dilluns, 30 de juny de 2008

Viva Eghpaña! I viva la legión?

L’eufòria es va desfermar ahir a Barcelona. Difícil trobar un precedent d’una explosió efervescent de nacionalisme espanyol en territori català com aquesta, potser el més semblant va ser per les olimpíades del 92, on èxits com els de Fermín Cacho van permetre lluir de nacionalisme espanyol a aquells que se’l senten.
Sorprenents les radios també, bé, ja se sap, però anant amb cotxe durant la primera part, intentava cercar alguna emissora una mica moderada (sense crits) per poder seguir el parit i cap, déu meu, quins brams. Finalment vam trobar RNE que mira, encara és menjable. Ja ho sabem, no només aquest partit, la fúria espanyola corre per les venes de molts... mentre es permetia passar per antena individus insultant l’Urkullu i en Puigcercós, Espanya es va avançar en el marcador, la quimera semblava factible doncs, bé...

Difícil tasca tenen els qui es senten espanyols i resideixen a Catalunya per expressar els seus sentiments. La comunitat autònoma amb “chare” més baix de les emissions dels partits d’Espanya no sembla el millor escenari perquè els espanyols surtin de l’armari.
Ara que ahir va ser l’excepció que confirma que a Catalunya hi resideix molt d’espanyolisme també. Moltíssim. Surto al balcó a comprovar-ho i tots els balcons del veïnat plens de gent, uns descorxant el cava, d’altres cridant desfermadament viva! Viva España! Algun, fora de tó, fent el saludo feixista amb una bandera preconstitucional lligada a la cintura,... Un veí, que em solo trobar al bar de baix a casa , un individu curiós, extremadament introvertit a qui encara no havia sentit la veu, estrany també en un bar on molts hi troben les seves hores d’esbarjo diàries, al seu balcó doncs es trobava i no va parar de cridar viva españa i viva la legión! No va parar fins que les cordes bocals degueren quedar destrossades. Viva la legión! viva la legión!
No es podia fer més que observar, acatar-ho, tolerar-ho i respectar-ho... però el mateix respecte s’ha de reclamar per al nacionalisme català. Perquè al.legar el cuento de que ells no són nacionalistes, i sentir com volen alliçonar-te sobre una convivència sostenible em provoca una alteració nerviosa considerable.
Que comencin per respectar als bascos en la consulta Ibarretxe, entre moltíssimes altres coses tant raonables o lògiques en un país occidental. Tant de bo també, algun dia els catalans puguem gaudir, amb els sentiments a flor de pell, una competició oficial amb la selecció catalana. Us imagineu? Quina enveja! encara me’ls hi deixaria jo després les cordes bocals...

dimarts, 24 de juny de 2008

Euro 2008

L'Eurocopa 2008 és una benedicció divina, perquè fa que els futboleros podem estar pendents d'altres coses que de la inacabable moció de censura o el fitxatge d'Adebayor.
Jo l'estic visquent des d'Alemanya, i la foto del paio de la dreta és el comentarista de la Eurocopa de la televisió alemanya "Die Erste", es tracta de l'ex-jugador Netzer que va jugar al Madrid i al Borussia Mönchengladbach, i es caracteritzava per tenir un fort xut. Els malalts del PES recordareu un jugador d'Alemanya clàssic amb un important cacau anomenat Nether, és ell.
El fet que parli d'ell és perquè a mi em recorda moltíssim al Fary, què en penseu?

Tornant al tema futbolístic, crec que està sent una bona eurocopa, amb partits d'alt nivell futbolístic, com l'Alemanya-Portugal o Rússia-Holanda, junt amb altres partits taquicàrdics com el Croàcia-Turquia o Itàlia-Espanya.
Ara sembla que a la pell de brau ha rebrotat el sentiment nacionalista després de passar a semifinals. Passar a semifinals hauria de ser una cosa normal en un país que té una de les millors lligues del món i jugadors de la talla com els que té, i no un fet expecional com és.
El fet però és que hi ha seleccions que estan fetes per aquestes competicions és el cas d'Itàlia o Alemanya, amb un esperit competitiu per sobre de la resta. Com va dir Lineker: "El futbol és un esport 11 contra 11 on sempre guanyen els alemanys". Alemanya té un equip tècnicament menys dotat que la resta de favorits, però ho supleix per un esperit de lluita encomiable i un estil de joc que mantenen dècada rera dècada. Partits d'anada i tornada a cara de gos, xutar des d'on faci falta i no estar-se per històries, penjar pilotes i obrir les bandes. I aquesta recepta és bastant reeixida.
Tot i que des del 96 no guanyen un títol amb el gol d'or d'Oliver Bierhoff a la Eurocopa d'Anglaterra, són habituals en semifinals i finals de les Eurocopes i Mundials dels últims anys.
Dimecres serà un partit amb molta tensió a Alemanya amb el partit contra Turquia, ja que hi ha una gran colònia turca a aquest país, no em vull ni imaginar què passarà si guanya Turquia.
En tot cas la meva aposta és una final dels teutons contra Rússia guanyada pels primers. I no és que sigui oportunista després del partidàs dels russos contra Holanda, ja que és una aposta que faig ja des d'abans que comencessin els quarts, com li vaig comentar a "l'emigrant australià".
Rússia té l'avantatge que ara mateix estant en plena lliga i per tant és la selecció que està en un millor nivell físic ara mateix. Això junt amb la seva estrella Arshavin farà, crec, que es carreguin el somni de la "Roja" i tornin cap a casa, això si després de trencar la maledicció dels quarts.
S'accepten apostes...
En tot cas prepareu els pitets per dimecres i dijous.

dimecres, 4 de juny de 2008

Si la companyia és grata, és bona tota caminata.

