Espanyol garrulo

18 de febrer del 09. Agafo un avió Rayanair des de Girona cap a Polònia. Són les 7 del matí, ja embarco. Un cop a dalt cadascú pren posició del seu seient de la forma més ordenada possible. Ja assegut, correctament lligat i disposat a enlairar-me i a mirar d’intuir per la finestra tot el que es pugui de la meva terra des de l’aire (sempre que volo, i entenc que des de la posició on sóc puc veure la silueta empordanesa, ho faig), me n’adono que m’envolta un grup de joves madrilenys els quals de seguida demostren lo civilitzats que són, amb un seguit de càntics absurds i demanant alcohol a crits a les asefates. El curiós és que, algunes d’elles -una tal Núria més concretament a la que més endavant cridaven; Nuria guapa queremos un hijo tuyo- encara els hi reien les gracies. Els càntics, irracionals. Més enllà d’un posicionament polític o nacional, molts d’ells ofensius cap a Catalunya si, d’altres sencillament idiotes –Luís Aragonés hijo puta es- ...

Ja veieu el nivell. A part és clar de la manca de respecte que això representa cap a la gran majoria dels tripulants que a aquelles hores volien conciliar el son.
El que realment em crida l’atenció i em fa reflexionar i fer aquest post, és la passimónia amb que la resta de la tripulació acata aquell comportament. Com que se’ls veia uns nanus benestants que anaven a gaudir d’uns dies de vacances a Poznan... Però aquella manca de civisme i educació esparverants haurien d’haver representat una sanció! És la cultura espanyola (que no entendré mai) de riure-li les gràcies al garrulo.
Ja ho sé, tots n’hem fet de “tonteries etíliques” però en el registre adequat no desentonen tant, ni representen una manca de respecte o educació com aquesta! No jutjaré mai algú que vomiti a barraques, o que faci el pi enmig d’una plaça de Pamplona pels san Fermines.
Enfi, com si el garrulisme fos una virtut, i l’educació en la cultura de l’esforç, el respecte, la integritat moral, o fins i tot un horitzó d’excel.lència no tingués cap valor avui en dia. Només ens hem d’aturar un dia a mirar qualsevol programa d’aquests d’algunes televisions com el diario de Patrícia, el Gran hermano,...

Aquesta és l’identificació de l’èxit, el valor afegit, el coneixement i, en definitiva, l’educació que volen els espanyols pels seus fills... Quin futur més prometedor!!!
La riquesa material hauria de venir precedida d’uns mínims almenys de riquesa intel.lectual (aquí ens hem cregut tots rics, sense ser-ne realment, i és aquí on rau el nostre problema principal avui, com a societat i com a economia). De fet l’educació sembla que mai hagi estat una prioritat dels successius governs a Madrid (de Catalunya, ja en parlarem un altre dia, tot i que la realitat tampoc és tant distant -si, per pebrots també).
Quan des d’Europa se’ns indicaven quines eren les polítiques que havíem de seguir, industrial i educativament parlant, els dirigents espanyols com el senyor Aznar, no tansols no en feien cas sinó que es permetien mofar-se’n i voler donar lliçons al mestre, argumentant sempre el creixement econòmic espectacular del que gaudia el país.
Avui, amb l’alfombra aixecada, hem descobert que tot era fictici, era fum! Aquell creixement es devia al totxo, al turisme (ambdós de capa caiguda), i a la rebuda dels fons de cohesió i estructurals de la Unió Europea. Uns fons que avui ja hem deixat de rebre amb les mateixes quantitats i que al seu moment no es van invertir amb l’eficàcia que ens requerien els seus donants.
Avui tenim una economia a l’UCI, estancada, poc dinàmica i amb molt poques oportunitats.. I això és en bona, o gran part, per tenir un sistema educatiu pels terres i dels menys qualitatius d'europa.

