Déu, pàtria i...

Polònia forma part del grup de països emergents que entrà amb l’ampliació estratègica de l’Unió Europea cap a orient el 2004, avui però encara es pot palpar en la seva societat el pes de la història. Aquesta s’expressa en contrastos bastant pronunciats. Mentre que hi ha segments de la població que han aprofitat l’oportunitat brindada (sobretot un segment substancial dels joves) d’un sistema occidental amb estat del benestar, i es presenten al món com individus competitius; d’altres no han aconseguit desempallegar-se del pes de la història i mantenen una actitud depressiva alenada pels de sempre. Cert és que el romanent comunista és present al país, i el catolicisme va fer molt per desempallegar-se’n; però un té la sensació que els polonesos han canviat naps per cols.
Polònia és un país que geogràficament ha estat al mig de tots els conflictes del segle XX (per no parlar dels anteriors), cosa que els ha deixat en una posició debilitada, primer patint l’invasió dels alemanys i després els Russos.
Quan finalment a la dècada dels 80, sindicats opositors al règim Estalinista, recolzats per les potències occidentals i per l’església catòlica, aconseguiren restaurar les llibertats democràtiques i establir-hi el sistema econòmic capitalista, poc s’imaginaren que el procés d’occidentalització del país fos tant lent.
Sota el meu punt de vista és lent sobretot per la influència esterilitzadora de l’església i el conservadorisme al que té sotmesa la població. Em fa pensar en l’Espanya de no fa pas gaires anys...
Molts economistes i experts indiquen que Polònia té un gran potencial, riquesa geogràfica i demogràfica, sobretot influenciat també pels interessos de la gran potència Alemanya a ser el gran referent econòmic de tots aquests països de l’Europa oriental; veurem si de mica en mica Polònia es desempallega de la lacra que sempre ha representat el cristianisme a Europa. També faltarà veure si el context de crisi actual no fa trontollar l’adquisició en el torn que Polònia enceta de les noves principals beneficiaries dels fons estructurals i de cohesió de la Unió Europea.

Presència al món

“ Para qué dar-le dinero a los catalanes si total lo malgastan en chorradas efímeras como las selecciones catalanas o embajadas en el extranjero?”…

Aquest to o manera d’expressar-se ens és familiar als catalans. No serà la primera, ni molt menys la última vegada, que des de les espanyes se’ns falti al respecte, ja no només identitari, sinó nominal, a tots i cadascú de nosaltres - creant greuges comparatius en terme de drets individuals i col.lectius envers la resta d’Espanya-.

La presència d’Espanya al món és substancial; hi ha consolats, instutos Cervantes, i tota mena d’institucions político-culturals, no tan sols a totes les capitals d’estat, sinó que també a moltes altres ciutats, per no parlar de la presència militar d’arreu... (la foto és a l’instituto Cervantes de Cracòvia, es veu que no n’hi havia prou amb el de la capital, Varsòvia... vés a saber quants més n’hi ha a tot Polònia i al món).
L’actitud grotesca que desenvolupo a la imatge és l’actitud d’un individu ferit, cançat de rebre, de la manca de respecte, si em permeteu; “se’ns pixen a sobre i en diuen que és pluja”. El pitjor és que davant d’això els catalans ens queixem poc. L’actitud reivindicativa dels catalans és innòcua, i la intransigència dels espanyols (no tots, evidentment – parlo en termes d’actituds genèriques) agressiva i inamovible.
Davant d’això hi ha dos solucions; acabar a pinyus (Déu vulgui que no, hi ha problemes més importants a resoldre al món), o reivindicar-nos més i donar-nos a conèixer a l’exterior. Estarem d’acord que una tercera opció (la de convèncer a Espanya) seria impossible perquè a dia d’avui, davant de l’evidència, crec que podem concebre que l’Espanya constitucional, aquella en la que s’hi veien representats els nostres pares, ha fracassat, no? Jo amb 25 anys d’edat ho penso així!

