Espanyol garrulo

18 de febrer del 09. Agafo un avió Rayanair des de Girona cap a Polònia. Són les 7 del matí, ja embarco. Un cop a dalt cadascú pren posició del seu seient de la forma més ordenada possible. Ja assegut, correctament lligat i disposat a enlairar-me i a mirar d’intuir per la finestra tot el que es pugui de la meva terra des de l’aire (sempre que volo, i entenc que des de la posició on sóc puc veure la silueta empordanesa, ho faig), me n’adono que m’envolta un grup de joves madrilenys els quals de seguida demostren lo civilitzats que són, amb un seguit de càntics absurds i demanant alcohol a crits a les asefates. El curiós és que, algunes d’elles -una tal Núria més concretament a la que més endavant cridaven; Nuria guapa queremos un hijo tuyo- encara els hi reien les gracies. Els càntics, irracionals. Més enllà d’un posicionament polític o nacional, molts d’ells ofensius cap a Catalunya si, d’altres sencillament idiotes –Luís Aragonés hijo puta es- ...

Ja veieu el nivell. A part és clar de la manca de respecte que això representa cap a la gran majoria dels tripulants que a aquelles hores volien conciliar el son.
El que realment em crida l’atenció i em fa reflexionar i fer aquest post, és la passimónia amb que la resta de la tripulació acata aquell comportament. Com que se’ls veia uns nanus benestants que anaven a gaudir d’uns dies de vacances a Poznan... Però aquella manca de civisme i educació esparverants haurien d’haver representat una sanció! És la cultura espanyola (que no entendré mai) de riure-li les gràcies al garrulo.
Ja ho sé, tots n’hem fet de “tonteries etíliques” però en el registre adequat no desentonen tant, ni representen una manca de respecte o educació com aquesta! No jutjaré mai algú que vomiti a barraques, o que faci el pi enmig d’una plaça de Pamplona pels san Fermines.
Enfi, com si el garrulisme fos una virtut, i l’educació en la cultura de l’esforç, el respecte, la integritat moral, o fins i tot un horitzó d’excel.lència no tingués cap valor avui en dia. Només ens hem d’aturar un dia a mirar qualsevol programa d’aquests d’algunes televisions com el diario de Patrícia, el Gran hermano,...

Aquesta és l’identificació de l’èxit, el valor afegit, el coneixement i, en definitiva, l’educació que volen els espanyols pels seus fills... Quin futur més prometedor!!!
La riquesa material hauria de venir precedida d’uns mínims almenys de riquesa intel.lectual (aquí ens hem cregut tots rics, sense ser-ne realment, i és aquí on rau el nostre problema principal avui, com a societat i com a economia). De fet l’educació sembla que mai hagi estat una prioritat dels successius governs a Madrid (de Catalunya, ja en parlarem un altre dia, tot i que la realitat tampoc és tant distant -si, per pebrots també).
Quan des d’Europa se’ns indicaven quines eren les polítiques que havíem de seguir, industrial i educativament parlant, els dirigents espanyols com el senyor Aznar, no tansols no en feien cas sinó que es permetien mofar-se’n i voler donar lliçons al mestre, argumentant sempre el creixement econòmic espectacular del que gaudia el país.
Avui, amb l’alfombra aixecada, hem descobert que tot era fictici, era fum! Aquell creixement es devia al totxo, al turisme (ambdós de capa caiguda), i a la rebuda dels fons de cohesió i estructurals de la Unió Europea. Uns fons que avui ja hem deixat de rebre amb les mateixes quantitats i que al seu moment no es van invertir amb l’eficàcia que ens requerien els seus donants.
Avui tenim una economia a l’UCI, estancada, poc dinàmica i amb molt poques oportunitats.. I això és en bona, o gran part, per tenir un sistema educatiu pels terres i dels menys qualitatius d'europa.