El "Plan Zapatero" ens retrata, per Pau Canaleta

Una de les moltes mesures que el president del govern espanyol ha portat a terme per intentar suavitzar la crisi -i sobretot, per no ampliar el "fet diferencial" espanyol, l'atur- ha estat l'anomenat Plan Zapatero.La iniciativa -la més encertada de les proposades- podria ser una gran ocasió per els ajuntaments, però em sembla que la gran majoria no la sabrà aprofitar.El Pla Zapatero consisteix en crear un fons de 8000 milions d'euros per tots els ajuntaments espanyols, per tal que durant aquest any es portin a terme projectes urbanístics que donin feina a un cert nombre de treballadors de la construcció durant aquest any. No és res més que una ajuda temporal a les empreses de la construcció i alguns treballadors a través dels ajuntaments. És un intent de mantenir artificialment la màquina durant un any, a veure si sona la flauta i la cris afluixa. Tot i la simplicitat del'argument, els ajuntaments teníen una oportunitat d'or per portar a terme projectes urbanístics estructurals o si més no, per desencallar el projecte que mai arribava a materialitzar-se.El Pla etipula una xifra concreta per número d'habitants, i per què us en feu una idea, un municipi de 40.000 habitants, reb prop de 7 milions d'euros per gastar al llarg d'aquest any. I un municipi de 100.000 habitants, 18 milions d'euros.Les úniques condicions eren que s'havíen de presentar els projectes en un període extraordinàriament breu i que s'havia de tenir enllestit abans de finalitzar l'any 2009. Aquestes condicions limitaven els projectes a presentar, però tot i així, sempre hi ha algun pojecte encallat o projectes exprés amb valor afegit en el futur, més enllà dels llocs de treball creats en la construcció.Però, la realitat és la que és. I finalment aquest pla ha servit per a deixar-nos a tots ben retratats. Sobretot als nostres líders locals i l'ambició i la visió de futur que tenen.Mireu la llista dels projectes presentats pel vostre municipi: pistes d'skate, piscines, carrers, rotondes, camps de futbol, etc. És depriment. Això en plena crisi estructural del nostre model productiu! Molt pocs vivers d'empreses, auditoris, fibra òptica, parcs tecnològics, etc.És el model que ens ha portat fins aquí. Curt termini. Poca ambició ni quan t'hi obliguen.

La mar de contents, per Francesc Cruanyes

Algú estarà content. El problema és estar content perquè toca, perquè sí, perquè l´argumentari de despatx forma part dels posicionaments de la correcció política. Protegirem tot el litoral d´aquesta latitud, des de la Costa Vermella fins a Cap de Creus. Fantàstic, ja era hora.

FRANCESC CRUANYES · FCRUANYES@LLETRANET.COM Hem d´estar només contents?. Fins avui, tot s´hi valia. A partir de demà, tot prohibit. Deixarem en herència als nostres fills una vida de postal. Els explicarem que de joves anavem a fer garotes, a tirar un tros d´ham, a agafar quatre musclos. Perquè aquesta terra era la nostra terra, i la mar pròxima, la seva prolongació. Amb els ulls entelats de nostàlgia relatarem els vespres fondejats a cala Prona, procurant no malmetre els prats de posidònia, amonestant els navegants pot respectuosos amb l´entorn. Demà passat, quan els nens siguin grans, la mar d´Amunt serà exclusivament una realitat d´audiovisual. Els polítics signaran cofois el decret de creació de l´àrea protegida, els salvapàtries brindaran amb gots de plàstic, els periòdics s´ompliran de titulars cofois. I la costa nostra haurà deixat d´existir. És més fàcil dictar lleis de restricció absoluta que fer anar a terra un sol dels edificis que fan ombra a la platja. És més fàcil fotre mà als canals de l´Empuriabrava que dotar els agents rurals i de la marina de mitjans per sancionar aquells que en mar no es comporten com uns senyors. Prohibir, prohibir, prohibir, tancar portes. No falla, quan tot sigui un vedat, apareixeran ran de Norfeu tot de boies grogues d´ús exclusiu previ pagament d´unes quotes aristocràtiques. Qui se´n beneficiarà? Quatre potentats. La zòdiac proletària i el llagut pom pom, proscrits. Esperonem els circuits de turisme organitzat a costa de demonitzar el particular que estima la natura. Sens cap mena de dubte, la culpa és nostra, de la desídia de tots plegats. Però el discurs de l´integrisme fonamentalista tampoc hi ajuda. Li fem la gara-gara i ens tenim per excepcionals. Preservarem unes quotes pesqueres agressives i ens privarem de fer quatre guíules arran de mar. Felicitem-nos.

Memòria històrica: culpa i dignificació a Alemanya. Per Joan Monjé - Politòleg figuerenc i Col·laborador de Crònica a Alemanya.

