Catalanisme i realitat (per Alfons López Tena)

Article extret del diari el Punt d'avui.

És l'hora de la realitat i el pragmatisme: o volem allò que tenim o tenim allò que volem, però prou d'enganyar la gent i fer veure que aconseguirem dintre de l'Estat espanyol, i pel bon voler dels seus governs, allò que decidim els catalans. Tribuna Vocal del Consell General del Poder Judicial i president del Cercle d'Estudis Sobiranistes Alfons Lopez Tena

Veus catalanes, algunes de bona fe, reclamen ocupar-se dels problemes de la gent i invoquen la realitat i el pragmatisme contra el que anomenen «discussions essencialistes», com ara la independència de Catalunya. Fem-ho, doncs, i no crec equivocar-me si entre aitals problemes incloc tenir aigua, electricitat, transport, sanitat, pensions, ensenyament, o feina. L'autonomisme ens vol fer creure que els pot resoldre i defensar els interessos de la gent, però el seu balanç, positiu al segle passat, és ara una font contínua de frustracions, perquè només el govern espanyol pot decidir si tenim aigua i com els catalans; si hi ha interconnexió elèctrica amb França o no i si inverteix en xarxa elèctrica o no (7% per a Catalunya el 2006, 2,4% la prevista pel 2008-2011); si traspassa els ferrocarrils o no, o hi inverteix (el doble a Madrid que a Barcelona); si hi ha TGV amb Europa o no; si els aeroports els traspassen, si hi inverteix o no (6 vegades més a Madrid que a Barcelona), i si els dediquen a traslladar els catalans a Madrid o a la resta del món; quines són les pensions; si els estudiants catalans reben o no beques (4,8% els darrers 10 anys); i quins són els impostos i les cotitzacions socials.
L'autonomisme no resol res L'autonomisme pot parlar a la gent dels seus problemes i d'un projecte de país engrescador, que doni respostes modernes, però no pot resoldre res perquè tot allò que importa depèn del govern espanyol. Tant és que vulguem seleccions esportives internacionals (52,7%), català oficial a la Unió Europea (74,4%), gestionar tots els transports (79,1%), o recaptar i decidir sobre tots els impostos (68,6%), perquè ni als catalans ni als nostres representants ens correspon la decisió.
Mentrestant, la realitat és que el nostre espoli fiscal s'ha duplicat els darrers 10 anys, i més d'un 10% del PIB català se'n va cada any a Espanya i no torna, 20.000 milions d'euros i 2.622 euros per càpita; l'obra pública estatal a Catalunya els darrers 5 anys està un 40% per sota de la mitjana; els dipòsits bancaris a Madrid eren fa 10 anys com els de Barcelona i ara els dupliquen; el poder adquisitiu dels catalans, el més alt fa 30 anys, s'esfondra al 104,6% del conjunt i és el 9è per comunitat autònoma, per sota de Melilla; Madrid té el 50% de la facturació de les 5.000 més grans empreses, Catalunya el 18%; Catalunya perd 6 posicions entre 2003 i 2006 en competitivitat mundial, i en l'índex de desenvolupament humà de Nacions Unides baixa entre 2000 i 2007 de la posició 14 a la 18, mentre que Espanya puja de la 21 a la 13. Entre 2006 i 2008 Catalunya és la 12a en creixement entre les comunitats autònomes, i del 2005 al 2006 va perdre 13.200 llocs de treball qualificats, mentre que Madrid en guanyava 46.490 i Espanya, 201.050. Entre 1986 i 2006 els catalans, que som el 16% de la població i el 20% del PIB, hem pagat el 24% dels impostos i rebut el 12% de la despesa pública, i ara ja som per sota de la mitjana de l'Estat en alumnes per aula, per professor i per ordinador, en llits i personal sanitari per habitant, i en feines d'alta qualificació.
La realitat és que l'autonomisme ja no obté res, perquè les competències de la Generalitat s'han reduït, per obra dels governs espanyols i del Tribunal Constitucional que nomenen el PP i el PSOE, a la gestió administrativa de les decisions espanyoles, sense competències decisòries ni diners per finançar-les; perquè els governs espanyols no compleixen l'Estatut ni canviaran la Constitució; i perquè l'objectiu espanyol d'arraconar Catalunya com a província marginal no té aturador i se'n surt.
És l'hora de la realitat i el pragmatisme: o volem allò que tenim o tenim allò que volem, o fem real el necessari o necessari el real, però prou d'enganyar la gent i fer veure que aconseguirem dintre l'Estat espanyol, i pel bon voler dels seus governs, allò que decidim els catalans. Prou de mentides i de fer volar coloms autonomistes, federals o confederals: res que depengui de la voluntat dels espanyols és al nostre abast, només ho és allò que depèn de la nostra voluntat majoritària, la independència, que és possible, necessària i real. Cert que és difícil, però resol els problemes de la gent, mentre que l'autonomisme impotent només en parla.

