T’emplenaria l’habitació de flors; si em deixessis, és clar.

Sant Jordi, dia dels enamorats pels catalans;

Sovint molts individus que han estat al límit de la mort, per la soferta d’un càncer o per un altre motiu, et reconeixen que després de l’experiència traumàtica viscuda, tornen a néixer amb uns nous valors... Aquests nous valors es caracteritzen principalment per la nova importància que atribueixen a l’efecte, donat i rebut per les persones amb una estima mútua.

La societat actual és moltes coses, però m’agradaria remarcar-ne unes quantes, que defineixen força la dinàmica en la que ens trobem, com:
Egoista, impersonal, per molts asfixiant i fosca, una societat de consum agressiva, on aparentar el que un no és està a l’ordre del dia, una societat on cada cop menys existeixen parelles que s’aguantin, on s’intueixen els nous mals (i en clar augment) de les malalties mentals,... on si no s’aconsegueixen certs objectius personals i professionals, la pressió de la mateixa societat crea fortes frustracions, ... i un llarg etc. d’exemples o adjectius que (com d’altres cal dir-ho també, diferents i oposats!) la poden definir.
Creieu però que és necessari patir un trauma de malaltia o accident que ens faci reflexionar profundament sobre el que és realment valuós en aquesta vida? Potser que ens ho plantegem abans també, i així intentem gaudir al màxim de la mateixa, i quan abans millor.

Evidentment que la societat segueix un corrent, del qual desentendre-se’n ho veig arriscat (respectable però arriscat; la vida bohèmia d’un autèntic hippy per exemple), la clau, penso jo, com en tot, és l’equilibri. Un equilibri que ens permeti sentir-nos útils en aquesta societat ja estandarditzada, però sempre millorable! i a l’hora no renunciar a necessitats indispensables com l’efecte que tot ésser humà necessita rebre i donar, per sentir-se plenament viu.
Cal no renunciar a l’ interacció amable i afable amb la gent que estimem, per donar sentit a la vida. El que li’n diem dedicar-se temps i energies a un mateix, i al seu propi entorn.

Visca la vida! I visca Sant Jordi !!!

Yes, we can.

-El video ha quedat desquadrat el link és aquest, http://www.youtube.com/watch?v=jjXyqcx-mYY-

No es tracta de cap notícia d'actualitat. El senador per Illinois Barack Obama, no és encara el candidat pel Partit Demócrata tot i que tots els analistes ja el donen per guanyador.
Des d'Europa les esquerres pinten els Estats Units com un país conservador i ultraliberal econòmicament. Aquesta pot ser la "big picture" dels E.U.A. però no és la veritat absoluta, perquè és un veritable crisol d'idees.
Exemples com:

.- El fet que a un estat esquerranós com és Vermont hagi nascut un moviment secessionista respecte la resta dels Estats Units degut a la política exterior de George W. Bush. Aquest moviment va treure un 13% de vots en les últimes eleccions estatals.
.- El moviment anti-globalització va néixer a Seattle.
.- El fet que la major sensibilització al món sobre el calentament global vingui d'un ex-candidat a la presidència. Cosa que contrasta en ser el país que menys ha fet per a reduir les emissions de CO2.
.- El fet que el debat d'idees sigui molt més profund en les campanyes electorals, o campanyes per a guanyar la candidatura d'un partit. La participació en les eleccions és més baixa que a Europa, però segurament la gent que va a votar té més idea del que vota, que no senzillament un tiu que va amb bicicleta, una embarassada optimista o un tiu amb un rellotge, com ha estat la trista última campanya electoral que hem viscut.

I ara arriba l'huracà Obama que s'emporta per davant l'establishment que suposen els Clinton. Potser el final Obama serà més del mateix, però els americans si una cosa saben és vendre imatge, i la imatge que ven Obama ha fet trempar als demócrates als U.S.A., i s'han carregat una cosa que ja de per si semblava trencador, que el candidat fos una dona... però com els americans diuen: Billary (de Bill i Hillary Clinton) representa una prolongació del mandat 1992-2000.