“Alemanya sent vergonya per l’Holocaust”

Així de contundent es va mostrar Angela Merkel en el seu discurs davant la Kneset [el Parlament israelià] el 18 de març de l’any passat. Les seves paraules són un reflex real del país: Alemanya arrossega un sentiment de culpabilitat que es veu reflectida en les seves polítiques i en els nombrosos monuments i memorials erigits. El més conegut és el Memorial de l’Holocaust de Berlín, que evoca un gran cementiri amb els seus 2711 blocs de formigó. El record de la Shoah, el genocidi contra el poble jueu, també és el que s’ha traduït en més accions polítiques i legals: tots els edificis jueus es troben sota protecció policial les 24 hores i l’antisemitisme i l’exhibició de simbologia nazi estan fortament penats per llei.

La reconstrucció de sinagogues i l’aparició de comerços i restaurants jueus mostra el lent renaixement de la comunitat hebrea al país germànic. L’Holocaust jueu, però, no és l’únic recordat: existeix un gran consens entre la societat civil i la classe política alemanya de no oblidar a ningú. Insígnies individuals miren de posar nom a les milions de víctimes del totalitarisme, plaques i memorials recorden als disminuïts psíquics i físics assassinats i un Museu de la Resistència Alemanya homenatja als ciutadans que van perdre la vida enfrontant-se al nazisme, abans titllats de traïdors i ara considerats pràcticament herois nacionals.

Discreció davant dels crims a l’antiga Alemanya oriental
Enfront al clam unànime en el record de l’època nazi, altres qüestions susciten més polèmica. El record del mur de Berlín i dels crims del règim comunista és més confús. Poques estàtues o memorials recorden les seves víctimes i el llenguatge polític és menys contundent, a mig camí entre la condemna i la correcció política davant la profunda divisió cultural entre Wessis –antics ciutadans de l’Alemanya occidental– i Ossis –antics ciutadans de l’Alemanya oriental—.
Mentre les dues guerres mundials són abastament recordades, la segona meitat de segle encara no ha aconseguit la mateixa dignificació pública per als ciutadans represaliats i resistents del Berlín dividit i la RDA comunista.

http://www.cronica.cat/opinion/Joan-Monje/Memoria-historica-culpa-i-dignificacio-a-Alemanya

Imaginarium

De tots els casos que hi ha exposats al llibre “mejorar la gestión de empresas; algunos de los mejores casos del IESE” en els que es reflexiona sobre la direcció estratègica, n’hi ha un que crida l’atenció i ressalta per sobre la resta. Imaginarium. Us en faig cinc cèntims.

El cas imaginarium representa una de les innovacions comercials més agosarades i potents de la dècada dels 90 a Espanya.
Félix Tena, director general d’Imaginarium; a inicis dels 90 va saber observar cert avorriment en el sector jugueter espanyol. Aquells anys el mercat es comportava amb una estranya dinàmica o manera de funcionar, els fabricants principals sentien la necessitat de dur a terme importants campanyes massives de publicitat, especialment per Nadal. Aquest comportament feia que el principal argument de venda dels detallistes fos el preu, a més esclar d’agreujar l’estacionalitat del sector, ja que així només s’aconseguia acaparar l’atenció de la venda de joguines per Nadal i reis. A ningú no semblava interessar identificar i potenciar el que el joguet havia d’aportar, com a company del nen.

Tena va entendre que podia revolucionar el sector i ocupar un nínxol de mercat desatès fins llavors, va emprendre l’aventura i va iniciar-se en la penetració al sector jugueter espanyol. Volia aspirar a ajudar els nens a aprendre, a imaginar, a descobrir,... El 1992 va obrir la primera botiga a Saragossa, i va redactar la missió de la seva empresa; “contribuir amb alegria a la formació humana dels nens”. Tena no amaga certa influència en la seva visió empresarial de la factoria Disney. De fet el 93 va anar a Florida per cursar-hi un seminari, d’on retornà amb nous conceptes interioritzats:

- El comerç té molt d’espectacle i escenografia.
- S’ha de donar al client més del que espera rebre.
- S’ha d’emocionar al client.

Així doncs inicia la dura cursa d’anar obrint establiments, no sense dificultats, ja que a l’inici no trobà inversors que volguessin col·laborar amb el seu projecte. Imaginarium representava una innovació comercial mai vista fins llavors, i per tant amb un altíssim risc. És igual, Tena creia amb la idea i la tirà endavant ell sol.

Aplicà un rigorós control del producte. No li interessen els productes que fins llavors eren els més comercials, tampoc li interessava la publicitat televisiva. Creà la seva marca pròpia on predominaven les joguines pedagògiques, amb un rerefons més fonamentat, que juguessin amb el nen, ni sexistes, ni racistes, ni violentes,...

