divendres, 18 de setembre de 2009

Són temps difícils, temps de crisi.


A qui no li han arribat veus d’algun company o companya acomiadat o simplement que, havent finalitzat l’etapa universitària, no ha pogut encara incorporar-se al mercat laboral?
És evident que el jove d’avui ha tingut més benestar, més accés a la formació i a la informació, cosa que el fa més competitiu, però molts d’aquests joves hauríem preferit néixer una o dues dècades abans, amb les vaques grasses i per munyir encara, segur que aleshores el tema laboral el tindríem més que solventat. Diuen que davant una gran crisi, s’amaguen grans oportunitats. Què voleu que us digui, prefereixo grans facilitats.
I és que a dia d’avui el país ha millorat molt els seus índex de diplomats i llicenciats, sense arribar encara a la mitjana europea. Però és que potser ens estem equivocant de model educatiu. Un país que viu pràcticament en la seva majoria del sector terciari, amb tant poca indústria com el nostre, potser s’hauria de prioritzar la qualitat envers la quantitat dels nostres estudiants, i encaminar als joves cap a un esperit crític i capacitat d’anàlisis subjectiva. Cada cas és un món, cada comarca o territori... l’ambient que avui es respira a les universitats a més és molt poc autocrític, els catedràtics que ens imparteixen les assignatures no deixen de ser funcionaris, amb la seva plaça assegurada, i ens contagien d’una actitud poc emprenedora.
I sens encara que els càrrecs de responsabilitat en el govern demanen que es generin nous llicenciats i diplomats. Però si fots una patada i surten enginyers, arquitectes, psicòlegs, historiadors,... de sota les pedres (i la majoria sense feina!). Aquesta empenta és doncs únicament per l’estadística, rentar-nos la cara a Europa i que els polítics puguin presumir en les trobades amb els diferents estats.
A mi em preocupa més que es facin polítiques adaptades al model productiu autòcton, o per canviar-lo a poc a poc, però sense començar la casa per la teulada, i cobrir les necessitats reals, no per fer brindis al sol com ens tenen acostumats. Començar per potenciar la reinversió a l’empresa dels empresaris que han fet calers per exemple, participant-hi activament i assessorant-los, fixant-nos amb models productius més competitius.
Sinó després et trobes que, si tens sort i accedeixes a una feina, aquesta està molt per sota de les teves possibilitats o capacitats formatives. El jove amb estudis d’avui ho té molt complicat, és un repte, però no standad perquè no només depèn d’ell mateix sinó, i principalment, de l’escenari econòmic.
Avui el jove fa balança i per una banda el sector privat, el que de per sí li hauria d’oferir més possibilitats de progrés, doncs no li ofereix fiabilitat, tot al contrari! I per conseqüència si pot s’acaba decantant pel sector públic, i és que no hi ha color! Però això té un perill! I és que al jove no és que li manqui sentit de la col.lectivitat, sap perfectament la no sostenibilitat econòmica que representa pel col.lectiu en termes de càrrega fiscal, i l’estil de vida que ofereix conviure i treballar amb funcionaris, et contagies, i els xupópters esterilitzen les teves ganes inicials de progressar, però el sou i la qualitat de vida que t’ofereix ja t’estan be, i és que tothom fa el que pot i més li convé, al més pur estil darwinista!

dilluns, 17 d’agost de 2009

Los aviones ya no vuelan!!!


Montserrat Nebrera és una rara avis en la política. La que fou candidata a la presidència del PPC va sortir a la palestra gràcies a les seves frases mítiques:
"Los aviones ya no vuelan", "Els partits estan podrits" i n'hi podem afegir una altra de fresca “En un referèndum votaria que sí".

Què en diu viquipèdia:
"És doctora en dret i llicenciada en filosofia política i en filologia clàssica per la Universitat de Barcelona. Alhora, és catedràtica acreditada per l’Agència de Qualitat Universitària.

