dimecres, 26 de març de 2008

El dilema de les infraestructures



El progressisme, imagino que entén com a mitjà de progrés, l’evolució sostenible; industrialització i dinamització econòmica d’un territori cada cop més pròsper. Aquest seria l’objectiu; aconseguir prosperitat, mitjançant un dinamisme econòmic i social per un territori i sobretot per la seva gent. On està però els límits entre lo necessari i lo innecessari, o sobre dimensionat i excessivament perjudicial pel medi ambient?
Conflictes entre les diferents forces polítiques amb diferents sensibilitats, com en el túnel de Bracons, el 4rt cinturó, l’aeroport del prat, l’eix transversal al seu moment,... en són exemples.
Ara bé, i posats amb l’exemple de l’eix transversal. L’èxit de l’ implantació d’una infraestructura no es pot avaluar ni abans ni poc després, s’ha d’avaluar a llarg plaç. Què passa amb l’eix transversal? En Pujolet, al seu moment, ho va voler fer peti qui peti i amb el poc “cash” que hi havia en aquell moment a les arques. És cert que ha sigut una via fonamental per la vertebració del país. Però l’endemà de tallar la cinta i donar per inaugurada la infraestructura, ja es va quedar petita. Per això, un dia o altre caldrà una ampliació. Aquesta manca de previsió es sostenible? No... i viable econòmicament tampoc.
Fer dos cops les coses? Una empresa vale, que faci el que vulgui amb les seves inversions, allà ells, però el sector públic que ens permet mostrar-nos a tots crítics amb la seva gestió com si, com a ciutadans vertebradors del sistema, fóssim accionistes de l’empresa, NO.
Les coses necessàries o inevitables pel progrés s’han de fer, d’acord. Però amb respecte al territori, racionalitat, seny i previsió. El cas de l’estació de TGV i tren convencional a Figueres per exemple. És clar que venim d’una herència catastròfica de mala gestió de l’innombrable ex alcalde, d’uns acords del tot incomprensibles, responent a ves a saber quins interessos. Però a la ciutat se li presenta un repte, un repte molt important que pot marcar la seva personalitat per molts anys. Està clar doncs que el sostre ha de ser elevat i la coherència també, no es pot tirar endavant un projecte que no estigui vertebrat i la ciutat tingui la certesa de que és l’adequat.
Què se’ns presenta doncs? Varies opcions... Degut a que les obres del TGV ja estan començades, (de forma equivocada, degut a aquesta mala gestió de l’antic govern, que abans feia referència) seran inamovibles. Partint doncs d’aquest punt de partida, l’estació de TGV serà inviable moure-la d’allà on està projectada ara. Molt bé Armangué! (merda, ja l’he nombrat) L’estació de Figueres a Vilafant. Clar que si! Amb dos collons els teus, i els d’en Nadal que no sé què em dona que aquest hi té més interessos personals que res més a Figueres... És clar que la nineta dels seus ulls és Girona, ja es nota ja que allà si que s’hi mulla el cul. I el d’aquí mentrestant llepant-li tots aquests anys... Bé, no ens n’ anem per les branques...
Dèiem que el traçat del TGV a dia d’avui és inamovible ja, com a conseqüència de que les obres ja estan iniciades. Què fer doncs amb el traçat del tren convencional? És clar que quelcom, i ràpid! La ciutat no es pot permetre 10 anys més de vies del tren que la divideixin pel mig. Però, (i això és tant obvi que em fa vergonya reiterar-ho) l’estació de tren convencional no pot marxar de Figueres! Ens prometen que posaran busos, molt bé! Només faltaria. Però és que Figueres com nucli urbà i capital de comarca no es pot assimilar a un model de barri barcelonès, on la gent ha de fer transbords per mobilitzar-se. Considero que en una metròpoli no seria viable una estació de tren a cada barri que els comuniqui amb altres ciutats, allà per això tenen altres transports com el metro i una xarxa de busos més que menys acceptable, que els permet, via transbord, arribar a l’estació desitjada.
Així doncs, aquest sistema per una capital de comarca que aglutina les possibilitats mobilitat de tot un territori! No es pot considerar viable pel seu poc pragmàtic i escàs dinamisme. El TGV, com altres mitjans de transport exclusius i de llarg recorregut com l’avió, pot assimilar-se al seu model. Aeroports a les afores de la ciutat, igual doncs les estacions de TGV. Però aquí parlem d’un mitjà de transport diferent, el del poble!
Aleshores, sigui com sigui, es recorri on es recorri,... però l’estació de tren convencional no es pot moure d’on és i també s’han de fer desaparèixer les vies.
Soterrar, aquest seria el sostre pel que lluitar, però (sense coneixements pressupostaris d’un projecte o altre) i elevar les vies? Com el model de Girona actual? Solucions que aportin viabilitat econòmica al conflicte en podem generar, com també podríem escurçar els km a soterrar, eliminant tan sols la via del tram més cèntric (ara que també amb la previsió que esmentava abans, no es quedés l’ infraestructura curta abans d’hora) l’ésser humà és un ésser racional i increïble quan vol, i depèn d’ell, i la seves ganes de lluitar per quelcom desitjat, la troballa de solucions satisfactòries...
Per tant, els governants amb poques ganes i poc èmfasi ho tenen negre, perquè el poble sabrà a qui anar a reclamar sempre i en tot moment una mala gestió.... oi que si ex- alcalde?

