S’acaba una lliga, comença una era?

Observo ahir sorprès l’entrevista al president del Barça a tv3 i em ve al cap aquest eslògan, un dels spots de nike al finalitzar la lliga de fa dos temporades. Llàstima perquè era un bon spot... Com han canviat les coses! D’una junta directiva on hi corria la revolució per les venes (molt ben escenificat amb una frase memorable; el “que n’aprenguin!”) hem passat a una gestió monòtona. No tinc cap dubte que a la junta hi ha gent preparadíssima per exercir una gestió eficaç; però si poc valenta! Potser el president del barça (lluny de buscar una crítica destructiva cap a la seva persona, simplement en faig una observació objectiva) n’és l’excepció, i el fet que sigui presidencialista el club segurament va en contra de la implicació i influència dels demés membres de la junta... Aquí tenim un individu temperamental, on el mateix ganivet de comunicació del club ha evitat que es sotmetés a una roda de premsa plural i promesa de fa temps (per desconfiança a les seves possibles reaccions) on es sotmetés a preguntes dels diferents mitjans de comunicació. Unes més viscerals que altres, també cal dir-ho... No entenc aquesta oposició frontal i permanent que té aquesta junta directiva per part de cert entorn; recordem la proposta d’inhabilitació feta pels mateixos d’ara contra tota aquesta junta, l’any que es va guanyar la lliga i la champions! Enfi, cadascú que en tregui les seves conclusions... Ara bé, senyor Laporta, vostè és humà com tothom, ja ho sé, però no es pot ensorrar, el president del barça ha de tenir més categoria que tot això i ja ho sabia que un càrrec com aquest comportaria pressions i responsabilitats... No pot començar una entrevista a “prime time” dient que està lluitant per no ensorrar-se!

Deia que estic segur de les capacitats d’aquesta junta... Recordeu per exemple el robatori del portàtil d’en Laporta? Qui et diu que allò no va ser preparat? Que per accident es filtrés una informació que la junta directiva no volia que es transcendís i es va propiciar l’escenari del furt per a que la possible informació que es publiqués posteriorment perdés tot el valor... Bona eh! Podria ser, de capacitats estratègiques a Ingles i Sorianos no poso en dubte en cap moment que són amplies... També cal concedir la credibilitat necessària a la junta i creure en bona part del que ens diuen sobre micròfons, amenaces, detectius privats,... i un seguit de pressions que diuen que tenen per part de no se sap ben be qui, però que en cas de ser-hi, aquest sector vindrien a ser els embaucadors que desestabilitzen el club... i d’una forma força ruïn per cert.

Tot i la complexitat del càrrec i les pressions constants a les que estan sotmesos, s’han pres decisions; reptes com la renovació de l’estadi amb la plasmació a l’sky line de Barcelona d’una obra com aquesta són un clar exemple d’innovació i idees rentables i més que acceptables. L’esponsorització a les samarretes d’Unicef també, em sembla una jugada mestre de màrketing i de posicionament del club al món, traslladant arreu el lema de “més que un club”. I econòmicament les coses també s’han fet bé...
Deixant de banda aquestes accions que reconec positives en el balanç, i algunes altres que no tant (l'increment en el gruix d'empreses personals del president desde que ostenta el càrrec per exemple, símptoma inequívoc del privilegi d'ocupar un càrrec com aquest) percebo que aquest es decanta cap a la inestabilitat, sobretot esportiva, en una entitat esportiva! I tenint en compte això, per tant, serà transcendent... El full de ruta, quin és senyor Laporta? Seguir amb l’autocomplaença està clar que no. Així hem fet el ridícul més espantós aquests últims dos anys.. Les seccions ensorrades, i el model de club estancat. No es pot aclimatar el club amb un ambient de coleguisme com si l’entitat no s’hagués de gestionar amb el més absolut rigor. El model empresarial entenc jo que hauria de ser implantat molt més profundament en aquest club.