Ha treballat com a professora de dret constitucional a les universitats de Lleida, d'Alcalá de Henares i Pompeu Fabra. També ha treballat com a professora investigadora a la Universitat Lliure de Brussel·les i a la Universitat Lliure de Bolonya

Ha estat professora visitant a les universitats de Pisa, Perusa, Roma i San José de Costa Rica. Actualment exerceix de professora de dret constitucional i de dret de la informació a la Universitat Internacional de Catalunya, on també és directora del Centre d'Estudis Socials Avançats i on també ha estat vicerectora de la Comunitat Universitària i vicedegana de la Facultat de Ciències Jurídiques"

Nebrera és un altre d'elements de prestigi del món universitari i empresarial dels que ha gaudit o gaudeix el PPC.
Alguns com la mateixa Nebrera o els alumnes del mític Portbouenc Fabià Estapé: Josep Piqué i Anna Birulés; per a rebaixar el to del conservadorisme folklòric marcat des de la Calle Génova.
D'altres com el catedràtic de Física Atòmica de la UAB, Aleix Vidal-Quadras per a encara emfatitzar més aquest conservadorisme caspós.

Nebrera encara va més enllà no té por de les directrius de Madrid, sinò marca el seu perfil propi. S'entreveu com un element de gran talla política, de fet les eleccions de l'any passat tota sola contra una candidatura aglutinadora quasi s'emporta la presidència del PPC contra pronòstic.
Aquesta "talla", a desgrat meu, sovint es troba a faltar a molts dels personatges que aconsegueixen la cartera de conseller del govern de la Generalitat.

El pseudo-qüestionari del diar AVUI d'avui a la Nebrera, on es llegeix que no segueix les línies mestres de Rajoy, però si les de Rouco Varela:

"Frívola.
Això ho diuen perquè no em llegeixen.

Només s’estima vostè mateixa.
El que més m’importa del món són els meus fills.

Mare, marona.
M’he ficat a la política per ells. Per veure què podia fer per millorar-los tot això.

El seu partit natural és Convergència.
Excepte d’Iniciativa, m’ho han dit de tots.

Vostè sap perfectament que el castellà no està perseguit a Catalunya.
Més que perseguit, està institucionalment obviat.

Els pares no escullen enlloc en quina llengua s’eduquen els seus fills, i en canvi a Catalunya resulta que som uns nazis.
És un problema sentimental mal resolt en una comunitat bilingüe.

Catalunya és una nació.
El Barça és una nació. I a hores d’ara Catalunya sembla més aviat un club. Però això pot canviar.

Amb la independència.
Per començar, hi hauria d’haver uns nivells d’alfabetització i de competència per sota dels quals no es pogués presidir la Generalitat ni cap institució pública.

Quinquis del Baix.

Quinquis de la política.

En un referèndum per la llibertat de Catalunya votaria que sí.
Evidentment. Qui no està a favor de la llibertat?

Si Catalunya ja fos independent, Rajoy ja seria president.
Sí, però d’una comunitat que ja no seria Espanya.

Rajoy no sap què és Catalunya.
I la gran pregunta és si realment li importa saber-ho.

El PP és anticatalà.
S’han comès molts errors i l’error principal és tractar tothom igual quan és evident i una fortuna que no som iguals. Cal un sistema federal asimèrtric que reconegui la diferència i l’aportació de tots.

Si hagués guanyat les primàries li haurien fet el mateix que a Josep Borrell.
Guanyant per poc potser m’haurien liquidat; perdent de poc molts catalans hem guanyat una esperança.

El PP no és de dreta.
En el que és essencial, no: i la dreta és un concepte a reivindicar. Jo en dic liberalconservadorisme, no provoca tant rebuig.

De fet, ja ningú no és de dreta!
La dreta és la llibertat i l’ordre.

Ningú no va defensar la jornada de 65 hores.
Sempre he treballat sense horaris però fent més hores que un rellotge.

Vostè fa vacances.
Pels meus fills. Abans no n’havia fet mai. Les vacances són per a gent que odia la seva feina.

Tothom vol esborrar Déu de la política.
La veritable política es fa en relació amb la transcendència. Tothom sap que hi ha un misteri encara que el negui.

Som un Estat laic.
La religió no ha de ser el centre de la política, n’ha de ser la inspiració. El pacte humà és el reflex del pacte fonamental que fa la natura humana amb la divina, és el reconeixement del que som, d’allò sagrat que transportem.

El divorci és una conquesta social.
El divorci és el reconeixement que en cert tipus de contracte no se sanciona l’incompliment.

Avortar és llibertat
La cultura de la mort és la principal manifestació del declivi d’una civilització.

El capitalisme ha mort.
És a l’UCI per un pecat col·lectiu d’avarícia col·lectiva, però això no nega la seva bondat ni la seva inapel·labilitat. La usura és un delicte, però l’ambició, no.

