Són temps difícils, temps de crisi.

A qui no li han arribat veus d’algun company o companya acomiadat o simplement que, havent finalitzat l’etapa universitària, no ha pogut encara incorporar-se al mercat laboral?
És evident que el jove d’avui ha tingut més benestar, més accés a la formació i a la informació, cosa que el fa més competitiu, però molts d’aquests joves hauríem preferit néixer una o dues dècades abans, amb les vaques grasses i per munyir encara, segur que aleshores el tema laboral el tindríem més que solventat. Diuen que davant una gran crisi, s’amaguen grans oportunitats. Què voleu que us digui, prefereixo grans facilitats.
I és que a dia d’avui el país ha millorat molt els seus índex de diplomats i llicenciats, sense arribar encara a la mitjana europea. Però és que potser ens estem equivocant de model educatiu. Un país que viu pràcticament en la seva majoria del sector terciari, amb tant poca indústria com el nostre, potser s’hauria de prioritzar la qualitat envers la quantitat dels nostres estudiants, i encaminar als joves cap a un esperit crític i capacitat d’anàlisis subjectiva. Cada cas és un món, cada comarca o territori... l’ambient que avui es respira a les universitats a més és molt poc autocrític, els catedràtics que ens imparteixen les assignatures no deixen de ser funcionaris, amb la seva plaça assegurada, i ens contagien d’una actitud poc emprenedora.
I sens encara que els càrrecs de responsabilitat en el govern demanen que es generin nous llicenciats i diplomats. Però si fots una patada i surten enginyers, arquitectes, psicòlegs, historiadors,... de sota les pedres (i la majoria sense feina!). Aquesta empenta és doncs únicament per l’estadística, rentar-nos la cara a Europa i que els polítics puguin presumir en les trobades amb els diferents estats.
A mi em preocupa més que es facin polítiques adaptades al model productiu autòcton, o per canviar-lo a poc a poc, però sense començar la casa per la teulada, i cobrir les necessitats reals, no per fer brindis al sol com ens tenen acostumats. Començar per potenciar la reinversió a l’empresa dels empresaris que han fet calers per exemple, participant-hi activament i assessorant-los, fixant-nos amb models productius més competitius.
Sinó després et trobes que, si tens sort i accedeixes a una feina, aquesta està molt per sota de les teves possibilitats o capacitats formatives. El jove amb estudis d’avui ho té molt complicat, és un repte, però no standad perquè no només depèn d’ell mateix sinó, i principalment, de l’escenari econòmic.
Avui el jove fa balança i per una banda el sector privat, el que de per sí li hauria d’oferir més possibilitats de progrés, doncs no li ofereix fiabilitat, tot al contrari! I per conseqüència si pot s’acaba decantant pel sector públic, i és que no hi ha color! Però això té un perill! I és que al jove no és que li manqui sentit de la col.lectivitat, sap perfectament la no sostenibilitat econòmica que representa pel col.lectiu en termes de càrrega fiscal, i l’estil de vida que ofereix conviure i treballar amb funcionaris, et contagies, i els xupópters esterilitzen les teves ganes inicials de progressar, però el sou i la qualitat de vida que t’ofereix ja t’estan be, i és que tothom fa el que pot i més li convé, al més pur estil darwinista!

Presència al món

“ Para qué dar-le dinero a los catalanes si total lo malgastan en chorradas efímeras como las selecciones catalanas o embajadas en el extranjero?”…

Aquest to o manera d’expressar-se ens és familiar als catalans. No serà la primera, ni molt menys la última vegada, que des de les espanyes se’ns falti al respecte, ja no només identitari, sinó nominal, a tots i cadascú de nosaltres - creant greuges comparatius en terme de drets individuals i col.lectius envers la resta d’Espanya-.

La presència d’Espanya al món és substancial; hi ha consolats, instutos Cervantes, i tota mena d’institucions político-culturals, no tan sols a totes les capitals d’estat, sinó que també a moltes altres ciutats, per no parlar de la presència militar d’arreu... (la foto és a l’instituto Cervantes de Cracòvia, es veu que no n’hi havia prou amb el de la capital, Varsòvia... vés a saber quants més n’hi ha a tot Polònia i al món).
L’actitud grotesca que desenvolupo a la imatge és l’actitud d’un individu ferit, cançat de rebre, de la manca de respecte, si em permeteu; “se’ns pixen a sobre i en diuen que és pluja”. El pitjor és que davant d’això els catalans ens queixem poc. L’actitud reivindicativa dels catalans és innòcua, i la intransigència dels espanyols (no tots, evidentment – parlo en termes d’actituds genèriques) agressiva i inamovible.
Davant d’això hi ha dos solucions; acabar a pinyus (Déu vulgui que no, hi ha problemes més importants a resoldre al món), o reivindicar-nos més i donar-nos a conèixer a l’exterior. Estarem d’acord que una tercera opció (la de convèncer a Espanya) seria impossible perquè a dia d’avui, davant de l’evidència, crec que podem concebre que l’Espanya constitucional, aquella en la que s’hi veien representats els nostres pares, ha fracassat, no? Jo amb 25 anys d’edat ho penso així!

