Són temps difícils, temps de crisi.

A qui no li han arribat veus d’algun company o companya acomiadat o simplement que, havent finalitzat l’etapa universitària, no ha pogut encara incorporar-se al mercat laboral?
És evident que el jove d’avui ha tingut més benestar, més accés a la formació i a la informació, cosa que el fa més competitiu, però molts d’aquests joves hauríem preferit néixer una o dues dècades abans, amb les vaques grasses i per munyir encara, segur que aleshores el tema laboral el tindríem més que solventat. Diuen que davant una gran crisi, s’amaguen grans oportunitats. Què voleu que us digui, prefereixo grans facilitats.
I és que a dia d’avui el país ha millorat molt els seus índex de diplomats i llicenciats, sense arribar encara a la mitjana europea. Però és que potser ens estem equivocant de model educatiu. Un país que viu pràcticament en la seva majoria del sector terciari, amb tant poca indústria com el nostre, potser s’hauria de prioritzar la qualitat envers la quantitat dels nostres estudiants, i encaminar als joves cap a un esperit crític i capacitat d’anàlisis subjectiva. Cada cas és un món, cada comarca o territori... l’ambient que avui es respira a les universitats a més és molt poc autocrític, els catedràtics que ens imparteixen les assignatures no deixen de ser funcionaris, amb la seva plaça assegurada, i ens contagien d’una actitud poc emprenedora.
I sens encara que els càrrecs de responsabilitat en el govern demanen que es generin nous llicenciats i diplomats. Però si fots una patada i surten enginyers, arquitectes, psicòlegs, historiadors,... de sota les pedres (i la majoria sense feina!). Aquesta empenta és doncs únicament per l’estadística, rentar-nos la cara a Europa i que els polítics puguin presumir en les trobades amb els diferents estats.
A mi em preocupa més que es facin polítiques adaptades al model productiu autòcton, o per canviar-lo a poc a poc, però sense començar la casa per la teulada, i cobrir les necessitats reals, no per fer brindis al sol com ens tenen acostumats. Començar per potenciar la reinversió a l’empresa dels empresaris que han fet calers per exemple, participant-hi activament i assessorant-los, fixant-nos amb models productius més competitius.
Sinó després et trobes que, si tens sort i accedeixes a una feina, aquesta està molt per sota de les teves possibilitats o capacitats formatives. El jove amb estudis d’avui ho té molt complicat, és un repte, però no standad perquè no només depèn d’ell mateix sinó, i principalment, de l’escenari econòmic.
Avui el jove fa balança i per una banda el sector privat, el que de per sí li hauria d’oferir més possibilitats de progrés, doncs no li ofereix fiabilitat, tot al contrari! I per conseqüència si pot s’acaba decantant pel sector públic, i és que no hi ha color! Però això té un perill! I és que al jove no és que li manqui sentit de la col.lectivitat, sap perfectament la no sostenibilitat econòmica que representa pel col.lectiu en termes de càrrega fiscal, i l’estil de vida que ofereix conviure i treballar amb funcionaris, et contagies, i els xupópters esterilitzen les teves ganes inicials de progressar, però el sou i la qualitat de vida que t’ofereix ja t’estan be, i és que tothom fa el que pot i més li convé, al més pur estil darwinista!

El dia que els Xinus s’eixuguin el cul amb paper de wàter.

La república popular Xina, amb mil tres cents milions d’habitants (descomptant els 150 de la matança d’Ossètia de fa un parell de setmanes, res una minúcia..) està agafant un protagonisme en aquest món globalitzat, si res mes no, perillós. D’acord que és un sistema fet per ells mateixos, sense intromissions internacionals que hagin col.locat el dictador de torn per tenir-hi tractes de favor, però no deixa de ser això, una dictadura i de les més severes que resten al planeta.
Occident per mi està jugant un paper hipòcrita i poc responsable amb la Xina. En el post Qui marca les regles del joc?, ja apunto el risc de que occident s’hagi estat creant dependències d’un país com la Xina.

“Un cas particular amb conseqüència interessant es produeix a la Xina. A part de ser molts habitants, la cultura oriental té molt inculcat l’esperit del sacrifici, això ha fet que, amb el pas del temps, Xina progressés molt industrialment, i s’anés transformant en una potència mundial, el gegant asiàtic... En els inicis de la seva particular revolució industrial, els governants de la xina varen equiparar la seva moneda amb la que manava llavors, el dòlar. Per tant tota fluctuació que patia el dòlar la patia el “yuan”. La intenció era clara llavors, buscaven la moneda referent, la més estable. Però la inestabilitat no va tardar a aparèixer, i per mantenir a l’alça la moneda americana, i de retruc la seva, els xinesos es van veure obligats (i amb capacitat) de comprar grans dipòsits de dòlars. Quan la producció interna d’Estats Units s’ha vist amenaçada per l’excés d’importacions d’orient, no han tingut capacitat de reacció per protegir la seva pròpia producció, degut a la fortalesa de la potència xinesa, propiciada per la possessió d’aquests grans dipòsits de dòlars que si es posessin tots de cop al mercat ensorrarien l’economia americana.
Es crea per tant una dependència cap a la xina semblant a la que també s’està creant cap a tots els països productors de petroli. Aquesta situació genera molta incertesa, inestabilitat global, i merescuda penso jo, degut a la mala gestió dels grans líders mundials a efectes de desenvolupament humà sostenible. No s’ha de confondre competitivitat amb confrontació i això és el que molts líders han fet.”

Fer-hi negocis és com acatar el seu sistema com a acceptable, i no! per tenir-hi tractes s’hauria de partir de la premissa de la democràcia i el respecte als drets humans. Tenir-hi tractes i grans negocis obviant la manca de drets humans, la dictadura, i en definitiva un model alternatiu a la democràcia pot crear un precedent perillós, un model alternatiu amb èxit i per tant a imitar per altres nacions amb característiques semblants, com ara la India o Indonèssia.

L’evolució de la Xina està sent abismal, l’avui gegant asiàtic fa tot just 70 anys vivia en plena edat mitjana, quan el sacseig de la segona guerra mundial va desencadenar a la Xina amb una guerra civil que provocà 50 milions de morts (casi res!) i postulà el sistema avui vigent de la república popular de Xina. L’evolució és exponencial, i tot sembla indicar que en les properes dècades l’imperi que governarà el món serà el Xinès, mil tres cents milions de xinesos ho faran inevitable.

L’altre gran repte és la força d’equilibris que té occident en matèria de la gestió dels recursos del planeta. Què passarà quan els Xinos s’eixuguin tots el cul amb paper de wàter? Ehh? Ho heu pensat? No, nosaltres fem-hi negocis, consumim energia a tope, passem del desenvolupament sostenible, que aquest marron ja se’l menjaran els nostres fills.

El visionario Thomas Jefferson - 1802.‏

Pienso que las instituciones bancarias son más peligrosas para nuestras libertades que ejércitos enteros listos para el combate. Si el pueblo americano permite un día que los bancos privados controlen su moneda, los bancos y todas las instituciones que florecerán en torno a los bancos, privarán a la gente de toda posesión, primero por medio de la inflación, enseguida por la recesión, hasta el día en que sus hijos se despertarán sin casa y sin techo, sobre la tierra que sus padres conquistaron.

THOMAS JEFFERSON, 1802.

Crisi

"No pretenguem que les coses canviin, si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta progresos. La creativitat neix de l’angoixa com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix l’inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi es supera a sí mateix sense quedar "superat".

Qui atribueix a la crisi els seus fracasos i penúries, violenta el seu propi talent i respecte més als problemes que a les solucions. La verdadera crisi, és la crisi de la incompetència. L’inconvenient de les persones i els països és la mandra per trobar les sortides i solucions. Sense crisi no hi ha desafiaments, sense desafiaments la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cada un, perquè sense crisi tot vent és carícia. Parlar de crisi és promoure-la, i callar en la crisi és exaltar el conformisme. En lloc d’això, treballem dur. Acabem d’una vegada amb l’única crisi amenaçadora, que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la."

