dimecres, 23 d’abril de 2008

T’emplenaria l’habitació de flors; si em deixessis, és clar.

Sant Jordi, dia dels enamorats pels catalans;

Sovint molts individus que han estat al límit de la mort, per la soferta d’un càncer o per un altre motiu, et reconeixen que després de l’experiència traumàtica viscuda, tornen a néixer amb uns nous valors... Aquests nous valors es caracteritzen principalment per la nova importància que atribueixen a l’efecte, donat i rebut per les persones amb una estima mútua.

La societat actual és moltes coses, però m’agradaria remarcar-ne unes quantes, que defineixen força la dinàmica en la que ens trobem, com:
Egoista, impersonal, per molts asfixiant i fosca, una societat de consum agressiva, on aparentar el que un no és està a l’ordre del dia, una societat on cada cop menys existeixen parelles que s’aguantin, on s’intueixen els nous mals (i en clar augment) de les malalties mentals,... on si no s’aconsegueixen certs objectius personals i professionals, la pressió de la mateixa societat crea fortes frustracions, ... i un llarg etc. d’exemples o adjectius que (com d’altres cal dir-ho també, diferents i oposats!) la poden definir.
Creieu però que és necessari patir un trauma de malaltia o accident que ens faci reflexionar profundament sobre el que és realment valuós en aquesta vida? Potser que ens ho plantegem abans també, i així intentem gaudir al màxim de la mateixa, i quan abans millor.

Evidentment que la societat segueix un corrent, del qual desentendre-se’n ho veig arriscat (respectable però arriscat; la vida bohèmia d’un autèntic hippy per exemple), la clau, penso jo, com en tot, és l’equilibri. Un equilibri que ens permeti sentir-nos útils en aquesta societat ja estandarditzada, però sempre millorable! i a l’hora no renunciar a necessitats indispensables com l’efecte que tot ésser humà necessita rebre i donar, per sentir-se plenament viu.
Cal no renunciar a l’ interacció amable i afable amb la gent que estimem, per donar sentit a la vida. El que li’n diem dedicar-se temps i energies a un mateix, i al seu propi entorn.

Visca la vida! I visca Sant Jordi !!!

diumenge, 13 d’abril de 2008

Yes, we can.


video


-El video ha quedat desquadrat el link és aquest, http://www.youtube.com/watch?v=jjXyqcx-mYY-


No es tracta de cap notícia d'actualitat. El senador per Illinois Barack Obama, no és encara el candidat pel Partit Demócrata tot i que tots els analistes ja el donen per guanyador.
Des d'Europa les esquerres pinten els Estats Units com un país conservador i ultraliberal econòmicament. Aquesta pot ser la "big picture" dels E.U.A. però no és la veritat absoluta, perquè és un veritable crisol d'idees.
Exemples com:

.- El fet que a un estat esquerranós com és Vermont hagi nascut un moviment secessionista respecte la resta dels Estats Units degut a la política exterior de George W. Bush. Aquest moviment va treure un 13% de vots en les últimes eleccions estatals.
.- El moviment anti-globalització va néixer a Seattle.
.- El fet que la major sensibilització al món sobre el calentament global vingui d'un ex-candidat a la presidència. Cosa que contrasta en ser el país que menys ha fet per a reduir les emissions de CO2.
.- El fet que el debat d'idees sigui molt més profund en les campanyes electorals, o campanyes per a guanyar la candidatura d'un partit. La participació en les eleccions és més baixa que a Europa, però segurament la gent que va a votar té més idea del que vota, que no senzillament un tiu que va amb bicicleta, una embarassada optimista o un tiu amb un rellotge, com ha estat la trista última campanya electoral que hem viscut.

I ara arriba l'huracà Obama que s'emporta per davant l'establishment que suposen els Clinton. Potser el final Obama serà més del mateix, però els americans si una cosa saben és vendre imatge, i la imatge que ven Obama ha fet trempar als demócrates als U.S.A., i s'han carregat una cosa que ja de per si semblava trencador, que el candidat fos una dona... però com els americans diuen: Billary (de Bill i Hillary Clinton) representa una prolongació del mandat 1992-2000.


Que un afroamericà sigui el candidat del partit demócrata és quelcom que de segur trencarà molts clitxés.




L'elecció presidencial als E.U.A. afecta tot el món, tot i que Xina i la India cada cop estan en major disposició de disputar el lideratge mundial.
Que guanyi Obama no vol dir que se'n vagin el dia següent d'Iraq, però si que suposo que voldrà dir una reducció en els ànims de croada de l'oncle Sam. Què en penseu?




