Capitalisme i mort de l’Home

A parir del anys cinquanta el concepte del model heroic de la ciència – aquell que fa que els científics, acollits dins les institucions universitàries, investiguen per l’afany de saber i de descobrir alguna veritat convençuts que podrien portar una millora a la humanitat -, arriba a al seva fi amb la irrupció d’un sistema econòmic necessitat de generar noves veritats per noves necessitats. A partir d’aleshores el discurs científic és produeix i es transmet sota control, no exclusiu, però del tot dominant, de grans aparells econòmics i polítics. És així com diferents departaments universitaris d’occident concentren les seves investigacions a les necessitats militars dels aparells de l’Estat. D’aquesta forma els grans avenços tecnològics del segle XX (aeronàutica, informàtica, comunicacions, biotecnologia) sorgeixen dels interessos militars d’uns estats que es trobaven en un món bipolar en tensió continua.

A mitjans del segle XIX Karl Marx juntament amb Frederic Engels apuntaven en el seu Manifest Comunista que l’èxit del capitalisme rau en el seu esperit regenerador: “ La burgesia no pot existir sense revolucionar constantment els instruments de producció, és a dir, les condicions de producció, o sigui, totes les condicions socials. En canvi, el manteniment inalterable de l’antiga forma de producció era la condició de l’existència de totes les classes industrials anteriors. La revolució permanent de la producció, la commoció ininterrompuda de tots els estaments socials, l’eterna inseguretat i l’etern moviment caracteritzen l’època burgesa en relació a totes les altres. Tots els estats de coses sòlids i recoberts de pàtina es dissipen amb llur reguitzell de concepcions i nocions antigues i venerades; i tots els de neoformació envelleixen abans no puguin consolidar-se. Tot allò que és fix i estable és volatilitzat, tot allò que és sagrat és profanat, i els homes acaben per veure’s obligats a contemplar amb ulls esbalaïts llur situació social i llurs relacions mútues.” Així és com el sistema econòmic es va regenerant i va trencant barreres que es creien infranquejables: la cultura amb la irrupció de la cultura de masses (avui en dia Marx no deixa de ser un producte més...), el trencament dels valors ètics i morals de l’home modern (és interessant veure com ha influït el sistema capitalisme a l’alliberament dels models tradicionals de la família), i –el que ens interessa pel nostre discurs-, la gran irrupció en el mercat de les tecnologies lligat a tot un edifici de coneixement habitat per científics amb ànsies de saber. És en aquest últim cas com veiem que dos poders s’alien, es necessiten, es retroalimenten i el més inquietant de tot, transformen l’home. Són el poder de la ciència i el mercat.

El poder científic abandona el seu panteó de saviesa en la universitat per aliar-se amb la lògica del mercat. Ara ja no depenen dels diners estatals, sinó de grans corporacions que el seu principal objectiu és el benefici. L’estat per molt que vulgui competir contra aquestes corporacions, mai podrà ja que els números són els números, per tant es limita a donar cobertura amb un discurs en defensa del progrés i la millora de la humanitat. I és en aquesta lògica com la ciència biotecnològica moderna -és a dir la que opera sota les consignes de la enginyeria genètica, altrament coneguda com a manipulació genètica-, ha pres rellevància en els últims anys pels seus avenços i sobretot les seves grans possibilitats de mercat. Un exemple paradigmàtic és cas de l’hormona de creixement. Aquesta apareix al mercat als anys vuitanta als Estats Units. Com que es considerava que era un fàrmac amb un mercat reduït degut que només s’apliqués als pocs milers de nens que patien nanisme, a les dos empreses farmacèutiques promotores de l’hormona se les recompensava amb el monopoli del producte durant certs anys com a recompensa per haver invertit en un producte amb poca sortida de mercat. Assegurat el monopoli del mercat, les dos empreses farmacèutiques, Genentech i Eli Lilly, només els calia que el producte tingués un mercat en perpetua extensió. Com fer-ho? Calia redefinir qui tenia una estatura anormal, per tant calia que la generadora de veritats, la ciència, digués quin era el barem. Així doncs, una sèrie de pediatres i investigadors, amb el suport econòmic d’aquestes dues empreses, defensaven que els nens amb una estatura inferior al 3% a la del seu grup d’edat es podien considerar nans, i per tant necessitats de les hormones. El mercat del producte s’eixamplava, però si a més es potenciava el tòpic que una persona alta té més èxit en aquest món ferotge, quans pares pensant en el millor pels seus fills podien negar-s’hi davant la possibilitat d’oferir-los uns centímetres de més? El mercat s’eixamplava més i més. I la lògica del mercat escombra tota mena de valors ètics: apareix una nova generació més alta, gracies a la manipulació genèticament.

Aquest és un exemple prou clar com la unió de dos poders tan omnipresents en les nostres societats complexes actuals pot fer el que fa uns anys era inimaginable. La ciència no té límits i el mercat ho sap, i al mateix temps el mercat tampoc té límits. Per primer cop en la història de la humanitat la vida humana es pot manipular, els tecnocientífics poden reprogramar els codis genètics de qualsevol ésser viu segons els desitjos i les necessitats culturals i econòmiques. L’afany de beneficis ha portat a alteracions genètiques tan dispars com per exemple introduir gens dels pollastres a les patates perquè aquestes siguin més resistents. Tot és possible avui en dia: des de l’aparició de animals quimèrics, com la mescla de l’ovella i la cabra, fins a la manipulació del codi genètic humà per la seva aplicació en la medicina preventiva.

Mentre que a Occident debati’m sobre el futur de l’espècie humana i la possible mort de l’home, davant l’aparició d’un nou home (si se’ns permet anomenar-lo així) genèticament manipulat el qual l’esperança de vida es desborda de qualsevol lògica natural, països com Zàmbia l’esperança de vida no arriba als 37 anys. El cinisme del poder científic occidental no té escrúpols.
Ara més que mai cal un anàlisi a fons entre les relacions de la ciència i el mercat, un anàlisi que trenqui o deconstrueixi discursos que porten cap a una transformació de l’essència de l’home. Estem preparats en tots els nivells per enterrar una espècie com l’home el qual té més de 100.000 anys d’història? A principis dels anys noranta el famós politòleg americà, Francis Fukuyama va presentar la tesis de la fi de la història arran del triomf de les democràcies liberals occidentals, més endavant va haver de rectificar. A principis del segle XXI, Fukuyama ens presenta la fi de l’home, degut a les conseqüències de la revolució biotecnològica. Està en nosaltres intentar que d’aquí uns anys rectifiqui. O potser ja és massa tard? Sempre podem tornar a llegir Aldous Huxley i el seu món feliç, si més no per anar-nos mentalitzant.


Víctor Ferreria i Vilallonga
Llicenciat en Humanitats.