Europa està inundada d’estudiants espanyols acollits al programa Erasmus (segons la comunitat autònoma, uns més subvencionats que altres, més greuges comparatius) la interacció amb els quals acabes concloent que és prescindible... M’explicaré (i no només això, sinó també l’actitud grotesca de la foto). Un sempre es vol arribar a creure que parlant la gent s’entén, confies en la racionalitat dels individus, i et fas teva la tercera opció que esmentava abans (la de convèncer amb el diàleg a la resta d’Espanya). Adoptes una actitud relaxada i pedagògica, i et fas teu el discurs de la necessitat del respecte mutu per construir una societat forta, expliques el "cuento" de l’ou i la gallina; qui falta el respecte a qui primer i et mostres tal com et sents, ferit.

Una altra cosa és que aquest missatge sigui entès. És més, diria que no vol ser ni escoltat.
Però què us hem fet? Existir potser?
Després comences amb el rotllu de que s’hauria d’entendre la diversitat cultural com la riquesa més important del país. Els intentes convèncer que, com a català i bon coneixedor de com pensen els catalans, estic convençut que amb una base de respecte mutu podríem viure amb harmonia. Parles també de l’espoli fiscal, poses sobre la taula el cas alemany i el seu model de finançament entre els estats federals.
Res, no hi ha res a fer. Ens odien, els catalans som una mena de jueus (salvant totes les distàncies - o no) per aquesta Espanya i la seva mentalitat amb romanent imperialista.
Finalment acabes per dir-los-hi que amb aquesta actitud l’únic que aconsegueixen és fomentar l’independentisme i el radicalisme. Total, que acabes emprenyat, renegant de tot el que ensuma espanyolitat, i amb ganes de parlar amb qui sigui; però que no sigui espanyol sisplau.

P.D: Una abraçada a tots els individus espanyols que també conec i que són bellíssimes persones (si res mes no, humanistes i respectuoses amb les minories) no representats evidentment per les altres dues Espanyes que s’alternen en el poder, i es creuen úniques.

Lamentable TVE!

Exel.lent exemple el vídeo aquest que deixa en evidència la intenció maquiavèl.lica de TVE a l’hora d’emetre la sortida del rei i la conseqüent posada de l’himne espanyol ahir a Mestalla.

Les imatges parlen per si soles. Lo fort és que intueixo que a catalans i bascos ja no ens ofèn aquesta manipulació, sabem el que hi ha i la manera de funcionar dels espanyols, el que ens sap greu és veure el tracte d’engany constant que te el govern espanyol (i les seves eines comunicatives/propagandístiques) cap l’immensa majoria d’espanyols. A mi no em tracten d’idiota, amb aquesta actitud s’ho diuen a ells mateixos i ho diuen a la seva gent.

I sort que el govern Zapatero es troba en minoria i els diaris de dretes han destapat el cas, sino això entre els uns i els altres ho tapen i aquí no ha passat res.

Aquesta actitud denota, i no fa més que alimentar, la consciència a nacions com Catalunya o Euskal Herria, que amb Espanya no hi ha res a fer.

I és que realment, no hi ha res a fer... sino pareu un moment a reflexionar sobre l’odissea completament irracional de l’estatut català. Uf! Que feixuc!!!

3 de maig, santa creu

“El maig comença amb una creu, i qui s’hi casa en té dues.”
El 3 de maig l’Església catòlica commemora la Invenció de la Santa Creu. Abans la gent no es casava al maig perquè hi havia la creença que el matrimoni no funcionaria.
No hi havia matrimonis, però sí migdiades:
“Per Santa Creu, migdiada pertot arreu.”
A pagès es deia que no es podia fer la migdiada fins que les fulles dels ceps fossin prou grosses per poder-s’hi tapar un ull, cosa que succeeix aquest dia.
També començaven les reivindicacions. El dia s’allarga i es demanava un augment de sou:
“Per Santa Creu, nostramu, mudeu el preu.”
A més:
“La Creu, dia tres la trobareu.”

“Santa Creu, a berenar pertot arreu.”

“Santa Creu, porta les festes arreu.”

“Per Santa Creu, la missa a les deu.”

“Per Santa Creu el llop ja hi veu.”

“Per Santa Creu els pastors enyoren la muntanya.”

“Per Santa Creu, desplega l’arreu.”

“Per Santa Creu, a semblar enciam [o bledes] pertot arreu.”

“Per Santa Creu el berenar baixa del cel.”

“Per Santa Creu el llop ja hi veu.”

“Per Santa Creu floreix la farigola arreu.”

