Viva Eghpaña! I viva la legión?

L’eufòria es va desfermar ahir a Barcelona. Difícil trobar un precedent d’una explosió efervescent de nacionalisme espanyol en territori català com aquesta, potser el més semblant va ser per les olimpíades del 92, on èxits com els de Fermín Cacho van permetre lluir de nacionalisme espanyol a aquells que se’l senten.
Sorprenents les radios també, bé, ja se sap, però anant amb cotxe durant la primera part, intentava cercar alguna emissora una mica moderada (sense crits) per poder seguir el parit i cap, déu meu, quins brams. Finalment vam trobar RNE que mira, encara és menjable. Ja ho sabem, no només aquest partit, la fúria espanyola corre per les venes de molts... mentre es permetia passar per antena individus insultant l’Urkullu i en Puigcercós, Espanya es va avançar en el marcador, la quimera semblava factible doncs, bé...

Difícil tasca tenen els qui es senten espanyols i resideixen a Catalunya per expressar els seus sentiments. La comunitat autònoma amb “chare” més baix de les emissions dels partits d’Espanya no sembla el millor escenari perquè els espanyols surtin de l’armari.
Ara que ahir va ser l’excepció que confirma que a Catalunya hi resideix molt d’espanyolisme també. Moltíssim. Surto al balcó a comprovar-ho i tots els balcons del veïnat plens de gent, uns descorxant el cava, d’altres cridant desfermadament viva! Viva España! Algun, fora de tó, fent el saludo feixista amb una bandera preconstitucional lligada a la cintura,... Un veí, que em solo trobar al bar de baix a casa , un individu curiós, extremadament introvertit a qui encara no havia sentit la veu, estrany també en un bar on molts hi troben les seves hores d’esbarjo diàries, al seu balcó doncs es trobava i no va parar de cridar viva españa i viva la legión! No va parar fins que les cordes bocals degueren quedar destrossades. Viva la legión! viva la legión!
No es podia fer més que observar, acatar-ho, tolerar-ho i respectar-ho... però el mateix respecte s’ha de reclamar per al nacionalisme català. Perquè al.legar el cuento de que ells no són nacionalistes, i sentir com volen alliçonar-te sobre una convivència sostenible em provoca una alteració nerviosa considerable.
Que comencin per respectar als bascos en la consulta Ibarretxe, entre moltíssimes altres coses tant raonables o lògiques en un país occidental. Tant de bo també, algun dia els catalans puguem gaudir, amb els sentiments a flor de pell, una competició oficial amb la selecció catalana. Us imagineu? Quina enveja! encara me’ls hi deixaria jo després les cordes bocals...