"Article escrit per Víctor Alexandre (escriptor i periodista) que ens heu fet arribar, i ens hem pres la llibertat de publicar".
El fet que la revista Lletres dediqui aquest número a la literatura de viatges, amb llibres que ens expliquen el món, és un bon motiu per reflexionar sobre aquelles persones provinents dels cinc continents que viuen als Països Catalans i a les quals definim genèricament com a immigració. Són elles les que han fet que la població del Principat, per exemple, hagi crescut en un milió de persones en molt poc temps, tot passant de sis a set milions d'habitants. Això ha dut molts catalans autòctons a veure la immigració amb recel o fins i tot amb hostilitat i ha empès alguns polítics a instrumentalitzar-la en benefici propi agitant les emocions de la gent, especialment d'aquells que veuen en el diferent un enemic en potència que ve aquí a xuclar-nos la identitat, la llengua, el benestar i la sang. Molts missatges electorals juguen subtilment amb aquests elements i fan insinuacions revestides de paraules de ressonàncies nobles, com ara drets humans, democràcia o llibertat. Al darrere, però, s'amaga sempre l'intent reaccionari i covard de captar els vots de la ignorància, de l'absolutisme i de la por.
Contràriament al que diuen aquests missatges, però, no és la immigració el problema de Catalunya, sinó determinats catalans. Aquells catalans capaços de vendre el país a canvi del seu benestar personal. La nostra història, com la de tots els pobles sense Estat, és plena de camaleons. Ells també usen paraules nobles, com ara progressisme, pluralisme o universalisme i es defineixen com a no nacionalistes, però Espanya, segons ells, ha de continuar essent Espanya i Catalunya ha de formar-ne part. Opinen, aquests superbs ciutadans del món, que els catalans només som universals si som espanyols. La catalanitat, per ella mateixa, deslligada de l'espanyolitat, és perniciosa, insolidària i moralment reprovable. I, per tal que tot continuï igual, ens canten les excel·lències del federalisme i ens el presenten com la gran panacea. Tan capficats estan en llur espanyolisme que obliden que el federalisme només té sentit si és lliure i no imposat, perquè només és lliure aquell que és veritablement independent i decideix per ell mateix.
No són els immigrants, per tant, allò que amenaça la nostra identitat i la nostra llengua, sinó l'actitud d'aquests catalans que conceptuen com a normal tota visió hispanocèntrica del món i com a radical tota visió catalanocèntrica. Són ells, no pas els palestins o els equatorians que arriben, els qui necessiten la subordinació de Catalunya a Espanya per poder mantenir el tren de vida de les seves misèries personals. Ells són l'autèntic perill per a la recuperació dels nostres drets nacionals. Parlen de Catalunya, sí, però ho fan com una part indestriable d'Espanya, i és en Espanya, no pas en Catalunya, en qui pensen cada cop que diuen 'aquest país'. Però no, la immigració no té cap culpa de l'ànima d'esclau d'aquests catalans. I és mentida, a més, que la immigració tingui animadversió contra Catalunya. Al contrari, són molts els catalans d'orígens llunyans que en reivindiquen la independència i Déu ens guardi de certs cognoms de soca-rel per assolir-la. La independència de Catalunya arribarà, podem estar-ne segurs, però no serà gràcies a aquests autòctons, sinó a l'esforç d'aquells cognoms que encara no hem après a pronunciar.
Caldria que interioritzéssim aquesta qüestió per dues raons: d'una banda, per foragitar l'ombra de sospita que projectem sobre les persones nouvingudes; i de l'altra, per demostrar la nostra maduresa admetent que som nosaltres els qui no hem estat capaços de resoldre el conflicte polític que mantenim amb Espanya. Després de tres segles d'incompetència i de pusil·lanimitat, és d'una covardia immensa responsabilitzar els immigrants de la desaparició de Catalunya. Més que res perquè si el que han trobat en arribar ha estat un territori subordinat a un altre, no ha estat pas per culpa seva sinó per culpa dels que ja hi érem. Cal, per tant, no fer demagògia amb la immigració, i encara menys satanitzar-la com si fos la causa de l'estat de prostració institucional en què ens trobem. És cert que la immigració pot ser un problema per al país; i Espanya ho sap, com ho saben tots els pobles amb passat imperial. La immigració sempre s'ha utilitzat per minoritzar els pobles conquerits i subordinar-los a la voluntat del vencedor. Però els problemes que es puguin derivar de la suposada no integració de persones foranes a Catalunya són responsabilitat nostra. Que fàcil que és carregar els neulers als marroquins, als peruans o als senegalesos. 'No hi ha manera que parlin català', diuen alguns. I, ves per on, la majoria dels qui ho diuen són els primers a abandonar el català cada cop que algú els parla en espanyol. És curiós que certs abrandats catalanistes no s'adonin de l'espanyolisme subjacent del seu discurs. Hi ha res més espanyolista que defugir les pròpies responsabilitats com a catalans? Els immigrants que arriben avui a Catalunya no sols no tenen cap animadversió contra el nostre poble, sinó que no en saben pràcticament res. I és lògic que sigui així perquè nosaltres, els catalans, no hem estat capaços de segar les cadenes espanyoles i convertir-nos en un Estat independent. És injust –i covard, profundament covard-, per tant, exigir-los uns deures amb el país que tants catalans incomplim.
És clar que hi ha molta gent de l'antiga immigració espanyola que no s'identifica amb aquesta terra, ja ho sabem. Però, per què haurien de creure ells en allò que no creiem nosaltres? Per què haurien de defensar una llengua, una cultura i uns drets que els autòctons no estimem? Els amants de les essències haurien de parar atenció en els cognoms dels independentistes d'avui, se sorprendrien dels López, Martínez, Gutiérrez, Mahmud o N'Dour que defensen allò que els Piqué i Camps, Borrell i Fontelles o Boadella i Oncins menyspreen. Potser així s'adonarien que el debat que cal obrir no és el de la immigració sinó el de la independència, la clau mestra que obre totes les portes, inclosa la del respecte.