“Si sembreu mongetes per Santa Creu en menjareu més que no en voldreu"

De peus a la galleda + el futur que ens estan cuinant.

Avui em veig amb l’obligació de contestar públicament algunes crítiques rebudes respecte el posicionament que ha tingut la formació política que represento, Esquerra Republicana de Catalunya, i també personal, en relació als incidents ocorreguts a la Rambla de Figueres durant la diada de Sant Jordi d’enguany. Malgrat tenir clar que el meu biòtop preferit no és ni l’aparador ni la premsa, el càrrec m’obliga a fer-ho així.
És extraordinari comprovar com algunes editorials i columnistes es posen d’acord per criticar i culpabilitzar determinats comportaments. Demanen a la formació política a la qual pertanyo una disculpa pública. Però, a què es refereixen quan parlen de “disculpa pública”. A donar explicacions pel sol fet de no pensar com ells ? O, potser, demanen disculpes, per què d’aquesta manera es creuen que neutralitzaran a tothom que no segueixi la doctrina que dicten els nostres governants municipals. Evidentment, m’ha sorprès en negatiu les múltiples i orquestrades reaccions criminalitzant a Esquerra Republicana de Catalunya. Algunes opinions al respecte m’han semblat com si de pilotes de goma periodístiques es tractés, llançades totes elles, això si, per algun dels molts franctiradors/opinadors que l’actual establishment polític municipal té distribuïts per tota la ciutat. Malgrat això, us asseguro que des del nostre grup no tenim cap sentiment de revenja ni ganes d’atiar focs innecessaris.
Des dels anys més grisos de la nostra llarga història com a partit, estem acostumats a rebre. Mireu, realment presento les meves més sinceres disculpes a totes aquelles persones que no hagin entès, de veritat de veritat, els postulats que des del meu grup defensem. Faig ús del sentit d’autocrítica, malgrat que a la nostra ciutat aquesta pràctica estigui en desús. Us asseguro que tenim un capital humà molt valuós, potser mal gestionat, però conformat principalment per gent de pau i amb molt de criteri. Doneu-nos però, una oportunitat d’explicar-nos/d’explicar-me amb més detall. I ho demano obertament per què crec amb l’estat de dret imperant i perquè penso que a la meva ciutat, per sort i per molts anys així sigui, hom encara pot opinar amb llibertat.
Es podria entendre que, per exemple, a determinades forces polítiques de la ciutat els hi agradi jugar a fer política-ficció. Un dia volen una estació de tren al centre de Figueres i l’altre no. Segons d’on bufi el vent recolzen el Consorci del Poliesports de Vilafant i quan canvia l’orientació d’aquest deixen a tothom amb el cul enlaire i se’n desdeixen. En ocasions ens venen les glòries del què representa poder disposar d’un parc eòlic i en d’altres no li donen cap tipus d’importància. Avui necessiten un càrrec de confiança com a cap de comunicació i demà ja no. En determinats escenaris presumeixen del seu compromís alhora d’implementar polítiques de participació ciutadana i en altres ocasions són capaços de donar l’esquena a les entitats i associacions figuerenques de diferent caire –en especial a les juvenils– o menystenir la voluntat de més de 6.300 veïns, que l’únic que els hi demanaven era que el Ple Municipal convoqués una senzilla consulta popular. Recordem que només eren necessàries 5.200 adhesions per tal de convocar una consulta popular municipal, segons el que recull el Decret 294/1996.
Tombs, jocs acrobàtics, repetides incoherències i altres filigranes. Mal em pesi, em costa entendre que el sistema democràtic que tenim permeti realitzar aquests giravolts constants. Totes aquelles persones que ens ho mirem des d’aquesta òptica ho hem de suportar. Ho hem de patir i, com a solució a curt plaç, hem de tornar a confiar amb les urnes. Això és la democràcia ! Fins aquí d’acord, però quan massa vegades en aquests darrers mesos a Figueres s’estan cometent abusos de poder, de forma directa o encoberta, ja no ho sé, i es continua retallant un dels principis fonamentals i imprescindibles per a construir qualsevol societat democràtica: la llibertat d’expressió; doncs, quan tot això passa, és quan es pot assegurar amb tota certesa que la criatura plora d’algun mal. En el paràgraf anterior descrivia alguns dels jocs amb els que els nostres governants s’entretenen durant aquesta legislatura. En aquest paràgraf però, ja no parlo de jocs. Introdueixo un tema molt més seriós com és la violació de drets humans. És per això que els fets ocorreguts durant la diada de Sant Jordi passada a la Rambla de Figueres, com a grup –però també, personalment– ens van sublevar i ens van fer posar la pell de gallina. És el moment de reflexionar sobre el fons del conflicte, i no sobre la forma, com alguns s’entesten a fer-nos creure. Nosaltres no entrarem a jutjar si el fotomuntatge en qüestió era més o menys correcte. No volem ni distreure’ns ni ser distrets. Fem que les fulles no ens tapin el bosc.