L'autonomisme ens vol fer creure que pot defensar els interessos de la gent, però el seu balanç, positiu al segle passat, és ara una font contínua de frustracions, perquè només el govern espanyol pot decidir si els catalans tenim aigua i com, si s'inverteix en xarxa elèctrica, si es traspassen els ferrocarrils i aeroports o si s'hi inverteix...

Futbol Club Harakiri

Tornem a trobar-nos davant un fet recurrent al F.C.B. No se si sera el millor club del mon; en tot cas el que segur que es el club mes autodestructiu del mon.
L'atencio mediatica tant desproporcionada que te aquest club de futbol afavoreix a aquests asssessinats col.lectius que es produeixen de tant en tant.
L'aficio tambe hi juga el seu paper quan, per exemple, xiulen sistematicament un noi de 19 anys sortit de la pedrera.
I potser es una cosa inherent en la societat catalana. Aquesta esquizofrenia col.lectiva que es manifesta de tant en tant i fa passar individus dels altars als inferns en questio de dies. La rauixa es moltes vegades un tsunami que s'ho emporta tot per davant.

Crec que es evident per tots que "el club" esta millor ara que no quan va entrar Laporta & Co fa 5 anys. La massa social, pero, s'ha pronunciat en contra de la junta; i per dignitat democratica hauria d'haver dimitit el president per apaivagar la situacio i intentar mantenir la junta que tenia, crec, elements molt valids. El fet, pero era mes complicat que aixo. Una serie de directius afins a Laporta nomes seguien si ell seguia. La opcio Soriano no er viable.
En tot cas, la sortida de la situacio que proposa Laporta: posar el seu carrec a disposicio de l'assemblea de compromissaris; em sembla surrealista. Te mes valor el vot de 3000 socis al setembre que el que van votar 40000 fa 4 dies?

El positiu de tot plegat es que "el club" ja s'ha tornat a convertir en cendres, perque en pugui reneixer l'au Fenix i arrencar el vol. Encara que tots sabem que a mig termini succeira un altre harakiri col.lectiu.

El millor exemple de com no s’han de fer les coses

Els promotors del doctor Loft 05:00 se l’han menjat amb patates, han evaporat l’oportunitat de negoci a la recerca de la idea “genial” o la més innovadora “el festival que comença quan els altres s’acaben” aquest era l'eslògan. El cert és que tota innovació comporta un risc, i elevat. Ells l’han assumit, com també unes milionàries pèrdues.
La moneda de consum del festival l’anomenaven “zeros”. Bona ironia, beneficio zero! Vaia uns zeros a l’esquerra...

Davant la poca afluència de públic i l’amenaça de grups com REM de no tocar davant de mil o 2000 persones escasses, l’organització va decidir regalar entrades a dojo i així es degué arribar a les 10 mil persones. Els assistents convocats, al més pur estil SMS, contents com unes pasqües esclar, d’assistir a concerts com Iggy pop, REM, Jeff Mills,... i gaudir d’un muntatge espectacular i sobredimensionadíssim, per la patilla. Total que s'hi va presentar mig Figueres.

Perquè es pot considerar que van fracassar?
- Perquè fer un festival d’aquestes dimensions i amb aquest cartell en diumenge, a qui se li acudeix? La gent treballa els dilluns... “el festival que comença quan els altres s’acaben” (començava a les 5 de la matinada de dissapte a diumenge) doncs serà per algo que es solen fer els inicis del cap de setmana, no?
- Perquè és el millor exemple de mala previsió i sobredimensió portada a l’extrem, és que era enorme!
- Perquè almenys un 80% de l’entrada eren invitacions d’última hora.
- Perquè segurament encara no eren les dates de més afluència de giris, més adequat doncs al pic de l’estiu.
- Perquè l’organització feia aigües per tot arreu, barres sense cubates a les 10 de la nit, stans de menjar sense servei per talls de llum, el guitarra de REM saludant amb un “viva espanya” (suposo que ningú li va explicar on eren, la xiulada que es va endur va ser bona, com bona degué ser també la sorpresa),...