També va tenir molta cura en el disseny de l’espai. Es persegueix un impacte estètic als clients, que l’empresa denominava sistemàticament invitats. Es vol fer protagonista als nens, per això s’incorpora la seva pròpia porta d’accés als establiments. Els nens tractats com distingits invitats sempre tenen raó. I mai es sentirà ningú dir a un nen que no toqui res.

Precisament el factor de recursos humans també serà molt transcendent. Per Imaginarium, l’atenció brindada al públic és un factor fonamental. S’introdueix un nou concepte en el que defineix les dependentes de les botigues (en la seva majoria dones) com a “juegologas”, és a dir expertes en jocs (una espècie de dependentes pedagogues). Això duia l’empresa a una peculiar política de reclutament i selecció, ja que moltes de les “juególogas” tenien estudis en pedagogia, psicologia o sociologia. Les “juególogas” a més de tenir estudis relacionats amb la infància, reben formació complementaria continuada.

El 94 ja es podia percebre l’èxit i el potencial de la idea, Tena ja tenia un total de 7 botigues obertes per la geografia del país, de les quals dos eren franquícies. A tena li semblava de vital importància el concepte franquícia. La franquicia el permetria créixer més ràpidament ocupant així posicions per evitar deixar mercat lliure i accessible a potencials imitadors.

En definitiva les accions inicials i el desenvolupament posterior emprès per Tena representen una innovació comercial tant potent com el temps i l’èxit han aconseguit demostrar. L’altre gran repte ha sigut l’expansió, la ràpida ocupació del nínxol de mercat i la internacionalització de l’empresa. Avui Imaginarium conta ja amb 1400 empleats per tot el món, i 310 botigues en 26 països diferents.

Què, a algú se li acudeix alguna idea innovadora i trencadora, que pugui ser font de negoci? Anem-hi pensant...

"Mileuristas" para siempre. Reportaje - El país (11/12/08).

España perdió la oportunidad de crear empleo de calidad en los años de bonanza -La brecha salarial con los socios europeos se consolida y la paradoja sigue: se buscan profesionales, pero muchos se van.