Una reflexió: Què és més; el Barça o la nació catalana per aquest país? Molts direm que el Barça no és res més que una expressió de la nacionalitat catalana, un producte de la mateixa en forma d’una entitat poderosa, on precisament s’hi reflexa el poder associatiu de la ciutadania. I altres entendran que transcendeix moltes més fronteres el Barça que qualsevol identitat a la que pugui aspirar mai Catalunya... La realitat és aquesta, el Barça és un actor principal en l’obra de la globalització, i com a tal s’ha de comportar per subsistir en el “top10”.
Aleshores, el model de club actual, on les decisions no es prenen perquè solen està subjectes a la massa social, és viable? Jo penso que no, el perfil actual del club, compateix amb altres referents on el poder de la imatge, el funcionament de l’estructura organitzativa, el rendiment,... són factors importantíssims. I l’entitat com a el que és al món s’hauria de comportar en el dia a dia.

Tot i no ser soci, últimament sóc un assistent freqüent als partits del Camp Nou (em deixen un carnet) i partit rera partit he pogut constatar allò que sempre s’ha dit que el Barça és diferent de qualsevol altre club del món. Ho és, i el que per mi és més diferent és l’aficionat que va al camp (el soci). És increïble la seva actitud, és ben cert, us ho puc assegurar. Allò que diuen, que el soci del Barça molt ben be podria passar per espectadors del Liceu.... D’acord que el model actual atorga tot el poder als socis, però hem de reconèixer l’entitat com a quelcom molt més extens que l’àmbit dels socis. El Barça, o el barcelonisme és per tant, molt més que els socis del club.

Anem a fer ficció; Si jo tingués poder i capacitat de decisió en aquest club, ho tindria molt clar. Implantaria un model empresarial al més pur estil corporatiu, mantenint estable la imatge i la filosofia del club. Però si que imposaria unes exigències als assalariats del club, anormals en qualsevol altre àmbit laboral standar, impartint simplement un model de viabilitat i sostenibilitat. Aquestes milionades, han de tenir resposta i treure’n rendiment. Els que tenen la fortuna d’estar vinculats a aquest món com a professionals trobo jo que se’ls hi hauria d’equilibrar la balança de drets i deures.

Per altra banda, el model associatiu; jo, per la minúcia que representen als ingressos del club els socis aburgesats del barça, els fotria tots al carrer. Si si, d’una forma molt subtil, apujaria exponencialment les quotes i abaixaria proporcionalment les entrades als no socis. De manera que, quedessin un poc percentatge de seients al camp completament elitistes, això sí, però deixant així gran part de l’aforo a preus populars. Reduint, per tant, l’entrada de socis i augmentant considerablement (quedant a l’abast de tot aficionat del barça, sector infinitament superior en número als socis actuals) la presència al camp d'aficionats no socis. Segur que l'ambient al camp milloraria moltíssim, i sobretot, la presència seria molt més fàcil i assequible per la majoria, cosa que ara no ho és (normalment una entrada val uns 80 euros, cosa que altres camps d’europa l’entrada és molt més barata)
Enfi... solucions vàries...
Parlem de fitxatges ara? Que és el que verdaderament ens fa trempar a l’aficionat... tot i que aquest any no gaire, oi? Tampoc es senten grans noms, jo més aviat estic destrempat, i vosaltres?

L'home que va salvar la humanitat

Passo a detallar una història que vaig conèixer fa uns dies i que em va fer veure que a prop que va estar la humanitat de desaparèixer durant la guerra freda.

Corria la nit del 25 al 26 de Setembre de l'any 1983 quan el tinent coronel Stanislav Petrov desenvolupava la seva feina en un centre de control de mísils en un búnker a les afores de Moscou. La seva feina era monitoritzar la informació que donaven els satèl.lits de defensa soviètics.

En aquells moments les relacions entre els EUA i la URSS eren molt dolentes i podríem dir que era un dels punts àlgids de la guerra freda. La raó principal era un incident ocorregut el dia 1 de Setembre quan tres caces russos van abatre un avió comercial sudcoreà amb 269 passatgers a bord, en confondre'l per un avió espia. Després d'aquest fet el KGB va enviar un missatge als seus agents preparant-los per una possible guerra nuclear.

En cas d'atac, el protocol d'actuació de la Unió Soviètica era llançar un atac amb tot l'armament nuclear disponible i llavors informar als caps militars i polítics de la situació.