Europa està inundada d’estudiants espanyols acollits al programa Erasmus (segons la comunitat autònoma, uns més subvencionats que altres, més greuges comparatius) la interacció amb els quals acabes concloent que és prescindible... M’explicaré (i no només això, sinó també l’actitud grotesca de la foto). Un sempre es vol arribar a creure que parlant la gent s’entén, confies en la racionalitat dels individus, i et fas teva la tercera opció que esmentava abans (la de convèncer amb el diàleg a la resta d’Espanya). Adoptes una actitud relaxada i pedagògica, i et fas teu el discurs de la necessitat del respecte mutu per construir una societat forta, expliques el "cuento" de l’ou i la gallina; qui falta el respecte a qui primer i et mostres tal com et sents, ferit.

Una altra cosa és que aquest missatge sigui entès. És més, diria que no vol ser ni escoltat.
Però què us hem fet? Existir potser?
Després comences amb el rotllu de que s’hauria d’entendre la diversitat cultural com la riquesa més important del país. Els intentes convèncer que, com a català i bon coneixedor de com pensen els catalans, estic convençut que amb una base de respecte mutu podríem viure amb harmonia. Parles també de l’espoli fiscal, poses sobre la taula el cas alemany i el seu model de finançament entre els estats federals.
Res, no hi ha res a fer. Ens odien, els catalans som una mena de jueus (salvant totes les distàncies - o no) per aquesta Espanya i la seva mentalitat amb romanent imperialista.
Finalment acabes per dir-los-hi que amb aquesta actitud l’únic que aconsegueixen és fomentar l’independentisme i el radicalisme. Total, que acabes emprenyat, renegant de tot el que ensuma espanyolitat, i amb ganes de parlar amb qui sigui; però que no sigui espanyol sisplau.

P.D: Una abraçada a tots els individus espanyols que també conec i que són bellíssimes persones (si res mes no, humanistes i respectuoses amb les minories) no representats evidentment per les altres dues Espanyes que s’alternen en el poder, i es creuen úniques.

Injusta Justícia

No tinc per costum enviar coses als diaris i als blogs, doncs un ja té prou feines amb les seves coses com per perdre el temps amb allò que en diem "arreglar el país"... Però la veritat que quan he llegit la resolució de la sentència que el lamentable incident del metro ha estat 8 mesos de presó (és a dir no hi està ni un dia), i 6000€ m'he emprenyat una mica... bé bastant. Crec que es una burla a tothom... Ahir si no ho recordo malament, es publicava a aquest mateix diari la condemna de 5 anys per sorolls en un Bar. No estic diguent que està bé que es faci soroll... però crec que se m'entèn no?? Posar la música forta 5 anys. Pegar, insultar, humiliar una inocent nena de 15anys! que va al metro, no passa res... Són d'aquelles que quan les sents et fan girar el cap, i mirar cap a una altra banda...i que fan que el ciutadà al final "abaixi el cap" i s'avergonyeixi de qui pren les decisions en aquest país, estat o com se li vulgui dir. Als gamberros, mangants, atracadors no els hi passa res... Això sí! alerta!!(Com diria en Monegal) Si hi ha risc de sequera i regueu aquelles 4 plantes que s'estan morint de set: 3000 € de multa, si no porteu unes ulleres de recanvi al cotxe (si es que n'heu de manester) 300€ de multa, si no heu comprat el "xaleco" i els triangles refectants 300 €, ah!!!i no se us ocurreixi caçar algun ocell amb reclam que fa poc van condemnar un caçador a 2 anys!!!Oi que m'enteneu??A la gent "normal i corrent" Canya i cop de fuet! (perquè paguem i callem) Als delinqüents, gamberros, i indesitjables...fer la vista grossa...no fos que encara s'hi tornessin... No sé qui ho ha de proposar però amb aquest codi penal, el justos paguen i els pecadors s'en riuen de tots nosaltres.

PD: Ah i ara que s'acosten barrakes aneu amb compte al mixionar en l'espai públic són 150 €, si algú us diu alguna cosa no patiu, el podeu insultar, pegar i el que vulgueu, us sortirà una mica més car que la pixada...però no gairé més...

Enric Martí (Figueres).