ALBERT EINSTEIN

Espanyol garrulo

18 de febrer del 09. Agafo un avió Rayanair des de Girona cap a Polònia. Són les 7 del matí, ja embarco. Un cop a dalt cadascú pren posició del seu seient de la forma més ordenada possible. Ja assegut, correctament lligat i disposat a enlairar-me i a mirar d’intuir per la finestra tot el que es pugui de la meva terra des de l’aire (sempre que volo, i entenc que des de la posició on sóc puc veure la silueta empordanesa, ho faig), me n’adono que m’envolta un grup de joves madrilenys els quals de seguida demostren lo civilitzats que són, amb un seguit de càntics absurds i demanant alcohol a crits a les asefates. El curiós és que, algunes d’elles -una tal Núria més concretament a la que més endavant cridaven; Nuria guapa queremos un hijo tuyo- encara els hi reien les gracies. Els càntics, irracionals. Més enllà d’un posicionament polític o nacional, molts d’ells ofensius cap a Catalunya si, d’altres sencillament idiotes –Luís Aragonés hijo puta es- ...

Ja veieu el nivell. A part és clar de la manca de respecte que això representa cap a la gran majoria dels tripulants que a aquelles hores volien conciliar el son.
El que realment em crida l’atenció i em fa reflexionar i fer aquest post, és la passimónia amb que la resta de la tripulació acata aquell comportament. Com que se’ls veia uns nanus benestants que anaven a gaudir d’uns dies de vacances a Poznan... Però aquella manca de civisme i educació esparverants haurien d’haver representat una sanció! És la cultura espanyola (que no entendré mai) de riure-li les gràcies al garrulo.
Ja ho sé, tots n’hem fet de “tonteries etíliques” però en el registre adequat no desentonen tant, ni representen una manca de respecte o educació com aquesta! No jutjaré mai algú que vomiti a barraques, o que faci el pi enmig d’una plaça de Pamplona pels san Fermines.
Enfi, com si el garrulisme fos una virtut, i l’educació en la cultura de l’esforç, el respecte, la integritat moral, o fins i tot un horitzó d’excel.lència no tingués cap valor avui en dia. Només ens hem d’aturar un dia a mirar qualsevol programa d’aquests d’algunes televisions com el diario de Patrícia, el Gran hermano,...

Aquesta és l’identificació de l’èxit, el valor afegit, el coneixement i, en definitiva, l’educació que volen els espanyols pels seus fills... Quin futur més prometedor!!!
La riquesa material hauria de venir precedida d’uns mínims almenys de riquesa intel.lectual (aquí ens hem cregut tots rics, sense ser-ne realment, i és aquí on rau el nostre problema principal avui, com a societat i com a economia). De fet l’educació sembla que mai hagi estat una prioritat dels successius governs a Madrid (de Catalunya, ja en parlarem un altre dia, tot i que la realitat tampoc és tant distant -si, per pebrots també).
Quan des d’Europa se’ns indicaven quines eren les polítiques que havíem de seguir, industrial i educativament parlant, els dirigents espanyols com el senyor Aznar, no tansols no en feien cas sinó que es permetien mofar-se’n i voler donar lliçons al mestre, argumentant sempre el creixement econòmic espectacular del que gaudia el país.
Avui, amb l’alfombra aixecada, hem descobert que tot era fictici, era fum! Aquell creixement es devia al totxo, al turisme (ambdós de capa caiguda), i a la rebuda dels fons de cohesió i estructurals de la Unió Europea. Uns fons que avui ja hem deixat de rebre amb les mateixes quantitats i que al seu moment no es van invertir amb l’eficàcia que ens requerien els seus donants.
Avui tenim una economia a l’UCI, estancada, poc dinàmica i amb molt poques oportunitats.. I això és en bona, o gran part, per tenir un sistema educatiu pels terres i dels menys qualitatius d'europa.

El "Plan Zapatero" ens retrata, per Pau Canaleta

Una de les moltes mesures que el president del govern espanyol ha portat a terme per intentar suavitzar la crisi -i sobretot, per no ampliar el "fet diferencial" espanyol, l'atur- ha estat l'anomenat Plan Zapatero.La iniciativa -la més encertada de les proposades- podria ser una gran ocasió per els ajuntaments, però em sembla que la gran majoria no la sabrà aprofitar.El Pla Zapatero consisteix en crear un fons de 8000 milions d'euros per tots els ajuntaments espanyols, per tal que durant aquest any es portin a terme projectes urbanístics que donin feina a un cert nombre de treballadors de la construcció durant aquest any. No és res més que una ajuda temporal a les empreses de la construcció i alguns treballadors a través dels ajuntaments. És un intent de mantenir artificialment la màquina durant un any, a veure si sona la flauta i la cris afluixa. Tot i la simplicitat del'argument, els ajuntaments teníen una oportunitat d'or per portar a terme projectes urbanístics estructurals o si més no, per desencallar el projecte que mai arribava a materialitzar-se.El Pla etipula una xifra concreta per número d'habitants, i per què us en feu una idea, un municipi de 40.000 habitants, reb prop de 7 milions d'euros per gastar al llarg d'aquest any. I un municipi de 100.000 habitants, 18 milions d'euros.Les úniques condicions eren que s'havíen de presentar els projectes en un període extraordinàriament breu i que s'havia de tenir enllestit abans de finalitzar l'any 2009. Aquestes condicions limitaven els projectes a presentar, però tot i així, sempre hi ha algun pojecte encallat o projectes exprés amb valor afegit en el futur, més enllà dels llocs de treball creats en la construcció.Però, la realitat és la que és. I finalment aquest pla ha servit per a deixar-nos a tots ben retratats. Sobretot als nostres líders locals i l'ambició i la visió de futur que tenen.Mireu la llista dels projectes presentats pel vostre municipi: pistes d'skate, piscines, carrers, rotondes, camps de futbol, etc. És depriment. Això en plena crisi estructural del nostre model productiu! Molt pocs vivers d'empreses, auditoris, fibra òptica, parcs tecnològics, etc.És el model que ens ha portat fins aquí. Curt termini. Poca ambició ni quan t'hi obliguen.

Imaginarium

De tots els casos que hi ha exposats al llibre “mejorar la gestión de empresas; algunos de los mejores casos del IESE” en els que es reflexiona sobre la direcció estratègica, n’hi ha un que crida l’atenció i ressalta per sobre la resta. Imaginarium. Us en faig cinc cèntims.

El cas imaginarium representa una de les innovacions comercials més agosarades i potents de la dècada dels 90 a Espanya.
Félix Tena, director general d’Imaginarium; a inicis dels 90 va saber observar cert avorriment en el sector jugueter espanyol. Aquells anys el mercat es comportava amb una estranya dinàmica o manera de funcionar, els fabricants principals sentien la necessitat de dur a terme importants campanyes massives de publicitat, especialment per Nadal. Aquest comportament feia que el principal argument de venda dels detallistes fos el preu, a més esclar d’agreujar l’estacionalitat del sector, ja que així només s’aconseguia acaparar l’atenció de la venda de joguines per Nadal i reis. A ningú no semblava interessar identificar i potenciar el que el joguet havia d’aportar, com a company del nen.

Tena va entendre que podia revolucionar el sector i ocupar un nínxol de mercat desatès fins llavors, va emprendre l’aventura i va iniciar-se en la penetració al sector jugueter espanyol. Volia aspirar a ajudar els nens a aprendre, a imaginar, a descobrir,... El 1992 va obrir la primera botiga a Saragossa, i va redactar la missió de la seva empresa; “contribuir amb alegria a la formació humana dels nens”. Tena no amaga certa influència en la seva visió empresarial de la factoria Disney. De fet el 93 va anar a Florida per cursar-hi un seminari, d’on retornà amb nous conceptes interioritzats:

- El comerç té molt d’espectacle i escenografia.
- S’ha de donar al client més del que espera rebre.
- S’ha d’emocionar al client.

Així doncs inicia la dura cursa d’anar obrint establiments, no sense dificultats, ja que a l’inici no trobà inversors que volguessin col·laborar amb el seu projecte. Imaginarium representava una innovació comercial mai vista fins llavors, i per tant amb un altíssim risc. És igual, Tena creia amb la idea i la tirà endavant ell sol.

Aplicà un rigorós control del producte. No li interessen els productes que fins llavors eren els més comercials, tampoc li interessava la publicitat televisiva. Creà la seva marca pròpia on predominaven les joguines pedagògiques, amb un rerefons més fonamentat, que juguessin amb el nen, ni sexistes, ni racistes, ni violentes,...

També va tenir molta cura en el disseny de l’espai. Es persegueix un impacte estètic als clients, que l’empresa denominava sistemàticament invitats. Es vol fer protagonista als nens, per això s’incorpora la seva pròpia porta d’accés als establiments. Els nens tractats com distingits invitats sempre tenen raó. I mai es sentirà ningú dir a un nen que no toqui res.