Como en España no se vive en ninguna parte. Hartos de oírlo, puede haber quien se lo crea. Pero unos cuantos datos podrían bajarle los humos a los optimistas. Por ejemplo: con los horarios de España se trabaja en muy pocas partes. Y con la tasa de temporalidad que hay el mercado laboral español, prácticamente en ninguna. En pocos países europeos hay tantos licenciados, máster arriba máster abajo, con sueldos mileuristas. Y en ningún otro país al menos de la OCDE el poder adquisitivo de los trabajadores ha bajado en plena década de bonanza. ¿De verdad que como en España no se vive en ninguna parte?
El kilo de ingeniero, de médico, de abogado, de licenciado, sale proporcionalmente en España más barato que en los países de su entorno, y los incentivos económicos para obtener un título universitario la mejora salarial respecto al que carece de él van a la baja con los años.
Un puñado de datos ilustra que tener título universitario no es un gran negocio. Según la Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico (OCDE), el 22,7% de los trabajadores indefinidos y el 40,27% de los eventuales de entre 16 y 30 años desarrolla un trabajo que requiere menos preparación de la que tiene. Comisiones Obreras da una cifra absoluta: 1,3 millones de licenciados tiene un trabajo que no es acorde a su formación. Además, la diferencia de jornal entre los universitarios y los que no han acabado la secundaria ha caído un 40% entre 1997 y 2004, según un estudio de La Caixa. Los colectivos profesionales no dejan de quejarse de la devaluación de su trabajo, no sólo en términos económicos, sino también de prestigio.
"El hecho de que más de la mitad de los jóvenes estén empleados con contratos temporales perjudica el desarrollo de su potencial, con lo que esa parte de población que está más formada que la media no está sirviendo para mejorar la productividad de la economía española. La economía no se está beneficiando de su formación", dice Andrés Fuentes, economista primero del departamento de la OCDE especialista en España y Suiza.
El informe oficial del organismo, de 2008, también incide: "La economía no ha experimentado todo el beneficio de la enorme entrada de trabajadores cualificados", que son el 40% de aquéllos entre 25 y 35 años.
Manuel Jiménez es uno de los licenciados españoles que, como dice la OCDE, ya no contribuyen a mejorar la competitividad española. Hace tres años decidió iniciar su vida en Madrid junto a su pareja, Paulina, finlandesa. Él, licenciado en Derecho y con un máster en Derecho Internacional, cobraba 700 euros por trabajar sin contrato en una organización humanitaria, y completaba el sueldo cuidando un locutorio por las noches. Ella, su entonces novia y ahora esposa, también licenciada en Derecho, ingresaba 1.000 por trabajar en una oficina de arquitectura.
"A mí este panorama me impactó menos porque ya conocía el país, pero a Paulina se le acabó el mundo. Nuestra idea era vivir en Madrid, establecernos, pero las pasábamos canutas para llegar a fin de mes y mis padres me tenían que ayudar", explica este asturiano de 29 años.
Al cabo de un año, replegaron velas. Tras un largo viaje a Honduras, acamparon en Helsinki y el escenario cambió. "Yo ahora no trabajo, tengo una beca para estudiar el doctorado de 1.250 euros, y eso aquí no está mal para vivir. Paulina trabaja en una ONG por 1.850 euros al mes, con lo que tenemos nuestro propio piso y no necesitamos ayuda de los padres", explica Manuel. "Eso sí, aquí hace un frío del carajo, y a las tres de la tarde ya es de noche. Nos gustaría algún día volver a intentarlo en Madrid, pero no es fácil".
Las diferencias de salarios medios entre España y los países de su entorno siguen siendo relevantes incluso después de la puesta en equivalencia del poder adquisitivo, es decir, descontando el efecto de los distintos niveles de vida. Los 22.667 que se cobran en España en la industria y los servicios contrastan con los casi 28.000 de Francia y los 41.000 de Alemania (más datos en cuadro).
"Pero no es que haya demasiados licenciados en España, porque Alemania y Reino Unido producen muchos más y esto no ocurre. La clave está en el valor añadido de sus economías. Es que España no produce suficientes empleos de valor", se apresura a recalcar Carlos Martín, economista del gabinete de estudios de Comisiones Obreras.
De hecho, otra regañina de la OCDE se debe a lo que ha hecho el mercado de trabajo en España en la época de bonanza: entre 1995 y 2005, el poder adquisitivo del salario medio bajó un 4%, el único descenso en todos los países de la organización. Y es que dos de cada diez empleados ganan 1.000 euros brutos al mes, según CC OO.
Las perspectivas no son buenas. El volumen de ofertas de empleo cualificado ha caído un 8% entre abril de 2007 y el mismo mes de 2008, mientras que en el mes de septiembre, la oferta de este tipo de empleo disminuyó el 25%, con respecto al mismo mes del año pasado, según el informe de infoempleo.com, patrocinado por La Caixa.