Contràriament al que diuen aquests missatges, però, no és la immigració el problema de Catalunya, sinó determinats catalans. Aquells catalans capaços de vendre el país a canvi del seu benestar personal. La nostra història, com la de tots els pobles sense Estat, és plena de camaleons. Ells també usen paraules nobles, com ara progressisme, pluralisme o universalisme i es defineixen com a no nacionalistes, però Espanya, segons ells, ha de continuar essent Espanya i Catalunya ha de formar-ne part. Opinen, aquests superbs ciutadans del món, que els catalans només som universals si som espanyols. La catalanitat, per ella mateixa, deslligada de l'espanyolitat, és perniciosa, insolidària i moralment reprovable. I, per tal que tot continuï igual, ens canten les excel·lències del federalisme i ens el presenten com la gran panacea. Tan capficats estan en llur espanyolisme que obliden que el federalisme només té sentit si és lliure i no imposat, perquè només és lliure aquell que és veritablement independent i decideix per ell mateix.
No són els immigrants, per tant, allò que amenaça la nostra identitat i la nostra llengua, sinó l'actitud d'aquests catalans que conceptuen com a normal tota visió hispanocèntrica del món i com a radical tota visió catalanocèntrica. Són ells, no pas els palestins o els equatorians que arriben, els qui necessiten la subordinació de Catalunya a Espanya per poder mantenir el tren de vida de les seves misèries personals. Ells són l'autèntic perill per a la recuperació dels nostres drets nacionals. Parlen de Catalunya, sí, però ho fan com una part indestriable d'Espanya, i és en Espanya, no pas en Catalunya, en qui pensen cada cop que diuen 'aquest país'. Però no, la immigració no té cap culpa de l'ànima d'esclau d'aquests catalans. I és mentida, a més, que la immigració tingui animadversió contra Catalunya. Al contrari, són molts els catalans d'orígens llunyans que en reivindiquen la independència i Déu ens guardi de certs cognoms de soca-rel per assolir-la. La independència de Catalunya arribarà, podem estar-ne segurs, però no serà gràcies a aquests autòctons, sinó a l'esforç d'aquells cognoms que encara no hem après a pronunciar.
Caldria que interioritzéssim aquesta qüestió per dues raons: d'una banda, per foragitar l'ombra de sospita que projectem sobre les persones nouvingudes; i de l'altra, per demostrar la nostra maduresa admetent que som nosaltres els qui no hem estat capaços de resoldre el conflicte polític que mantenim amb Espanya. Després de tres segles d'incompetència i de pusil·lanimitat, és d'una covardia immensa responsabilitzar els immigrants de la desaparició de Catalunya. Més que res perquè si el que han trobat en arribar ha estat un territori subordinat a un altre, no ha estat pas per culpa seva sinó per culpa dels que ja hi érem. Cal, per tant, no fer demagògia amb la immigració, i encara menys satanitzar-la com si fos la causa de l'estat de prostració institucional en què ens trobem. És cert que la immigració pot ser un problema per al país; i Espanya ho sap, com ho saben tots els pobles amb passat imperial. La immigració sempre s'ha utilitzat per minoritzar els pobles conquerits i subordinar-los a la voluntat del vencedor. Però els problemes que es puguin derivar de la suposada no integració de persones foranes a Catalunya són responsabilitat nostra. Que fàcil que és carregar els neulers als marroquins, als peruans o als senegalesos. 'No hi ha manera que parlin català', diuen alguns. I, ves per on, la majoria dels qui ho diuen són els primers a abandonar el català cada cop que algú els parla en espanyol. És curiós que certs abrandats catalanistes no s'adonin de l'espanyolisme subjacent del seu discurs. Hi ha res més espanyolista que defugir les pròpies responsabilitats com a catalans? Els immigrants que arriben avui a Catalunya no sols no tenen cap animadversió contra el nostre poble, sinó que no en saben pràcticament res. I és lògic que sigui així perquè nosaltres, els catalans, no hem estat capaços de segar les cadenes espanyoles i convertir-nos en un Estat independent. És injust –i covard, profundament covard-, per tant, exigir-los uns deures amb el país que tants catalans incomplim.
És clar que hi ha molta gent de l'antiga immigració espanyola que no s'identifica amb aquesta terra, ja ho sabem. Però, per què haurien de creure ells en allò que no creiem nosaltres? Per què haurien de defensar una llengua, una cultura i uns drets que els autòctons no estimem? Els amants de les essències haurien de parar atenció en els cognoms dels independentistes d'avui, se sorprendrien dels López, Martínez, Gutiérrez, Mahmud o N'Dour que defensen allò que els Piqué i Camps, Borrell i Fontelles o Boadella i Oncins menyspreen. Potser així s'adonarien que el debat que cal obrir no és el de la immigració sinó el de la independència, la clau mestra que obre totes les portes, inclosa la del respecte.
Els promotors del doctor Loft 05:00 se l’han menjat amb patates, han evaporat l’oportunitat de negoci a la recerca de la idea “genial” o la més innovadora “el festival que comença quan els altres s’acaben” aquest era l'eslògan. El cert és que tota innovació comporta un risc, i elevat. Ells l’han assumit, com també unes milionàries pèrdues.
Aquesta expressió seria, en bona part, la reacció a la targeta de presentació d’un figuerenc amb un foraster. Orgullós ell de poder dir als quatre vents que és empordanès, i sorprès per l’status real de la ciutat al mapa...
Entrades
