divendres, 18 de setembre del 2009

Són temps difícils, temps de crisi.


A qui no li han arribat veus d’algun company o companya acomiadat o simplement que, havent finalitzat l’etapa universitària, no ha pogut encara incorporar-se al mercat laboral?
És evident que el jove d’avui ha tingut més benestar, més accés a la formació i a la informació, cosa que el fa més competitiu, però molts d’aquests joves hauríem preferit néixer una o dues dècades abans, amb les vaques grasses i per munyir encara, segur que aleshores el tema laboral el tindríem més que solventat. Diuen que davant una gran crisi, s’amaguen grans oportunitats. Què voleu que us digui, prefereixo grans facilitats.
I és que a dia d’avui el país ha millorat molt els seus índex de diplomats i llicenciats, sense arribar encara a la mitjana europea. Però és que potser ens estem equivocant de model educatiu. Un país que viu pràcticament en la seva majoria del sector terciari, amb tant poca indústria com el nostre, potser s’hauria de prioritzar la qualitat envers la quantitat dels nostres estudiants, i encaminar als joves cap a un esperit crític i capacitat d’anàlisis subjectiva. Cada cas és un món, cada comarca o territori... l’ambient que avui es respira a les universitats a més és molt poc autocrític, els catedràtics que ens imparteixen les assignatures no deixen de ser funcionaris, amb la seva plaça assegurada, i ens contagien d’una actitud poc emprenedora.
I sens encara que els càrrecs de responsabilitat en el govern demanen que es generin nous llicenciats i diplomats. Però si fots una patada i surten enginyers, arquitectes, psicòlegs, historiadors,... de sota les pedres (i la majoria sense feina!). Aquesta empenta és doncs únicament per l’estadística, rentar-nos la cara a Europa i que els polítics puguin presumir en les trobades amb els diferents estats.
A mi em preocupa més que es facin polítiques adaptades al model productiu autòcton, o per canviar-lo a poc a poc, però sense començar la casa per la teulada, i cobrir les necessitats reals, no per fer brindis al sol com ens tenen acostumats. Començar per potenciar la reinversió a l’empresa dels empresaris que han fet calers per exemple, participant-hi activament i assessorant-los, fixant-nos amb models productius més competitius.
Sinó després et trobes que, si tens sort i accedeixes a una feina, aquesta està molt per sota de les teves possibilitats o capacitats formatives. El jove amb estudis d’avui ho té molt complicat, és un repte, però no standad perquè no només depèn d’ell mateix sinó, i principalment, de l’escenari econòmic.
Avui el jove fa balança i per una banda el sector privat, el que de per sí li hauria d’oferir més possibilitats de progrés, doncs no li ofereix fiabilitat, tot al contrari! I per conseqüència si pot s’acaba decantant pel sector públic, i és que no hi ha color! Però això té un perill! I és que al jove no és que li manqui sentit de la col.lectivitat, sap perfectament la no sostenibilitat econòmica que representa pel col.lectiu en termes de càrrega fiscal, i l’estil de vida que ofereix conviure i treballar amb funcionaris, et contagies, i els xupópters esterilitzen les teves ganes inicials de progressar, però el sou i la qualitat de vida que t’ofereix ja t’estan be, i és que tothom fa el que pot i més li convé, al més pur estil darwinista!