Segons tinc entès els promotors tenen contractats els camps on es va ubicar el festival durant 10 anys, tantdebó el fracàs d’aquest any no eviti una altra edició, una edició que espero que els organitzadors hagin pres nota i millorin, perquè consum cultural d’aquest nivell val molt la pena.

www.stoptrichet.com

Jean Claude Trichet, l'home de la foto, president del Banc Central Europeu va tornar a incrementar ahir els tipus d'interès, deixant-los en el 4.25%. Pèssima notícia, doncs, pel club dels hipotecats, que és molt gran a Catalunya.
Trichet que ahir portava la que diuen que és la seva camisa de la sort, ratlles blaves amb punys i coll blancs.
Les actuacions de Trichet són molt discutides i això ha portat a la creació de la pàgina web que titula aquest escrit, que el cost creditici és cada cop més gran.

Incrementar el tipus d'interès és contraproduent en la situació de crisi financera en la que es troba gran part d'Europa. Un major cost creditici, fa que sigui més difícil per a les empreses embarcar-se en noves aventures i al ciutadà endeutat li redueix la seva capacitat de consumir.
El cas però és que els estatuts del BCE són molt clars, i és que la capacitat d'actuació del BCE (variar els tipus d'interès) han d'estar centrats en reduir la inflació i no en fer polítiques per millorar la situació financera general.

La inflació mitja a Europa es troba per sobre del 4%, i el factor més important d'aquesta inflació és l'increment del preu del cru, que repercuteix en els carburants que afecten el preu de tots els elements de la cistella ja que cada cop n'és més car el seu cost logístic.
Apujant més els tipus d'interès s'aconsegueix l'entrada de divisa extrangera a Europa, ja que és més rentable tenir els diners quiets al banc, que no invertir en una borsa volàtil o posar els diners a USA on la Reserva Federal té fixats uns tipus d'interès menors.
Aconseguint la entrada de més divises a europa, s'aconsegueix que l'euro encara sigui més fort respecte el dòlar, i per tant s'aconsegueix frenar en certa manera l'increment en el preu del petròli, ja que aquest es negocia internacionalment en dòlars.
Així doncs Trichet està lligat de mans i peus, perquè està obligat a pujar els tipus d'interès per complir els estatuts del BCE, tot i sabent que això agreujarà la crisi. Perquè el consumidor hipotecat se'n veurà afectat, les empreses no poden invertir i es redueix les exportacions a la zona dòlar ja que cada cop s'és menys competitiu, degut a la diferència més gran euro-dòlar.
En canvi s'afavoreix les exportacions americanes i fa que, segons diuen, la cinquena avinguda de Nova York sembli la Rambla de Barcelona.

Per aquest fet els experts creuen que s'hauria de replantejar el paper del BCE i que tingués un paper actiu a l'hora de reflotar la economia com té la Reserva Federal americana, que a part de moderar la inflació també té el paper de vetllar per la bona salut de l'economia americana.
Els estatuts del BCE són així per la pressió que va fer el seu dia Alemanya, per evitar que les pressions de certs països degut a una crisi econòmica en aquest país, arrossegués a la resta de la Unió a un increment de preus. Però això sembla ja caducat en un món globalitzat com el que tenim.

Tot i que està clar que països que han fet els deures tindran una crisi molt més lleu que Espanya on s'ha viscut un creixement fictici de la economia basant-se en la especulació immobiliària.
Una dada reveladora l'any 2004 es va construir a Espanya més pisos que a França, Itàlia i Alemanya junts. Era per tant la crònica d'una mort anunciada, i el pitjor està per arribar ja que s'esperen uns percentatges d'atur per l'any que ve que no es veien des de fa dues dècades.
Mentrestant tocarà apretar el cinturó i si voleu podeu signar a la pàgina web que he deixat per parar Trichet.

Viva Eghpaña! I viva la legión?

