Catalanisme i capital - article de Ferran Mascarell / Historiador

UN: En clau catalanista la renúncia a edificar fins al límit del possible una capital forta, líder en el mapa mundial de ciutats, competitiva amb Madrid, reconeguda per tots els catalans, ben associada i cooperativa amb la resta de ciutats de Catalunya, ha estat un error de greus conseqüències. L'estan pagant els ciutadans de Barcelona, però encara més el conjunt de ciutadans de Catalunya i la mateixa catalanitat.
DOS: EL CATALANISME NOUCENTISTA d'en Prat de la Riba i de Cambó va apostar ara fa 100 anys per enfortir el paper de l'envellida capital. Les ambicions d'aquelles generacions van incloure sempre la voluntat de dotar Catalunya d'una gran capital. Varen intuir que els nous temps es desplegarien en els nous espais urbans. Van jugar la carta de la Barcelona capital com un objectiu bàsic del país. Pensaven que recuperar plenament la nació exigia constituir una gran capital. Barcelona havia d'aportar a Catalunya la força d'un gran focus metropolità que imaginaren que havia d'esdevenir el principal centre cultural i el primer port de la ribera mediterrània. Tenien ambició de país i la reflectiren -també- en el seu projecte de ciutat capital.
TRES: ÉS CONEGUT QUE LES VICISSITUDS polítiques posteriors foren contràries a aquest projecte. I és clar que els enemics de Catalunya sempre van tenir clar que una gran Barcelona era un contrapès potencial a una determinada idea d'Espanya. El franquisme tingué entre els seus objectius negar Barcelona i potenciar Madrid, la gran capital de la hispanidad. Així i tot, la força del catalanisme antifranquista trobà en la capital catalana el seu aparador de referència. La Barcelona del 1975 era la capital democràtica de l'Estat. No era encara la gran capital mediterrània somiada per les generacions del 1900, però era una ciutat profundament dinàmica, creativa i democràtica. Les portes de la vella ambició col·lectiva de materialitzar la gran capital del sud d'Europa semblaven definitivament obertes.
QUATRE: A PARTIR DEL 1980 LES COSES es van capgirar. Els partits que van governar els primers 20 anys de la Catalunya autonòmica van descobrir que enfrontant una determinada idea de Catalunya amb la ciutat gran es podia obtenir un notable rendiment partidista. Practicaren vers Barcelona una política errònia, segurament molt útil en termes partidistes, però molt negativa per a Catalunya. Després, paradoxes de la política, els mateixos partits que la criticaren en el moment de governar, practiquen sense rubor la mateixa política. Només cal recordar les bestieses que es van arribar a dir durant la recent crisi de l'aigua; només cal observar el bloqueig que impedeix qualsevol forma de govern metropolità.
CINC: SIGUI COM SIGUI, TOTA RENOVACIÓ del catalanisme obligarà a repensar totes aquestes coses. S'ha de trencar absolutament amb els prejudicis, les simplificacions i els interessos partidistes que amaga el debat entre Catalunya i Barcelona. És un debat fals, motivat per interessos gens innocents, que perjudica Barcelona i Catalunya. Catalunya no es pot permetre el luxe de fer de Barcelona el boc expiatori de les males polítiques. Catalunya és un país petit. Res impedeix, excepte la falta col·lectiva d'ambició i encert, plasmar una Catalunya ciutats: una Catalunya articulada, cohesionada, amb nivells iguals de qualitat de vida; com res impedeix, més enllà dels prejudicis, que la Barcelona capital sigui entesa com la proa de la presència dels catalans al món. Una Catalunya intel·ligent ha de saber aprofitar i potenciar tot allò que el país té. El catalanisme haurà de renovar i reconstituir els esmicolats lligams entre el país i la seva capital. I la capital haurà de mostrar que és capaç de sortir del seu emmirallament.
SIS: LA CATALUNYA CIUTATS FUTURA no es pot permetre el luxe de mantenir inflamada una teòrica incompatibilitat entre el país i la seva capital. Ben al contrari. A Catalunya li convé una gran capital, segura i convençuda, reconeguda i respectada. Una capital forta és un capital simbòlic bàsic en qualsevol nació, i encara més a Catalunya.

Aquest any si!