El missatge era aquest "Sota una sospita d'un possible atac dels americans és millor que ataquem nosaltres primer", és a dir assegurar el principi de destrucció mútua.

El principi de destrucció mútua assegurada era el fet de tenir la seguretat que un atac nuclear de l'adversari, seria respost amb el llançament de tots els caps nuclears cap a aquest.

El dia 26 a les 00:14 (hora de Moscou) un satèl.lit rus dona l'avís de l'existència d'un mísil intercontinental americà, els càlculs indicaven que habia estat llançat des de Montana i que tardaria uns 20 minuts en arribar a Rússia.

En aquell moment l'home no es pot creure que estiguin rebent un atac amb un sol mísil nuclear per part dels Estats Units, però i si s'ha trencat la cadena comandament americana? (penseu en Dr. Strangelove els que l'hagueu vist)... Petrov es pren un temps per pensar ... i decideix esperar.
Segons més tard la situació esdevé molt complicada, un altre mísil apareix en la pantalla i en poc temps de diferència, un tercer, un quart i un cinquè. Els oficials del búnker estan convençuts que la URSS està essent atacada pels EUA i que un contraatac amb tot l'armament possible és el protocol necessari. La suor freda debia regalimar abundantment galtes avall del tinent coronel. I és que no tenia cap altra informació per contrastar i només podria esperar a confirmar l'atac mitjançant els radars terrestres quan "veiessin" els mísils a l'horitzó i això reduiria moltíssim el temps de resposta dels russos.

Petrov tenia dues opcions:

.- Seguir el protocol establert i atacar als EUA, cosa que esdevindria amb la més que possible desaperició de la raça humana de la capa de la terra.
.- Pensar que es tractava d'un error i seguir esperant.

El tinent coronel opta per la segon opció i el temps li dona la raó, els radars terrestres no detecten l'entrada de cap mísil a Rússia, Petrov ha salvat la humanitat.

Dies més tard es va descubrir que l'alarma fou causada per una conjunció astronòmica entra la xarxa de satèl.lits de defensa russos OKO, la terra i el sol coincidint amb l'equinocci de tardor. Els satèl.lits russos funcionaven amb òrbitres eccèntriques, anomenades molnyia o polars, i buscaven traces tèrmiques que s'elevessin sobre l'horitzó a diferència del sistema americà antimísils DSP que enfoca cap a terra.

El sol es va elevar sobre l'horitzó amb un angle que coincidia amb el pla tangencial que creaven els satèl.lits russos i va produir una variació (espuri) tèrmica semblant a la traça tèrmica que produirien els mísils elevant-se sobre l'horitzó.

Al Kremlin, però, l'acció de Petrov no els hi semblar pas tant heroica ja que havia trencat el protocal d'acutació, de manera que va ser prejubilat (en aquell moment tenia 44 anys) amb una pensió de 150 euros mensuals.

Aquesta història es va mantenir en secret fins que l'any 1998 un oficial present en el búnker ho va revelar.

Tot i la poca simpatia que li van demostrar els càrrecs russos, l'associació de ciutadans del món li van otorgar el premi "World Citizen Award".

Avui en dia viu amb el seu fill i un gos en un apartament de dues habitacions en el suburbi moscovita de Friazino.

Per més informació sobre aquest i altres incidents de la guerra freda, consulteu la següent pàgina web:
http://www.elforo.com/archive/index.php/t-2590.html

30 regles de seducció (per a homes)

Hem trobat aquest escrit al bloc d’una valenciana molt catxonda. Pareu atenció perquè és força il·lustratiu... està molt be!

El seu bloc és aquest;

http://lucreciadeborja.blogspot.com/
molt recomenable fer-hi una passejada... el titula; "les dones no som tant complicades".

Bé, ja sé que penses que les dones som molt complicades i que potser hauriem de vindre totes de fàbrica amb manual d'instruccions a la butxaca i tot això i bla bla bla...
I la qüestió és que no som tant complicades. Només busquem un home que ens estime tal com som, que ens faça sentir dones de veritat, volem sentir-nos desitjades. Volem algú amb misteri, atractiu (o que a nosaltres ens ho semble), de manera que estar amb ell siga diferent, divertit, especial...