Precisament el factor de recursos humans també serà molt transcendent. Per Imaginarium, l’atenció brindada al públic és un factor fonamental. S’introdueix un nou concepte en el que defineix les dependentes de les botigues (en la seva majoria dones) com a “juegologas”, és a dir expertes en jocs (una espècie de dependentes pedagogues). Això duia l’empresa a una peculiar política de reclutament i selecció, ja que moltes de les “juególogas” tenien estudis en pedagogia, psicologia o sociologia. Les “juególogas” a més de tenir estudis relacionats amb la infància, reben formació complementaria continuada.

El 94 ja es podia percebre l’èxit i el potencial de la idea, Tena ja tenia un total de 7 botigues obertes per la geografia del país, de les quals dos eren franquícies. A tena li semblava de vital importància el concepte franquícia. La franquicia el permetria créixer més ràpidament ocupant així posicions per evitar deixar mercat lliure i accessible a potencials imitadors.

En definitiva les accions inicials i el desenvolupament posterior emprès per Tena representen una innovació comercial tant potent com el temps i l’èxit han aconseguit demostrar. L’altre gran repte ha sigut l’expansió, la ràpida ocupació del nínxol de mercat i la internacionalització de l’empresa. Avui Imaginarium conta ja amb 1400 empleats per tot el món, i 310 botigues en 26 països diferents.

Què, a algú se li acudeix alguna idea innovadora i trencadora, que pugui ser font de negoci? Anem-hi pensant...

"Mileuristas" para siempre. Reportaje - El país (11/12/08).

España perdió la oportunidad de crear empleo de calidad en los años de bonanza -La brecha salarial con los socios europeos se consolida y la paradoja sigue: se buscan profesionales, pero muchos se van.

Como en España no se vive en ninguna parte. Hartos de oírlo, puede haber quien se lo crea. Pero unos cuantos datos podrían bajarle los humos a los optimistas. Por ejemplo: con los horarios de España se trabaja en muy pocas partes. Y con la tasa de temporalidad que hay el mercado laboral español, prácticamente en ninguna. En pocos países europeos hay tantos licenciados, máster arriba máster abajo, con sueldos mileuristas. Y en ningún otro país al menos de la OCDE el poder adquisitivo de los trabajadores ha bajado en plena década de bonanza. ¿De verdad que como en España no se vive en ninguna parte?
El kilo de ingeniero, de médico, de abogado, de licenciado, sale proporcionalmente en España más barato que en los países de su entorno, y los incentivos económicos para obtener un título universitario la mejora salarial respecto al que carece de él van a la baja con los años.
Un puñado de datos ilustra que tener título universitario no es un gran negocio. Según la Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico (OCDE), el 22,7% de los trabajadores indefinidos y el 40,27% de los eventuales de entre 16 y 30 años desarrolla un trabajo que requiere menos preparación de la que tiene. Comisiones Obreras da una cifra absoluta: 1,3 millones de licenciados tiene un trabajo que no es acorde a su formación. Además, la diferencia de jornal entre los universitarios y los que no han acabado la secundaria ha caído un 40% entre 1997 y 2004, según un estudio de La Caixa. Los colectivos profesionales no dejan de quejarse de la devaluación de su trabajo, no sólo en términos económicos, sino también de prestigio.
"El hecho de que más de la mitad de los jóvenes estén empleados con contratos temporales perjudica el desarrollo de su potencial, con lo que esa parte de población que está más formada que la media no está sirviendo para mejorar la productividad de la economía española. La economía no se está beneficiando de su formación", dice Andrés Fuentes, economista primero del departamento de la OCDE especialista en España y Suiza.
El informe oficial del organismo, de 2008, también incide: "La economía no ha experimentado todo el beneficio de la enorme entrada de trabajadores cualificados", que son el 40% de aquéllos entre 25 y 35 años.
Manuel Jiménez es uno de los licenciados españoles que, como dice la OCDE, ya no contribuyen a mejorar la competitividad española. Hace tres años decidió iniciar su vida en Madrid junto a su pareja, Paulina, finlandesa. Él, licenciado en Derecho y con un máster en Derecho Internacional, cobraba 700 euros por trabajar sin contrato en una organización humanitaria, y completaba el sueldo cuidando un locutorio por las noches. Ella, su entonces novia y ahora esposa, también licenciada en Derecho, ingresaba 1.000 por trabajar en una oficina de arquitectura.
"A mí este panorama me impactó menos porque ya conocía el país, pero a Paulina se le acabó el mundo. Nuestra idea era vivir en Madrid, establecernos, pero las pasábamos canutas para llegar a fin de mes y mis padres me tenían que ayudar", explica este asturiano de 29 años.
Al cabo de un año, replegaron velas. Tras un largo viaje a Honduras, acamparon en Helsinki y el escenario cambió. "Yo ahora no trabajo, tengo una beca para estudiar el doctorado de 1.250 euros, y eso aquí no está mal para vivir. Paulina trabaja en una ONG por 1.850 euros al mes, con lo que tenemos nuestro propio piso y no necesitamos ayuda de los padres", explica Manuel. "Eso sí, aquí hace un frío del carajo, y a las tres de la tarde ya es de noche. Nos gustaría algún día volver a intentarlo en Madrid, pero no es fácil".
Las diferencias de salarios medios entre España y los países de su entorno siguen siendo relevantes incluso después de la puesta en equivalencia del poder adquisitivo, es decir, descontando el efecto de los distintos niveles de vida. Los 22.667 que se cobran en España en la industria y los servicios contrastan con los casi 28.000 de Francia y los 41.000 de Alemania (más datos en cuadro).
"Pero no es que haya demasiados licenciados en España, porque Alemania y Reino Unido producen muchos más y esto no ocurre. La clave está en el valor añadido de sus economías. Es que España no produce suficientes empleos de valor", se apresura a recalcar Carlos Martín, economista del gabinete de estudios de Comisiones Obreras.
De hecho, otra regañina de la OCDE se debe a lo que ha hecho el mercado de trabajo en España en la época de bonanza: entre 1995 y 2005, el poder adquisitivo del salario medio bajó un 4%, el único descenso en todos los países de la organización. Y es que dos de cada diez empleados ganan 1.000 euros brutos al mes, según CC OO.
Las perspectivas no son buenas. El volumen de ofertas de empleo cualificado ha caído un 8% entre abril de 2007 y el mismo mes de 2008, mientras que en el mes de septiembre, la oferta de este tipo de empleo disminuyó el 25%, con respecto al mismo mes del año pasado, según el informe de infoempleo.com, patrocinado por La Caixa.
Aunque, hasta ahora, el déficit de ingenieros o de personal sanitario en España no ha sido noticia. Manuel Acero, presidente del Instituto de la Ingeniería en España, no discute que a las empresas les cueste encontrar ingenieros, pero critica que a los jóvenes que han acabado una licenciatura de cinco años más el proyecto "les están ofreciendo sueldos de 22.000 euros al año, lo que no se corresponde en absoluto con el esfuerzo realizado, con lo que este país no está promocionando para nada la formación".
Es verdad, concede, que si el trabajador tiene paciencia, sus condiciones laborales van mejorando con los años, pero no todos tienen o quieren esperar. Y no todo se paga con dinero. Acero destaca también la distinta organización del trabajo: "Aquí se basa en hacer horas, hay mucha presión por lo que dirá o pensará el jefe, mientras que en otros países hay más flexibilidad y más apuesta por los objetivos". "Aquí se habla mucho de I+D, pero no se hace nada", lamenta.
A los jóvenes españoles también les atraen las posibilidades de investigación de otros países. Jesús Guitarte, ingeniero de Telecomunicaciones, fue de Zaragoza a Múnich en 2000 para realizar su proyecto de fin de carrera, y acabó haciendo el doctorado. "En España no lo hubiera hecho porque se realiza en la Universidad, y eso te corta las alas, mientras que aquí investigas dentro de una empresa, con lo que ya estás ganando experiencia laboral. Y con una beca", apostilla. En su caso, la empresa fue Siemens, la misma compañía que le convirtió en trabajador fijo al acabar el doctorado.
El sector sanitario en España también vive en la contradicción de un déficit de mano obra local y una progresiva fuga de profesionales a otros países. ¿Por qué? Antoni Gallego, del sindicato Médicos de Cataluña, lo tiene claro: "La retribución es un problema, pero la carga de trabajo también, y la consideración social: una muestra es que está creciendo el número de agresiones a los profesionales. Es que la salud se convierte en un bien de consumo más que un servicio. Se ha perdido la consideración al facultativo. Ahora oyes:
'Eh, tú, hazme la baja', y en otros países no es así".
Según el sindicato, el salario medio de un médico en España se sitúa entre los 33.000 y los 41.000 euros anuales, mientras que en Reino Unido alcanza una horquilla de 73.000 a 140.000 euros y en Francia o Italia está entre 45.100 y 89.000.
A las enfermeras les ocurre algo parecido. Esther Vilarasau, del sindicato Satse, asegura que el gremio "ha perdido poder adquisitivo con los años", pero coincide a su vez en que "no se trata sólo de salarios, sino de la proyección social y profesional que las enfermeras tiene en otros países, donde hay diferentes grados de enfermerías, especialidades".
La enfermera gallega Natalia Varela asegura que se siente, en propoción, tan mileurista en Cambridge como en A Coruña, pero con una diferencia: sólo en Reino Unido puede hacer el posgrado de dramaterapia (práctica del teatro con finalidad terapéutica). Por eso ha decidido quedarse.
Ella ha aterrizado en Inglaterra a través de una empresa ubicada en Valencia, Baker Street, que hace de intermediaria para exportar profesionales enfermeros y farmacéuticos a Reino Unido. Este año ha enviado unas cien enfermeras a Reino Unido, "porque ha habido un parón desde 2006", según su director, Joshua C. Goldblatt, aunque en 2009 calcula que irán unas 200. También envían a unos 200 farmacéuticos.
Satse también destaca que buena parte de los contratos de trabajo que se ofrecen en España para el gremio son eventuales. La precariedad es uno de los continuos motivos de toques de atención por parte de la OCDE. El mercado laboral español se obstina en mantener la mayor tasa de empleo temporal de Europa: el 31% de los trabajadores es eventual, el doble que en la Europa de los 15 (14,8%), en la de los 27 (14,5%), y que en los cuatro grandes: Francia (14,4%), Italia (13,2%), Reino Unido (5,9%) o Alemania (14,6%), según datos de Eurostat de 2007.
Para invertir la tendencia, la OCDE insta a España a reformar la normativa de protección de los empleados, ya que "es tanta la protección de los empleados fijos que apenas se fomenta la movilidad y la incorporación de nuevos empleados", explica Fuentes.
Marta B. Díez sabe bastante de cambios de destino. Trabaja en el departamento de ayuda a refugiados de Cruz Roja en Brisbane, Australia, por el equivalente a 2.000 euros al mes, una cantidad que allí le permite pagar su alquiler sola, vivir y viajar. No se plantea regresar a España, y menos con la crisis. "La ayuda social es muy amateur en España, mucho menos profesionalizada. Es como si no se considerase un trabajo: cuando te quejas de que se paga mal, la gente se sorprende, como si se tuviese que hacer gratis", explica esta licenciada en Filología Inglesa, que también ha trabajado en Leeds (Reino Unido), pero no en España. Lo peor de la devaluación de una profesión como la de la ayuda social, reflexiona, "es que la gente no quiera dedicarse a ello, que parezca que sólo lo hace quien no puede hacer otras cosas".