Que un afroamericà sigui el candidat del partit demócrata és quelcom que de segur trencarà molts clitxés.

L'elecció presidencial als E.U.A. afecta tot el món, tot i que Xina i la India cada cop estan en major disposició de disputar el lideratge mundial.
Que guanyi Obama no vol dir que se'n vagin el dia següent d'Iraq, però si que suposo que voldrà dir una reducció en els ànims de croada de l'oncle Sam. Què en penseu?

La conferència del Partit Demócrata el 2004, quan neix el fenomen Obama

L’eròtica del poder

L'eròtica del poder;

Sovint s’ha utilitzat aquesta expressió per definir certs fenòmens relacionats en l’entorn d’algun focus de poder. El poder sedueix a l’ésser humà, i és quelcom que sempre perseguirà. Segurament aquest és el sentit de la frase. Que li preguntin a la Carla Bruni, sino... Ja em direu que pot perseguir una dona com ella en el merder que s’ha posat, tenint-ho tot ja,... Amor? Tan debò.

El cert és que el poder sedueix a l’essència de l’ésser humà, a tothom que no hi hagi reflexionat lo suficient li sedueix la idea de ser poderós, a l’escala que sigui. Però només fa falta ser una mica observador per comprovar que el poder, a altes esferes, canvia les persones. Ja sigui a l’empresa o a la política, sempre, no falla, l’individu que aspira al poder se’l percep més honest que el que l’ostenta. A què és degut això? No ho sé, a la debilitat de l’ésser humà? Que potser això va inherent als càrrecs? Pocs son els governants que quan són a dalt de tot, se’ls hi poden reconèixer actes d’honestedat; tot el contrari, egoisme, avarícia, prepotència, i un llarg etc... Segurament serà cert allò que diuen que el poder corromp i un cop hi ets, no t’hi pots resistir.
El president Laporta per exemple, on va expressant-se amb aquests aires dictatorials? És un to populista i alhora ofensiu, propi del segle passat, del mateix Núñez a qui ell havia criticat tant. Durant tots aquests anys s’ha penjat l’etiqueta de demòcrata un individu com aquest? O és que potser no és la mateixa persona? Vull pensar que és així, que el cert és que el PODER (en majúscules, evidentment no parlo de dirigir una Pime) canvia les persones. Llavors que? Mantinguen-te’n al marge sempre seràs autèntic?
Bé, matisem-ho, algú també ha d’agafar el timó, sinó aniríem a la deriva. I també és d’honorar aspirar a conduir la nau, el que m’encurioseix és el perquè? El perquè intueixo sovint bones intensions, altruisme i bons pensaments a l’aspirant, i després sempre, un cop a dalt, em defrauda.

Digueu-me... Sóc ingenu de pensar que l’aspirant sovint ho és per oferir-se als altres de forma altruista? O creieu que de bon principi sempre es persegueixen interessos personals, tenyits amb un discurs hipòcrita?

Aigua per a tots?

En les ultimes setmanes ens hem trobat amb una nova polemica relacionada amb l'aigua: el trasvassament del Segre cap a Barcelona. La proposta es de ICV.
La primera reaccio que te un es: "S'han tornat bojos?". Com pot ser que iniciativa que tant en contra va estar del trasvassament de l'Ebre ara proposi el del Segre, pero lluny de criticar a ICV per aquests fets, crec que aixo l'honora. M'explico:

.- Primer: Cal matitzar que es un trasvassament temporal ja que, segons diuen, a partir de l'any que ve estara operativa la dessaladora del Llobregat i sera suficient per abastir l'area metropolitana de "Can Fanga".
.- Segon: Penso, al igual que ICV, que s'ha de prioritzar l'aigua de boca. Aquest trasvassent no afecta l'aigua de boca, sino els regants del segre. Si aquest any no hi pot haver collita s'indemnitza a la gent afectada. Si el cost de la indemnitzacio es superior a importar aigua d'un altre lloc (ja sigui a traves de vaixells o portar un cub immens de gel amb avio, rollo Futurama), es porta l'aigua d'un altre lloc, al cap i a la fi es tracta d'una mesura temporal (un any) i per tant penso que l'unica implicacio a tenir en compte es la economica.
.- Tercer: Penso que es una decisio que els honora, perque estant al govern i s'han de comportar com un partit de govern, i aixo vol dir prendre decisions, encara que vulgui dir enfrontar-te amb els teus votants. Catalunya esta encallada en massa projectes perque ERC o ICV es neguen a molts projectes sense donar alternatives. Tambe s'ha de dir que Iniciativa treu poc redit politic de Lleida i molt de l'area metropolitana de Barcelona... aixi que per una banda tambe dubto de la seva bondadesa d'esperit.

Matisos: l'aigua de les piscines privades es considera aigua de boca tambe??? Em penso que si, i l'aigua dels regants del segre si que es prioritaria sobre emplenar una piscina amb aigua de la xarxa urbana per poder-te prendre un Dry Martini tot remullant-te en una tarda d'estiu. Tot i que es dificil de controlar, alguna cosa s'hauria de fer en aquest sentit tambe.

Aixo pero es una solucio temporal, la solucio defenitiva son les dessaladores, voleu dir?
El cost energetic d'una dessaladora es brutal, voleu dir que tota aquesta energia es factible generar-la amb fonts sostenibles avui en dia... em penso que no. Per tant si volem aigua hem de construir grans dessaladores i centrals nuclears al llarg del litoral. O apostar com CiU pel trasvassament del Roine. Una decisio complicada.

Pero en tot cas l'accio de cada un i la investigacio en l'estalvi d'aigua son importants. Un cas real:
A mitjans anys noranta, despres de la reunificacio Alemanya. La Alemanya Oriental gastava un 30% menys en consum urba que la Alemanya Occidental.
Quan m'ho van dir i em van dir quina rao hi donaries, se'm va acudir, debia ser que els comunistes eren molt estalviadors, o que tenien els waters espatllats i anaven a galletades. Doncs no.
Es debia a que l'Alemanya Oriental els pisos eren molt vells, i quan es comencar a reformar van posar el nou sistema de waters que pots fer 1/2 o descarrega completa, mentre que a l'Alemanya Occidental aquesta millora va tardar mes en introduir-se.

(Perdoneu que escrigui sense accents o c trencades, pero el meu teclat no m'ho permet)