L’eufòria es va desfermar ahir a Barcelona. Difícil trobar un precedent d’una explosió efervescent de nacionalisme espanyol en territori català com aquesta, potser el més semblant va ser per les olimpíades del 92, on èxits com els de Fermín Cacho van permetre lluir de nacionalisme espanyol a aquells que se’l senten.
Sorprenents les radios també, bé, ja se sap, però anant amb cotxe durant la primera part, intentava cercar alguna emissora una mica moderada (sense crits) per poder seguir el parit i cap, déu meu, quins brams. Finalment vam trobar RNE que mira, encara és menjable. Ja ho sabem, no només aquest partit, la fúria espanyola corre per les venes de molts... mentre es permetia passar per antena individus insultant l’Urkullu i en Puigcercós, Espanya es va avançar en el marcador, la quimera semblava factible doncs, bé...

Difícil tasca tenen els qui es senten espanyols i resideixen a Catalunya per expressar els seus sentiments. La comunitat autònoma amb “chare” més baix de les emissions dels partits d’Espanya no sembla el millor escenari perquè els espanyols surtin de l’armari.
Ara que ahir va ser l’excepció que confirma que a Catalunya hi resideix molt d’espanyolisme també. Moltíssim. Surto al balcó a comprovar-ho i tots els balcons del veïnat plens de gent, uns descorxant el cava, d’altres cridant desfermadament viva! Viva España! Algun, fora de tó, fent el saludo feixista amb una bandera preconstitucional lligada a la cintura,... Un veí, que em solo trobar al bar de baix a casa , un individu curiós, extremadament introvertit a qui encara no havia sentit la veu, estrany també en un bar on molts hi troben les seves hores d’esbarjo diàries, al seu balcó doncs es trobava i no va parar de cridar viva españa i viva la legión! No va parar fins que les cordes bocals degueren quedar destrossades. Viva la legión! viva la legión!
No es podia fer més que observar, acatar-ho, tolerar-ho i respectar-ho... però el mateix respecte s’ha de reclamar per al nacionalisme català. Perquè al.legar el cuento de que ells no són nacionalistes, i sentir com volen alliçonar-te sobre una convivència sostenible em provoca una alteració nerviosa considerable.
Que comencin per respectar als bascos en la consulta Ibarretxe, entre moltíssimes altres coses tant raonables o lògiques en un país occidental. Tant de bo també, algun dia els catalans puguem gaudir, amb els sentiments a flor de pell, una competició oficial amb la selecció catalana. Us imagineu? Quina enveja! encara me’ls hi deixaria jo després les cordes bocals...

Euro 2008

L'Eurocopa 2008 és una benedicció divina, perquè fa que els futboleros podem estar pendents d'altres coses que de la inacabable moció de censura o el fitxatge d'Adebayor.
Jo l'estic visquent des d'Alemanya, i la foto del paio de la dreta és el comentarista de la Eurocopa de la televisió alemanya "Die Erste", es tracta de l'ex-jugador Netzer que va jugar al Madrid i al Borussia Mönchengladbach, i es caracteritzava per tenir un fort xut. Els malalts del PES recordareu un jugador d'Alemanya clàssic amb un important cacau anomenat Nether, és ell.
El fet que parli d'ell és perquè a mi em recorda moltíssim al Fary, què en penseu?

Tornant al tema futbolístic, crec que està sent una bona eurocopa, amb partits d'alt nivell futbolístic, com l'Alemanya-Portugal o Rússia-Holanda, junt amb altres partits taquicàrdics com el Croàcia-Turquia o Itàlia-Espanya.
Ara sembla que a la pell de brau ha rebrotat el sentiment nacionalista després de passar a semifinals. Passar a semifinals hauria de ser una cosa normal en un país que té una de les millors lligues del món i jugadors de la talla com els que té, i no un fet expecional com és.
El fet però és que hi ha seleccions que estan fetes per aquestes competicions és el cas d'Itàlia o Alemanya, amb un esperit competitiu per sobre de la resta. Com va dir Lineker: "El futbol és un esport 11 contra 11 on sempre guanyen els alemanys". Alemanya té un equip tècnicament menys dotat que la resta de favorits, però ho supleix per un esperit de lluita encomiable i un estil de joc que mantenen dècada rera dècada. Partits d'anada i tornada a cara de gos, xutar des d'on faci falta i no estar-se per històries, penjar pilotes i obrir les bandes. I aquesta recepta és bastant reeixida.
Tot i que des del 96 no guanyen un títol amb el gol d'or d'Oliver Bierhoff a la Eurocopa d'Anglaterra, són habituals en semifinals i finals de les Eurocopes i Mundials dels últims anys.
Dimecres serà un partit amb molta tensió a Alemanya amb el partit contra Turquia, ja que hi ha una gran colònia turca a aquest país, no em vull ni imaginar què passarà si guanya Turquia.
En tot cas la meva aposta és una final dels teutons contra Rússia guanyada pels primers. I no és que sigui oportunista després del partidàs dels russos contra Holanda, ja que és una aposta que faig ja des d'abans que comencessin els quarts, com li vaig comentar a "l'emigrant australià".
Rússia té l'avantatge que ara mateix estant en plena lliga i per tant és la selecció que està en un millor nivell físic ara mateix. Això junt amb la seva estrella Arshavin farà, crec, que es carreguin el somni de la "Roja" i tornin cap a casa, això si després de trencar la maledicció dels quarts.
S'accepten apostes...
En tot cas prepareu els pitets per dimecres i dijous.

