Presència al món

“ Para qué dar-le dinero a los catalanes si total lo malgastan en chorradas efímeras como las selecciones catalanas o embajadas en el extranjero?”…

Aquest to o manera d’expressar-se ens és familiar als catalans. No serà la primera, ni molt menys la última vegada, que des de les espanyes se’ns falti al respecte, ja no només identitari, sinó nominal, a tots i cadascú de nosaltres - creant greuges comparatius en terme de drets individuals i col.lectius envers la resta d’Espanya-.

La presència d’Espanya al món és substancial; hi ha consolats, instutos Cervantes, i tota mena d’institucions político-culturals, no tan sols a totes les capitals d’estat, sinó que també a moltes altres ciutats, per no parlar de la presència militar d’arreu... (la foto és a l’instituto Cervantes de Cracòvia, es veu que no n’hi havia prou amb el de la capital, Varsòvia... vés a saber quants més n’hi ha a tot Polònia i al món).
L’actitud grotesca que desenvolupo a la imatge és l’actitud d’un individu ferit, cançat de rebre, de la manca de respecte, si em permeteu; “se’ns pixen a sobre i en diuen que és pluja”. El pitjor és que davant d’això els catalans ens queixem poc. L’actitud reivindicativa dels catalans és innòcua, i la intransigència dels espanyols (no tots, evidentment – parlo en termes d’actituds genèriques) agressiva i inamovible.
Davant d’això hi ha dos solucions; acabar a pinyus (Déu vulgui que no, hi ha problemes més importants a resoldre al món), o reivindicar-nos més i donar-nos a conèixer a l’exterior. Estarem d’acord que una tercera opció (la de convèncer a Espanya) seria impossible perquè a dia d’avui, davant de l’evidència, crec que podem concebre que l’Espanya constitucional, aquella en la que s’hi veien representats els nostres pares, ha fracassat, no? Jo amb 25 anys d’edat ho penso així!

Europa està inundada d’estudiants espanyols acollits al programa Erasmus (segons la comunitat autònoma, uns més subvencionats que altres, més greuges comparatius) la interacció amb els quals acabes concloent que és prescindible... M’explicaré (i no només això, sinó també l’actitud grotesca de la foto). Un sempre es vol arribar a creure que parlant la gent s’entén, confies en la racionalitat dels individus, i et fas teva la tercera opció que esmentava abans (la de convèncer amb el diàleg a la resta d’Espanya). Adoptes una actitud relaxada i pedagògica, i et fas teu el discurs de la necessitat del respecte mutu per construir una societat forta, expliques el "cuento" de l’ou i la gallina; qui falta el respecte a qui primer i et mostres tal com et sents, ferit.

Una altra cosa és que aquest missatge sigui entès. És més, diria que no vol ser ni escoltat.
Però què us hem fet? Existir potser?
Després comences amb el rotllu de que s’hauria d’entendre la diversitat cultural com la riquesa més important del país. Els intentes convèncer que, com a català i bon coneixedor de com pensen els catalans, estic convençut que amb una base de respecte mutu podríem viure amb harmonia. Parles també de l’espoli fiscal, poses sobre la taula el cas alemany i el seu model de finançament entre els estats federals.
Res, no hi ha res a fer. Ens odien, els catalans som una mena de jueus (salvant totes les distàncies - o no) per aquesta Espanya i la seva mentalitat amb romanent imperialista.
Finalment acabes per dir-los-hi que amb aquesta actitud l’únic que aconsegueixen és fomentar l’independentisme i el radicalisme. Total, que acabes emprenyat, renegant de tot el que ensuma espanyolitat, i amb ganes de parlar amb qui sigui; però que no sigui espanyol sisplau.

P.D: Una abraçada a tots els individus espanyols que també conec i que són bellíssimes persones (si res mes no, humanistes i respectuoses amb les minories) no representats evidentment per les altres dues Espanyes que s’alternen en el poder, i es creuen úniques.