Si considerem que els pilars del benestar són principalment; la sanitat, l’educació i la seguretat. Aquest nostre estat del benestar fa aigües per tot arreu. La sanitat amb una manca de recursos abismal que provoca un servei pèssim per un país occidental amb perfil social (és clar, que molt millor que a Estats Units, que amb un perfil més liberal fa que el seu sistema sanitari sigui dels més injustos d’arreu). A Catalunya però la situació es especialment injusta respecte altres comunitats autònomes amb els mateixos recursos, però amb menys població.
Un pilar fonamental, al meu entendre potser el que més, és l’educació. Què passa amb el nostre model educatiu? Perquè estem a la cua d’Europa? Potser per la inestabilitat que ha provocat l’alternança en els governs de Madrid, on cadascú ha volgut fer la seva llei educativa? Potser sí, però en tot cas de sistemes educatius n’hi ha molts, i de molt variats amb resultats molt diferents. És la societat qui fa funcionar els sistemes.
Què és avui l’escola? L’entorn familiar és escola? Els mestres, són escola? La televisió és escola? O escola és tansols l’edifici? Al meu entendre tot és escola, i actualment tot aquest conjunt està molt desvirtuat. Els mestres amb manca de motivació i prestigi, la societat despreocupada, els edificis sent barracons, la televisió... buf! Lamentable la televisió...
I la seguretat? Bueno... per mi, deixant de banda el funcionament, el manteniment dels cossos de seguretat d’aquest país es fa de la forma més insostenible possible. Els mossos i urbanos treballen una setmana si, una no (els bombers encara menys, 1 dia sí, 2 no). Què vol dir això? Que de 12 mesos que té l’any, en treballen 6, i encara d’aquests 6, en tenen 1 de vacances! Resum: 5 mesos a l’any de treball! no m’estranya que tants joves prescindeixin d’evolucionar o emprendre un negoci, amb aquestes condicions no cal ni fer balança, i el país sobredimensionat de funcionaris... Quin malbaratament de recursos, després en falten a la sanitat i a l’educació!
Entrades
4 comentaris:
Doncs sí, és ben trist la quantitat de xupòpters per metre quadrat que hi ha en aquest país.
Tothom prefereix ser funcionari i tocar-se els ous a 2 mans que no pas arriscar-se i arrencar un negoci. I així va el país les empreses de fora se n'han anat a països amb mà d'obra més barata (també enginyeria) i a Catalunya com a pròpies només tenim petites empreses familiars la més important de les quals es dedica a fer "caganeres"...
Podem "rajar" molt del model USA de liberalisme salvatge; però el seu model educatiu, la seva poca burocràcia, els baixos impostos i els grups de capital risc fa que tinguin la quantitat d'empreses que tenen. Aquí mentrestant amb un horari de 8 hores, poc risc i poca responsabilitat; estem tant contents.
A l'article comenceu a dir que hi ha massa funcionaris. Al comentari ja es passa a parlar de xupòpters...
O sigui que ser funcionari vol dir tocar-se els ous!
Si les empreses deslocalitzen no és per la quantitat de funcionaris, sinó perquè les diferències econòmiques nord-sud i l'abaratiment del transport ho permeten. I et lamentes de la manca d'empreses nacionals... com si les d'aquí no ho fessin. Deu ser per patriotisme que xupa-xup fabrica a l'estranger... Els empresaris només tenen un país: la cartera, i posats a fer prefereixo un sistema com el francès, amb molts més funcionaris dels que tenim aquí.
Pel que fa al model educatiu USA... suposo que és una broma! El grau de diferenciació social que provoca l'educació als EUA només és comparable al d'alguns països africans!
No se nois, m'heu deixat astorada! Jo que trobo que treballar 8 hores ja és massa! Jo el que vull és estar amb la gent que estimo! I si m'han de retallar el sou per treballar menys hores, endavant! Si la majoria de coses en les que ens gastem els diners són absolutament supèrflues!
Ona, quan parlo de model educatiu em refereixo a què compares a una persona educada als EUA i una educada a Catalunya, t'adones que l'americà fa moltes més preguntes i qüestiona molt més el que diu una persona que està a sobre la tarima, mentre que el català tendeix a escriure-ho amb foc com a veritat absoluta. Pel que fa el grau de diferenciació social que dius que només és comparable a l'Àfrica. Jo no he estat al Bronx ni a Beverly Hills, però no crec que aquestes diferències siguin més exagerades que les que podem trobar entre una escola al Singuerlin o a la Mina i una a St. Gervasi.