El dilema de les infraestructures

El progressisme, imagino que entén com a mitjà de progrés, l’evolució sostenible; industrialització i dinamització econòmica d’un territori cada cop més pròsper. Aquest seria l’objectiu; aconseguir prosperitat, mitjançant un dinamisme econòmic i social per un territori i sobretot per la seva gent. On està però els límits entre lo necessari i lo innecessari, o sobre dimensionat i excessivament perjudicial pel medi ambient?
Conflictes entre les diferents forces polítiques amb diferents sensibilitats, com en el túnel de Bracons, el 4rt cinturó, l’aeroport del prat, l’eix transversal al seu moment,... en són exemples.
Ara bé, i posats amb l’exemple de l’eix transversal. L’èxit de l’ implantació d’una infraestructura no es pot avaluar ni abans ni poc després, s’ha d’avaluar a llarg plaç. Què passa amb l’eix transversal? En Pujolet, al seu moment, ho va voler fer peti qui peti i amb el poc “cash” que hi havia en aquell moment a les arques. És cert que ha sigut una via fonamental per la vertebració del país. Però l’endemà de tallar la cinta i donar per inaugurada la infraestructura, ja es va quedar petita. Per això, un dia o altre caldrà una ampliació. Aquesta manca de previsió es sostenible? No... i viable econòmicament tampoc.
Fer dos cops les coses? Una empresa vale, que faci el que vulgui amb les seves inversions, allà ells, però el sector públic que ens permet mostrar-nos a tots crítics amb la seva gestió com si, com a ciutadans vertebradors del sistema, fóssim accionistes de l’empresa, NO.
Les coses necessàries o inevitables pel progrés s’han de fer, d’acord. Però amb respecte al territori, racionalitat, seny i previsió. El cas de l’estació de TGV i tren convencional a Figueres per exemple. És clar que venim d’una herència catastròfica de mala gestió de l’innombrable ex alcalde, d’uns acords del tot incomprensibles, responent a ves a saber quins interessos. Però a la ciutat se li presenta un repte, un repte molt important que pot marcar la seva personalitat per molts anys. Està clar doncs que el sostre ha de ser elevat i la coherència també, no es pot tirar endavant un projecte que no estigui vertebrat i la ciutat tingui la certesa de que és l’adequat.
Què se’ns presenta doncs? Varies opcions... Degut a que les obres del TGV ja estan començades, (de forma equivocada, degut a aquesta mala gestió de l’antic govern, que abans feia referència) seran inamovibles. Partint doncs d’aquest punt de partida, l’estació de TGV serà inviable moure-la d’allà on està projectada ara. Molt bé Armangué! (merda, ja l’he nombrat) L’estació de Figueres a Vilafant. Clar que si! Amb dos collons els teus, i els d’en Nadal que no sé què em dona que aquest hi té més interessos personals que res més a Figueres... És clar que la nineta dels seus ulls és Girona, ja es nota ja que allà si que s’hi mulla el cul. I el d’aquí mentrestant llepant-li tots aquests anys... Bé, no ens n’ anem per les branques...
Dèiem que el traçat del TGV a dia d’avui és inamovible ja, com a conseqüència de que les obres ja estan iniciades. Què fer doncs amb el traçat del tren convencional? És clar que quelcom, i ràpid! La ciutat no es pot permetre 10 anys més de vies del tren que la divideixin pel mig. Però, (i això és tant obvi que em fa vergonya reiterar-ho) l’estació de tren convencional no pot marxar de Figueres! Ens prometen que posaran busos, molt bé! Només faltaria. Però és que Figueres com nucli urbà i capital de comarca no es pot assimilar a un model de barri barcelonès, on la gent ha de fer transbords per mobilitzar-se. Considero que en una metròpoli no seria viable una estació de tren a cada barri que els comuniqui amb altres ciutats, allà per això tenen altres transports com el metro i una xarxa de busos més que menys acceptable, que els permet, via transbord, arribar a l’estació desitjada.
Així doncs, aquest sistema per una capital de comarca que aglutina les possibilitats mobilitat de tot un territori! No es pot considerar viable pel seu poc pragmàtic i escàs dinamisme. El TGV, com altres mitjans de transport exclusius i de llarg recorregut com l’avió, pot assimilar-se al seu model. Aeroports a les afores de la ciutat, igual doncs les estacions de TGV. Però aquí parlem d’un mitjà de transport diferent, el del poble!
Aleshores, sigui com sigui, es recorri on es recorri,... però l’estació de tren convencional no es pot moure d’on és i també s’han de fer desaparèixer les vies.
Soterrar, aquest seria el sostre pel que lluitar, però (sense coneixements pressupostaris d’un projecte o altre) i elevar les vies? Com el model de Girona actual? Solucions que aportin viabilitat econòmica al conflicte en podem generar, com també podríem escurçar els km a soterrar, eliminant tan sols la via del tram més cèntric (ara que també amb la previsió que esmentava abans, no es quedés l’ infraestructura curta abans d’hora) l’ésser humà és un ésser racional i increïble quan vol, i depèn d’ell, i la seves ganes de lluitar per quelcom desitjat, la troballa de solucions satisfactòries...
Per tant, els governants amb poques ganes i poc èmfasi ho tenen negre, perquè el poble sabrà a qui anar a reclamar sempre i en tot moment una mala gestió.... oi que si ex- alcalde?