De tota manera ací et deixe 30 regles d'or per convertir-te en eixe home especial que tota dona desitja:
1.- Parla, no et talles. No escatimes parlar, és el més important per a qualsevol seductor. Al principi no parles de coses profundes, ni difícils, excepte si comproves que l'altra persona és una intel·lectual sense remei. No parles de tu, o fes-ho amb molta moderació i sentit de l'humor.
Però no te'n passes tampoc, que també és molt important saber escoltar, o fer com que escoltes. El millor es fer cara d'interesant mentre ella t'explica les seues batalletes. Es de les coses que més apreciem les dones: un home que sapiga escoltar i siga bon conversador.
2.- Originalitat. No sigues un borinot i innova les teues costums. No faces que la relació es converteisca en un monòton suplici o una avorrida rutina i sorpren-la fent coses noves. Talment, quan et llences cap a l'èsser al que estimes, no se t'ocurreisca dir "Estudies o treballes?” Sigues un poc més original.
3.- Autoconfiança. Mantingues un aire de seguretat i autosuficiència, com si controlasses el món. T'has de mentalitzar que ets el tio més interesant i simpatic del món, encara que tu i jo ho sabem, no ets l'home ideal ni de lluny. Repeteix amb mi: “Soc el millor i aconseguiré el que vulga”. Intenta enganyar-la perquè s'ho crega ella també.
4.- Vestuari. Alerta amb la roba que et poses, que t'estic veient. No, eixa samarreta a ratlles taronges ni és bonica ni està de moda. El millor és buscar alguna cosa que et faça semblar elegant, però informal.
5.- Autocontrol. Es IMPORTANTÍSSIM que mantingues el cap fred (encara que tota la resta se t'escalfe).
6.- Fer ofertes que no es puguen rebutjar. Mai li dones l'oportunitat de dir no (perquè no s'acostume malament), ves fent les propostes a poc a poc, de manera que no les puga rebutjar.
7.- Ocultar el joc. No ensenyes totes les carta de la teua baralla d'una sola vegada. Ves a poc a poc, però segur.
8.- Suspens. Mostra al principi un poc d'indiferència, però fes-te notar (ningú estima el que ignora).
9.- Fer-se indispensable. Fes-te indispensable i després lleva de cop tot l'interès, sense que s'ho espere. Després d'això, aplica a poc a poc la regla anterior. Es que en el fons som un poc masoques, i quan ho tenim massa fàcil i veiem que a "ell" el tenim segur... perdem un poc l'interés.
10.- Trencar el ritme. Utilitza la tècnica de l'estímul intermitent: un dia dóna-li entenimentada i tota l'atenció del món i al següent cap, així en forma alterna: atenció-indiferència. No dugues ritme en res d'això."No obrar sempre igual. Així es confon als altres, especialment si són competidors. No cal obrar sempre de primera intenció, doncs ens captaran la rutina i s'anticiparan i frustraran les accions"
11.- Ser impredictible. Mai tingues un comportament predictible i sempre amable, has de ser canviant."Confondre als contrincants significa actuar de tal manera que els impedisca mantindre la ment en calma. Intenta diverses maniobres segons l'oportunitat del moment, fent pensar al contrincant que ara vas a fer això, després allò altre, i a continuació fes-ho tot distint, fins que veges que comença a estar desconcertat, i així guanyar a voluntat".
12.- Misteri. Empra cert misteri (però no et faces el misteriós). A tots ens atreu el misteri.
13.- Simula una retirada. Quan veges que comença a mostrar interès simula una retirada i fingeix indiferència.
14.- Paciència. Sigues pacient, aprèn a esperar i recollir la collita al seu temps. Precipitar-se pot dur-nos al fracàs. Cal seguir els ritmes i els temps de l'amor. La seducció requereix temps i espera. Qui sedueix està a l'aguait i observa, coneix al seu oponent. A poc a poc va mostrant els senyals que cautiven a l'altre. Ací està l'encant de la seducció, en la fascinació que produeix el plaer d'erotitzar a l'altre fins quedar presoner del seu propi desig.
