dijous, 31 de juliol del 2008

QUI MARCA LES REGLES DEL JOC?

Anteriorment a l’ instauració del capitalisme als EUA, les empreses eren un conjunt d’individus que s’unificaven per prestar un servei concret, com ara la construcció d’un tram del ferrocarril, i eren subordinades de la societat. Més endavant les corporacions van evolucionar en la seva forma, com a un conjunt de gent (accionistes) constituïts com a una sola persona jurídica (cosa que es conserva a dia d’avui). Aquest pas va ser el pal de paller del capitalisme, juntament amb la revolució industrial es clar. Així doncs, la interpretació subjectiva d’una llei concreta va permetre als advocats de les corporacions eliminar barreres que limitaven de poder a les mateixes. Una llei que s’aprovà als estats units a finals del XIX (14a esmena que li’n diuen) en la que es garantien els mateixos drets a les persones negres que a les blanques i que garantia que en cap estat es podia agredir sobra la vida, la llibertat o la PROPIETAT d’aquell individu... Aquí està amics, l’origen del dret corporatiu! Ja us podeu imaginar quin cable van estirar...” nosaltres també som una persona”.
Curiós que una llei planejada per acabar amb l’esclavitud fos aprofitable per constituir el principal poder mundial dels propers segles. Des de llavors ha plogut molt, i l’evolució ha fet que el poder mundial avui en dia radiqui principalment a la corporació, com a institució predominant, i màxim influent en tots els àmbits.
L’objectiu de l’empresa privada és inamovible. No és un altre que maximitzar beneficis i donar liquiditat als seus inversors a tota costa, per poder així seguir maximitzant beneficis amb altres projectes. Els beneficis del capital... Què és però la riquesa? L’entorn natural i humà no és riquesa? I el concepte de sostenibilitat? Quin món, amb quins conflictes i recursos deixarem als nostres descendents si no s’alteren els objectius inamovibles i completament egoistes de l’institució que avui marca el compàs de la humanitat?
La recerca dels beneficis sempre ha existit. Però a altres èpoques hi havia coses que, o be es consideraven o massa sagrades, o massa essencials pel bé públic, com perquè es consideressin oportunitats de negoci, estaven protegides per tant per les institucions públiques. Llavors existia en la forma de vida una responsabilitat col.lectiva, la gent pertanyia a la terra, i no era la terra la que pertanyia a la gent.
El món ha evolucionat molt, i la realitat ara és que el progrés no s’entén sense l’augment del capital. La sensibilitat cap a tot lo afeblit però (ja sigui entorn humà o natural), desapareix davant d’un valor tant transcendent com el capital. El primer món no pot renunciar al progrés, però aquest progrés no pot passar per damunt de drets fonamentals dels éssers humans. La meitat dels habitants del món avui en dia viuen amb menys de dos dòlars al dia!
El caràcter expansiu que tenen les corporacions, per traduir la seva evolució econòmica en una evolució exponencial ha fet (i fa) que penetrin en sectors considerats bens comuns. Bens comuns, perquè són necessitats intrínseques de la societat (la sanitat, l’energia, l’aigua, obres públiques, l’educació,...). Tots aquests aspectes han tendit a privatitzar-se.
La societat està debilitada però, aquest fet no és cridaner per molta gent. Un benestar falsejat, i una cultura del consumisme que les grans multinacionals han aconseguit instaurar generant necessitats creades al consumidor inhabiliten tota vena reivindicativa. Des del maig del 68 que no hi ha hagut cap reivindicació unànime contra el poder establert.
No trobaràs una sola revista tècnica específica i fiable! (volent dir independent) que no constati i alerti del fet de la decadència de tots els diferents entorns naturals, per efecte de l’avanç en el desenvolupament de l’home. Quin desenvolupament? Poques son les grans corporacions que a dia d’avui (per la manca de consciència d’èpoques passades) et reconeguin que mai van tenir cap respecte per l’entorn i que no hi van dedicar cap esforç. Res els ha mogut durant anys de l’objectiu pel qual van ser dissenyades; maximitzar els beneficis, a costa del que sigui i amb la moralitat disfressada. Avui, la majoria segueix sent així...i el poder de la imatge hi té molt a dir; la marca “verda” per exemple. No és més que posicionament en el mercat, un instrument de màrketing com un altre, que segueix responent a l’objectiu principal de la corporació, maximitzar els beneficis. (heu vist l’anunci de repsol? Té tela).

