorització de la moneda tens tota la raó.
Com mola debatre i així enriquir els coneixements.