Ja buscaré feina quan se m’acabi l’atur.
La usura és pecat però la barra també.

Moral funcionària.
És indecent la por de gastar dels que saben que no perdran mai la feina. Són uns insolidaris. Gastar en temps de crisi és solidaritat i no el Tercer Món. La crisi no és econòmica, és moral.

La socialdemocràcia és la solució.
La socialdemocràcia és un nen que ho té tot i no coneix el preu de res.

L’Estat ha de tornar a intervenir.
El que cal són pocs delictes i càstigs exemplars. Molta llibertat i una llei implacablement justa. No et vigilarem les calces, però et podriràs a la presó si ets un pederasta.

Tothom té dret a una segona oportunitat.
No tothom la mereix. I, en qualsevol cas, que passin uns anys.

Molta, molta policia.
Molt, molt de sentit comú. Hem de tornar al sentit comú. No és el mateix conduir a 82 km/h que anar a 200 i matar 8 persones.

Prevenció.
Responsabilitat. Si volem ser una societat veritablement lliure hem d’aprendre a ser responsables. La llibertat és tenir interioritzat que hem de conduir amb prudència i no jugar al gat i la rata amb els radars. Les societats tutelades són molt infantils.
"

dimecres, 22 de juliol de 2009

El dia que els Xinus s’eixuguin el cul amb paper de wàter.


La república popular Xina, amb mil tres cents milions d’habitants (descomptant els 150 de la matança d’Ossètia de fa un parell de setmanes, res una minúcia..) està agafant un protagonisme en aquest món globalitzat, si res mes no, perillós. D’acord que és un sistema fet per ells mateixos, sense intromissions internacionals que hagin col.locat el dictador de torn per tenir-hi tractes de favor, però no deixa de ser això, una dictadura i de les més severes que resten al planeta.
Occident per mi està jugant un paper hipòcrita i poc responsable amb la Xina. En el post Qui marca les regles del joc?, ja apunto el risc de que occident s’hagi estat creant dependències d’un país com la Xina.

“Un cas particular amb conseqüència interessant es produeix a la Xina. A part de ser molts habitants, la cultura oriental té molt inculcat l’esperit del sacrifici, això ha fet que, amb el pas del temps, Xina progressés molt industrialment, i s’anés transformant en una potència mundial, el gegant asiàtic... En els inicis de la seva particular revolució industrial, els governants de la xina varen equiparar la seva moneda amb la que manava llavors, el dòlar. Per tant tota fluctuació que patia el dòlar la patia el “yuan”. La intenció era clara llavors, buscaven la moneda referent, la més estable. Però la inestabilitat no va tardar a aparèixer, i per mantenir a l’alça la moneda americana, i de retruc la seva, els xinesos es van veure obligats (i amb capacitat) de comprar grans dipòsits de dòlars. Quan la producció interna d’Estats Units s’ha vist amenaçada per l’excés d’importacions d’orient, no han tingut capacitat de reacció per protegir la seva pròpia producció, degut a la fortalesa de la potència xinesa, propiciada per la possessió d’aquests grans dipòsits de dòlars que si es posessin tots de cop al mercat ensorrarien l’economia americana.
Es crea per tant una dependència cap a la xina semblant a la que també s’està creant cap a tots els països productors de petroli. Aquesta situació genera molta incertesa, inestabilitat global, i merescuda penso jo, degut a la mala gestió dels grans líders mundials a efectes de desenvolupament humà sostenible. No s’ha de confondre competitivitat amb confrontació i això és el que molts líders han fet.”


Fer-hi negocis és com acatar el seu sistema com a acceptable, i no! per tenir-hi tractes s’hauria de partir de la premissa de la democràcia i el respecte als drets humans. Tenir-hi tractes i grans negocis obviant la manca de drets humans, la dictadura, i en definitiva un model alternatiu a la democràcia pot crear un precedent perillós, un model alternatiu amb èxit i per tant a imitar per altres nacions amb característiques semblants, com ara la India o Indonèssia.