Evidentment sempre parlo en el context de les grans corporacions, no de la petita i mitjana empresa, que és un altre món. Un altre concepte d’empresa que, sota el meu punt de vista, hauria de ser l’autèntic eix vertebrador del desenvolupament econòmic, amb l’avantatge que incorpora un major contacte humà, i per tant, una sensibilització més elevada amb l’entorn degut a les dimensions més petites i verticals de les seves estructures organitzatives.
Potenciar l’intervencionisme a les gran corporacions per pal.liar aquesta manca de regularització d’una distribució més justa del poder, és el camí a seguir. Donar i prestar capacitats a les pimes per a que puguin tenir una visió competitiva i globalitzada i així fer de l’avanç de la societat quelcom molt més extens, i ric...
Globalitzada, perquè avui en dia no té sentit negar-se a la globalització. La globalització és un fet. Un fet catalitzat per l’avanç de les tecnologies de la informació. I el progrés sostenible i la competitivitat, en gran part depèn de l’ús adequat d’aquesta, amb tot el potencial que té.
Jo particularment, veuria una possible solució a la situació actual també, potenciar molt més (a part de la proliferació de la petita i mitjana empresa) l’empresa pública, en sectors determinats i preferents... Sí, algú em podria titllar d’il·lús (amb l’argument que amb un excés d’empreses públiques apareix sempre la corrupció, a més es clar de l’argument típic de la ineficiència que aporta el sector públic) però l’empresa pública té avantatges:
- La corrupció a l’empresa privada és tant o pitjor... sí, pitjor, pel sol fet de l’abús de poder que fan les grans corporacions per perseguir el seu únic objectiu, el de maximitzar sempre els beneficis.
- A més, si hi ha recessió (cosa que està a l’ordre del dia) l’empresa privada no pot fugir del seu objectiu de maximitzar els beneficis, i redueix costos, per mitjà normalment de reduccions de plantilla, de salaris, deslocalitzacions,... La pública, en cas de recessió, com que els seus objectius també es complimenten amb altres, pot permetre’s seguir funcionant amb pèrdues, i no reduir la producció, cosa que fa que es reactivi’n els mercats i l’economia... Aquesta tesis se l’haurien de plantejar alguns economistes.
- Després el bancs, a veure; perquè jo he de beneficiar amb els meus diners, cedits pel banc d’Espanya, al senyor Botin? No seria més lògic i raonable que aquest recurs l’administrés l’estat i en treies ell el benefici ,cosa que faria que revertís a tothom???