Sabeu què passa, que en aquest article em dirigeixo a vostès en qualitat de President de la Federació Comarcal d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a l’Alt Empordà. I això vol dir que represento a un partit que de la defensa dels drets de la persona, entre ells i en especial el de la llibertat d’expressió, i de la denúncia de tot allò que atempti contra aquests, en fa bandera. De fet, aquest postulat és un dels elements claus de totes les polítiques d’esquerres, i el meu partit no ha deixat de defensar-lo des de l’any 1931. Per tant, no entenc com pot ser que el meu comportament durant la diada de Sant Jordi, a determinats i interessats sectors de la ciutat, els hi hagi sorprès. Moltes de les meves companyes i companys que m’han precedit han lluitat i s’han alçat, fins i tot moltes d’aquelles persones varen perdre la vida fent alguna cosa similar, evidentment amb major grau i mesura, al què vam fer 12 individus el passat 23 d’abril a la Rambla de Figueres: protestar contra la forma com les autoritats dominants van aplicar la seva força, desproporcionada –pel què fa al número d’efectius–, injusta i discriminant.
Per això vaig autoinculpar-me, sense tenir res a veure, com molt bé es poden imaginar, d’haver penjat el fotomuntatge. Ho vaig fer amb el desig de contribuir només –no en tinguin cap mena de dubte– a una reflexió profunda de determinats comportaments caciquils. Per què és clar, qui ha de protestar davant d’uns fets tan greus respecte la vulneració d’un dels principis continguts en la Declaració Universal dels Drets Humans, sinó els membres de les associacions i entitats de la ciutat, o jo mateix, en qualitat i com a testimoni en aquell moment de la segona força política del consistori figuerenc, Esquerra, amb 6 regidors (només a 1 de diferència de la coalició de CiU) ? Qui ho ha de fer sinó ? Que algú m’ho expliqui. O és que els nostres governants han de gaudir d’impunitat en tots i cadascun dels seus actes, malgrat que de vegades s’accedeixin.
Suposo que ara ja s’entén millor el per què em vaig adherir als 11 imputats restants pel cas “De peus a la galleda. Capítol no 27”, i que tristament es va produir durant la diada de Sant Jordi d’enguany. Per tant, demano si-us-plau que no es titlli o s’intenti batejar a la formació política a la qual pertanyo, ERC, de “pancartera”, de cridanera i d’anti-tot. Saben vostès que això no és cert. Si així ho fos, estaríem parlant de “politiqueria conspirativa”.
Els principis fundacionals i l’ideari del meu partit són uns altres, i per si encara hi ha algú que no coneix quins són els hi recordo que es circumscriuen entre les coordenades del pensament d’esquerres, entre els rics i ben actuals valors republicans i, sobretot, entre els nostres drets nacionals com a poble. A la ciutat ja hi ha altres formacions que s’ocupen de cridar i de fer-se sentir per procediments no tan habituals com els que utilitzen les forces polítiques municipals majoritàries com CiU i nosaltres, els d’ERC, i damunt de les quals no hauríem de tenir, mani qui mani, cap prejudici. Demano doncs, que entre tots plegats fem més ús de la ètica en la política. Demano que no s’intenti confondre a l’opinió pública, fugir d’estudi o crispar a determinats col·lectius i altres formacions polítiques innecessàriament.
Qui utilitzi aquesta pràctica ha de tenir clar que tindrà uns resultats electorals negatius.