Catalanisme i capital - article de Ferran Mascarell / Historiador

UN: En clau catalanista la renúncia a edificar fins al límit del possible una capital forta, líder en el mapa mundial de ciutats, competitiva amb Madrid, reconeguda per tots els catalans, ben associada i cooperativa amb la resta de ciutats de Catalunya, ha estat un error de greus conseqüències. L'estan pagant els ciutadans de Barcelona, però encara més el conjunt de ciutadans de Catalunya i la mateixa catalanitat.
DOS: EL CATALANISME NOUCENTISTA d'en Prat de la Riba i de Cambó va apostar ara fa 100 anys per enfortir el paper de l'envellida capital. Les ambicions d'aquelles generacions van incloure sempre la voluntat de dotar Catalunya d'una gran capital. Varen intuir que els nous temps es desplegarien en els nous espais urbans. Van jugar la carta de la Barcelona capital com un objectiu bàsic del país. Pensaven que recuperar plenament la nació exigia constituir una gran capital. Barcelona havia d'aportar a Catalunya la força d'un gran focus metropolità que imaginaren que havia d'esdevenir el principal centre cultural i el primer port de la ribera mediterrània. Tenien ambició de país i la reflectiren -també- en el seu projecte de ciutat capital.
TRES: ÉS CONEGUT QUE LES VICISSITUDS polítiques posteriors foren contràries a aquest projecte. I és clar que els enemics de Catalunya sempre van tenir clar que una gran Barcelona era un contrapès potencial a una determinada idea d'Espanya. El franquisme tingué entre els seus objectius negar Barcelona i potenciar Madrid, la gran capital de la hispanidad. Així i tot, la força del catalanisme antifranquista trobà en la capital catalana el seu aparador de referència. La Barcelona del 1975 era la capital democràtica de l'Estat. No era encara la gran capital mediterrània somiada per les generacions del 1900, però era una ciutat profundament dinàmica, creativa i democràtica. Les portes de la vella ambició col·lectiva de materialitzar la gran capital del sud d'Europa semblaven definitivament obertes.
QUATRE: A PARTIR DEL 1980 LES COSES es van capgirar. Els partits que van governar els primers 20 anys de la Catalunya autonòmica van descobrir que enfrontant una determinada idea de Catalunya amb la ciutat gran es podia obtenir un notable rendiment partidista. Practicaren vers Barcelona una política errònia, segurament molt útil en termes partidistes, però molt negativa per a Catalunya. Després, paradoxes de la política, els mateixos partits que la criticaren en el moment de governar, practiquen sense rubor la mateixa política. Només cal recordar les bestieses que es van arribar a dir durant la recent crisi de l'aigua; només cal observar el bloqueig que impedeix qualsevol forma de govern metropolità.
CINC: SIGUI COM SIGUI, TOTA RENOVACIÓ del catalanisme obligarà a repensar totes aquestes coses. S'ha de trencar absolutament amb els prejudicis, les simplificacions i els interessos partidistes que amaga el debat entre Catalunya i Barcelona. És un debat fals, motivat per interessos gens innocents, que perjudica Barcelona i Catalunya. Catalunya no es pot permetre el luxe de fer de Barcelona el boc expiatori de les males polítiques. Catalunya és un país petit. Res impedeix, excepte la falta col·lectiva d'ambició i encert, plasmar una Catalunya ciutats: una Catalunya articulada, cohesionada, amb nivells iguals de qualitat de vida; com res impedeix, més enllà dels prejudicis, que la Barcelona capital sigui entesa com la proa de la presència dels catalans al món. Una Catalunya intel·ligent ha de saber aprofitar i potenciar tot allò que el país té. El catalanisme haurà de renovar i reconstituir els esmicolats lligams entre el país i la seva capital. I la capital haurà de mostrar que és capaç de sortir del seu emmirallament.
SIS: LA CATALUNYA CIUTATS FUTURA no es pot permetre el luxe de mantenir inflamada una teòrica incompatibilitat entre el país i la seva capital. Ben al contrari. A Catalunya li convé una gran capital, segura i convençuda, reconeguda i respectada. Una capital forta és un capital simbòlic bàsic en qualsevol nació, i encara més a Catalunya.

Innovar o morir

Per a tots aquells que us interessi el tema de la innovació us podeu inscriure a aquest esdeveniment que té lloc a Barcelona. Organitzat pel Cidem i el Copca és un esdeveniment de gran abast amb ponents de renom mundial i dirigents de les principals empreses catalanes.

http://www.acc10.cat/interaccio/cat/home.jsp

Com molt bé indica el professor Xavier Sala Martín al vídeo del post anterior (entrevista als matins de Josep Cuní), sovint en aquest país confonem el que significa innovació, i així fa una crítica (vull creure que constructiva) a la nova llei d’innovació que ha emès el parlament de Catalunya. Innovar no es limita tansols a les innovacions tecnològiques (R+D+i), existeix també l’innovació de servei, de procés, de producte, d’organització,... Ell posa l’exemple de la “Nespresso” com a bona innovació en el terreny comercial. I és que una innovació no és més que la recerca d’un monopoli temporal, que ens permeti adquirir un avantatge competitiu envers la resta.

Un altre molt bon exemple d’innovació, ara en el terreny de les tecnologies de l’informació, és “El Google empordanès” una creació enciclopèdica de la bibliotecària Inés Padrosa que representa una revolució en termes de búsqueda d’informació local, la que menys existeix a la gran xarxa;

http://www.altemporda.org/Cercador/

Els pilars del benestar

Si considerem que els pilars del benestar són principalment; la sanitat, l’educació i la seguretat. Aquest nostre estat del benestar fa aigües per tot arreu.

La sanitat amb una manca de recursos abismal que provoca un servei pèssim per un país occidental amb perfil social (és clar, que molt millor que a Estats Units, que amb un perfil més liberal fa que el seu sistema sanitari sigui dels més injustos d’arreu). A Catalunya però la situació es especialment injusta respecte altres comunitats autònomes amb els mateixos recursos, però amb menys població.

Un pilar fonamental, al meu entendre potser el que més, és l’educació. Què passa amb el nostre model educatiu? Perquè estem a la cua d’Europa? Potser per la inestabilitat que ha provocat l’alternança en els governs de Madrid, on cadascú ha volgut fer la seva llei educativa? Potser sí, però en tot cas de sistemes educatius n’hi ha molts, i de molt variats amb resultats molt diferents. És la societat qui fa funcionar els sistemes.
Què és avui l’escola? L’entorn familiar és escola? Els mestres, són escola? La televisió és escola? O escola és tansols l’edifici? Al meu entendre tot és escola, i actualment tot aquest conjunt està molt desvirtuat. Els mestres amb manca de motivació i prestigi, la societat despreocupada, els edificis sent barracons, la televisió... buf! Lamentable la televisió...