Aunque, hasta ahora, el déficit de ingenieros o de personal sanitario en España no ha sido noticia. Manuel Acero, presidente del Instituto de la Ingeniería en España, no discute que a las empresas les cueste encontrar ingenieros, pero critica que a los jóvenes que han acabado una licenciatura de cinco años más el proyecto "les están ofreciendo sueldos de 22.000 euros al año, lo que no se corresponde en absoluto con el esfuerzo realizado, con lo que este país no está promocionando para nada la formación".
Es verdad, concede, que si el trabajador tiene paciencia, sus condiciones laborales van mejorando con los años, pero no todos tienen o quieren esperar. Y no todo se paga con dinero. Acero destaca también la distinta organización del trabajo: "Aquí se basa en hacer horas, hay mucha presión por lo que dirá o pensará el jefe, mientras que en otros países hay más flexibilidad y más apuesta por los objetivos". "Aquí se habla mucho de I+D, pero no se hace nada", lamenta.
A los jóvenes españoles también les atraen las posibilidades de investigación de otros países. Jesús Guitarte, ingeniero de Telecomunicaciones, fue de Zaragoza a Múnich en 2000 para realizar su proyecto de fin de carrera, y acabó haciendo el doctorado. "En España no lo hubiera hecho porque se realiza en la Universidad, y eso te corta las alas, mientras que aquí investigas dentro de una empresa, con lo que ya estás ganando experiencia laboral. Y con una beca", apostilla. En su caso, la empresa fue Siemens, la misma compañía que le convirtió en trabajador fijo al acabar el doctorado.
El sector sanitario en España también vive en la contradicción de un déficit de mano obra local y una progresiva fuga de profesionales a otros países. ¿Por qué? Antoni Gallego, del sindicato Médicos de Cataluña, lo tiene claro: "La retribución es un problema, pero la carga de trabajo también, y la consideración social: una muestra es que está creciendo el número de agresiones a los profesionales. Es que la salud se convierte en un bien de consumo más que un servicio. Se ha perdido la consideración al facultativo. Ahora oyes:
'Eh, tú, hazme la baja', y en otros países no es así".
Según el sindicato, el salario medio de un médico en España se sitúa entre los 33.000 y los 41.000 euros anuales, mientras que en Reino Unido alcanza una horquilla de 73.000 a 140.000 euros y en Francia o Italia está entre 45.100 y 89.000.
A las enfermeras les ocurre algo parecido. Esther Vilarasau, del sindicato Satse, asegura que el gremio "ha perdido poder adquisitivo con los años", pero coincide a su vez en que "no se trata sólo de salarios, sino de la proyección social y profesional que las enfermeras tiene en otros países, donde hay diferentes grados de enfermerías, especialidades".
La enfermera gallega Natalia Varela asegura que se siente, en propoción, tan mileurista en Cambridge como en A Coruña, pero con una diferencia: sólo en Reino Unido puede hacer el posgrado de dramaterapia (práctica del teatro con finalidad terapéutica). Por eso ha decidido quedarse.
Ella ha aterrizado en Inglaterra a través de una empresa ubicada en Valencia, Baker Street, que hace de intermediaria para exportar profesionales enfermeros y farmacéuticos a Reino Unido. Este año ha enviado unas cien enfermeras a Reino Unido, "porque ha habido un parón desde 2006", según su director, Joshua C. Goldblatt, aunque en 2009 calcula que irán unas 200. También envían a unos 200 farmacéuticos.
Satse también destaca que buena parte de los contratos de trabajo que se ofrecen en España para el gremio son eventuales. La precariedad es uno de los continuos motivos de toques de atención por parte de la OCDE. El mercado laboral español se obstina en mantener la mayor tasa de empleo temporal de Europa: el 31% de los trabajadores es eventual, el doble que en la Europa de los 15 (14,8%), en la de los 27 (14,5%), y que en los cuatro grandes: Francia (14,4%), Italia (13,2%), Reino Unido (5,9%) o Alemania (14,6%), según datos de Eurostat de 2007.
Para invertir la tendencia, la OCDE insta a España a reformar la normativa de protección de los empleados, ya que "es tanta la protección de los empleados fijos que apenas se fomenta la movilidad y la incorporación de nuevos empleados", explica Fuentes.
Marta B. Díez sabe bastante de cambios de destino. Trabaja en el departamento de ayuda a refugiados de Cruz Roja en Brisbane, Australia, por el equivalente a 2.000 euros al mes, una cantidad que allí le permite pagar su alquiler sola, vivir y viajar. No se plantea regresar a España, y menos con la crisis. "La ayuda social es muy amateur en España, mucho menos profesionalizada. Es como si no se considerase un trabajo: cuando te quejas de que se paga mal, la gente se sorprende, como si se tuviese que hacer gratis", explica esta licenciada en Filología Inglesa, que también ha trabajado en Leeds (Reino Unido), pero no en España. Lo peor de la devaluación de una profesión como la de la ayuda social, reflexiona, "es que la gente no quiera dedicarse a ello, que parezca que sólo lo hace quien no puede hacer otras cosas".