Cal centrar el tema, i entendre si es vol –és clar– que de l’únic del que avui estem parlant aquí és de la reacció de solidaritat que es va produir espontàniament entre membres del partit polític el qual jo mateix represento (ERC) i les companyes i companys de la IAEDEN, de la Plataforma Salvem l’Empordà i de la Plataforma Salvem El Tren de l’Empordà, entre d’altres. Pensin que, malgrat que des d’alguns mitjans de comunicació i/o persones públiques no els hi puguin tenir gaire estima, els hi asseguro que desenvolupen una tasca tant o més lícita i necessària com la que porten a terme qualsevol de les entitats, associacions i clubs de la ciutat que estan més propers a l’òrbita dominant.
Fins aquí, m’he vist obligat a clarificar el paper del partit al que pertanyo (ERC), en relació als fets llastimosament ocorreguts. A continuació, crec que també se’m fa necessari justificar des d’un punt de vista més personal el comportament “presumptament delictiu” que des d’alguns sectors de la ciutat se m’atribueix.
Com a figuerenc i membre actiu d’algunes de les associacions i entitats de la ciutat, i d’àmbit comarcal també, des d’almenys fa 25 anys cap aquí, els hi puc confessar que em va provocar basarda el fet de veure un bon grapat de policies amb uniforme, armats amb una enorme cisalla, tot eliminant un missatge reivindicatiu d’alguna de les moltes entitats que aquell dia de Sant Jordi s’expressaven lliure i democràticament. Fins avui, a Figueres, i que jo recordi, això encara no havia succeït. És per això que a la gent que no ens agraden gens les reculades en matèria de drets i de llibertats, no ens podíem quedar de braços plegats observant passivament l’espectacle en qüestió.
Tant si es vol entendre com si no, el consens general de peu de carrer és que l’assumpte, a algú se li va escapar de les mans. En el cas que no s’analitzi la situació amb els mateixos ulls que els meus, cosa que ho respecto profundament, només els hi demano que tolerin i acceptin que, per sort, davant aquestes situacions solen aparèixer ciutadans com nosaltres 12, i com els 16 o els 17 voluntaris més a qui la guàrdia urbana va haver de retornar-los-hi el document d’identitat, per alleugerir –més que res– l’excés de feina que hagués comportat haver de denunciar presumptament 28 o 29 coautors inicials, en comptes dels 12 finals, d’un delicte d’injuries amb publicitat per penjar una foto de l’alcalde despullat, diu textualment la citació oficial.
Mireu, alguns dels opinadors que amb més força aixequen les seves veus contra Esquerra Republicana de Catalunya de la ciutat només fa unes quantes primaveres que s’arrosseguen per la cara pública de la ciutat de Figueres. En el meu cas, ja en fa més de 25. Quasi interrompudament durant tots aquests anys he participat i gaudit de molts Sants Jordis. He estat membre actiu en l’organització directa de força de les edicions de les barraques (de fet, conjuntament amb moltes i molts companys me n’atribueixo l’autoria; no la de les barraques desmillorades d’enguany, sinó l’autoria de les altres, la de les anteriors). Vaig realitzar i realitzo infinitat d’hores i inverteixo molt de temps de forma altruista i conscientment desinteressada per tal d’aconseguir que la ciutat millori cada dia una mica més. Tot això, els hi explico, no pas per presumir de res, sinó per demostra-los que, en aquests moments, tinc més autoritat moral jo que pas determinats articulistes dels que els parlava –alguns dels quals només, i per interès exclusivament partidista i de posicionament en el mercat– pretenen alliçonar de massa coses a massa gent. Demostrada la meva experiència en la matèria, i per tant sensibilitat, hem veig legitimat per parlar del que estem parlant: de la falta de llibertat d'expressió i la repressió institucional/governamental que s'està exercint últimament damunt d’una part del teixit associatiu de la ciutat de Figueres, segons el meu particular i respectable –tant com el de tothom– punt de vista.