El fet que hi hagi funcionaris no fa que l'empreses es deslocalitzin, sinò que passa exactament pel que tu dius. Però si tinguessim empreses potents catalanes amb valor afegit aquestes no s'aninirien pas; i sinò mira on són: Ericson, Nokia, Daimler, Bosch, Siemens, Alstom ... Totes aquestes empreses tenen la majoria del seu desenvolupament al país on tenen la seu social. Pel que fa Chupa chups, no crec que el seu departament d'innovació sigui massa gran.
Ser funcionari no ha de voler dir tocar-se els ous, però jo he treballat en un ajuntament i tu dic així de clar: VAIG AL.LUCINAR!!! ningú fotia ni brot, el meu departament eren els únics que fotien alguna cosa de profit i tot i això el que feiem era poc aprofitable.
Crec que hi coses que són molt més efectives si es liberalitzen; pel fet que si a algú té un contracte blindat i no se li demana que compleixi cap objectiu tendirà a convertir-se en un xupòpter. En canvi si es fa el mateix amb un model competitiu, la cosa tendeix a funcionar més òptimament. Tot i això serveis que requereixen grans infraestructures, trobo que han d'estar estatatilitzats, perquè sinò es passa d'un monopoli públic a un de privat (com ha passat amb Telefònica).
Pel que fa a que ens gastem els diners en coses supèrflues tens raó i que de què serveix treball tantes hores, si tampoc tens temps per gastar-los. Però jo parlo més d'ambició personal, per a tirar endavant projectes propis; en comptes de conformar-se en treballar per altri per por arriscar-se i permetre a aquest altri que s'enriqueixi.
Diuen que si avui Karl Marx aixequés el cap a França creuria que el seu model va triumfar. Això és perquè avui el 70% del PIB francès és diner públic. Quan ell vivia aquesta xifra no arribava al 10% en cap país.
Doncs a mi el model francès no m'agrada, em sembla imperialista. Com és el cas de GdF (Gas de France) una empresa pública que controla moltes empreses energètiques (entre elles té el monpoli energètic a l'antiga colònia, Algèria) i quelcom semblant passa amb Suez.
Així que lamento el teu astorament, però espero que segueixis deixant els teus comentaris en aquest bloc que hi són molt benvinguts.
Caram! Quin debat més interessant. M’agrada!
Crec que tots dos teniu part de raó. Jo no crec que liberalitzar en massa sigui el camí a seguir, com tampoc crec que sigui l’opció d’en Mikelee, segurament es refereix a inculcar a l’administració pública la manera de funcionar de l’àmbit privat, introduint una mentalitat competitiva, a la recerca d’un progrés. Jo si que crec que el país està sobredimensionat de xupòpters, i dinamitzar el sector públic ho veig com quelcom imprescindible per aconseguir una rendibilitat, o almenys una sostenibilitat econòmica. No pot ser que s’obligui a fer 8 hores, per estar-se tocant els ous! S’ha d’anar a la recerca de la productivitat. Es podria funcionar per objectius per exemple, i si el funcionari de torn, al cap de 4 hores a l’altre costat del taulell, ja ha atès el número de persones per el qual es considera que és l’objectiu a cobrir, doncs que marxi cap a casa... També incidiria sobretot en els cossos de seguretat i redistribuiria les seves jornades laborals i directament, les faria més estrictes, no caldrien tants de mossos; amb els que hi ha, si treballessin com qualsevol altra persona, ja es cobriria la demanda.
En l’àmbit individual entenc perfectament que hom es decanti per l’opció de qualitat de vida que ofereix el sector públic, per tant ho veig més un problema del sistema que de les ambicions de la gent... Si s’aplana tant el camí, sembla lògic que es triï l’opció fàcil, còmode, segura i que no comporti risc. Més encara nosaltres, que si el dia de demà volem viure i treballar al nostre estimat Empordà, objectivament, les possibilitats de trobar-hi una feina que ens retribueixi el suficient per viure-hi bé, i ens permeti tenir la qualitat de vida que desitgem, en bona part passen per aconseguir una plaça al sector públic, ja que el privat és limitat, i l’assumir riscos sempre és perillós.
Canviar aquesta mentalitat (que limita tant el progrés econòmic i social del país) és difícil quan durant tants anys s’ha aplanat tant el camí. Les nostres generacions som un producte de la cultura del “no esforç”(a l’escola, a la universitat, a la feina,...) , mentre que la dels nostres pares tenien inculcat la cultura del “sacrifici”. La nostra societat ha evolucionat cap a un augment considerable del coneixement però en canvi hem decaigut en l’esperit de sacrifici.
La pregunta és... els hi canviaríem? Jo ja us dic ara que no. En tot cas m’emmirallaria en altres models de països, on la productivitat és més elevada.
Salut companys!
Publica un comentari a l'entrada