Catalanisme i capital - article de Ferran Mascarell / Historiador

UN: En clau catalanista la renúncia a edificar fins al límit del possible una capital forta, líder en el mapa mundial de ciutats, competitiva amb Madrid, reconeguda per tots els catalans, ben associada i cooperativa amb la resta de ciutats de Catalunya, ha estat un error de greus conseqüències. L'estan pagant els ciutadans de Barcelona, però encara més el conjunt de ciutadans de Catalunya i la mateixa catalanitat.
DOS: EL CATALANISME NOUCENTISTA d'en Prat de la Riba i de Cambó va apostar ara fa 100 anys per enfortir el paper de l'envellida capital. Les ambicions d'aquelles generacions van incloure sempre la voluntat de dotar Catalunya d'una gran capital. Varen intuir que els nous temps es desplegarien en els nous espais urbans. Van jugar la carta de la Barcelona capital com un objectiu bàsic del país. Pensaven que recuperar plenament la nació exigia constituir una gran capital. Barcelona havia d'aportar a Catalunya la força d'un gran focus metropolità que imaginaren que havia d'esdevenir el principal centre cultural i el primer port de la ribera mediterrània. Tenien ambició de país i la reflectiren -també- en el seu projecte de ciutat capital.
TRES: ÉS CONEGUT QUE LES VICISSITUDS polítiques posteriors foren contràries a aquest projecte. I és clar que els enemics de Catalunya sempre van tenir clar que una gran Barcelona era un contrapès potencial a una determinada idea d'Espanya. El franquisme tingué entre els seus objectius negar Barcelona i potenciar Madrid, la gran capital de la hispanidad. Així i tot, la força del catalanisme antifranquista trobà en la capital catalana el seu aparador de referència. La Barcelona del 1975 era la capital democràtica de l'Estat. No era encara la gran capital mediterrània somiada per les generacions del 1900, però era una ciutat profundament dinàmica, creativa i democràtica. Les portes de la vella ambició col·lectiva de materialitzar la gran capital del sud d'Europa semblaven definitivament obertes.
QUATRE: A PARTIR DEL 1980 LES COSES es van capgirar. Els partits que van governar els primers 20 anys de la Catalunya autonòmica van descobrir que enfrontant una determinada idea de Catalunya amb la ciutat gran es podia obtenir un notable rendiment partidista. Practicaren vers Barcelona una política errònia, segurament molt útil en termes partidistes, però molt negativa per a Catalunya. Després, paradoxes de la política, els mateixos partits que la criticaren en el moment de governar, practiquen sense rubor la mateixa política. Només cal recordar les bestieses que es van arribar a dir durant la recent crisi de l'aigua; només cal observar el bloqueig que impedeix qualsevol forma de govern metropolità.
CINC: SIGUI COM SIGUI, TOTA RENOVACIÓ del catalanisme obligarà a repensar totes aquestes coses. S'ha de trencar absolutament amb els prejudicis, les simplificacions i els interessos partidistes que amaga el debat entre Catalunya i Barcelona. És un debat fals, motivat per interessos gens innocents, que perjudica Barcelona i Catalunya. Catalunya no es pot permetre el luxe de fer de Barcelona el boc expiatori de les males polítiques. Catalunya és un país petit. Res impedeix, excepte la falta col·lectiva d'ambició i encert, plasmar una Catalunya ciutats: una Catalunya articulada, cohesionada, amb nivells iguals de qualitat de vida; com res impedeix, més enllà dels prejudicis, que la Barcelona capital sigui entesa com la proa de la presència dels catalans al món. Una Catalunya intel·ligent ha de saber aprofitar i potenciar tot allò que el país té. El catalanisme haurà de renovar i reconstituir els esmicolats lligams entre el país i la seva capital. I la capital haurà de mostrar que és capaç de sortir del seu emmirallament.
SIS: LA CATALUNYA CIUTATS FUTURA no es pot permetre el luxe de mantenir inflamada una teòrica incompatibilitat entre el país i la seva capital. Ben al contrari. A Catalunya li convé una gran capital, segura i convençuda, reconeguda i respectada. Una capital forta és un capital simbòlic bàsic en qualsevol nació, i encara més a Catalunya.

Aquest any si!

I el barça què?
Doncs el barça, gaudint d’un estat de forma i salut formidables. Ja no tansols esportivament, que és evident, sino institucionalment també. Potser aquests estats responen als cicles d’alternança de la bonança, que tòpicament s’anuncien sempre entre el Barça i el Madrid. Potser sí.
Però el cert és que, per mi, el bagatge no té color. Si bé és cert que fa uns mesos l’institució blaugrana es trobava penjant d’un fil, ensorrada esportivament i institucionalment tocada (amb molts adversaris interns que disparaven a matar per destronar l’actual mandat i aspirar al poder – lamentable actitud desestabilitzadora), avui gaudeix de salut, i resta arguments als qui pretenen desestabilitzar l’institució. Al Madrid aquesta desestabilització avui és la mateixa però elevada a la potència de 10. Em causaria realment fastig i vergonya que el meu club convidés als “ultras” a l’assemblea de compromissaris per a que boicotegin l’acte i silenciïn les veus crítiques al president Calderón. En resum, els ultres fent propaganda institucional... té tela! I la resta insultant-se entre ells...
Com dic, la situació a can Barça és molt diferent avui, el gran encert Guardiola de l’estiu ha propiciat una evolució constant, fins als dies d’avui. Les males èpoques sempre hi seran (mals resultats esportius que propiciaran conflictes interns) però a can Barça s’intueix més maduresa institucional i més racionalitat, civisme, i en definitiva un club més civilitzat que el gran rival madridista.
Avui el barça és una màquina de jugar a futbol, amb pilota o sense, l’equip de guardiola asfixia als contraris i fa palesa una superioritat abismal. A més esclar de desenvolupar un joc atractiu i entregat. Fixeu-vos amb el tercer gol al València dissabte passat al camp nou, fixeu-vos des d’on puja Dani Alves, amb quina empenta, ganes i energia acaba la jugada amb gol: Formidable! Jo era al camp, i es respira una eufòria i optimisme que fan pensar que si, aquest any sí!
La prudència l’aparco, i us dic que dissabte intueixo golejada. A més una dada; la majoria de jugadors d’aquesta plantilla van ser humiliats l’any passat amb el passadís i posterior 4-1 al Bernabeu,hem sentit a dir de molts, com Puyol, que aquell dia va ser el pitjor dia de la seva vida professional. I intueixo que tindran ganes de revenja. Jo en tindria... moltes... Hi ha qui diu que el barça està muntant un piset al Madrid, l'any passat va ser el passadís, i aquest any serà un bany xD.