La conferència del Partit Demócrata el 2004, quan neix el fenomen Obama
video

dilluns, 7 d’abril de 2008

L’eròtica del poder


L'eròtica del poder;
Sovint s’ha utilitzat aquesta expressió per definir certs fenòmens relacionats en l’entorn d’algun focus de poder. El poder sedueix a l’ésser humà, i és quelcom que sempre perseguirà. Segurament aquest és el sentit de la frase. Que li preguntin a la Carla Bruni, sino... Ja em direu que pot perseguir una dona com ella en el merder que s’ha posat, tenint-ho tot ja,... Amor? Tan debò.
El cert és que el poder sedueix a l’essència de l’ésser humà, a tothom que no hi hagi reflexionat lo suficient li sedueix la idea de ser poderós, a l’escala que sigui. Però només fa falta ser una mica observador per comprovar que el poder, a altes esferes, canvia les persones. Ja sigui a l’empresa o a la política, sempre, no falla, l’individu que aspira al poder se’l percep més honest que el que l’ostenta. A què és degut això? No ho sé, a la debilitat de l’ésser humà? Que potser això va inherent als càrrecs? Pocs son els governants que quan són a dalt de tot, se’ls hi poden reconèixer actes d’honestedat; tot el contrari, egoisme, avarícia, prepotència, i un llarg etc... Segurament serà cert allò que diuen que el poder corromp i un cop hi ets, no t’hi pots resistir.
El president Laporta per exemple, on va expressant-se amb aquests aires dictatorials? És un to populista i alhora ofensiu, propi del segle passat, del mateix Núñez a qui ell havia criticat tant. Durant tots aquests anys s’ha penjat l’etiqueta de demòcrata un individu com aquest? O és que potser no és la mateixa persona? Vull pensar que és així, que el cert és que el PODER (en majúscules, evidentment no parlo de dirigir una Pime) canvia les persones. Llavors que? Mantinguen-te’n al marge sempre seràs autèntic?
Bé, matisem-ho, algú també ha d’agafar el timó, sinó aniríem a la deriva. I també és d’honorar aspirar a conduir la nau, el que m’encurioseix és el perquè? El perquè intueixo sovint bones intensions, altruisme i bons pensaments a l’aspirant, i després sempre, un cop a dalt, em defrauda.
Digueu-me... Sóc ingenu de pensar que l’aspirant sovint ho és per oferir-se als altres de forma altruista? O creieu que de bon principi sempre es persegueixen interessos personals, tenyits amb un discurs hipòcrita?

dimecres, 2 d’abril de 2008

Aigua per a tots?


En les ultimes setmanes ens hem trobat amb una nova polemica relacionada amb l'aigua: el trasvassament del Segre cap a Barcelona. La proposta es de ICV.
La primera reaccio que te un es: "S'han tornat bojos?". Com pot ser que iniciativa que tant en contra va estar del trasvassament de l'Ebre ara proposi el del Segre, pero lluny de criticar a ICV per aquests fets, crec que aixo l'honora. M'explico:

.- Primer: Cal matitzar que es un trasvassament temporal ja que, segons diuen, a partir de l'any que ve estara operativa la dessaladora del Llobregat i sera suficient per abastir l'area metropolitana de "Can Fanga".
.- Segon: Penso, al igual que ICV, que s'ha de prioritzar l'aigua de boca. Aquest trasvassent no afecta l'aigua de boca, sino els regants del segre. Si aquest any no hi pot haver collita s'indemnitza a la gent afectada. Si el cost de la indemnitzacio es superior a importar aigua d'un altre lloc (ja sigui a traves de vaixells o portar un cub immens de gel amb avio, rollo Futurama), es porta l'aigua d'un altre lloc, al cap i a la fi es tracta d'una mesura temporal (un any) i per tant penso que l'unica implicacio a tenir en compte es la economica.
.- Tercer: Penso que es una decisio que els honora, perque estant al govern i s'han de comportar com un partit de govern, i aixo vol dir prendre decisions, encara que vulgui dir enfrontar-te amb els teus votants. Catalunya esta encallada en massa projectes perque ERC o ICV es neguen a molts projectes sense donar alternatives. Tambe s'ha de dir que Iniciativa treu poc redit politic de Lleida i molt de l'area metropolitana de Barcelona... aixi que per una banda tambe dubto de la seva bondadesa d'esperit.

Matisos: l'aigua de les piscines privades es considera aigua de boca tambe??? Em penso que si, i l'aigua dels regants del segre si que es prioritaria sobre emplenar una piscina amb aigua de la xarxa urbana per poder-te prendre un Dry Martini tot remullant-te en una tarda d'estiu. Tot i que es dificil de controlar, alguna cosa s'hauria de fer en aquest sentit tambe.

Aixo pero es una solucio temporal, la solucio defenitiva son les dessaladores, voleu dir?
El cost energetic d'una dessaladora es brutal, voleu dir que tota aquesta energia es factible generar-la amb fonts sostenibles avui en dia... em penso que no. Per tant si volem aigua hem de construir grans dessaladores i centrals nuclears al llarg del litoral. O apostar com CiU pel trasvassament del Roine. Una decisio complicada.

Pero en tot cas l'accio de cada un i la investigacio en l'estalvi d'aigua son importants. Un cas real:
A mitjans anys noranta, despres de la reunificacio Alemanya. La Alemanya Oriental gastava un 30% menys en consum urba que la Alemanya Occidental.
Quan m'ho van dir i em van dir quina rao hi donaries, se'm va acudir, debia ser que els comunistes eren molt estalviadors, o que tenien els waters espatllats i anaven a galletades. Doncs no.
Es debia a que l'Alemanya Oriental els pisos eren molt vells, i quan es comencar a reformar van posar el nou sistema de waters que pots fer 1/2 o descarrega completa, mentre que a l'Alemanya Occidental aquesta millora va tardar mes en introduir-se.

(Perdoneu que escrigui sense accents o c trencades, pero el meu teclat no m'ho permet)