I la seguretat? Bueno... per mi, deixant de banda el funcionament, el manteniment dels cossos de seguretat d’aquest país es fa de la forma més insostenible possible. Els mossos i urbanos treballen una setmana si, una no (els bombers encara menys, 1 dia sí, 2 no). Què vol dir això? Que de 12 mesos que té l’any, en treballen 6, i encara d’aquests 6, en tenen 1 de vacances! Resum: 5 mesos a l’any de treball! no m’estranya que tants joves prescindeixin d’evolucionar o emprendre un negoci, amb aquestes condicions no cal ni fer balança, i el país sobredimensionat de funcionaris... Quin malbaratament de recursos, després en falten a la sanitat i a l’educació!

More than a club

M’entres el referent del país més internacional pot passejar el seu prestigi arreu del món, el país s’enroca sempre amb la mateixa pedra.

Donde está la bolita?

El duo "trilero" ZP i Solbes tornen a jugar amb Catalunya, després dels mítics: "Apoyaré", papers de Salamanca, la puta i la ramoneta amb ERC i CiU. Sembla que ens la fotaran altra cop doblegada amb el tema del finançament. Jo personalment crec que ni amb el PP ni el PSOE no hi ha res a pactar, perquè només són plurals per obligació aritmètica parlamentària, però el seu model es centralista i xucla-sang. Les mentides sobre l'estat federal o tot el reguitzell de mentides que pot vomitar el govern socialista ens podran seguir enganyant com a gatets que els hi han canviat el freaskies per cascalls d'opi?
Sembla que el trilero ZP en té prou amb dir de tant en quan que és del barça i un parell de tonteries més per a tenir-nos endormiscadets. El PP li ha fet gran part de la feina però també, en la seva campanya (irracional) contra tot el que porta el segell de català, li ha posat la feina molt fàcil a ZP per a convertir-se en el defensor de Catalunya enfront de les maniobres desesperades d'un Rajoy que cada dia nota com li balla més la cadira al carrer Gènova. Un PP moderat en principi convé a Catalunya, perquè permetrar el joc a dues aigües que sempre és més benfició que jugar a una sola carta.
Però més enllà de les solucions temporals (com aquest última), els grans partits no entendran mai Espanya com un estat plural si no és per necessitat. El que fa falta és canalitzar el convenciment independentista que està calant, també en la classe empresarial (quelcom cabdal). Un convenciment que és igual de generalitzat amb el fet que tenim una classe política (partits catalans) que no és capaç de liderar un projecte comú cap a la reivindicació del dret d'autodeterminació. Per això fa falta l'aparició de noves icones amb capacitat de lideratge i honestitat que recollin i fomentin aquest esperit. Els López Tena i López Bofill, la gent del cercle català de negocis, Salas Martin, Tremosas ... han d'agafar les regnes d'uns partits que s'han mostrat incompetents per agafar el timó. Per això s'han de trencar els eixos d'esquerra-dreta i crear un front comú per a defensar un dels drets bàsics de la humanitat, el de la autodeterminació.
En aquest sentit el tribunal constitucional ens pot fer un gran favor tombant l'Estatut que Mas va pactar de rebaixes per fer-se una foto amb el trilero. A veure si serveix perquè s'obrin els ulls de la gent sobre aquesta el que és aquesta Espanya sagrada que está per sobre del bé i del mal.
Nous referents per substituir-ne de vells:

Ja n’hi ha prou d’abaixar-nos els pantalons davant de l’espoli fiscal espanyol!

"El PSC és un partit responsable i jo no he sentit res en aquest sentit"

Això és el que respon el portaveu del PSOE, José Antonio Alonso, quan és preguntat per la possibilitat de que el PSC veti els pressupostos generals de l’estat, en el cas de no aconseguir un acord en matèria de finançament satisfactori per Catalunya.

El cert és que el president Montilla ja va dir en sessió parlamentària que posaria traves al govern estatal en el supòsit de que fos necessari, però és creïble aquesta amenaça? Vosaltres veieu factible un daltabaix com aquest dintre de les files socialistes? Això segurament faria saltar els dos ministres del PSC a Madrid (Chacón i Corbacho), i feria molt difícil la governabilitat d’Espanya durant el que queda de legislatura, imagina’t!

Però bé, si els partits catalans no ens plantem un dia o altre, i pensem únicament en clau catalana, l’ofeg serà cada vegada més asfixiant... Per altra banda si el PSC no aconsegueix un acord satisfactori en matèria de finançament, haurà cavat la seva pròpia tomba. Una tomba on m’imagino perfectament qui (conta’l d’eliminar el contrincant i guanyar comoditat) hi empalarà els m3 de terra necessaris perquè quedin ben enterrats... Espero i desitjo que CiU no jugui un paper estratègic, en clau de partit, com va fer amb la negociació a la baixa de l’estatut i, ara si pensi en clau de país. No s’emplenen tant la boca? Ara seria el moment d’anar tots junts. ERC i ICV, per descomptat, també... i l’Alícia Sánchez Camacho que s’ho miri desde la barrera si vol, amb l’amic Rivera.

Ja n’hi ha prou d’abaixar-nos els pantalons davant de l’espoli fiscal espanyol!

No cal néixer a Catalunya per estimar-la

"Article escrit per Víctor Alexandre (escriptor i periodista) que ens heu fet arribar, i ens hem pres la llibertat de publicar".