S’entén doncs que la meva resposta davant de les crítiques que hem/he rebut en els darrers dies no podia ser altra que la d’apel·lar a la tranquil·litat general, la de demanar més responsabilitat als càrrecs polítics amb representació municipal, en especial als del govern, però també als càrrecs orgànics dels partits, i com no, la d’aconsellar que tothom prengui bons aliments.
Crec recordar per exemple que, més o menys durant l’últim mandat del Sr. Marià Lorca, mentre l’actual alcalde convergent de la ciutat de Figueres, el Sr. Santiago Vila, era militant de base i alguna cosa més d’Esquerra Republicana de Catalunya, en aquells moments altres agents socials i polítics de casa nostra, amb el suport també d’ERC, varen encetar una de les campanyes més agressives que hi ha hagut a la ciutat contra dirigents municipals –verbalment parlant–. En concret em refereixo a la campanya anti-taurina anomenada “Lorca-Torero”, que alguns varen dissenyar per anar contra l’antic batlle convergent de la ciutat i altres regidors del consistori. Doncs bé, ni en aquell context no es va haver de retirar mai cap publicitat. No es va confiscar cap fulletó, ni molt menys, identificar ni citar a la comissaria a ningú, com així va passar durant la última diada de Sant Jordi.
Però amigues i amics lectors, no se n’adonen que l’any passat el govern de la ciutat va contractar per quasi bé 15.000,00 € al Sr. Quico Novell i al Sr. Toni Albà per poder fer mofa del Rei d’Espanya, del President de la Generalitat i de Déu i de sa mare. Què passa, que enguany el nostre màxim dirigent té un rang superior al d’aquests celebres personatges ? Repeteixo que no penso entrar a jutjar l’encert o el desencert del fotomuntatge exhibit.
Torno a insistir en que el debat, precisament, no el trobem en la forma sinó en el fons. El què importa aquí és el missatge de fons que hi ha darrera de totes aquestes campanyes i que ens volen silenciar. Que ningú s’equivoqui, el centre d’atenció no és si pèls al pit o si aneguet que tapa les vergonyes, sinó que el veritable assumpte a tractar és el disbarat urbanístic i mediambiental que ens estan cuinant: el Pla Director Urbanístic del Sistema Urbà de Figueres, el PDUSUF.
Els governants, segons la meva estricta i personal manera d’entendre l’administració pública i el servei del bé comú, crec han d’estar predisposats a que els ciutadans els plantegin dubtes respecte a la seva gestió. A demanar explicacions sobre quant i com es gasten els nostres impostos. Saben, no és bo tenir la pell tan fina. No m’imagino els alcaldes i regidors de la resta d’ajuntaments de Catalunya com una colla de buròcrates temorosos de perdre privilegis quan se’ls hi plantegen determinades qüestions.
Sempre he pensat que en la política municipal d’aquest país ens fa falta més imaginació i més aire fresc, més humor si vostès prefereixen –que mai és el mot oposat a la falta de respecte–. Aquests elements, precisament, són aquells que ens poden proporcionar la societat civil i el món associatiu en general, a Figueres, a l’Alt Empordà i al món democràtic mundial.
No creuen que a la classe política de la ciutat, i a tots plegats, ens cal més humilitat, més franquesa i no tant de frontisme ? Doncs, som-hi!