L’evolució de la Xina està sent abismal, l’avui gegant asiàtic fa tot just 70 anys vivia en plena edat mitjana, quan el sacseig de la segona guerra mundial va desencadenar a la Xina amb una guerra civil que provocà 50 milions de morts (casi res!) i postulà el sistema avui vigent de la república popular de Xina. L’evolució és exponencial, i tot sembla indicar que en les properes dècades l’imperi que governarà el món serà el Xinès, mil tres cents milions de xinesos ho faran inevitable.

L’altre gran repte és la força d’equilibris que té occident en matèria de la gestió dels recursos del planeta. Què passarà quan els Xinos s’eixuguin tots el cul amb paper de wàter? Ehh? Ho heu pensat? No, nosaltres fem-hi negocis, consumim energia a tope, passem del desenvolupament sostenible, que aquest marron ja se’l menjaran els nostres fills.

dissabte, 13 de juny de 2009

Déu, pàtria i...

Polònia forma part del grup de països emergents que entrà amb l’ampliació estratègica de l’Unió Europea cap a orient el 2004, avui però encara es pot palpar en la seva societat el pes de la història. Aquesta s’expressa en contrastos bastant pronunciats. Mentre que hi ha segments de la població que han aprofitat l’oportunitat brindada (sobretot un segment substancial dels joves) d’un sistema occidental amb estat del benestar, i es presenten al món com individus competitius; d’altres no han aconseguit desempallegar-se del pes de la història i mantenen una actitud depressiva alenada pels de sempre. Cert és que el romanent comunista és present al país, i el catolicisme va fer molt per desempallegar-se’n; però un té la sensació que els polonesos han canviat naps per cols.
Polònia és un país que geogràficament ha estat al mig de tots els conflictes del segle XX (per no parlar dels anteriors), cosa que els ha deixat en una posició debilitada, primer patint l’invasió dels alemanys i després els Russos.
Quan finalment a la dècada dels 80, sindicats opositors al règim Estalinista, recolzats per les potències occidentals i per l’església catòlica, aconseguiren restaurar les llibertats democràtiques i establir-hi el sistema econòmic capitalista, poc s’imaginaren que el procés d’occidentalització del país fos tant lent.
Sota el meu punt de vista és lent sobretot per la influència esterilitzadora de l’església i el conservadorisme al que té sotmesa la població. Em fa pensar en l’Espanya de no fa pas gaires anys...
Molts economistes i experts indiquen que Polònia té un gran potencial, riquesa geogràfica i demogràfica, sobretot influenciat també pels interessos de la gran potència Alemanya a ser el gran referent econòmic de tots aquests països de l’Europa oriental; veurem si de mica en mica Polònia es desempallega de la lacra que sempre ha representat el cristianisme a Europa. També faltarà veure si el context de crisi actual no fa trontollar l’adquisició en el torn que Polònia enceta de les noves principals beneficiaries dels fons estructurals i de cohesió de la Unió Europea.

diumenge, 7 de juny de 2009

Presència al món

“ Para qué dar-le dinero a los catalanes si total lo malgastan en chorradas efímeras como las selecciones catalanas o embajadas en el extranjero?”…

Aquest to o manera d’expressar-se ens és familiar als catalans. No serà la primera, ni molt menys la última vegada, que des de les espanyes se’ns falti al respecte, ja no només identitari, sinó nominal, a tots i cadascú de nosaltres - creant greuges comparatius en terme de drets individuals i col.lectius envers la resta d’Espanya-.

La presència d’Espanya al món és substancial; hi ha consolats, instutos Cervantes, i tota mena d’institucions político-culturals, no tan sols a totes les capitals d’estat, sinó que també a moltes altres ciutats, per no parlar de la presència militar d’arreu... (la foto és a l’instituto Cervantes de Cracòvia, es veu que no n’hi havia prou amb el de la capital, Varsòvia... vés a saber quants més n’hi ha a tot Polònia i al món).
L’actitud grotesca que desenvolupo a la imatge és l’actitud d’un individu ferit, cançat de rebre, de la manca de respecte, si em permeteu; “se’ns pixen a sobre i en diuen que és pluja”. El pitjor és que davant d’això els catalans ens queixem poc. L’actitud reivindicativa dels catalans és innòcua, i la intransigència dels espanyols (no tots, evidentment – parlo en termes d’actituds genèriques) agressiva i inamovible.
Davant d’això hi ha dos solucions; acabar a pinyus (Déu vulgui que no, hi ha problemes més importants a resoldre al món), o reivindicar-nos més i donar-nos a conèixer a l’exterior. Estarem d’acord que una tercera opció (la de convèncer a Espanya) seria impossible perquè a dia d’avui, davant de l’evidència, crec que podem concebre que l’Espanya constitucional, aquella en la que s’hi veien representats els nostres pares, ha fracassat, no? Jo amb 25 anys d’edat ho penso així!