Copiar ràpidament l’èxit, és també innovar.

El poder de la imatge, el disseny gràfic i la comunicació no verbal, és cada cop més un valor en alça i això no ha passat per alt a Benjamín Netanyahu, candidat del Likud a Israel, que està en plena campanya, i com es pot veure, ha inspirat el seu format web amb un model prou exitós i contrastat recentment com el de Barack Obama.

Ho sap prou bé. El "país" amb més densitat de patents registrades del món, té una cultura ja inculcada de cercar noves idees, d’innovar, d’importar els coneixements més punters, de protegir els propis coneixements del lliure mercat,...
De fet la marca Barack Obama i el seu èxit no pararà de copiar-se i repetir-se, com a una formula innovadora amb garantia d’èxit. Fins que la gent se'n cansi es clar i apareix-hi un nou emblema garantia d’èxit per copiar i treure’n rèdit novament.

Crisi en clau d'humor; Leopoldo Abadía amb Andreu Buenafuente

Innovar o morir

Per a tots aquells que us interessi el tema de la innovació us podeu inscriure a aquest esdeveniment que té lloc a Barcelona. Organitzat pel Cidem i el Copca és un esdeveniment de gran abast amb ponents de renom mundial i dirigents de les principals empreses catalanes.

http://www.acc10.cat/interaccio/cat/home.jsp

Com molt bé indica el professor Xavier Sala Martín al vídeo del post anterior (entrevista als matins de Josep Cuní), sovint en aquest país confonem el que significa innovació, i així fa una crítica (vull creure que constructiva) a la nova llei d’innovació que ha emès el parlament de Catalunya. Innovar no es limita tansols a les innovacions tecnològiques (R+D+i), existeix també l’innovació de servei, de procés, de producte, d’organització,... Ell posa l’exemple de la “Nespresso” com a bona innovació en el terreny comercial. I és que una innovació no és més que la recerca d’un monopoli temporal, que ens permeti adquirir un avantatge competitiu envers la resta.

Un altre molt bon exemple d’innovació, ara en el terreny de les tecnologies de l’informació, és “El Google empordanès” una creació enciclopèdica de la bibliotecària Inés Padrosa que representa una revolució en termes de búsqueda d’informació local, la que menys existeix a la gran xarxa;

http://www.altemporda.org/Cercador/

El “visionari” Xavier Sala Martín.

Aquest home tindrà raó amb moltes coses, li reconec. Però el seu excessiu dogmatisme amb el liberalisme econòmic el fa viure avui (segons el meu humil punt de vista) fora de la crua realitat.

En aquest sentit crec més encertada, i adequada a la realitat, la visió del recent Nobel d’economia; Paul Krugman. Qui enfoca el sistema capitalista, i el seu progrés econòmic, basant-se amb una social-democràcia sòlida. I defuig del liberalisme actual mancat de regularització.

Xavier Sala Martín (com a bon liberal que és) penso que el que està fent, més aviat és crear-se a la seva imatge un personatge convenient, pel seu lucre i benefici personal.

http://www.tv3.cat/videos/748579

http://www.columbia.edu/~xs23/catala/articles/2008/Crisis_Financiera/Crisis%20Financiera_1_.htm

http://www.columbia.edu/~xs23/catala/articles/2008/Crisis_Financiera/Crisis%20Financiera_2_.htm

Krugman, un liberal d'esquerres - per "Joan Tapia, periódico de Catalunya".

El nobel d'Economia creu, com Keynes, en el capitalisme, però també en l'acció correctora de l'Estat.

Paul Krugman, professor d'Economia a Princeton i columnista de The New York Times, acaba de ser guardonat amb el Nobel d'economia. L'impacte serà fort. Perquè, com deia ahir el Financial Times, quan es coneix un nou premi Nobel d'economia, la primera pregunta és: "¿Qui és aquest?" I la segona: "¿Què defensa?". I les dues preguntes sobren amb Krugman, un economista conegut tant pels seus treballs sobre comerç internacional, com pels 20 llibres publicats, els 200 assajos en revistes i els seus dos articles setmanals a The New York Times. I la seva posició, una crítica rigorosa del fonamentalisme liberal, no és menys coneguda.Krugman ha estat premiat per la seva anàlisi de les tendències del comerç internacional i de la localització de l'activitat econòmica. Potser més per insistir que el rigor en les idees econòmiques és fonamental. En això, Krugman segueix una tradició anglosaxona: el gran economista que no dubta a baixar al terreny de la quotidianitat i a expressar-se en articles periodístics.

KRUGMAN segueix l'estela de Keynes, el seu mestre llunyà. Nascut el 1953, set anys després de la mort d'aquest, també creu que el capitalisme és el sistema més eficient, però que, abandonat a si mateix, té esquerdes i necessita l'acció correctora de l'Estat. A més d'aquesta posició, llunyana del liberalisme clàssic i del socialisme tradicional, Krugman té un altre punt en comú amb Keynes: el seu interès per expressar-se sobre les conseqüències econòmiques de les decisions polítiques (i viceversa). El 1919 (17 anys abans de la Teoria General de l'Ocupació), Keynes va publicar un fullet, Les conseqüències econòmiques de la pau, en què no va dubtar a criticar el tracte econòmic dels aliats a Alemanya a Versalles. Després va atacar el retorn de la lliura al patró or, decidida per Churchill. Krugman no ha dubtat a opinar, dues vegades a la setmana, sobre la política americana. I s'ha oposat a la desregulació financera, a la rebaixa d'impostos de Bush que ha originat un fort dèficit fiscal, i a la guerra de l'Iraq, que va multiplicar els beneficis de grans companyies.