Algun liberal em titllaria de comunista, o més suaument socialista. Jo li contestaria que em refereixo tansols a questions concretes i que crec que poden ser beneficioses en la recerca d’un desenvolupament més sostenible. També li diria, i suposo que coincidiríem, en que la societat occidental no esta preparada per instaurar-se en un règim comunista.
Conclusió dels àmbits plantejats doncs; el privatitzar (sempre amb l’argument principal de guanyar eficiència) persegueix, sota la manipulació dels “lobbies” de les grans corporacions, amb la seva influència com a institució predominant, únicament el seu objectiu d’ampliar el negoci (sovint entremetent-se en sectors de primera necessitat o de bens comuns) i així... seguir maximitzant beneficis.
Voleu un indici prou evident per constatar que l’objectiu principal de les grans empreses privades és el maximitzar els seus beneficis? La deslocalització. Cada dia més pronunciada per la crida dels països emergents en l’oferta de ma d’obra barata. I es clar, interessantíssim retallar costos; més beneficis! Què aporta la deslocalització però als països receptors? Riquesa, o explotació? 20 cèntims diaris de cost humà per produir (una sola persona) 50 unitats d’una peça de roba com podria ser una jaqueta, que desprès es vendran a occident per 100$ cadascuna és aportar riquesa? Aquest 20 cèntims no li dona més a l’individu receptor que pels dos àpats escuets d’arròs a la seva família... Així la població no genera comerç ni riquesa interna, senzillament perquè no hi ha superàvit a les economies familiars (no se si és molt atrevit utilitzar aquest concepte aquí).
Els governants dels països emergents, a més ofereixen interessos fiscals a les multinacionals perquè s’instaurin al país, degut es clar a les exigències propiciades per les empreses per no perdre de vista el seu objectiu principal... Aquestes exigències van complimentades amb l’amenaça de poder dir que se’n poden anar a “ajudar” a algun altre país que estigui pitjor.
Es clar, vist així... ja entenc que se’ls aplani tant el camí, conta’l que aportin poc, sempre serà més que res... però així de ben poc se’n beneficia el país receptor.
Un cas particular amb conseqüència interessant es produeix a la Xina. A part de ser molts habitants, la cultura oriental té molt inculcat l’esperit del sacrifici, això ha fet que, amb el pas del temps, Xina progressés molt industrialment, i s’anés transformant en una potència mundial, el gegant asiàtic... En els inicis de la seva particular revolució industrial, els governants de la xina varen equiparar la seva moneda amb la que manava llavors, el dòlar. Per tant tota fluctuació que patia el dòlar la patia el “yuan”. La intenció era clara llavors, buscaven la moneda referent, la més estable. Però la inestabilitat no va tardar a aparèixer, i per mantenir a l’alça la moneda americana, i de retruc la seva, els xinesos es van veure obligats (i amb capacitat) de comprar grans dipòsits de dòlars. Quan la producció interna d’Estats Units s’ha vist amenaçada per l’excés d’importacions d’orient, no han tingut capacitat de reacció per protegir la seva pròpia producció, degut a la fortalesa de la potència xinesa, propiciada per la possessió d’aquests grans dipòsits de dòlars que si es posessin tots de cop al mercat ensorrarien l’economia americana.
Es crea per tant una dependència cap a la xina semblant a la que també s’està creant cap a tots els països productors de petroli. Aquesta situació genera molta incertesa, inestabilitat global, i merescuda penso jo, degut a la mala gestió dels grans líders mundials a efectes de desenvolupament humà sostenible. No s’ha de confondre competitivitat amb confrontació i això és el que molts líders han fet.
Altra cosa és el final de cicle que pot representar per la humanitat l’esgotament del petroli (diuen els que hi entenen que ja estem al zenit i que cada cop se’n produirà menys), veurem l’adaptació a aquest entrebanc que el progrés humà es trobarà pel camí.

La situació actual és que els governs d’arreu del món també els d’occident, davant d’aquesta situació privilegiada i ben encoberta del poder corporatiu, es veu en nul·litat d’imposar qualsevol normativa que vagi excessivament en detriment dels interessos corporatius... Per molt injusta o insostenible que pugui ser qualsevol situació actual no hi ha capacitat per canviar-ho. Què tocarà un dia o altre, una revolució? Crisis global, presagi d’un període negre?

Anem a pams... per això crec tant important una educació qualitativa i sensible a totes les esferes de la societat, i per tothom el mateix model educatiu! Es pot tenir un nord clar, però s’han de considerar tots els factors que podrien propiciar un naufragi, els temporals i les onades de biaix s’han d’encarar de la forma més adequada. Per mi, una revolució (que no una reivindicació) precedint una gran crisi global, seria un naufragi. Tan sols pel patiment que provocaria una situació així, com ha demostrat la història... La solució és, tenint un nord clar, marcar un full de ruta que contempli el progrés compaginat amb un avanç més social, que de mica en mica es vagi incorporant gent amb vàlua a les estructures organitzatives, que els pilars de la societat siguin el benestar, l’educació i la sensibilitat cap a tot lo afeblit, la inculcació d’un desenvolupament sostenible simplement per assegurar l’existència, no per crear genialitats del màrketing, ni grans ments al servei corporatiu... a això em refereixo. Prou hipocresia, que el poder es reparteixi realment d’una forma més justa. I els polítics, els polítics, o “governants”, que siguin verdaders representants d’aquest poble i lluitin per la seva prosperitat. No unes titelles de les grans corporacions. Això si que seria canviar les regles del joc...

Us passo l’spot de repsol al que feia referència; màrketing verd, super emotiu.

4 comentaris:

Van Banet ha dit...

Buaaa! M'he passat. Com m'enrotllo col.lega!

Mikelee ha dit...

Ja et llegiré una altra dia, amb una cerveseta i uns festucs. Que això costa de passar

Van Banet ha dit...

jajaja, si home! amb tranquilitat entra millor una doble burguer d'aquestes xD

Van Banet ha dit...

Està clar que un escrit tant llarg costa d’empassar, i més de comentar per lo poc acotat que està.
Excés d’informació = desinformació.