“Alemanya sent vergonya per l’Holocaust”
Així de contundent es va mostrar Angela Merkel en el seu discurs davant la Kneset [el Parlament israelià] el 18 de març de l’any passat. Les seves paraules són un reflex real del país: Alemanya arrossega un sentiment de culpabilitat que es veu reflectida en les seves polítiques i en els nombrosos monuments i memorials erigits. El més conegut és el Memorial de l’Holocaust de Berlín, que evoca un gran cementiri amb els seus 2711 blocs de formigó. El record de la Shoah, el genocidi contra el poble jueu, també és el que s’ha traduït en més accions polítiques i legals: tots els edificis jueus es troben sota protecció policial les 24 hores i l’antisemitisme i l’exhibició de simbologia nazi estan fortament penats per llei.
La reconstrucció de sinagogues i l’aparició de comerços i restaurants jueus mostra el lent renaixement de la comunitat hebrea al país germànic. L’Holocaust jueu, però, no és l’únic recordat: existeix un gran consens entre la societat civil i la classe política alemanya de no oblidar a ningú. Insígnies individuals miren de posar nom a les milions de víctimes del totalitarisme, plaques i memorials recorden als disminuïts psíquics i físics assassinats i un Museu de la Resistència Alemanya homenatja als ciutadans que van perdre la vida enfrontant-se al nazisme, abans titllats de traïdors i ara considerats pràcticament herois nacionals.
Discreció davant dels crims a l’antiga Alemanya oriental
Enfront al clam unànime en el record de l’època nazi, altres qüestions susciten més polèmica. El record del mur de Berlín i dels crims del règim comunista és més confús. Poques estàtues o memorials recorden les seves víctimes i el llenguatge polític és menys contundent, a mig camí entre la condemna i la correcció política davant la profunda divisió cultural entre Wessis –antics ciutadans de l’Alemanya occidental– i Ossis –antics ciutadans de l’Alemanya oriental—.
Mentre les dues guerres mundials són abastament recordades, la segona meitat de segle encara no ha aconseguit la mateixa dignificació pública per als ciutadans represaliats i resistents del Berlín dividit i la RDA comunista.
Així de contundent es va mostrar Angela Merkel en el seu discurs davant la Kneset [el Parlament israelià] el 18 de març de l’any passat. Les seves paraules són un reflex real del país: Alemanya arrossega un sentiment de culpabilitat que es veu reflectida en les seves polítiques i en els nombrosos monuments i memorials erigits. El més conegut és el Memorial de l’Holocaust de Berlín, que evoca un gran cementiri amb els seus 2711 blocs de formigó. El record de la Shoah, el genocidi contra el poble jueu, també és el que s’ha traduït en més accions polítiques i legals: tots els edificis jueus es troben sota protecció policial les 24 hores i l’antisemitisme i l’exhibició de simbologia nazi estan fortament penats per llei.
La reconstrucció de sinagogues i l’aparició de comerços i restaurants jueus mostra el lent renaixement de la comunitat hebrea al país germànic. L’Holocaust jueu, però, no és l’únic recordat: existeix un gran consens entre la societat civil i la classe política alemanya de no oblidar a ningú. Insígnies individuals miren de posar nom a les milions de víctimes del totalitarisme, plaques i memorials recorden als disminuïts psíquics i físics assassinats i un Museu de la Resistència Alemanya homenatja als ciutadans que van perdre la vida enfrontant-se al nazisme, abans titllats de traïdors i ara considerats pràcticament herois nacionals.
Discreció davant dels crims a l’antiga Alemanya oriental
Enfront al clam unànime en el record de l’època nazi, altres qüestions susciten més polèmica. El record del mur de Berlín i dels crims del règim comunista és més confús. Poques estàtues o memorials recorden les seves víctimes i el llenguatge polític és menys contundent, a mig camí entre la condemna i la correcció política davant la profunda divisió cultural entre Wessis –antics ciutadans de l’Alemanya occidental– i Ossis –antics ciutadans de l’Alemanya oriental—.
Mentre les dues guerres mundials són abastament recordades, la segona meitat de segle encara no ha aconseguit la mateixa dignificació pública per als ciutadans represaliats i resistents del Berlín dividit i la RDA comunista.
http://www.cronica.cat/opinion/Joan-Monje/Memoria-historica-culpa-i-dignificacio-a-Alemanya
Entrades
4 comentaris:
Felicitats Joan!
Article interessant. Fruit d'això el tòpic geogràfic, o greuge comparatiu entre les 2 alemanyes, que pel que sembla no el tenen solucionat encara.
No gens, nano, segurament el pròxim article que faci anirà d'això.Espero que us agradi!
Avisa’m quan surti, no se’m passi per alt.
Jo ésclar, no hi he estat mai, ni tampoc en sóc un profund coneixedor. Precisament per aquí al bloc ronda un company que està a Stuttgart, avia’m quan ho vegi què n’opina.
Almenys jo si que tenia entès que a Alemanya hi ha cert tòpic de menystenir (o ridiculitzar inclús) fruit de circumstàncies històriques, la mitja Alemanya oriental. Com en altres països com Espanya és el sud, o França el nord.
Estic molt d'acord en la majoria del que es comenta en aquest article.
Jo fa 1 any i mig que hi visc a un Land occidental d'Alemanya. I aquest sentiment de culpabilitat que es respira pel nazisme, però no pels crims del règim de Honecker i companyia.
Quan la guerra es va acabar les potències bel.ligerants es van dividir el pastís i Alemanya es va dividir en la RDA (o DDR) i la RFA (o BDR).
La RFA es va erigir com l'hereva de la vergonyosa alemanya nazi. Però no així la RDA.
Aquest estat socialista no es reconeixia com hereva del llegat del Kàiser Guillem, la República de Weimar o la nit dels vidres trencats. Sinò com un estat nou que aperagut com un bolet del no res, a l'ombre del pare protector, la URSS.
Quan la revolució protagonitzada pel sindicat Solidarnost a Polònia i els canvis que van liderar a Hongria el mateix partit comunista hongarès van arrossegar a Gorbatxov a un canvi en la política cap als seus països satèl.lits. Això no ho va poder suportar Honecker (més papista que el papa) que va dimitir i amb la posterior obertura de fronteres, la RDA es va enderrocar sola.
Es va produir una disjuntiva o bé Alemanya es reunificava o bé es creava un nou estat capitalista amb les fornteres de la RDA.
Helmut Kohl (canceller en aquell moment de la RFA) va apostar per la reunificació que va culminar el 3 d'Octubre de 1990.
Però això més que una reunificació va ser una absorció de la RDA per part de la RFA. I aquí, crec jo, rau el problema. Perquè el que avui coneixem com a Alemanya no reconeix com a propi el que va fer la RDA durant els seus 40 anys d'existència.
Però això també té tingué altres consequències. Durant aquests 40 anys en què aquests dos estas van seguir camins diferents. Els joves de la RFA se'ls hi va inculcar què era el nazisme, perquè havia passat i que era quelcom que no podia passar. Però no a la RDA, ja que els crims del nazisme no foren reconeguts com a propis. I això fa que a dia d'avui els grups neonazis siguin molt més abundats a l'Alemanya Oriental que a la Occidental.
I l'altre tema és el que comenta en Benet, la RDA és una motxilla molt pesada per l'Alemanya occidental. Ja que les diferències econòmiques eren abismals en el moment de la reunificació; i això fa que encara 20 anys després de la reunificació, els "Ossis" siguin ciutadans alemanys de segona.
ufff, com m'enrotllo...
Publica un comentari a l'entrada