Però aquest interès pel debat no recorda només Keynes, un liberal d'esquerres com ell, sinó també Milton Friedman, el profeta del retorn al mercat. Igual que Krugman, Friedman tampoc va dubtar a l'hora de defensar les seves idees cada setmana a Newsweek. I és molt indicatiu que Friedman guanyés el Nobel el 1976, quatre anys abans del triomf de Reagan, que va finalitzar el cicle intervencionista obert per Roosevelt el 1932, i ara Krugman el rep a finals del 2008, quan la presidència de Bush està a punt d'acabar i és evident que les tesis desreguladores i neoconservadores han patit un seriós revés.

El seu últim llibre (Después de Bush, Editorial Crítica) és una anàlisi apassionant de l'era Bush i del cicle conservador iniciat per Ronald Reagan. Krugman sosté que, des de Roosevelt --fins i tot en les presidències republicanes d'Eisenhower i Nixon--, els Estats Units corregien la desigualtat amb la política fiscal i l'acció de l'Estat. I que aquest esquema es va trencar amb la presidència de Reagan i, encara més perquè ha tingut sis anys de majoria a les cambres, amb Bush fill.

Per Krugman, la reducció d'impostos als més rics ha causat un gran dèficit fiscal i ha impedit que els fruits del creixement arribessin a les classes mitjanes. I el 2005 ja va alertar de la bombolla immobiliària: "Vivim els americans venent- nos els uns als altres cases amb diners prestats pels bancs, que vénen de la Xina. L'economia corregirà els dos desequilibris".També ha recalcat que la no existència d'un sistema públic de salut (excepte per als jubilats) és un malbaratament. Però Krugman no és ni de lluny un progressista "convencional". Diu que els contraris a la globalització són "enemics dels pobres" i critica l'excés de regulació en els mercats laborals. Fins i tot va publicar un assaig titulat Val més una feina mal pagada que cap feina i cap salari. I és que Krugman, com Friedman, també d'origen jueu, sap provocar.

PREFERIA Hillary que Obama, i ha atacat l'Administració de Bush per la gestió feta de la crisi bancària. Va expressar reserves sobre el pla Paulson de comprar actius tòxics, però ho va considerar necessari per evitar una catàstrofe abans de les eleccions. Per Krugman, els actius tòxics són una pèrdua que s'ha de recapitalitzar. I, com que el mercat no ho fa (les accions bancàries s'han ensorrat), li correspon fer-ho a l'Estat, encara que això impliqui nacionalitzar. Però no és una nacionalització ideològica, sinó instrumental, causada per l'absència de control del sistema.

Potser la gran paradoxa és que la seva medecina, prescrita per Gordon Brown per a la banca britànica, l'acabarà aplicant d'alguna manera Bush, la seva bèstia negra, ja que ahir es va saber que el Govern federal prendrà una participació en els nou primers bancs americans. Krugman (crec que Bush tampoc) no vol decapitar el capitalisme a favor de l'Estat, sinó utilitzar l'Estat per derrotar el pitjor enemic del mercat: la gran depressió.

Keynes i Rooselvet van salvar el capitalisme, i el món, del crac del 29. Esperem que Krugman ajudi la nova Administració americana a superar la crisi bancària actual.

Nova jornada negra a les borses.

Les borses s'ensorren i pateixen pèrdues pròximes al 10% després de la caiguda de Wall Street (de més del 7%). Tòquio perd el 9,6% al tancament, encara que ha arribat a baixar fins a l'11%.











Pànic, pànic...

Crack del 29. Qui hi veu similituds amb la crisi actual?

Caída de la Bolsa de Wall Street.
Si bien la Primera Guerra Mundial se desarrolló solamente en algunas regiones europeas, la crisis econonómica que se desencadenó luego de su finalización afectó a todo el planeta. Esta crisis, que cuestionó entre las dos guerras mundiales, la supervivencia de¡ sistema capitalista tal como se venía planteando hasta ese momento, tuvo su centro en los Estados Unidos y de al¡¡ se extendió al mundo.

Los desequilibrios económicos:

Luego de la Primera Guerra, los gobiernos de los diferentes países del mundo, tenían esperanzas en recuperar la prosperidad económica que habían disfrutado hasta 1914. Durante los años 1918-1919, parecía que estas expectativas se estaban cumpliendo, pero en 1920 comienza una crisis que hizo caer precios y expectativas.
Tanto los países anglosajones, como los que habían permanecido neutrales en la guerra, como Japón, ensayaron propuestas para volver a tener una economía sólida basada en una moneda estable, pero lo consiguieron solo parcialmente.
Sin embargo, en la erotica Alemania cayó totalmente el sistema monetario, con lo cual la moneda perdió su valor y terminó con el ahorro privado. Las empresas, entonces, debieron recurrir a los préstamos extranjeros para poder sobrevivir, circunstancia que colocó a Alemania, en los años siguientes, en una gran dependencia de los créditos externos. La situación no era muy diferente en la Unión Soviética y en los países del este europeo, pero en Polonia, Hungría y Austria, la moneda no perdió totalmente su valor.
A partir de 1924, la crisis se fue superando, y comenzó una nueva etapa de prosperidad que reanuda el crecimiento económico, a pesar que algunos precios de materias primas y alimentos básicos volvieron nuevamente a bajar, y que el desempleo se mantuvo alto. Estos desequilibraos llevarían a una nueva crisis, pero esta vez, más profunda.

Estados Unidos y el modelo de vida americano:

La Primera Guerra Mundial había favorecido a los Estados Unidos de una manera espectacular, convirtiéndolo en el principal proveedor de materias primas y productos alimenticios e industriales. También era el principal acreedor del mundo, y su influencia en Europa era fundamental.
La guerra había traído también un importante crecimiento industrial que se calcula en un 15%, siendo los sectores más favorecidos aquellos relacionados con la industria bélica. La agricultura también se había beneficiado y las necesidades europeas de comerciar, convirtieron a la flota americana en la segunda marina mercante del mundo.
La prosperidad y el crecimiento que se inició en los primeros años de la década de 1920, fueron mucho más profundos y estables en los Estados Unidos. En esta época se consolidaron sectores industriales nuevos como la industria eléctrica , la química y la petroquímica, la aeronáutica, la automotriz, el cine y la radiofonía.
Como consecuencia de este desarrollo industrial sin precedentes, el sistema energético se renovó, sobre todo a partir del incremento del consumo de petróleo y electricidad. La industria se hizo más eficiente al incorporarse el Tayiorismo y el Fordismo como nuevas modalidades de producir y organizar el trabajo y la producción en serie se impuso. También se desarrollaron nuevas actividades relacionadas indirectamente con las nuevas industrias, como la construcción de carreteras, de aeropuertos, de viviendas de fin de semana, etc.
Como la competencia industrial era muy fuerte, aumentó la concentración empresarial, dando lugar a la formación de trusts.
La agricultura, por el contrario, no vivió un crecimiento similar, pues los precios agrícolas se mantuvieron por debajo de los precios industriales, generando un desequilibrio desfavorable al sector primario. Ante esto, muchos campesinos vendieron sus tierras por debajo del valor real y se fueron a las ciudades.
Sin embargo, la prosperidad indefinida y el optimismo se extendían por todas partes. Eran los años dorados del consumismo y de la exaltación nacionalista. Se creía alcanzada la meta de ser una sociedad opulenta. El clima de confianza se tradujo en la compra de acciones de las empresas industriales por parte de un gran número de la población, siendo la Bolsa de Nueva York el centro de la economía mundial, a dónde llegaban capitales de todos los puntos del planeta.
A pesar de esto, como la economía mundial estaba en desequilibrio con respecto a los Estados Unidos, no se pudo generar una demanda suficiente que pudiese sustentar la expansión industrial. Esto dio lugar a que ya en 1925, se comenzase a acumular stock de diversos productos, dando lugar a la caída de los precios, al desempleo y a la pérdida de la capacidad adquisitiva de la población.
Hacia fines de la década, la compra de acciones de manera desenfrenada creció en un 90%. La especulación financiera hacía ganar dinero rapidamente, siendo el valor de las acciones ficiticios, ya que estaban por encima de su valor real. (La gente sacaba créditos en los bancos y ponía ese mismo dinero en la bolsa, a un interés mas alto de lo que pagaba)