I el barça què?
Doncs el barça, gaudint d’un estat de forma i salut formidables. Ja no tansols esportivament, que és evident, sino institucionalment també. Potser aquests estats responen als cicles d’alternança de la bonança, que tòpicament s’anuncien sempre entre el Barça i el Madrid. Potser sí.
Però el cert és que, per mi, el bagatge no té color. Si bé és cert que fa uns mesos l’institució blaugrana es trobava penjant d’un fil, ensorrada esportivament i institucionalment tocada (amb molts adversaris interns que disparaven a matar per destronar l’actual mandat i aspirar al poder – lamentable actitud desestabilitzadora), avui gaudeix de salut, i resta arguments als qui pretenen desestabilitzar l’institució. Al Madrid aquesta desestabilització avui és la mateixa però elevada a la potència de 10. Em causaria realment fastig i vergonya que el meu club convidés als “ultras” a l’assemblea de compromissaris per a que boicotegin l’acte i silenciïn les veus crítiques al president Calderón. En resum, els ultres fent propaganda institucional... té tela! I la resta insultant-se entre ells...
Com dic, la situació a can Barça és molt diferent avui, el gran encert Guardiola de l’estiu ha propiciat una evolució constant, fins als dies d’avui. Les males èpoques sempre hi seran (mals resultats esportius que propiciaran conflictes interns) però a can Barça s’intueix més maduresa institucional i més racionalitat, civisme, i en definitiva un club més civilitzat que el gran rival madridista.
Avui el barça és una màquina de jugar a futbol, amb pilota o sense, l’equip de guardiola asfixia als contraris i fa palesa una superioritat abismal. A més esclar de desenvolupar un joc atractiu i entregat. Fixeu-vos amb el tercer gol al València dissabte passat al camp nou, fixeu-vos des d’on puja Dani Alves, amb quina empenta, ganes i energia acaba la jugada amb gol: Formidable! Jo era al camp, i es respira una eufòria i optimisme que fan pensar que si, aquest any sí!
La prudència l’aparco, i us dic que dissabte intueixo golejada. A més una dada; la majoria de jugadors d’aquesta plantilla van ser humiliats l’any passat amb el passadís i posterior 4-1 al Bernabeu,hem sentit a dir de molts, com Puyol, que aquell dia va ser el pitjor dia de la seva vida professional. I intueixo que tindran ganes de revenja. Jo en tindria... moltes... Hi ha qui diu que el barça està muntant un piset al Madrid, l'any passat va ser el passadís, i aquest any serà un bany xD.



Institucionalment el Barça també evoluciona satisfactoriament, avança cap a un tarannà per mi notable. Posa en pràctica una política eficient, innovadora, responsable i conseqüent amb l’estat de globalització actual. El “nou camp nou” de Norman Foster n’és un clar exemple. Si es porta a terme finalment serà un referent arquitectònic, ja no tansols per la ciutat, ni pel país, sino mundial.
A més trobo molt interessant el perfil que s’està creant el club al món, “more than a club”, on sempre des d’una perspectiva catalana, exporta valors i intensions per a que entre tots fem un món millor. Exportant el sentit catalanista de l’institució també, ja que no és més que un reconeixement del club cap a la societat qui l’ha fet gran.

Recentment s’ha engegat la campanya a nivell mundial anomenada; “més”. On el FCBarcelona, juntament amb Unicef i Nike, emetran missatges amb rerefons social, en benefici dels nens escampats en diferents camps de concentració.
- Més fair play
- Més solidarity
- Més respect
Aquesta campanya a més a més del que representa socialment i el posicionament de l'entitat, exportarà un mot català arreu del món. Cosa que em satisfà i me’n enorgulleix moltíssim.

Visca el Barça, i visca Catalunya!

Copiar ràpidament l’èxit, és també innovar.

El poder de la imatge, el disseny gràfic i la comunicació no verbal, és cada cop més un valor en alça i això no ha passat per alt a Benjamín Netanyahu, candidat del Likud a Israel, que està en plena campanya, i com es pot veure, ha inspirat el seu format web amb un model prou exitós i contrastat recentment com el de Barack Obama.

Ho sap prou bé. El "país" amb més densitat de patents registrades del món, té una cultura ja inculcada de cercar noves idees, d’innovar, d’importar els coneixements més punters, de protegir els propis coneixements del lliure mercat,...
De fet la marca Barack Obama i el seu èxit no pararà de copiar-se i repetir-se, com a una formula innovadora amb garantia d’èxit. Fins que la gent se'n cansi es clar i apareix-hi un nou emblema garantia d’èxit per copiar i treure’n rèdit novament.