Europa està inundada d’estudiants espanyols acollits al programa Erasmus (segons la comunitat autònoma, uns més subvencionats que altres, més greuges comparatius) la interacció amb els quals acabes concloent que és prescindible... M’explicaré (i no només això, sinó també l’actitud grotesca de la foto). Un sempre es vol arribar a creure que parlant la gent s’entén, confies en la racionalitat dels individus, i et fas teva la tercera opció que esmentava abans (la de convèncer amb el diàleg a la resta d’Espanya). Adoptes una actitud relaxada i pedagògica, i et fas teu el discurs de la necessitat del respecte mutu per construir una societat forta, expliques el "cuento" de l’ou i la gallina; qui falta el respecte a qui primer i et mostres tal com et sents, ferit.

Una altra cosa és que aquest missatge sigui entès. És més, diria que no vol ser ni escoltat.
Però què us hem fet? Existir potser?
Després comences amb el rotllu de que s’hauria d’entendre la diversitat cultural com la riquesa més important del país. Els intentes convèncer que, com a català i bon coneixedor de com pensen els catalans, estic convençut que amb una base de respecte mutu podríem viure amb harmonia. Parles també de l’espoli fiscal, poses sobre la taula el cas alemany i el seu model de finançament entre els estats federals.
Res, no hi ha res a fer. Ens odien, els catalans som una mena de jueus (salvant totes les distàncies - o no) per aquesta Espanya i la seva mentalitat amb romanent imperialista.
Finalment acabes per dir-los-hi que amb aquesta actitud l’únic que aconsegueixen és fomentar l’independentisme i el radicalisme. Total, que acabes emprenyat, renegant de tot el que ensuma espanyolitat, i amb ganes de parlar amb qui sigui; però que no sigui espanyol sisplau.

P.D: Una abraçada a tots els individus espanyols que també conec i que són bellíssimes persones (si res mes no, humanistes i respectuoses amb les minories) no representats evidentment per les altres dues Espanyes que s’alternen en el poder, i es creuen úniques.

dijous, 14 de maig de 2009

Lamentable TVE!

Exel.lent exemple el vídeo aquest que deixa en evidència la intenció maquiavèl.lica de TVE a l’hora d’emetre la sortida del rei i la conseqüent posada de l’himne espanyol ahir a Mestalla.

video

Les imatges parlen per si soles. Lo fort és que intueixo que a catalans i bascos ja no ens ofèn aquesta manipulació, sabem el que hi ha i la manera de funcionar dels espanyols, el que ens sap greu és veure el tracte d’engany constant que te el govern espanyol (i les seves eines comunicatives/propagandístiques) cap l’immensa majoria d’espanyols. A mi no em tracten d’idiota, amb aquesta actitud s’ho diuen a ells mateixos i ho diuen a la seva gent.

I sort que el govern Zapatero es troba en minoria i els diaris de dretes han destapat el cas, sino això entre els uns i els altres ho tapen i aquí no ha passat res.

Aquesta actitud denota, i no fa més que alimentar, la consciència a nacions com Catalunya o Euskal Herria, que amb Espanya no hi ha res a fer.

I és que realment, no hi ha res a fer... sino pareu un moment a reflexionar sobre l’odissea completament irracional de l’estatut català. Uf! Que feixuc!!!