La caída de la Bolsa de Nueva York:
EL PORQUE DE LA CRISIS: A medida que la prosperidad aumentaba, los empresarios buscaron nuevas negocios para invertir sus ganancias. Prestaban dinero a Alemania y a otros países e instalaban sus industrias en el extranjero (la Argentina y Brasil, entre otros). También invertían en maquinarias que permitían aumentar la producción. Desde que advirtieron que tendrían dificultades para vender tanta mercadería, comenzaron a invertir en bienes de lujo, como joyas o yates, y en negocios especulativos. La compra de acciones en la bolsa se fue transformando en uno los más rentables. Muchas veces, para comprar acciones, los empresarios pedían créditos a los bancos. Debido a que la ganancia de las acciones podía llegar a un 50% anual y el interés que debían pagar por los créditos bancarios era del 12%, los beneficios que obtenían eran enormes. A fines de la década, la prosperidad, que antes estaba basada en el desarrollo industrial, pasó a depender de la especulación.
En 1928, algunos síntomas hacían prever que la economía estaba en peligro. Los ingresos de la población no habían subido tanto como para que el consumo siguiera creciendo. Los almacenes estaban llenos de mercaderías que no podían ser vendidas y muchas fábricas comenzaron a despedir a sus trabajadores. Sin embargo, en la bolsa seguía la fiesta especulativa. Los precios a que se vendían las acciones no reflejaban la situación económica real de las empresas. Aunque el crecimiento de muchas de ellas se había detenido, sus acciones seguían subiendo porque había una gran demanda de los especuladores. Nadie pudo o quiso darse cuenta de la gravedad de la situación. Cuando en octubre de 1929 la Bolsa de Nueva York quebró, la crisis fue inevitable y se extendió al sistema bancario, a la industria, el comercio y al agro estadounidenses. Sus consecuencias se sintieron también en todo el mundo y perduraron hasta la Segunda Guerra Mundial.

El jueves 24 de octubre de 1929, se produjo el crash de la bolsa de Wall Street. Más de 13.000.000 de títulos que cotizaban en baja no encontraron compradores y ocasionaron la ruina de miles de inversores, muchos de los cuales, habían comprado las acciones con créditos que ya no podrían pagar.
Esto llevó a que la gente entrara en pánico, y quienes poseían dinero en cuentas bancarias corrieron a retirarlo. Los bancos no eran capaces de hacer frente a tal magnitud de reintegros, y además, como en los Estados Unidos se había tratado de hacer frente al descenso de la demanda con una expansión de¡ crédito a los ciudadanos comunes, se vieron desbordados por deudas incobrables. Ante esto, se negaron a dar nuevos créditos y a refinanciar las deudas existentes, pero sin embargo, aproximadamente 600 bancos americanos quebraron.
A partir de ese momento se inició un período de contracción económica mundial, conocido como la "GRAN DEPRESiÓN".
En los Estados Unidos, el descenso de¡ consumo hizo que los stocks acumulados crecieran, las inversiones se paralizaran y muchas empresas tuviesen que cerrar sus puertas.
La caída de la actividad industrial supuso una desocupación generalizada, de tal manera que se calcula que hacia 1932, existían en los Estados Unidos cerca de 13.000.000 de desocupados.
La depresión trajo también penuria en el campo, pues muchos agricultores se arruinaron como consecuencia de la caída de los precios y de los mercados agrícolas. Como solución desesperada para poder pagar sus deudas, gran cantidad de trabajadores agrícolas vendieron sus tierras a precios irrisorios y se fueron a trabajar al oeste.
La pobreza no alcanzó solo a campesinos y obreros, sino que se extendió a empleados, profesionales y capitalistas arruinados.

Extensión de la crisis
Las conexiones existentes en la economía internacional, pero sobre todo la dependencia que de los Estados Unidos tenía la economía europea, hicieron que la Gran Depresión, se extendiera por todo el mundo.
La caída de los precios en América afectó a las industrias de otras partes de¡ mundo que tenían precios superiores a los estadounidenses y que al no poder competir, vieron drásticamente reducidas sus exportaciones. Al mismo tiempo, la disminución de la demanda norteamericana, (y por ende, de sus importaciones), frenó las exportaciones de muchos países, con lo que disminuyó el comercio mundial.
Los Estados Unidos también trataron de repatriar capitales que habían invertido en diferentes países. Esto tuvo una especial repercusión en Alemania, que tenía cuantiosos créditos tomados a Norteamérica, pues ese país había sido prácticamente obligado a endeudarse para hacer frente a las reparaciones de guerra estipuladas en el Tratado de Versalles, las que debían ser pagadas en efectivo. La crisis afectó también a Austria, Gran Bretaña, Francia, América Latina, el Sudeste Asiático, Australia, y muchos más, ya que salvo en la Unión Soviética, sus consecuencias repercutieron de una u otra manera en todo el planeta.

El New Deal: La crisis había llevado a replantear el rol de¡ Estado en la economía de una nación. En marzo de 1933 asumió como presidente de los Estados Unidos, Frankiin Rooseveit, quien se fijó como principal objetivo reconstruir la economía de su país.
Para esto desarrolló un plan conocido como "New Deal", que consistía en la regulación de la economía favoreciendo las inversiones, el crédito y el consumo, lo que permitiría reducir el desempleo. El gasto público debía orientarse a la seguridad social y a la educación.
El modelo estaba inspirado en las ideas de¡ economista John Keynes que expuso sus principios en el libro "La teoría general del empleo, el interés y el dinero". Keynes sostenía los principios del liberalismo clásico, pero proponía la intervención del Estado en aquellos casos en que se viera perjudicado. Creía que una redistribución de los ingresos y el aumento de la tasa de empleo, reactivaría la economía. Nació así la teoría keynesiana.
Las medidas adoptadas por Roosevelt fueron: ayudar a los bancos, subvencionar a los agricultores, aumento de los salarios y reducción de las horas de trabajo, creación de nuevos puestos de trabajo en la administración pública y en obras públicas, lo que daría un fuerte impulso a la construcción y a sus industrias derivadas. También se establecieron planes de asistencia sanitaria y se organizó un nuevo sistema de jubilaciones y pensiones"
Los resultados del New Deal fueron desiguales, lográndose estabilización en lugar de crecimiento. No se logró el pleno empleo y la permanencia de un número alto de desocupados, hicieron de la década del 30. Un período de tensiones y enfrentamientos sociales.

Més informació; http://es.wikipedia.org/wiki/Crack_del_29

Caiguda dels principals mercats borsaris europeus d’ahir dilluns, 06/10/08 (el que ja es coneix per el dilluns negre);

El diner és deute

El sistema monetari actual, una cosa que no s'ensenya a les escoles ni surt als mitjans de comunicació.

La crisi ninja

http://www.tv3.cat/videos/676449

Un que parla clar, la pitjor crisi econòmica de la història.

D’esquerres, ecologista i pro nuclear.

Tres qualificacions (entre altres, és clar) que serien capaces d’acotar la nostra ideologia. Tot i que semblen contradictòries, no ho són; producte de converses disteses amb l’amic Darwins...

L’eficiència és sostenibilitat. Això és de calaix, així doncs perquè la humanitat s’entesta en explotar fonts d’energia poc eficients, que generen emissions i residus que hipotequen el progrés dels nostres descendents? Les energies provinents de combustibles fòssils avui son les protagonistes del progrés humà tot i ser potencialment nocives a efectes de sostenibilitat.

A espanya existeixen 8 centrals nuclears, construïdes aviat farà mig segle, amb tots els inconvenients tecnològics que això representa, i perills per a l’entorn d’on s’ubiquen, pel desfasament d’aquestes (varis "petits " incidents a Vandellòs estàn a l'ordre del dia). N’hi ha mitja dotzena més de projectades però paralitzades per la moratòria nuclear que arrant dels incidents a diferents indrets del món que es van produir a la dècada dels 70 i 80 han paralitzat el progrés energètic de l’energia nuclear per por a les conseqüències “temibles” d’aquesta energia. Degut a aquesta moratòria, a espanya la factura elèctrica inclou un cànon per les grans companyies elèctriques en compensació per no haver pogut construir les centrals projectades i rescindir els contractes dels permisos de forma unilateral. Això per una concepció arrelada als anys 80 que avui no té sentit com a tal. Primer que la tecnologia ha evolucionat moltíssim, i segon que no té sentit mantenir 8 centrals desfasadíssimes i oposar-se alhora a la construcció de noves centrals més segures i eficients.