Si la companyia és grata, és bona tota caminata.

Grans expectatives teníem abans de realitzar aquesta ruta pel bell mig del parc natural del cap de creus. Jo particularment havia fet la ruta dels dolmens de Vilajuïga, ruta que s’endinsa força a l’interior del parc, i vaig disfrutar moltíssim d’aquell entorn tant ric, una geologia abrupte que era un plaer per la vista.
Amb la intenció de reviure part d’aquelles sensacions uns quants valents ens vam aventurar aquest cap de setmana passat a fer la travessia Roses – Port de la Selva (el coll d’ampolla del cap de creus). Ruta que es fa amb 6 horetes; comences enfilant la ruta dels menhirs per darrera l’ urbanització els grecs de roses i després només es tracta d’anar seguint les marques grogues (deixant sempre el pení a ma dreta) tret de l’últim tram, arribant a port de la selva, que segueixes el GR (blanques i vermelles).
Segurament el camí de ronda, per la costa, és molt més maco... La decepció, provocada segurament per unes expectatives molt altes també, s’agreuja quan travesses tres vegades la carretera de Cadaqués (fins i tot en fas un tram), et trobes amb les instal·lacions del pení, línies elèctriques amb finalitats militars, antics abocadors... tret d’alguns trams realment agradables per la vista, (potser l’inici i el final, excloent doncs el tram del mig) aquesta ruta no seria de les millors opcions dintre del ventall empordanès.
Això si, si la companyia és grata, és bona tota caminata.

Oi que si? Apa, Salut!

(A la imatge es descriu la ruta al revés, de Port de la Selva a Roses).

Roger Mas (versió de Paulina Rubio): Ni una sola paraula

Versió genial d'una cançó de Paulina Rubio feta per el solsonenc Roger Mas. Aquest vídeo ens demostra que hi ha grans músics que poden fer art de qualsevol cosa.

http://www.youtube.com/watch?v=xBVULKg_gUc

DON’T YOU KNOW FIGUERES?