Institucionalment el Barça també evoluciona satisfactoriament, avança cap a un tarannà per mi notable. Posa en pràctica una política eficient, innovadora, responsable i conseqüent amb l’estat de globalització actual. El “nou camp nou” de Norman Foster n’és un clar exemple. Si es porta a terme finalment serà un referent arquitectònic, ja no tansols per la ciutat, ni pel país, sino mundial.
A més trobo molt interessant el perfil que s’està creant el club al món, “more than a club”, on sempre des d’una perspectiva catalana, exporta valors i intensions per a que entre tots fem un món millor. Exportant el sentit catalanista de l’institució també, ja que no és més que un reconeixement del club cap a la societat qui l’ha fet gran.

Recentment s’ha engegat la campanya a nivell mundial anomenada; “més”. On el FCBarcelona, juntament amb Unicef i Nike, emetran missatges amb rerefons social, en benefici dels nens escampats en diferents camps de concentració.
- Més fair play
- Més solidarity
- Més respect
Aquesta campanya a més a més del que representa socialment i el posicionament de l'entitat, exportarà un mot català arreu del món. Cosa que em satisfà i me’n enorgulleix moltíssim.

Visca el Barça, i visca Catalunya!

Copiar ràpidament l’èxit, és també innovar.

El poder de la imatge, el disseny gràfic i la comunicació no verbal, és cada cop més un valor en alça i això no ha passat per alt a Benjamín Netanyahu, candidat del Likud a Israel, que està en plena campanya, i com es pot veure, ha inspirat el seu format web amb un model prou exitós i contrastat recentment com el de Barack Obama.

Ho sap prou bé. El "país" amb més densitat de patents registrades del món, té una cultura ja inculcada de cercar noves idees, d’innovar, d’importar els coneixements més punters, de protegir els propis coneixements del lliure mercat,...
De fet la marca Barack Obama i el seu èxit no pararà de copiar-se i repetir-se, com a una formula innovadora amb garantia d’èxit. Fins que la gent se'n cansi es clar i apareix-hi un nou emblema garantia d’èxit per copiar i treure’n rèdit novament.

Situació crítica a l’Alt Empordà

La cultura de l’aigua i el debat sobre quina pot ser la gestió més eficient que es fa d’aquest recurs, ja es va debatre al post; aigua per tots?, d’aquest mateix bloc. No cal doncs estendre’ns més en aquest debat. Una gestió sostenible d’aquest recurs és vital per al progrés d’un territori concret, i més si hi és escàs. Només una observació; el retorn a la normalitat (encara que tansols sigui circumstancial) del nivell de les reserves a tot el territori català, amb l’única excepció de la conca de la Muga.

Alguna explicació raonable? La tramuntana que evita moltes precipitacions a la nostra comarca? Manca d’una cultura de l’aigua eficient?... Si la situació continua igual, ens veurem obligats a transvasar aigua del Ter cap a l’Alt Empordà? O potser caldrà plantejar la possibilitat d’ubicar una dessaladora que cobreixi la demanda de tot aquest territori?

Factors climatològics adversos, com la manca de precipitacions (ja sigui pel canvi climàtic, o per una situació especial) que permetin mantenir un nivell constant de reserves d’aigua, s’han de contemplar i prevenir. Prevenir vol dir invertir-hi temps, energies, esforços i diners. Ja sigui en forma de campanyes conscienciadores d’una nova cultura de l’aigua o en forma d’infraestructures. Però és evident que alguna actuació important s'haurà de dur a terme aviat si la cosa continua igual. També a la resta del país, que independentment que ara els pantans gaudeixin de salut, s’haurà de planificar una política al respecte que eviti més situacions d’emergència en el futur.