15.- Alerta amb el que dius. No cal parlar-li de les teues ex. Es molt incòmode que t'expliquen com de meravellosa i perfecta és la seua ex. No ho faces. "Ella" és a la que vols ara, i ella és la més meravellosa i perfecta per a tu ara. Si et pregunta per elles, respon, però parla d'elles com a passat que ja no t'influeix.
16.- Ser positiu. A ningú li agrada estar amb gent depressiva i que només et parlen dels seus problemes i ho vegen tot fosc. Està bé que li expliques les coses que et preocupen (així veurà que confies en ella i valores la seua opinió), però no només les dolentes. Explica-li també alegries, projectes,...
17.- Ser detallista. Hi ha unanimitat al sector femení en que una de les coses que més sedueixen és un home detallista, que es fixe en nosaltres, que s'enrecorde de les dates importants, que ens regale flors per sorpresa... Però tampoc te'n passes, que tot cansa. Has de trobar un terme mig.
18.- Sinceritat. Malgrat tot allò que he dit, oblida les apariències. Intenta ser sincer. Es difícil, però intenta-ho. Si no li agrades com ets en realitat, la frivolitat i els consells d'abans poden servir de ben poc. De tota manera, ja saps que el mar està plé de peixos.
19.- Al final; qui la segueix, l'aconsegueix. Encara que de primer pugues pensar que no està interessada per tu, no et desanimes. Potser no siga del tot cert i sí ho estiga. Som així. De vegades justament al home que més ens agrada és al que li fem menys cas. Per què? nervis, pors... mil coses!
20.- Atreviment. Sigues atrevit: si ho has pensat, fes-ho. No li digues: "et puc besar?" Besa-la! Millor penedir-se d'haver-ho intentat que mai haver-se atrevit!
21.- Amant i bandit. És millor tindre cert punt de pocavergonya o murri que passar per un ximple.En relació amb les dones, he de dir-te que no existeix cap de nosaltres que no s'estime més un poc de tracte aspre a una excessiva consideració.
22.- Retirada. Quan res no et resulte, aprèn a perdre i a retirar-te a temps substituint aquest contacte amb algun nou projecte."Si pots guanyar la batalla, lluita; si no, retira't". Mao Tse Tung
23.- Buscar el punt feble. Tota persona té una debilitat, troba-la i explota-la. La majoria de les dones només busquem el reconeixement i l'afecte com a persones. Exactament com tu, benvolgut lector.
24.- Per a casats. Si ets un seductor casat, no caigues al parany del vell truc de que et duus malament amb la teua dona. El seductor declara que és tot un èxit i el seu matrimoni perfecte, però que ella té alguna cosa especial que cap altra té. Mai li amagues que estàs casat!!
25.- Un poc d'ètica. Recorda que el seductor té la seua ètica i nosaltres podem ser molt pudoroses: mai parles malament d'una dona amb la que has estat. Pot pensar que també faràs el mateix amb ella, donat el cas.
26.- Sorpresa. Tingues detalls inesperats però no l'atabales amb obsequis. No volem un "home perfecte" com a l'anterior post.
27.- Ser humil. IMPORTANT: No presumeisques de conquistador.
28.- Romanticisme. Aparenta ser moderadament romàntic, però mai estúpidament romàntic. Les poesies de Bècquer o de Juan Ramón Jiménez són el perfecte exemple de com buscar el fracás. Fes vore que ets sensible (que quede creible) i dolç. El més important es deixar a un costat la testosterona i fer-se amb un grapat d'estrògens.
29.- Gelosia. Dóna-li gelets de tant en tant, però no te'n passes.
30.- Educació. Relacionat amb la sensibilitat, hi ha certs detalls que no se't deuen passar, com anar amb compte amb el llenguatge (a no ser que siga ella la que parle com un camioner), amb els mecanismes fisiològics de l'èsser humà, etc.: convé que t'oblides de qualsevol demostració pública de expulsió de gassos corporals, per exemple.