El fet que la revista Lletres dediqui aquest número a la literatura de viatges, amb llibres que ens expliquen el món, és un bon motiu per reflexionar sobre aquelles persones provinents dels cinc continents que viuen als Països Catalans i a les quals definim genèricament com a immigració. Són elles les que han fet que la població del Principat, per exemple, hagi crescut en un milió de persones en molt poc temps, tot passant de sis a set milions d'habitants. Això ha dut molts catalans autòctons a veure la immigració amb recel o fins i tot amb hostilitat i ha empès alguns polítics a instrumentalitzar-la en benefici propi agitant les emocions de la gent, especialment d'aquells que veuen en el diferent un enemic en potència que ve aquí a xuclar-nos la identitat, la llengua, el benestar i la sang. Molts missatges electorals juguen subtilment amb aquests elements i fan insinuacions revestides de paraules de ressonàncies nobles, com ara drets humans, democràcia o llibertat. Al darrere, però, s'amaga sempre l'intent reaccionari i covard de captar els vots de la ignorància, de l'absolutisme i de la por.
Contràriament al que diuen aquests missatges, però, no és la immigració el problema de Catalunya, sinó determinats catalans. Aquells catalans capaços de vendre el país a canvi del seu benestar personal. La nostra història, com la de tots els pobles sense Estat, és plena de camaleons. Ells també usen paraules nobles, com ara progressisme, pluralisme o universalisme i es defineixen com a no nacionalistes, però Espanya, segons ells, ha de continuar essent Espanya i Catalunya ha de formar-ne part. Opinen, aquests superbs ciutadans del món, que els catalans només som universals si som espanyols. La catalanitat, per ella mateixa, deslligada de l'espanyolitat, és perniciosa, insolidària i moralment reprovable. I, per tal que tot continuï igual, ens canten les excel·lències del federalisme i ens el presenten com la gran panacea. Tan capficats estan en llur espanyolisme que obliden que el federalisme només té sentit si és lliure i no imposat, perquè només és lliure aquell que és veritablement independent i decideix per ell mateix.
No són els immigrants, per tant, allò que amenaça la nostra identitat i la nostra llengua, sinó l'actitud d'aquests catalans que conceptuen com a normal tota visió hispanocèntrica del món i com a radical tota visió catalanocèntrica. Són ells, no pas els palestins o els equatorians que arriben, els qui necessiten la subordinació de Catalunya a Espanya per poder mantenir el tren de vida de les seves misèries personals. Ells són l'autèntic perill per a la recuperació dels nostres drets nacionals. Parlen de Catalunya, sí, però ho fan com una part indestriable d'Espanya, i és en Espanya, no pas en Catalunya, en qui pensen cada cop que diuen 'aquest país'. Però no, la immigració no té cap culpa de l'ànima d'esclau d'aquests catalans. I és mentida, a més, que la immigració tingui animadversió contra Catalunya. Al contrari, són molts els catalans d'orígens llunyans que en reivindiquen la independència i Déu ens guardi de certs cognoms de soca-rel per assolir-la. La independència de Catalunya arribarà, podem estar-ne segurs, però no serà gràcies a aquests autòctons, sinó a l'esforç d'aquells cognoms que encara no hem après a pronunciar.
Caldria que interioritzéssim aquesta qüestió per dues raons: d'una banda, per foragitar l'ombra de sospita que projectem sobre les persones nouvingudes; i de l'altra, per demostrar la nostra maduresa admetent que som nosaltres els qui no hem estat capaços de resoldre el conflicte polític que mantenim amb Espanya. Després de tres segles d'incompetència i de pusil·lanimitat, és d'una covardia immensa responsabilitzar els immigrants de la desaparició de Catalunya. Més que res perquè si el que han trobat en arribar ha estat un territori subordinat a un altre, no ha estat pas per culpa seva sinó per culpa dels que ja hi érem. Cal, per tant, no fer demagògia amb la immigració, i encara menys satanitzar-la com si fos la causa de l'estat de prostració institucional en què ens trobem. És cert que la immigració pot ser un problema per al país; i Espanya ho sap, com ho saben tots els pobles amb passat imperial. La immigració sempre s'ha utilitzat per minoritzar els pobles conquerits i subordinar-los a la voluntat del vencedor. Però els problemes que es puguin derivar de la suposada no integració de persones foranes a Catalunya són responsabilitat nostra. Que fàcil que és carregar els neulers als marroquins, als peruans o als senegalesos. 'No hi ha manera que parlin català', diuen alguns. I, ves per on, la majoria dels qui ho diuen són els primers a abandonar el català cada cop que algú els parla en espanyol. És curiós que certs abrandats catalanistes no s'adonin de l'espanyolisme subjacent del seu discurs. Hi ha res més espanyolista que defugir les pròpies responsabilitats com a catalans? Els immigrants que arriben avui a Catalunya no sols no tenen cap animadversió contra el nostre poble, sinó que no en saben pràcticament res. I és lògic que sigui així perquè nosaltres, els catalans, no hem estat capaços de segar les cadenes espanyoles i convertir-nos en un Estat independent. És injust –i covard, profundament covard-, per tant, exigir-los uns deures amb el país que tants catalans incomplim.
És clar que hi ha molta gent de l'antiga immigració espanyola que no s'identifica amb aquesta terra, ja ho sabem. Però, per què haurien de creure ells en allò que no creiem nosaltres? Per què haurien de defensar una llengua, una cultura i uns drets que els autòctons no estimem? Els amants de les essències haurien de parar atenció en els cognoms dels independentistes d'avui, se sorprendrien dels López, Martínez, Gutiérrez, Mahmud o N'Dour que defensen allò que els Piqué i Camps, Borrell i Fontelles o Boadella i Oncins menyspreen. Potser així s'adonarien que el debat que cal obrir no és el de la immigració sinó el de la independència, la clau mestra que obre totes les portes, inclosa la del respecte.