Aquesta expressió seria, en bona part, la reacció a la targeta de presentació d’un figuerenc amb un foraster. Orgullós ell de poder dir als quatre vents que és empordanès, i sorprès per l’status real de la ciutat al mapa...
Una vegada vaig sentir a Catalunya Radio que deien que la localitat catalana on el ciutadà es sent més orgullós de ser, o d’haver nascut, és precisament Figueres. Segurament aquesta dada no és de calaix, però la vaig trobar curiosa. Crec i comparteixo però, que deu ser una opinió força estesa entre els substancial número de figuerencs emigrats, i provocada en bona part per l’enyorança de la seva terra, l’Empordà. L’alt valor geogràfic del territori que compartim els empordanesos genera un elevat sentiment identificador amb la terra i inclús sovint, un cert egocentrisme.
Al principat està clar que no es requereix més presentació que aquesta, però quant surts a fora o coincideixes amb un estranger aquí, és una altra cosa. Casi sempre, per ubicar d’on som, et veus amb l’obligació de contextualitzar que és la ciutat de Salvador Dalí, i això causa desencert.
I esclar que és motiu d’orgull que els fills il.lustres de la teva ciutat (siguin com siguin, pensin el que pensin, tinguin la ideologia que tinguin) siguin referents mundials i arribin a lo més alt, deixant així pàgines escrites a la història de la humanitat, però això es torna en contra quan aquest factor es monopolitza i esterilitza la resta de trets característics de la ciutat.
Que jo sàpiga el geni, ja està mort i enterrat. Enterrat a la mateixa Figueres, propiciat per certs moviments estratègics dels governants d’aleshores que han permès obtindren un alt rendiment. Lluny de voler-ho jutjar en profunditat, perquè hi haurien moltes més coses a jutjar, diré tan sols que, això concretament, em sembla una jugada mestra, segurament sense una moralitat excel.lent, però si eficient pels interessos de la ciutat. Tampoc em pot causar una pena gaire substancial aquesta traïció cap a qui va acatar d’aquella manera el règim franquista, permetent així el patiment del seu propi poble, i qui també finalment va deixar tota la seva obra a l’estat espanyol. O sigui que...
Això sí, Salvador Dalí ha deixat a la humanitat una obra fantàstica, que per sempre més ens podrà il.lustrar moltíssimes coses, però l’obra dels morts no pot anestesiar el progrés dels vius. Reivindico doncs que la Figueres del segle XXI passi pàgina i comenci a planificar quin serà el seu valor afegit com a col.lectiu, en el futur.
Subjectivament (sempre), penso que tenim un alt potencial, aprofitem-lo.

Riquesa natural, riquesa cultural, capital humà, ubicació geogràfica privilegiada, castell de sant Ferran,... Som-hi!

S’acaba una lliga, comença una era?

Observo ahir sorprès l’entrevista al president del Barça a tv3 i em ve al cap aquest eslògan, un dels spots de nike al finalitzar la lliga de fa dos temporades. Llàstima perquè era un bon spot... Com han canviat les coses! D’una junta directiva on hi corria la revolució per les venes (molt ben escenificat amb una frase memorable; el “que n’aprenguin!”) hem passat a una gestió monòtona. No tinc cap dubte que a la junta hi ha gent preparadíssima per exercir una gestió eficaç; però si poc valenta! Potser el president del barça (lluny de buscar una crítica destructiva cap a la seva persona, simplement en faig una observació objectiva) n’és l’excepció, i el fet que sigui presidencialista el club segurament va en contra de la implicació i influència dels demés membres de la junta... Aquí tenim un individu temperamental, on el mateix ganivet de comunicació del club ha evitat que es sotmetés a una roda de premsa plural i promesa de fa temps (per desconfiança a les seves possibles reaccions) on es sotmetés a preguntes dels diferents mitjans de comunicació. Unes més viscerals que altres, també cal dir-ho... No entenc aquesta oposició frontal i permanent que té aquesta junta directiva per part de cert entorn; recordem la proposta d’inhabilitació feta pels mateixos d’ara contra tota aquesta junta, l’any que es va guanyar la lliga i la champions! Enfi, cadascú que en tregui les seves conclusions... Ara bé, senyor Laporta, vostè és humà com tothom, ja ho sé, però no es pot ensorrar, el president del barça ha de tenir més categoria que tot això i ja ho sabia que un càrrec com aquest comportaria pressions i responsabilitats... No pot començar una entrevista a “prime time” dient que està lluitant per no ensorrar-se!

Deia que estic segur de les capacitats d’aquesta junta... Recordeu per exemple el robatori del portàtil d’en Laporta? Qui et diu que allò no va ser preparat? Que per accident es filtrés una informació que la junta directiva no volia que es transcendís i es va propiciar l’escenari del furt per a que la possible informació que es publiqués posteriorment perdés tot el valor... Bona eh! Podria ser, de capacitats estratègiques a Ingles i Sorianos no poso en dubte en cap moment que són amplies... També cal concedir la credibilitat necessària a la junta i creure en bona part del que ens diuen sobre micròfons, amenaces, detectius privats,... i un seguit de pressions que diuen que tenen per part de no se sap ben be qui, però que en cas de ser-hi, aquest sector vindrien a ser els embaucadors que desestabilitzen el club... i d’una forma força ruïn per cert.