dimecres, 12 de març de 2008

Aire fresc al F.C. Barcelona



A final de temporda es pot guanyar un titol de "xorra", com el Madrid de la 7a o la 8a, pero aixo no hauria de tapar les mancances que fa dos anys que duren, com sembla que fara la directiva.
Laporta & Co semble entestats en mantenir Rijkaard si arriba algun titol, jo no ho faria. El fumeta ha demostrat varies vegades la seva inaptitud tactica; i la unica cosa pel que sembla que serveix, fer de psicoleg, sembla que ultimament tampoc funciona.
Es diu que portar Mourinho trencaria una filosofia que fa 20 anys que dura, el tiqui-taca. Jo no hi estic d'acord, i Robson i Van Gaal. A part el joc de Mourinho al Chelsea era vistos, extrems rapids i joc vertiginos... tocar, tocar i tocar al mig del camp sense aprofundir es molt avorrit per l'espectador tambe.
Mou es un bon pastor de vestuari, aporta disciplina i controla millor els partits. Jo aposto perque el "traductor de Robson" vingui a veure teatre del bo a Barcelona encara que es guanyi la Champions. S'hauria de fitxar ja perque sino diuen que fitxara per l'Inter

I a l'equip neteja, tambe:

Out: Ronaldinho, Dos Santos, Deco, Marquez, Edmilson, Zambrotta, Thuram.
In: Van der Vaart, Capel, Gerrard(per demanar que no quedi), Poulsen o Rochemback, Rafinha , Jarque, Bruno Saltor

dilluns, 10 de març de 2008

Visca, visca, visca! Catalunya socialista!

Sembla evident que Catalunya és socialista. El PSC ha arrasat a les 4 demarcacions. Aquest fet podria fer-me sentir orgullós del meu país, però la sensació que em córrer ara mateix per dins és just la contrària. Primer perquè aquest partit polític PSC-PSOE, de socialistes només en tenen el nom, certament, i en part ho comparteixo, és un mal menor comparant-ho amb “Alianza Popular”, ups!... i segon, i evident és que responen a un concepte d’Espanya que jo no comparteixo. Bé, per allò de buscar el costat positiu, almeys a Girona el PP no ha tret representació!
M’entristeix comprovar l’exagerat pragmatisme que tenim els catalans,i la rapidesa amb la que oblidem el maltracta que ha tingut i seguirà tenint aquest i tots els governs bipolars com aquest cap a Catalunya (amb qüestions de respecte cap a Catalunya no hi ha gaires diferències entre un espanyol de dretes i un que es fa dir que és d’esquerres). Cert és que la campanya del PSC de “alerta que ve el llop” els hi ha funcionat de meravella i ja només per això es mereixen les meves felicitacions, ja que és quelcom que no han sabut fer els altres.
Ara bé, jo em pregunto a què respon dins de Catalunya mateix aquest bolcament cap a un partit espanyolista? Vot útil o inútil? Podem fer una reflexió; perquè sempre els catalans marquem el compàs de la política, tarannàs i canvis a l’estat espanyol? Si mai en rebem el suficient reconeixement, aleshores, de què ens serveix?
Imagineu per un moment Espanya sense Catalunya (ja m’hi quedaria en aquest pensament) sense els 25 diputats del PSC a Espanya governaria de llarg el PP. Per tant, sense Catalunya, Espanya seria sobradament “Pepera”. A menys que Catalunya es reinvertís la dinàmica i els partits nacionalistes poguessin condicionar de debò la política espanyola. Ara, que tot sembla indicar que ens dirigim, legislatura rera legislatura, cap a una polarització cada cop més forta en detriment d’aparició dels partits minoritaris i perifèrics...
Bfff... sembla que ara la ministra Chacón diu que forçarà un bon sistema de finançament per Catalunya, i que publicarà les balances fiscals...miau! sembla que ja comencen amb la següent campanya electoral.

video