Davant també del radicalisme estratègic que mantenen les potències energètiques fora bo que fóssim autònoms i no generéssim tant de dèficit energètic, començant per l’estalvi i continuant per evolucionar les energies renovables (tot i ser poc eficients) i sobretot una energia que jo avui l’entenc com a neta; la nuclear (recordar que el fum que extreuen les xemeneies és tansols vapor d'aigua). Seria pujar-se al tren que han emprès potències com França o Angleterra...

I els residus? Els residus com si els deixem penjats a l’òrbita de Júpiter, o dipositats a la cara oculta de la lluna...

Mapa de les centrals actuals a Espanya...

QUI MARCA LES REGLES DEL JOC?

Anteriorment a l’ instauració del capitalisme als EUA, les empreses eren un conjunt d’individus que s’unificaven per prestar un servei concret, com ara la construcció d’un tram del ferrocarril, i eren subordinades de la societat. Més endavant les corporacions van evolucionar en la seva forma, com a un conjunt de gent (accionistes) constituïts com a una sola persona jurídica (cosa que es conserva a dia d’avui). Aquest pas va ser el pal de paller del capitalisme, juntament amb la revolució industrial es clar. Així doncs, la interpretació subjectiva d’una llei concreta va permetre als advocats de les corporacions eliminar barreres que limitaven de poder a les mateixes. Una llei que s’aprovà als estats units a finals del XIX (14a esmena que li’n diuen) en la que es garantien els mateixos drets a les persones negres que a les blanques i que garantia que en cap estat es podia agredir sobra la vida, la llibertat o la PROPIETAT d’aquell individu... Aquí està amics, l’origen del dret corporatiu! Ja us podeu imaginar quin cable van estirar...” nosaltres també som una persona”.
Curiós que una llei planejada per acabar amb l’esclavitud fos aprofitable per constituir el principal poder mundial dels propers segles. Des de llavors ha plogut molt, i l’evolució ha fet que el poder mundial avui en dia radiqui principalment a la corporació, com a institució predominant, i màxim influent en tots els àmbits.
L’objectiu de l’empresa privada és inamovible. No és un altre que maximitzar beneficis i donar liquiditat als seus inversors a tota costa, per poder així seguir maximitzant beneficis amb altres projectes. Els beneficis del capital... Què és però la riquesa? L’entorn natural i humà no és riquesa? I el concepte de sostenibilitat? Quin món, amb quins conflictes i recursos deixarem als nostres descendents si no s’alteren els objectius inamovibles i completament egoistes de l’institució que avui marca el compàs de la humanitat?
La recerca dels beneficis sempre ha existit. Però a altres èpoques hi havia coses que, o be es consideraven o massa sagrades, o massa essencials pel bé públic, com perquè es consideressin oportunitats de negoci, estaven protegides per tant per les institucions públiques. Llavors existia en la forma de vida una responsabilitat col.lectiva, la gent pertanyia a la terra, i no era la terra la que pertanyia a la gent.
El món ha evolucionat molt, i la realitat ara és que el progrés no s’entén sense l’augment del capital. La sensibilitat cap a tot lo afeblit però (ja sigui entorn humà o natural), desapareix davant d’un valor tant transcendent com el capital. El primer món no pot renunciar al progrés, però aquest progrés no pot passar per damunt de drets fonamentals dels éssers humans. La meitat dels habitants del món avui en dia viuen amb menys de dos dòlars al dia!
El caràcter expansiu que tenen les corporacions, per traduir la seva evolució econòmica en una evolució exponencial ha fet (i fa) que penetrin en sectors considerats bens comuns. Bens comuns, perquè són necessitats intrínseques de la societat (la sanitat, l’energia, l’aigua, obres públiques, l’educació,...). Tots aquests aspectes han tendit a privatitzar-se.
La societat està debilitada però, aquest fet no és cridaner per molta gent. Un benestar falsejat, i una cultura del consumisme que les grans multinacionals han aconseguit instaurar generant necessitats creades al consumidor inhabiliten tota vena reivindicativa. Des del maig del 68 que no hi ha hagut cap reivindicació unànime contra el poder establert.
No trobaràs una sola revista tècnica específica i fiable! (volent dir independent) que no constati i alerti del fet de la decadència de tots els diferents entorns naturals, per efecte de l’avanç en el desenvolupament de l’home. Quin desenvolupament? Poques son les grans corporacions que a dia d’avui (per la manca de consciència d’èpoques passades) et reconeguin que mai van tenir cap respecte per l’entorn i que no hi van dedicar cap esforç. Res els ha mogut durant anys de l’objectiu pel qual van ser dissenyades; maximitzar els beneficis, a costa del que sigui i amb la moralitat disfressada. Avui, la majoria segueix sent així...i el poder de la imatge hi té molt a dir; la marca “verda” per exemple. No és més que posicionament en el mercat, un instrument de màrketing com un altre, que segueix responent a l’objectiu principal de la corporació, maximitzar els beneficis. (heu vist l’anunci de repsol? Té tela).

Evidentment sempre parlo en el context de les grans corporacions, no de la petita i mitjana empresa, que és un altre món. Un altre concepte d’empresa que, sota el meu punt de vista, hauria de ser l’autèntic eix vertebrador del desenvolupament econòmic, amb l’avantatge que incorpora un major contacte humà, i per tant, una sensibilització més elevada amb l’entorn degut a les dimensions més petites i verticals de les seves estructures organitzatives.
Potenciar l’intervencionisme a les gran corporacions per pal.liar aquesta manca de regularització d’una distribució més justa del poder, és el camí a seguir. Donar i prestar capacitats a les pimes per a que puguin tenir una visió competitiva i globalitzada i així fer de l’avanç de la societat quelcom molt més extens, i ric...

Globalitzada, perquè avui en dia no té sentit negar-se a la globalització. La globalització és un fet. Un fet catalitzat per l’avanç de les tecnologies de la informació. I el progrés sostenible i la competitivitat, en gran part depèn de l’ús adequat d’aquesta, amb tot el potencial que té.
Jo particularment, veuria una possible solució a la situació actual també, potenciar molt més (a part de la proliferació de la petita i mitjana empresa) l’empresa pública, en sectors determinats i preferents... Sí, algú em podria titllar d’il·lús (amb l’argument que amb un excés d’empreses públiques apareix sempre la corrupció, a més es clar de l’argument típic de la ineficiència que aporta el sector públic) però l’empresa pública té avantatges:
- La corrupció a l’empresa privada és tant o pitjor... sí, pitjor, pel sol fet de l’abús de poder que fan les grans corporacions per perseguir el seu únic objectiu, el de maximitzar sempre els beneficis.
- A més, si hi ha recessió (cosa que està a l’ordre del dia) l’empresa privada no pot fugir del seu objectiu de maximitzar els beneficis, i redueix costos, per mitjà normalment de reduccions de plantilla, de salaris, deslocalitzacions,... La pública, en cas de recessió, com que els seus objectius també es complimenten amb altres, pot permetre’s seguir funcionant amb pèrdues, i no reduir la producció, cosa que fa que es reactivi’n els mercats i l’economia... Aquesta tesis se l’haurien de plantejar alguns economistes.
- Després el bancs, a veure; perquè jo he de beneficiar amb els meus diners, cedits pel banc d’Espanya, al senyor Botin? No seria més lògic i raonable que aquest recurs l’administrés l’estat i en treies ell el benefici ,cosa que faria que revertís a tothom???

Algun liberal em titllaria de comunista, o més suaument socialista. Jo li contestaria que em refereixo tansols a questions concretes i que crec que poden ser beneficioses en la recerca d’un desenvolupament més sostenible. També li diria, i suposo que coincidiríem, en que la societat occidental no esta preparada per instaurar-se en un règim comunista.
Conclusió dels àmbits plantejats doncs; el privatitzar (sempre amb l’argument principal de guanyar eficiència) persegueix, sota la manipulació dels “lobbies” de les grans corporacions, amb la seva influència com a institució predominant, únicament el seu objectiu d’ampliar el negoci (sovint entremetent-se en sectors de primera necessitat o de bens comuns) i així... seguir maximitzant beneficis.