Ara només em resta desitjar-te sort, estimat lector. Espere que pugues aconseguir a eixa persona especial i que ella puga sentir que ho és.No t'oblides de deixar algun comentari explicant-me com ha anat!!

Llibertat Franky!

Dos joves es pengen a una grua de la Sagrada Família per demanar la llibertat de Franki

http://www.3cat24.cat/noticia/277528/barcelonaciutat/Dos-joves-es-pengen-a-una-grua-de-la-Sagrada-Familia-per-demanar-la-llibertat-de-Franki

Per més que soni increïble, aquesta és la única noticia que he trobat que parlés del tema. Ni al Vilaweb!, ni a la versió digital del Periódico, ni a l’Avui, la vanguardia, el punt,... i continuaria la llista.... Cap! Ni un en feia referència... Es veu que haver-hi dos paios enfilats a 130 metres, a dalt de la Sagrada Família; protestant contra l’empresonament injust d’una persona que forma part activa de l’esquerra independentista, NO ÉS NOTÍCIA...
Lamentable! Tot em sembla lamentable, des de la persecució i criminalització d’una opció política com és l’esquerra independentista, els ulls grossos que en fa el “germà-pare” ERC, la manipulació dels mitjans de comunicació (a tv3 es refereixen als joves com a antisistema), l’omissió dels mateixos (que encara és pitjor), i la governabilitat d’aquest país, Catalunya! Em venen ganes de dir a tots que són uns pallassos! I que no es pot excusar tot en que ara governa el PSC (sucursal del PSOE a Catalunya).
Si els nostres representants no són capaços de defensar-nos d’una justícia espanyola, opressora cap a tot lo català. Què haurem de fer? Aquest nanu, des de fa més d’una setmana, està empresonat a can brians amb una condemna a sobre de més de dos anys! Per ultratge a la bandera espanyola. Havent arribat els recursos a lo més alt, inclús al consell de ministres, que en va refusar l'indult.
Ultratge? Una bandera, que tindrem la opció de sentir nostre o no, oi? Podem considerar (si més no pel balanç històric) que ens és imposada, no? Doncs, on és la vena reivindicativa? I la identitària?
Sempre les maleïdes banderes... la llàstima és que els “pilars” que sustenten la catalana no permeten aixoplugar-hi als catalans, contra aquesta desproporció de la justícia espanyola.
Per cert, m’agradarà veure on acaba l’alcalde d’Andratx...

Capitalisme i mort de l’Home

A parir del anys cinquanta el concepte del model heroic de la ciència – aquell que fa que els científics, acollits dins les institucions universitàries, investiguen per l’afany de saber i de descobrir alguna veritat convençuts que podrien portar una millora a la humanitat -, arriba a al seva fi amb la irrupció d’un sistema econòmic necessitat de generar noves veritats per noves necessitats. A partir d’aleshores el discurs científic és produeix i es transmet sota control, no exclusiu, però del tot dominant, de grans aparells econòmics i polítics. És així com diferents departaments universitaris d’occident concentren les seves investigacions a les necessitats militars dels aparells de l’Estat. D’aquesta forma els grans avenços tecnològics del segle XX (aeronàutica, informàtica, comunicacions, biotecnologia) sorgeixen dels interessos militars d’uns estats que es trobaven en un món bipolar en tensió continua.

A mitjans del segle XIX Karl Marx juntament amb Frederic Engels apuntaven en el seu Manifest Comunista que l’èxit del capitalisme rau en el seu esperit regenerador: “ La burgesia no pot existir sense revolucionar constantment els instruments de producció, és a dir, les condicions de producció, o sigui, totes les condicions socials. En canvi, el manteniment inalterable de l’antiga forma de producció era la condició de l’existència de totes les classes industrials anteriors. La revolució permanent de la producció, la commoció ininterrompuda de tots els estaments socials, l’eterna inseguretat i l’etern moviment caracteritzen l’època burgesa en relació a totes les altres. Tots els estats de coses sòlids i recoberts de pàtina es dissipen amb llur reguitzell de concepcions i nocions antigues i venerades; i tots els de neoformació envelleixen abans no puguin consolidar-se. Tot allò que és fix i estable és volatilitzat, tot allò que és sagrat és profanat, i els homes acaben per veure’s obligats a contemplar amb ulls esbalaïts llur situació social i llurs relacions mútues.” Així és com el sistema econòmic es va regenerant i va trencant barreres que es creien infranquejables: la cultura amb la irrupció de la cultura de masses (avui en dia Marx no deixa de ser un producte més...), el trencament dels valors ètics i morals de l’home modern (és interessant veure com ha influït el sistema capitalisme a l’alliberament dels models tradicionals de la família), i –el que ens interessa pel nostre discurs-, la gran irrupció en el mercat de les tecnologies lligat a tot un edifici de coneixement habitat per científics amb ànsies de saber. És en aquest últim cas com veiem que dos poders s’alien, es necessiten, es retroalimenten i el més inquietant de tot, transformen l’home. Són el poder de la ciència i el mercat.