Aire fresc al F.C. Barcelona

A final de temporda es pot guanyar un titol de "xorra", com el Madrid de la 7a o la 8a, pero aixo no hauria de tapar les mancances que fa dos anys que duren, com sembla que fara la directiva.

Laporta & Co semble entestats en mantenir Rijkaard si arriba algun titol, jo no ho faria. El fumeta ha demostrat varies vegades la seva inaptitud tactica; i la unica cosa pel que sembla que serveix, fer de psicoleg, sembla que ultimament tampoc funciona.

Es diu que portar Mourinho trencaria una filosofia que fa 20 anys que dura, el tiqui-taca. Jo no hi estic d'acord, i Robson i Van Gaal. A part el joc de Mourinho al Chelsea era vistos, extrems rapids i joc vertiginos... tocar, tocar i tocar al mig del camp sense aprofundir es molt avorrit per l'espectador tambe.

Mou es un bon pastor de vestuari, aporta disciplina i controla millor els partits. Jo aposto perque el "traductor de Robson" vingui a veure teatre del bo a Barcelona encara que es guanyi la Champions. S'hauria de fitxar ja perque sino diuen que fitxara per l'Inter

I a l'equip neteja, tambe:

Out: Ronaldinho, Dos Santos, Deco, Marquez, Edmilson, Zambrotta, Thuram.
In: Van der Vaart, Capel, Gerrard(per demanar que no quedi), Poulsen o Rochemback, Rafinha , Jarque, Bruno Saltor

Visca, visca, visca! Catalunya socialista!

Sembla evident que Catalunya és socialista. El PSC ha arrasat a les 4 demarcacions. Aquest fet podria fer-me sentir orgullós del meu país, però la sensació que em córrer ara mateix per dins és just la contrària. Primer perquè aquest partit polític PSC-PSOE, de socialistes només en tenen el nom, certament, i en part ho comparteixo, és un mal menor comparant-ho amb “Alianza Popular”, ups!... i segon, i evident és que responen a un concepte d’Espanya que jo no comparteixo. Bé, per allò de buscar el costat positiu, almeys a Girona el PP no ha tret representació!

M’entristeix comprovar l’exagerat pragmatisme que tenim els catalans,i la rapidesa amb la que oblidem el maltracta que ha tingut i seguirà tenint aquest i tots els governs bipolars com aquest cap a Catalunya (amb qüestions de respecte cap a Catalunya no hi ha gaires diferències entre un espanyol de dretes i un que es fa dir que és d’esquerres). Cert és que la campanya del PSC de “alerta que ve el llop” els hi ha funcionat de meravella i ja només per això es mereixen les meves felicitacions, ja que és quelcom que no han sabut fer els altres.

Ara bé, jo em pregunto a què respon dins de Catalunya mateix aquest bolcament cap a un partit espanyolista? Vot útil o inútil? Podem fer una reflexió; perquè sempre els catalans marquem el compàs de la política, tarannàs i canvis a l’estat espanyol? Si mai en rebem el suficient reconeixement, aleshores, de què ens serveix?

Imagineu per un moment Espanya sense Catalunya (ja m’hi quedaria en aquest pensament) sense els 25 diputats del PSC a Espanya governaria de llarg el PP. Per tant, sense Catalunya, Espanya seria sobradament “Pepera”. A menys que Catalunya es reinvertís la dinàmica i els partits nacionalistes poguessin condicionar de debò la política espanyola. Ara, que tot sembla indicar que ens dirigim, legislatura rera legislatura, cap a una polarització cada cop més forta en detriment d’aparició dels partits minoritaris i perifèrics...
Bfff... sembla que ara la ministra Chacón diu que forçarà un bon sistema de finançament per Catalunya, i que publicarà les balances fiscals...miau! sembla que ja comencen amb la següent campanya electoral.