Catalanisme i realitat (per Alfons López Tena)

Article extret del diari el Punt d'avui.

És l'hora de la realitat i el pragmatisme: o volem allò que tenim o tenim allò que volem, però prou d'enganyar la gent i fer veure que aconseguirem dintre de l'Estat espanyol, i pel bon voler dels seus governs, allò que decidim els catalans. Tribuna Vocal del Consell General del Poder Judicial i president del Cercle d'Estudis Sobiranistes Alfons Lopez Tena

Veus catalanes, algunes de bona fe, reclamen ocupar-se dels problemes de la gent i invoquen la realitat i el pragmatisme contra el que anomenen «discussions essencialistes», com ara la independència de Catalunya. Fem-ho, doncs, i no crec equivocar-me si entre aitals problemes incloc tenir aigua, electricitat, transport, sanitat, pensions, ensenyament, o feina. L'autonomisme ens vol fer creure que els pot resoldre i defensar els interessos de la gent, però el seu balanç, positiu al segle passat, és ara una font contínua de frustracions, perquè només el govern espanyol pot decidir si tenim aigua i com els catalans; si hi ha interconnexió elèctrica amb França o no i si inverteix en xarxa elèctrica o no (7% per a Catalunya el 2006, 2,4% la prevista pel 2008-2011); si traspassa els ferrocarrils o no, o hi inverteix (el doble a Madrid que a Barcelona); si hi ha TGV amb Europa o no; si els aeroports els traspassen, si hi inverteix o no (6 vegades més a Madrid que a Barcelona), i si els dediquen a traslladar els catalans a Madrid o a la resta del món; quines són les pensions; si els estudiants catalans reben o no beques (4,8% els darrers 10 anys); i quins són els impostos i les cotitzacions socials.
L'autonomisme no resol res L'autonomisme pot parlar a la gent dels seus problemes i d'un projecte de país engrescador, que doni respostes modernes, però no pot resoldre res perquè tot allò que importa depèn del govern espanyol. Tant és que vulguem seleccions esportives internacionals (52,7%), català oficial a la Unió Europea (74,4%), gestionar tots els transports (79,1%), o recaptar i decidir sobre tots els impostos (68,6%), perquè ni als catalans ni als nostres representants ens correspon la decisió.
Mentrestant, la realitat és que el nostre espoli fiscal s'ha duplicat els darrers 10 anys, i més d'un 10% del PIB català se'n va cada any a Espanya i no torna, 20.000 milions d'euros i 2.622 euros per càpita; l'obra pública estatal a Catalunya els darrers 5 anys està un 40% per sota de la mitjana; els dipòsits bancaris a Madrid eren fa 10 anys com els de Barcelona i ara els dupliquen; el poder adquisitiu dels catalans, el més alt fa 30 anys, s'esfondra al 104,6% del conjunt i és el 9è per comunitat autònoma, per sota de Melilla; Madrid té el 50% de la facturació de les 5.000 més grans empreses, Catalunya el 18%; Catalunya perd 6 posicions entre 2003 i 2006 en competitivitat mundial, i en l'índex de desenvolupament humà de Nacions Unides baixa entre 2000 i 2007 de la posició 14 a la 18, mentre que Espanya puja de la 21 a la 13. Entre 2006 i 2008 Catalunya és la 12a en creixement entre les comunitats autònomes, i del 2005 al 2006 va perdre 13.200 llocs de treball qualificats, mentre que Madrid en guanyava 46.490 i Espanya, 201.050. Entre 1986 i 2006 els catalans, que som el 16% de la població i el 20% del PIB, hem pagat el 24% dels impostos i rebut el 12% de la despesa pública, i ara ja som per sota de la mitjana de l'Estat en alumnes per aula, per professor i per ordinador, en llits i personal sanitari per habitant, i en feines d'alta qualificació.
La realitat és que l'autonomisme ja no obté res, perquè les competències de la Generalitat s'han reduït, per obra dels governs espanyols i del Tribunal Constitucional que nomenen el PP i el PSOE, a la gestió administrativa de les decisions espanyoles, sense competències decisòries ni diners per finançar-les; perquè els governs espanyols no compleixen l'Estatut ni canviaran la Constitució; i perquè l'objectiu espanyol d'arraconar Catalunya com a província marginal no té aturador i se'n surt.
És l'hora de la realitat i el pragmatisme: o volem allò que tenim o tenim allò que volem, o fem real el necessari o necessari el real, però prou d'enganyar la gent i fer veure que aconseguirem dintre l'Estat espanyol, i pel bon voler dels seus governs, allò que decidim els catalans. Prou de mentides i de fer volar coloms autonomistes, federals o confederals: res que depengui de la voluntat dels espanyols és al nostre abast, només ho és allò que depèn de la nostra voluntat majoritària, la independència, que és possible, necessària i real. Cert que és difícil, però resol els problemes de la gent, mentre que l'autonomisme impotent només en parla.