El poder científic abandona el seu panteó de saviesa en la universitat per aliar-se amb la lògica del mercat. Ara ja no depenen dels diners estatals, sinó de grans corporacions que el seu principal objectiu és el benefici. L’estat per molt que vulgui competir contra aquestes corporacions, mai podrà ja que els números són els números, per tant es limita a donar cobertura amb un discurs en defensa del progrés i la millora de la humanitat. I és en aquesta lògica com la ciència biotecnològica moderna -és a dir la que opera sota les consignes de la enginyeria genètica, altrament coneguda com a manipulació genètica-, ha pres rellevància en els últims anys pels seus avenços i sobretot les seves grans possibilitats de mercat. Un exemple paradigmàtic és cas de l’hormona de creixement. Aquesta apareix al mercat als anys vuitanta als Estats Units. Com que es considerava que era un fàrmac amb un mercat reduït degut que només s’apliqués als pocs milers de nens que patien nanisme, a les dos empreses farmacèutiques promotores de l’hormona se les recompensava amb el monopoli del producte durant certs anys com a recompensa per haver invertit en un producte amb poca sortida de mercat. Assegurat el monopoli del mercat, les dos empreses farmacèutiques, Genentech i Eli Lilly, només els calia que el producte tingués un mercat en perpetua extensió. Com fer-ho? Calia redefinir qui tenia una estatura anormal, per tant calia que la generadora de veritats, la ciència, digués quin era el barem. Així doncs, una sèrie de pediatres i investigadors, amb el suport econòmic d’aquestes dues empreses, defensaven que els nens amb una estatura inferior al 3% a la del seu grup d’edat es podien considerar nans, i per tant necessitats de les hormones. El mercat del producte s’eixamplava, però si a més es potenciava el tòpic que una persona alta té més èxit en aquest món ferotge, quans pares pensant en el millor pels seus fills podien negar-s’hi davant la possibilitat d’oferir-los uns centímetres de més? El mercat s’eixamplava més i més. I la lògica del mercat escombra tota mena de valors ètics: apareix una nova generació més alta, gracies a la manipulació genèticament.

Aquest és un exemple prou clar com la unió de dos poders tan omnipresents en les nostres societats complexes actuals pot fer el que fa uns anys era inimaginable. La ciència no té límits i el mercat ho sap, i al mateix temps el mercat tampoc té límits. Per primer cop en la història de la humanitat la vida humana es pot manipular, els tecnocientífics poden reprogramar els codis genètics de qualsevol ésser viu segons els desitjos i les necessitats culturals i econòmiques. L’afany de beneficis ha portat a alteracions genètiques tan dispars com per exemple introduir gens dels pollastres a les patates perquè aquestes siguin més resistents. Tot és possible avui en dia: des de l’aparició de animals quimèrics, com la mescla de l’ovella i la cabra, fins a la manipulació del codi genètic humà per la seva aplicació en la medicina preventiva.

Mentre que a Occident debati’m sobre el futur de l’espècie humana i la possible mort de l’home, davant l’aparició d’un nou home (si se’ns permet anomenar-lo així) genèticament manipulat el qual l’esperança de vida es desborda de qualsevol lògica natural, països com Zàmbia l’esperança de vida no arriba als 37 anys. El cinisme del poder científic occidental no té escrúpols.
Ara més que mai cal un anàlisi a fons entre les relacions de la ciència i el mercat, un anàlisi que trenqui o deconstrueixi discursos que porten cap a una transformació de l’essència de l’home. Estem preparats en tots els nivells per enterrar una espècie com l’home el qual té més de 100.000 anys d’història? A principis dels anys noranta el famós politòleg americà, Francis Fukuyama va presentar la tesis de la fi de la història arran del triomf de les democràcies liberals occidentals, més endavant va haver de rectificar. A principis del segle XXI, Fukuyama ens presenta la fi de l’home, degut a les conseqüències de la revolució biotecnològica. Està en nosaltres intentar que d’aquí uns anys rectifiqui. O potser ja és massa tard? Sempre podem tornar a llegir Aldous Huxley i el seu món feliç, si més no per anar-nos mentalitzant.