Daniel Valentí Cruset
President de la Federació Comarcal a l’Alt Empordà d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).


"El futur que ens estan cuinant"; video que reflexa els efectes que el PDUSUF (Pla Director Urbanístic del Sistema Urbà de Figueres) pot tenir a la comarca i que subscriuen les entitats; Salvem l'Empordà, Defensem el tren, ERC, PP i l'Eix Comerç Empordà.

El visionario Thomas Jefferson - 1802.‏

Pienso que las instituciones bancarias son más peligrosas para nuestras libertades que ejércitos enteros listos para el combate. Si el pueblo americano permite un día que los bancos privados controlen su moneda, los bancos y todas las instituciones que florecerán en torno a los bancos, privarán a la gente de toda posesión, primero por medio de la inflación, enseguida por la recesión, hasta el día en que sus hijos se despertarán sin casa y sin techo, sobre la tierra que sus padres conquistaron.

THOMAS JEFFERSON, 1802.

Injusta Justícia

No tinc per costum enviar coses als diaris i als blogs, doncs un ja té prou feines amb les seves coses com per perdre el temps amb allò que en diem "arreglar el país"... Però la veritat que quan he llegit la resolució de la sentència que el lamentable incident del metro ha estat 8 mesos de presó (és a dir no hi està ni un dia), i 6000€ m'he emprenyat una mica... bé bastant. Crec que es una burla a tothom... Ahir si no ho recordo malament, es publicava a aquest mateix diari la condemna de 5 anys per sorolls en un Bar. No estic diguent que està bé que es faci soroll... però crec que se m'entèn no?? Posar la música forta 5 anys. Pegar, insultar, humiliar una inocent nena de 15anys! que va al metro, no passa res... Són d'aquelles que quan les sents et fan girar el cap, i mirar cap a una altra banda...i que fan que el ciutadà al final "abaixi el cap" i s'avergonyeixi de qui pren les decisions en aquest país, estat o com se li vulgui dir. Als gamberros, mangants, atracadors no els hi passa res... Això sí! alerta!!(Com diria en Monegal) Si hi ha risc de sequera i regueu aquelles 4 plantes que s'estan morint de set: 3000 € de multa, si no porteu unes ulleres de recanvi al cotxe (si es que n'heu de manester) 300€ de multa, si no heu comprat el "xaleco" i els triangles refectants 300 €, ah!!!i no se us ocurreixi caçar algun ocell amb reclam que fa poc van condemnar un caçador a 2 anys!!!Oi que m'enteneu??A la gent "normal i corrent" Canya i cop de fuet! (perquè paguem i callem) Als delinqüents, gamberros, i indesitjables...fer la vista grossa...no fos que encara s'hi tornessin... No sé qui ho ha de proposar però amb aquest codi penal, el justos paguen i els pecadors s'en riuen de tots nosaltres.

PD: Ah i ara que s'acosten barrakes aneu amb compte al mixionar en l'espai públic són 150 €, si algú us diu alguna cosa no patiu, el podeu insultar, pegar i el que vulgueu, us sortirà una mica més car que la pixada...però no gairé més...

Enric Martí (Figueres).

Crisi

"No pretenguem que les coses canviin, si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta progresos. La creativitat neix de l’angoixa com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix l’inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi es supera a sí mateix sense quedar "superat".

Qui atribueix a la crisi els seus fracasos i penúries, violenta el seu propi talent i respecte més als problemes que a les solucions. La verdadera crisi, és la crisi de la incompetència. L’inconvenient de les persones i els països és la mandra per trobar les sortides i solucions. Sense crisi no hi ha desafiaments, sense desafiaments la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cada un, perquè sense crisi tot vent és carícia. Parlar de crisi és promoure-la, i callar en la crisi és exaltar el conformisme. En lloc d’això, treballem dur. Acabem d’una vegada amb l’única crisi amenaçadora, que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la."

ALBERT EINSTEIN

Espanyol garrulo

18 de febrer del 09. Agafo un avió Rayanair des de Girona cap a Polònia. Són les 7 del matí, ja embarco. Un cop a dalt cadascú pren posició del seu seient de la forma més ordenada possible. Ja assegut, correctament lligat i disposat a enlairar-me i a mirar d’intuir per la finestra tot el que es pugui de la meva terra des de l’aire (sempre que volo, i entenc que des de la posició on sóc puc veure la silueta empordanesa, ho faig), me n’adono que m’envolta un grup de joves madrilenys els quals de seguida demostren lo civilitzats que són, amb un seguit de càntics absurds i demanant alcohol a crits a les asefates. El curiós és que, algunes d’elles -una tal Núria més concretament a la que més endavant cridaven; Nuria guapa queremos un hijo tuyo- encara els hi reien les gracies. Els càntics, irracionals. Més enllà d’un posicionament polític o nacional, molts d’ells ofensius cap a Catalunya si, d’altres sencillament idiotes –Luís Aragonés hijo puta es- ...

Ja veieu el nivell. A part és clar de la manca de respecte que això representa cap a la gran majoria dels tripulants que a aquelles hores volien conciliar el son.
El que realment em crida l’atenció i em fa reflexionar i fer aquest post, és la passimónia amb que la resta de la tripulació acata aquell comportament. Com que se’ls veia uns nanus benestants que anaven a gaudir d’uns dies de vacances a Poznan... Però aquella manca de civisme i educació esparverants haurien d’haver representat una sanció! És la cultura espanyola (que no entendré mai) de riure-li les gràcies al garrulo.
Ja ho sé, tots n’hem fet de “tonteries etíliques” però en el registre adequat no desentonen tant, ni representen una manca de respecte o educació com aquesta! No jutjaré mai algú que vomiti a barraques, o que faci el pi enmig d’una plaça de Pamplona pels san Fermines.
Enfi, com si el garrulisme fos una virtut, i l’educació en la cultura de l’esforç, el respecte, la integritat moral, o fins i tot un horitzó d’excel.lència no tingués cap valor avui en dia. Només ens hem d’aturar un dia a mirar qualsevol programa d’aquests d’algunes televisions com el diario de Patrícia, el Gran hermano,...