divendres, 1 de maig de 2009

3 de maig, santa creu

“El maig comença amb una creu, i qui s’hi casa en té dues.”
El 3 de maig l’Església catòlica commemora la Invenció de la Santa Creu. Abans la gent no es casava al maig perquè hi havia la creença que el matrimoni no funcionaria.
No hi havia matrimonis, però sí migdiades:
“Per Santa Creu, migdiada pertot arreu.”
A pagès es deia que no es podia fer la migdiada fins que les fulles dels ceps fossin prou grosses per poder-s’hi tapar un ull, cosa que succeeix aquest dia.
També començaven les reivindicacions. El dia s’allarga i es demanava un augment de sou:
“Per Santa Creu, nostramu, mudeu el preu.”
A més:
“La Creu, dia tres la trobareu.”
“Santa Creu, a berenar pertot arreu.”
“Santa Creu, porta les festes arreu.”
“Per Santa Creu, la missa a les deu.”
“Per Santa Creu el llop ja hi veu.”
“Per Santa Creu els pastors enyoren la muntanya.”
“Per Santa Creu, desplega l’arreu.”
“Per Santa Creu, a semblar enciam [o bledes] pertot arreu.”
“Per Santa Creu el berenar baixa del cel.”
“Per Santa Creu el llop ja hi veu.”
“Per Santa Creu floreix la farigola arreu.”
“Si sembreu mongetes per Santa Creu en menjareu més que no en voldreu"

divendres, 20 de març de 2009

El visionario Thomas Jefferson - 1802.‏

Pienso que las instituciones bancarias son más peligrosas para nuestras libertades que ejércitos enteros listos para el combate. Si el pueblo americano permite un día que los bancos privados controlen su moneda, los bancos y todas las instituciones que florecerán en torno a los bancos, privarán a la gente de toda posesión, primero por medio de la inflación, enseguida por la recesión, hasta el día en que sus hijos se despertarán sin casa y sin techo, sobre la tierra que sus padres conquistaron.

THOMAS JEFFERSON, 1802.

dijous, 19 de març de 2009

Injusta Justícia

video

No tinc per costum enviar coses als diaris i als blogs, doncs un ja té prou feines amb les seves coses com per perdre el temps amb allò que en diem "arreglar el país"... Però la veritat que quan he llegit la resolució de la sentència que el lamentable incident del metro ha estat 8 mesos de presó (és a dir no hi està ni un dia), i 6000€ m'he emprenyat una mica... bé bastant. Crec que es una burla a tothom... Ahir si no ho recordo malament, es publicava a aquest mateix diari la condemna de 5 anys per sorolls en un Bar. No estic diguent que està bé que es faci soroll... però crec que se m'entèn no?? Posar la música forta 5 anys. Pegar, insultar, humiliar una inocent nena de 15anys! que va al metro, no passa res... Són d'aquelles que quan les sents et fan girar el cap, i mirar cap a una altra banda...i que fan que el ciutadà al final "abaixi el cap" i s'avergonyeixi de qui pren les decisions en aquest país, estat o com se li vulgui dir. Als gamberros, mangants, atracadors no els hi passa res... Això sí! alerta!!(Com diria en Monegal) Si hi ha risc de sequera i regueu aquelles 4 plantes que s'estan morint de set: 3000 € de multa, si no porteu unes ulleres de recanvi al cotxe (si es que n'heu de manester) 300€ de multa, si no heu comprat el "xaleco" i els triangles refectants 300 €, ah!!!i no se us ocurreixi caçar algun ocell amb reclam que fa poc van condemnar un caçador a 2 anys!!!Oi que m'enteneu??A la gent "normal i corrent" Canya i cop de fuet! (perquè paguem i callem) Als delinqüents, gamberros, i indesitjables...fer la vista grossa...no fos que encara s'hi tornessin... No sé qui ho ha de proposar però amb aquest codi penal, el justos paguen i els pecadors s'en riuen de tots nosaltres.
PD: Ah i ara que s'acosten barrakes aneu amb compte al mixionar en l'espai públic són 150 €, si algú us diu alguna cosa no patiu, el podeu insultar, pegar i el que vulgueu, us sortirà una mica més car que la pixada...però no gairé més...

Enric Martí (Figueres).

dissabte, 21 de febrer de 2009

Crisi


"No pretenguem que les coses canviin, si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta progresos. La creativitat neix de l’angoixa com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix l’inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi es supera a sí mateix sense quedar "superat".


Qui atribueix a la crisi els seus fracasos i penúries, violenta el seu propi talent i respecte més als problemes que a les solucions. La verdadera crisi, és la crisi de la incompetència. L’inconvenient de les persones i els països és la mandra per trobar les sortides i solucions. Sense crisi no hi ha desafiaments, sense desafiaments la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cada un, perquè sense crisi tot vent és carícia. Parlar de crisi és promoure-la, i callar en la crisi és exaltar el conformisme. En lloc d’això, treballem dur. Acabem d’una vegada amb l’única crisi amenaçadora, que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la."

ALBERT EINSTEIN