Tot i la complexitat del càrrec i les pressions constants a les que estan sotmesos, s’han pres decisions; reptes com la renovació de l’estadi amb la plasmació a l’sky line de Barcelona d’una obra com aquesta són un clar exemple d’innovació i idees rentables i més que acceptables. L’esponsorització a les samarretes d’Unicef també, em sembla una jugada mestre de màrketing i de posicionament del club al món, traslladant arreu el lema de “més que un club”. I econòmicament les coses també s’han fet bé...
Deixant de banda aquestes accions que reconec positives en el balanç, i algunes altres que no tant (l'increment en el gruix d'empreses personals del president desde que ostenta el càrrec per exemple, símptoma inequívoc del privilegi d'ocupar un càrrec com aquest) percebo que aquest es decanta cap a la inestabilitat, sobretot esportiva, en una entitat esportiva! I tenint en compte això, per tant, serà transcendent... El full de ruta, quin és senyor Laporta? Seguir amb l’autocomplaença està clar que no. Així hem fet el ridícul més espantós aquests últims dos anys.. Les seccions ensorrades, i el model de club estancat. No es pot aclimatar el club amb un ambient de coleguisme com si l’entitat no s’hagués de gestionar amb el més absolut rigor. El model empresarial entenc jo que hauria de ser implantat molt més profundament en aquest club.

Una reflexió: Què és més; el Barça o la nació catalana per aquest país? Molts direm que el Barça no és res més que una expressió de la nacionalitat catalana, un producte de la mateixa en forma d’una entitat poderosa, on precisament s’hi reflexa el poder associatiu de la ciutadania. I altres entendran que transcendeix moltes més fronteres el Barça que qualsevol identitat a la que pugui aspirar mai Catalunya... La realitat és aquesta, el Barça és un actor principal en l’obra de la globalització, i com a tal s’ha de comportar per subsistir en el “top10”.
Aleshores, el model de club actual, on les decisions no es prenen perquè solen està subjectes a la massa social, és viable? Jo penso que no, el perfil actual del club, compateix amb altres referents on el poder de la imatge, el funcionament de l’estructura organitzativa, el rendiment,... són factors importantíssims. I l’entitat com a el que és al món s’hauria de comportar en el dia a dia.

Tot i no ser soci, últimament sóc un assistent freqüent als partits del Camp Nou (em deixen un carnet) i partit rera partit he pogut constatar allò que sempre s’ha dit que el Barça és diferent de qualsevol altre club del món. Ho és, i el que per mi és més diferent és l’aficionat que va al camp (el soci). És increïble la seva actitud, és ben cert, us ho puc assegurar. Allò que diuen, que el soci del Barça molt ben be podria passar per espectadors del Liceu.... D’acord que el model actual atorga tot el poder als socis, però hem de reconèixer l’entitat com a quelcom molt més extens que l’àmbit dels socis. El Barça, o el barcelonisme és per tant, molt més que els socis del club.

Anem a fer ficció; Si jo tingués poder i capacitat de decisió en aquest club, ho tindria molt clar. Implantaria un model empresarial al més pur estil corporatiu, mantenint estable la imatge i la filosofia del club. Però si que imposaria unes exigències als assalariats del club, anormals en qualsevol altre àmbit laboral standar, impartint simplement un model de viabilitat i sostenibilitat. Aquestes milionades, han de tenir resposta i treure’n rendiment. Els que tenen la fortuna d’estar vinculats a aquest món com a professionals trobo jo que se’ls hi hauria d’equilibrar la balança de drets i deures.

Per altra banda, el model associatiu; jo, per la minúcia que representen als ingressos del club els socis aburgesats del barça, els fotria tots al carrer. Si si, d’una forma molt subtil, apujaria exponencialment les quotes i abaixaria proporcionalment les entrades als no socis. De manera que, quedessin un poc percentatge de seients al camp completament elitistes, això sí, però deixant així gran part de l’aforo a preus populars. Reduint, per tant, l’entrada de socis i augmentant considerablement (quedant a l’abast de tot aficionat del barça, sector infinitament superior en número als socis actuals) la presència al camp d'aficionats no socis. Segur que l'ambient al camp milloraria moltíssim, i sobretot, la presència seria molt més fàcil i assequible per la majoria, cosa que ara no ho és (normalment una entrada val uns 80 euros, cosa que altres camps d’europa l’entrada és molt més barata)
Enfi... solucions vàries...
Parlem de fitxatges ara? Que és el que verdaderament ens fa trempar a l’aficionat... tot i que aquest any no gaire, oi? Tampoc es senten grans noms, jo més aviat estic destrempat, i vosaltres?