Aquesta és l’identificació de l’èxit, el valor afegit, el coneixement i, en definitiva, l’educació que volen els espanyols pels seus fills... Quin futur més prometedor!!!
La riquesa material hauria de venir precedida d’uns mínims almenys de riquesa intel.lectual (aquí ens hem cregut tots rics, sense ser-ne realment, i és aquí on rau el nostre problema principal avui, com a societat i com a economia). De fet l’educació sembla que mai hagi estat una prioritat dels successius governs a Madrid (de Catalunya, ja en parlarem un altre dia, tot i que la realitat tampoc és tant distant -si, per pebrots també).
Quan des d’Europa se’ns indicaven quines eren les polítiques que havíem de seguir, industrial i educativament parlant, els dirigents espanyols com el senyor Aznar, no tansols no en feien cas sinó que es permetien mofar-se’n i voler donar lliçons al mestre, argumentant sempre el creixement econòmic espectacular del que gaudia el país.
Avui, amb l’alfombra aixecada, hem descobert que tot era fictici, era fum! Aquell creixement es devia al totxo, al turisme (ambdós de capa caiguda), i a la rebuda dels fons de cohesió i estructurals de la Unió Europea. Uns fons que avui ja hem deixat de rebre amb les mateixes quantitats i que al seu moment no es van invertir amb l’eficàcia que ens requerien els seus donants.
Avui tenim una economia a l’UCI, estancada, poc dinàmica i amb molt poques oportunitats.. I això és en bona, o gran part, per tenir un sistema educatiu pels terres i dels menys qualitatius d'europa.

El "Plan Zapatero" ens retrata, per Pau Canaleta

Una de les moltes mesures que el president del govern espanyol ha portat a terme per intentar suavitzar la crisi -i sobretot, per no ampliar el "fet diferencial" espanyol, l'atur- ha estat l'anomenat Plan Zapatero.La iniciativa -la més encertada de les proposades- podria ser una gran ocasió per els ajuntaments, però em sembla que la gran majoria no la sabrà aprofitar.El Pla Zapatero consisteix en crear un fons de 8000 milions d'euros per tots els ajuntaments espanyols, per tal que durant aquest any es portin a terme projectes urbanístics que donin feina a un cert nombre de treballadors de la construcció durant aquest any. No és res més que una ajuda temporal a les empreses de la construcció i alguns treballadors a través dels ajuntaments. És un intent de mantenir artificialment la màquina durant un any, a veure si sona la flauta i la cris afluixa. Tot i la simplicitat del'argument, els ajuntaments teníen una oportunitat d'or per portar a terme projectes urbanístics estructurals o si més no, per desencallar el projecte que mai arribava a materialitzar-se.El Pla etipula una xifra concreta per número d'habitants, i per què us en feu una idea, un municipi de 40.000 habitants, reb prop de 7 milions d'euros per gastar al llarg d'aquest any. I un municipi de 100.000 habitants, 18 milions d'euros.Les úniques condicions eren que s'havíen de presentar els projectes en un període extraordinàriament breu i que s'havia de tenir enllestit abans de finalitzar l'any 2009. Aquestes condicions limitaven els projectes a presentar, però tot i així, sempre hi ha algun pojecte encallat o projectes exprés amb valor afegit en el futur, més enllà dels llocs de treball creats en la construcció.Però, la realitat és la que és. I finalment aquest pla ha servit per a deixar-nos a tots ben retratats. Sobretot als nostres líders locals i l'ambició i la visió de futur que tenen.Mireu la llista dels projectes presentats pel vostre municipi: pistes d'skate, piscines, carrers, rotondes, camps de futbol, etc. És depriment. Això en plena crisi estructural del nostre model productiu! Molt pocs vivers d'empreses, auditoris, fibra òptica, parcs tecnològics, etc.És el model que ens ha portat fins aquí. Curt termini. Poca ambició ni quan t'hi obliguen.