L'autonomisme ens vol fer creure que pot defensar els interessos de la gent, però el seu balanç, positiu al segle passat, és ara una font contínua de frustracions, perquè només el govern espanyol pot decidir si els catalans tenim aigua i com, si s'inverteix en xarxa elèctrica, si es traspassen els ferrocarrils i aeroports o si s'hi inverteix...

Viva Eghpaña! I viva la legión?

L’eufòria es va desfermar ahir a Barcelona. Difícil trobar un precedent d’una explosió efervescent de nacionalisme espanyol en territori català com aquesta, potser el més semblant va ser per les olimpíades del 92, on èxits com els de Fermín Cacho van permetre lluir de nacionalisme espanyol a aquells que se’l senten.
Sorprenents les radios també, bé, ja se sap, però anant amb cotxe durant la primera part, intentava cercar alguna emissora una mica moderada (sense crits) per poder seguir el parit i cap, déu meu, quins brams. Finalment vam trobar RNE que mira, encara és menjable. Ja ho sabem, no només aquest partit, la fúria espanyola corre per les venes de molts... mentre es permetia passar per antena individus insultant l’Urkullu i en Puigcercós, Espanya es va avançar en el marcador, la quimera semblava factible doncs, bé...

Difícil tasca tenen els qui es senten espanyols i resideixen a Catalunya per expressar els seus sentiments. La comunitat autònoma amb “chare” més baix de les emissions dels partits d’Espanya no sembla el millor escenari perquè els espanyols surtin de l’armari.
Ara que ahir va ser l’excepció que confirma que a Catalunya hi resideix molt d’espanyolisme també. Moltíssim. Surto al balcó a comprovar-ho i tots els balcons del veïnat plens de gent, uns descorxant el cava, d’altres cridant desfermadament viva! Viva España! Algun, fora de tó, fent el saludo feixista amb una bandera preconstitucional lligada a la cintura,... Un veí, que em solo trobar al bar de baix a casa , un individu curiós, extremadament introvertit a qui encara no havia sentit la veu, estrany també en un bar on molts hi troben les seves hores d’esbarjo diàries, al seu balcó doncs es trobava i no va parar de cridar viva españa i viva la legión! No va parar fins que les cordes bocals degueren quedar destrossades. Viva la legión! viva la legión!
No es podia fer més que observar, acatar-ho, tolerar-ho i respectar-ho... però el mateix respecte s’ha de reclamar per al nacionalisme català. Perquè al.legar el cuento de que ells no són nacionalistes, i sentir com volen alliçonar-te sobre una convivència sostenible em provoca una alteració nerviosa considerable.
Que comencin per respectar als bascos en la consulta Ibarretxe, entre moltíssimes altres coses tant raonables o lògiques en un país occidental. Tant de bo també, algun dia els catalans puguem gaudir, amb els sentiments a flor de pell, una competició oficial amb la selecció catalana. Us imagineu? Quina enveja! encara me’ls hi deixaria jo després les cordes bocals...

Llibertat Franky!

Dos joves es pengen a una grua de la Sagrada Família per demanar la llibertat de Franki

http://www.3cat24.cat/noticia/277528/barcelonaciutat/Dos-joves-es-pengen-a-una-grua-de-la-Sagrada-Familia-per-demanar-la-llibertat-de-Franki

Per més que soni increïble, aquesta és la única noticia que he trobat que parlés del tema. Ni al Vilaweb!, ni a la versió digital del Periódico, ni a l’Avui, la vanguardia, el punt,... i continuaria la llista.... Cap! Ni un en feia referència... Es veu que haver-hi dos paios enfilats a 130 metres, a dalt de la Sagrada Família; protestant contra l’empresonament injust d’una persona que forma part activa de l’esquerra independentista, NO ÉS NOTÍCIA...
Lamentable! Tot em sembla lamentable, des de la persecució i criminalització d’una opció política com és l’esquerra independentista, els ulls grossos que en fa el “germà-pare” ERC, la manipulació dels mitjans de comunicació (a tv3 es refereixen als joves com a antisistema), l’omissió dels mateixos (que encara és pitjor), i la governabilitat d’aquest país, Catalunya! Em venen ganes de dir a tots que són uns pallassos! I que no es pot excusar tot en que ara governa el PSC (sucursal del PSOE a Catalunya).
Si els nostres representants no són capaços de defensar-nos d’una justícia espanyola, opressora cap a tot lo català. Què haurem de fer? Aquest nanu, des de fa més d’una setmana, està empresonat a can brians amb una condemna a sobre de més de dos anys! Per ultratge a la bandera espanyola. Havent arribat els recursos a lo més alt, inclús al consell de ministres, que en va refusar l'indult.
Ultratge? Una bandera, que tindrem la opció de sentir nostre o no, oi? Podem considerar (si més no pel balanç històric) que ens és imposada, no? Doncs, on és la vena reivindicativa? I la identitària?
Sempre les maleïdes banderes... la llàstima és que els “pilars” que sustenten la catalana no permeten aixoplugar-hi als catalans, contra aquesta desproporció de la justícia espanyola.
Per cert, m’agradarà veure on acaba l’alcalde d’Andratx...

Aigua per a tots?