Víctor Ferreria i Vilallonga
Llicenciat en Humanitats.

It’s a country for old men

Aquest matí, mentre esmorzava en un bar, fullejant el diari he vist un article d’en Toni Cruanyes publicat a l’Avui que m’ha cridat l’atenció, per presses no me l’he llegit, però em ve de gust comentar-lo. Es titulava; “It’s a country for old men” títol irònic en sintonia amb la peli dels germans Coen.
He percebut que l’article girava a l’entorn de la situació actual de Cuba. No en sóc gaire coneixedor, com de moltes altres coses que queden lluny del meu país, suposant també que la informació sol arribar-nos sempre de forma subjectiva, i diferent segons quina sigui la font emissora... El cas és que en tinc la idea (compartida segurament amb molts de vosaltres), que Cuba està sotmesa a un règim extremadament dogmàtic. Tindrà els seus valors positius, com l’educació i la sanitat a l’abast de tothom, però el sistema estarà mancat de llibertats.
Caldria situar-se també en el context històric, i reflexionar sobre les condicions de bloqueig que occident ha permès que els EUA imposessin a l’illa, permetent i potenciant amb aquesta acció la pobresa i la misèria. Sí, aquest bloqueig va ser denunciat varies vegades per la ONU, però de què ha servit?... L’estructura organitzativa de l’ONU, amb el consell de seguretat al capdavant, permet a 5 països permanents (entre els quals, és clar, hi ha EUA) d’un total de 15 (10 d’ells rotatoris) el dret a vetar qualsevol iniciativa de l’organització. Per tant, la ONU és un florero? Sí, podríem dir que si...
Aquest bloqueig, acompanyat de la caiguda de la Unió Soviètica a començaments dels anys noranta, va causar una important crisi econòmica a l'illa propiciant, a mitjans dels noranta, un moviment migratori cap a les costes de Florida protagonitzat pels "Balseros".
Recentment, l'increment dels ingressos turístics i els convenis de col·laboració amb el govern de Veneçuela (desplaçament de metges cubans voluntaris a Veneçuela en canvi de preus preferencials en el petroli veneçolà per a Cuba) han contribuït a una certa recuperació de l'economia cubana.
Actualment, Cuba es troba en un procés de transició. Podríem dir que sí. Ara el germanet està al poder i pren mesures reformistes! Si, ara la notícia és que a uns preus astronòmics, es permetrà que la ciutadania posseeixi ordinadors, però encara sense accés a Internet! Increïble, és per anar-hi i veure-ho, a això em refereixo quan dic que no podem ser res més que ignorants o petits coneixedors des d’aquí, això s’ha de veure per creure’-ho.
L’extremat dogmatisme que han practicat els governants de l’illa, ha fet perdre competitivitat al país. Els ideals són per sentir-los i utilitzar-los, però la responsabilitat d’un governant no pot passar per permetre situacions, d’endarreriment del país, com l’actual. Una política industrial estàtica amb la única producció de cigars i ron no pot vertebrar l’economia d’un país.
Cuba, al meu entendre, ha de fer un gir. Un gir que deixi de dimonitzar el sistema econòmico-social d’occident, i passi a incidir en ell per millorar-lo. Caldria revisar els dogmes i potenciar el pragmatisme. El món té moltíssimes mancances, defectes i injustícies. Cal sumar (i deixar de restar) esforços per fer-lo més just.
Ara que hi penso però,... en el supòsit imaginari que es produís aquest canvi d’actitud, creieu que el permetrien o facilitarien els EUA? I els conservadors, que per cert, s’afiancen al poder cada cop més a Europa? Potser no, potser els poderosos farien valer la seva posició predominant perquè el món continuï igual... segurament...