Grans expectatives teníem abans de realitzar aquesta ruta pel bell mig del parc natural del cap de creus. Jo particularment havia fet la ruta dels dolmens de Vilajuïga, ruta que s’endinsa força a l’interior del parc, i vaig disfrutar moltíssim d’aquell entorn tant ric, una geologia abrupte que era un plaer per la vista.
Amb la intenció de reviure part d’aquelles sensacions uns quants valents ens vam aventurar aquest cap de setmana passat a fer la travessia Roses – Port de la Selva (el coll d’ampolla del cap de creus). Ruta que es fa amb 6 horetes; comences enfilant la ruta dels menhirs per darrera l’ urbanització els grecs de roses i després només es tracta d’anar seguint les marques grogues (deixant sempre el pení a ma dreta) tret de l’últim tram, arribant a port de la selva, que segueixes el GR (blanques i vermelles).
Segurament el camí de ronda, per la costa, és molt més maco... La decepció, provocada segurament per unes expectatives molt altes també, s’agreuja quan travesses tres vegades la carretera de Cadaqués (fins i tot en fas un tram), et trobes amb les instal·lacions del pení, línies elèctriques amb finalitats militars, antics abocadors... tret d’alguns trams realment agradables per la vista, (potser l’inici i el final, excloent doncs el tram del mig) aquesta ruta no seria de les millors opcions dintre del ventall empordanès.
Això si, si la companyia és grata, és bona tota caminata.

Oi que si? Apa, Salut!
(A la imatge es descriu la ruta al revés, de Port de la Selva a Roses).

dimarts, 3 de juny de 2008

Roger Mas (versió de Paulina Rubio): Ni una sola paraula

Versió genial d'una cançó de Paulina Rubio feta per el solsonenc Roger Mas. Aquest vídeo ens demostra que hi ha grans músics que poden fer art de qualsevol cosa.

video

http://www.youtube.com/watch?v=xBVULKg_gUc

dilluns, 2 de juny de 2008

DON’T YOU KNOW FIGUERES?

Aquesta expressió seria, en bona part, la reacció a la targeta de presentació d’un figuerenc amb un foraster. Orgullós ell de poder dir als quatre vents que és empordanès, i sorprès per l’status real de la ciutat al mapa...
Una vegada vaig sentir a Catalunya Radio que deien que la localitat catalana on el ciutadà es sent més orgullós de ser, o d’haver nascut, és precisament Figueres. Segurament aquesta dada no és de calaix, però la vaig trobar curiosa. Crec i comparteixo però, que deu ser una opinió força estesa entre els substancial número de figuerencs emigrats, i provocada en bona part per l’enyorança de la seva terra, l’Empordà. L’alt valor geogràfic del territori que compartim els empordanesos genera un elevat sentiment identificador amb la terra i inclús sovint, un cert egocentrisme.
Al principat està clar que no es requereix més presentació que aquesta, però quant surts a fora o coincideixes amb un estranger aquí, és una altra cosa. Casi sempre, per ubicar d’on som, et veus amb l’obligació de contextualitzar que és la ciutat de Salvador Dalí, i això causa desencert.
I esclar que és motiu d’orgull que els fills il.lustres de la teva ciutat (siguin com siguin, pensin el que pensin, tinguin la ideologia que tinguin) siguin referents mundials i arribin a lo més alt, deixant així pàgines escrites a la història de la humanitat, però això es torna en contra quan aquest factor es monopolitza i esterilitza la resta de trets característics de la ciutat.
Que jo sàpiga el geni, ja està mort i enterrat. Enterrat a la mateixa Figueres, propiciat per certs moviments estratègics dels governants d’aleshores que han permès obtindren un alt rendiment. Lluny de voler-ho jutjar en profunditat, perquè hi haurien moltes més coses a jutjar, diré tan sols que, això concretament, em sembla una jugada mestra, segurament sense una moralitat excel.lent, però si eficient pels interessos de la ciutat. Tampoc em pot causar una pena gaire substancial aquesta traïció cap a qui va acatar d’aquella manera el règim franquista, permetent així el patiment del seu propi poble, i qui també finalment va deixar tota la seva obra a l’estat espanyol. O sigui que...
Això sí, Salvador Dalí ha deixat a la humanitat una obra fantàstica, que per sempre més ens podrà il.lustrar moltíssimes coses, però l’obra dels morts no pot anestesiar el progrés dels vius. Reivindico doncs que la Figueres del segle XXI passi pàgina i comenci a planificar quin serà el seu valor afegit com a col.lectiu, en el futur.
Subjectivament (sempre), penso que tenim un alt potencial, aprofitem-lo.
Riquesa natural, riquesa cultural, capital humà, ubicació geogràfica privilegiada, castell de sant Ferran,... Som-hi!