Voleu un indici prou evident per constatar que l’objectiu principal de les grans empreses privades és el maximitzar els seus beneficis? La deslocalització. Cada dia més pronunciada per la crida dels països emergents en l’oferta de ma d’obra barata. I es clar, interessantíssim retallar costos; més beneficis! Què aporta la deslocalització però als països receptors? Riquesa, o explotació? 20 cèntims diaris de cost humà per produir (una sola persona) 50 unitats d’una peça de roba com podria ser una jaqueta, que desprès es vendran a occident per 100$ cadascuna és aportar riquesa? Aquest 20 cèntims no li dona més a l’individu receptor que pels dos àpats escuets d’arròs a la seva família... Així la població no genera comerç ni riquesa interna, senzillament perquè no hi ha superàvit a les economies familiars (no se si és molt atrevit utilitzar aquest concepte aquí).
Els governants dels països emergents, a més ofereixen interessos fiscals a les multinacionals perquè s’instaurin al país, degut es clar a les exigències propiciades per les empreses per no perdre de vista el seu objectiu principal... Aquestes exigències van complimentades amb l’amenaça de poder dir que se’n poden anar a “ajudar” a algun altre país que estigui pitjor.
Es clar, vist així... ja entenc que se’ls aplani tant el camí, conta’l que aportin poc, sempre serà més que res... però així de ben poc se’n beneficia el país receptor.
Un cas particular amb conseqüència interessant es produeix a la Xina. A part de ser molts habitants, la cultura oriental té molt inculcat l’esperit del sacrifici, això ha fet que, amb el pas del temps, Xina progressés molt industrialment, i s’anés transformant en una potència mundial, el gegant asiàtic... En els inicis de la seva particular revolució industrial, els governants de la xina varen equiparar la seva moneda amb la que manava llavors, el dòlar. Per tant tota fluctuació que patia el dòlar la patia el “yuan”. La intenció era clara llavors, buscaven la moneda referent, la més estable. Però la inestabilitat no va tardar a aparèixer, i per mantenir a l’alça la moneda americana, i de retruc la seva, els xinesos es van veure obligats (i amb capacitat) de comprar grans dipòsits de dòlars. Quan la producció interna d’Estats Units s’ha vist amenaçada per l’excés d’importacions d’orient, no han tingut capacitat de reacció per protegir la seva pròpia producció, degut a la fortalesa de la potència xinesa, propiciada per la possessió d’aquests grans dipòsits de dòlars que si es posessin tots de cop al mercat ensorrarien l’economia americana.
Es crea per tant una dependència cap a la xina semblant a la que també s’està creant cap a tots els països productors de petroli. Aquesta situació genera molta incertesa, inestabilitat global, i merescuda penso jo, degut a la mala gestió dels grans líders mundials a efectes de desenvolupament humà sostenible. No s’ha de confondre competitivitat amb confrontació i això és el que molts líders han fet.
Altra cosa és el final de cicle que pot representar per la humanitat l’esgotament del petroli (diuen els que hi entenen que ja estem al zenit i que cada cop se’n produirà menys), veurem l’adaptació a aquest entrebanc que el progrés humà es trobarà pel camí.

La situació actual és que els governs d’arreu del món també els d’occident, davant d’aquesta situació privilegiada i ben encoberta del poder corporatiu, es veu en nul·litat d’imposar qualsevol normativa que vagi excessivament en detriment dels interessos corporatius... Per molt injusta o insostenible que pugui ser qualsevol situació actual no hi ha capacitat per canviar-ho. Què tocarà un dia o altre, una revolució? Crisis global, presagi d’un període negre?

Anem a pams... per això crec tant important una educació qualitativa i sensible a totes les esferes de la societat, i per tothom el mateix model educatiu! Es pot tenir un nord clar, però s’han de considerar tots els factors que podrien propiciar un naufragi, els temporals i les onades de biaix s’han d’encarar de la forma més adequada. Per mi, una revolució (que no una reivindicació) precedint una gran crisi global, seria un naufragi. Tan sols pel patiment que provocaria una situació així, com ha demostrat la història... La solució és, tenint un nord clar, marcar un full de ruta que contempli el progrés compaginat amb un avanç més social, que de mica en mica es vagi incorporant gent amb vàlua a les estructures organitzatives, que els pilars de la societat siguin el benestar, l’educació i la sensibilitat cap a tot lo afeblit, la inculcació d’un desenvolupament sostenible simplement per assegurar l’existència, no per crear genialitats del màrketing, ni grans ments al servei corporatiu... a això em refereixo. Prou hipocresia, que el poder es reparteixi realment d’una forma més justa. I els polítics, els polítics, o “governants”, que siguin verdaders representants d’aquest poble i lluitin per la seva prosperitat. No unes titelles de les grans corporacions. Això si que seria canviar les regles del joc...

Us passo l’spot de repsol al que feia referència; màrketing verd, super emotiu.

www.stoptrichet.com

Jean Claude Trichet, l'home de la foto, president del Banc Central Europeu va tornar a incrementar ahir els tipus d'interès, deixant-los en el 4.25%. Pèssima notícia, doncs, pel club dels hipotecats, que és molt gran a Catalunya.
Trichet que ahir portava la que diuen que és la seva camisa de la sort, ratlles blaves amb punys i coll blancs.
Les actuacions de Trichet són molt discutides i això ha portat a la creació de la pàgina web que titula aquest escrit, que el cost creditici és cada cop més gran.

Incrementar el tipus d'interès és contraproduent en la situació de crisi financera en la que es troba gran part d'Europa. Un major cost creditici, fa que sigui més difícil per a les empreses embarcar-se en noves aventures i al ciutadà endeutat li redueix la seva capacitat de consumir.
El cas però és que els estatuts del BCE són molt clars, i és que la capacitat d'actuació del BCE (variar els tipus d'interès) han d'estar centrats en reduir la inflació i no en fer polítiques per millorar la situació financera general.

La inflació mitja a Europa es troba per sobre del 4%, i el factor més important d'aquesta inflació és l'increment del preu del cru, que repercuteix en els carburants que afecten el preu de tots els elements de la cistella ja que cada cop n'és més car el seu cost logístic.
Apujant més els tipus d'interès s'aconsegueix l'entrada de divisa extrangera a Europa, ja que és més rentable tenir els diners quiets al banc, que no invertir en una borsa volàtil o posar els diners a USA on la Reserva Federal té fixats uns tipus d'interès menors.
Aconseguint la entrada de més divises a europa, s'aconsegueix que l'euro encara sigui més fort respecte el dòlar, i per tant s'aconsegueix frenar en certa manera l'increment en el preu del petròli, ja que aquest es negocia internacionalment en dòlars.
Així doncs Trichet està lligat de mans i peus, perquè està obligat a pujar els tipus d'interès per complir els estatuts del BCE, tot i sabent que això agreujarà la crisi. Perquè el consumidor hipotecat se'n veurà afectat, les empreses no poden invertir i es redueix les exportacions a la zona dòlar ja que cada cop s'és menys competitiu, degut a la diferència més gran euro-dòlar.
En canvi s'afavoreix les exportacions americanes i fa que, segons diuen, la cinquena avinguda de Nova York sembli la Rambla de Barcelona.

Per aquest fet els experts creuen que s'hauria de replantejar el paper del BCE i que tingués un paper actiu a l'hora de reflotar la economia com té la Reserva Federal americana, que a part de moderar la inflació també té el paper de vetllar per la bona salut de l'economia americana.
Els estatuts del BCE són així per la pressió que va fer el seu dia Alemanya, per evitar que les pressions de certs països degut a una crisi econòmica en aquest país, arrossegués a la resta de la Unió a un increment de preus. Però això sembla ja caducat en un món globalitzat com el que tenim.

Tot i que està clar que països que han fet els deures tindran una crisi molt més lleu que Espanya on s'ha viscut un creixement fictici de la economia basant-se en la especulació immobiliària.
Una dada reveladora l'any 2004 es va construir a Espanya més pisos que a França, Itàlia i Alemanya junts. Era per tant la crònica d'una mort anunciada, i el pitjor està per arribar ja que s'esperen uns percentatges d'atur per l'any que ve que no es veien des de fa dues dècades.
Mentrestant tocarà apretar el cinturó i si voleu podeu signar a la pàgina web que he deixat per parar Trichet.