En les ultimes setmanes ens hem trobat amb una nova polemica relacionada amb l'aigua: el trasvassament del Segre cap a Barcelona. La proposta es de ICV.
La primera reaccio que te un es: "S'han tornat bojos?". Com pot ser que iniciativa que tant en contra va estar del trasvassament de l'Ebre ara proposi el del Segre, pero lluny de criticar a ICV per aquests fets, crec que aixo l'honora. M'explico:

.- Primer: Cal matitzar que es un trasvassament temporal ja que, segons diuen, a partir de l'any que ve estara operativa la dessaladora del Llobregat i sera suficient per abastir l'area metropolitana de "Can Fanga".
.- Segon: Penso, al igual que ICV, que s'ha de prioritzar l'aigua de boca. Aquest trasvassent no afecta l'aigua de boca, sino els regants del segre. Si aquest any no hi pot haver collita s'indemnitza a la gent afectada. Si el cost de la indemnitzacio es superior a importar aigua d'un altre lloc (ja sigui a traves de vaixells o portar un cub immens de gel amb avio, rollo Futurama), es porta l'aigua d'un altre lloc, al cap i a la fi es tracta d'una mesura temporal (un any) i per tant penso que l'unica implicacio a tenir en compte es la economica.
.- Tercer: Penso que es una decisio que els honora, perque estant al govern i s'han de comportar com un partit de govern, i aixo vol dir prendre decisions, encara que vulgui dir enfrontar-te amb els teus votants. Catalunya esta encallada en massa projectes perque ERC o ICV es neguen a molts projectes sense donar alternatives. Tambe s'ha de dir que Iniciativa treu poc redit politic de Lleida i molt de l'area metropolitana de Barcelona... aixi que per una banda tambe dubto de la seva bondadesa d'esperit.

Matisos: l'aigua de les piscines privades es considera aigua de boca tambe??? Em penso que si, i l'aigua dels regants del segre si que es prioritaria sobre emplenar una piscina amb aigua de la xarxa urbana per poder-te prendre un Dry Martini tot remullant-te en una tarda d'estiu. Tot i que es dificil de controlar, alguna cosa s'hauria de fer en aquest sentit tambe.

Aixo pero es una solucio temporal, la solucio defenitiva son les dessaladores, voleu dir?
El cost energetic d'una dessaladora es brutal, voleu dir que tota aquesta energia es factible generar-la amb fonts sostenibles avui en dia... em penso que no. Per tant si volem aigua hem de construir grans dessaladores i centrals nuclears al llarg del litoral. O apostar com CiU pel trasvassament del Roine. Una decisio complicada.

Pero en tot cas l'accio de cada un i la investigacio en l'estalvi d'aigua son importants. Un cas real:
A mitjans anys noranta, despres de la reunificacio Alemanya. La Alemanya Oriental gastava un 30% menys en consum urba que la Alemanya Occidental.
Quan m'ho van dir i em van dir quina rao hi donaries, se'm va acudir, debia ser que els comunistes eren molt estalviadors, o que tenien els waters espatllats i anaven a galletades. Doncs no.
Es debia a que l'Alemanya Oriental els pisos eren molt vells, i quan es comencar a reformar van posar el nou sistema de waters que pots fer 1/2 o descarrega completa, mentre que a l'Alemanya Occidental aquesta millora va tardar mes en introduir-se.

(Perdoneu que escrigui sense accents o c trencades, pero el meu teclat no m'ho permet)

Visca, visca, visca! Catalunya socialista!

Sembla evident que Catalunya és socialista. El PSC ha arrasat a les 4 demarcacions. Aquest fet podria fer-me sentir orgullós del meu país, però la sensació que em córrer ara mateix per dins és just la contrària. Primer perquè aquest partit polític PSC-PSOE, de socialistes només en tenen el nom, certament, i en part ho comparteixo, és un mal menor comparant-ho amb “Alianza Popular”, ups!... i segon, i evident és que responen a un concepte d’Espanya que jo no comparteixo. Bé, per allò de buscar el costat positiu, almeys a Girona el PP no ha tret representació!

M’entristeix comprovar l’exagerat pragmatisme que tenim els catalans,i la rapidesa amb la que oblidem el maltracta que ha tingut i seguirà tenint aquest i tots els governs bipolars com aquest cap a Catalunya (amb qüestions de respecte cap a Catalunya no hi ha gaires diferències entre un espanyol de dretes i un que es fa dir que és d’esquerres). Cert és que la campanya del PSC de “alerta que ve el llop” els hi ha funcionat de meravella i ja només per això es mereixen les meves felicitacions, ja que és quelcom que no han sabut fer els altres.

Ara bé, jo em pregunto a què respon dins de Catalunya mateix aquest bolcament cap a un partit espanyolista? Vot útil o inútil? Podem fer una reflexió; perquè sempre els catalans marquem el compàs de la política, tarannàs i canvis a l’estat espanyol? Si mai en rebem el suficient reconeixement, aleshores, de què ens serveix?

Imagineu per un moment Espanya sense Catalunya (ja m’hi quedaria en aquest pensament) sense els 25 diputats del PSC a Espanya governaria de llarg el PP. Per tant, sense Catalunya, Espanya seria sobradament “Pepera”. A menys que Catalunya es reinvertís la dinàmica i els partits nacionalistes poguessin condicionar de debò la política espanyola. Ara, que tot sembla indicar que ens dirigim, legislatura rera legislatura, cap a una polarització cada cop més forta en detriment d’aparició dels partits minoritaris i perifèrics...
Bfff... sembla que ara la ministra Chacón diu que forçarà un bon sistema de finançament per Catalunya, i que publicarà les balances fiscals...miau! sembla que ja comencen amb la següent campanya electoral.